| El Posets, o Llardana, és la segona elevació del Pirineu amb 3.375m. Està dins del
Parc Natural del Posets-Maladeta que comprén els massisos de Posets, Maladeta i Bachimala. No sé la raó, però sembla que la denominació correcta del pic és Llardana, encara que tothom el coneixem per l'altre nom. Nosaltres arribem a
Grist (Eriste), ja a 1118m, i agafem la pista, destrossada, que puja fins el pàrquing. Hem pujat amb la furgo de
Héctor, que és una canya, té cuina, nevera, fregadero, i dutxa !! |
|
|
|
Des del pàrquing mamprenim a caminar pel camí d'accés al refugi del
Forcau (Ángel Orús). La ruta d'accés puja per l'Aigüeta de Grist, carregada d'aigua. Durant el recorregut s'aturem moltes vegades degut a la pluja. Són tronades estiuenques, les deixem passar. Finalment arribem al refugi, prou gran i molt còmode. Fins i tot tenim dutxes, bo dutxa, a les habitacions. No està gens malament, ja el coneixia.
Com que es mitjan vesprada encara aprofite i me'n vaig a córrer una miqueta. He pujat les sabatilles i no vull deixar escapar l'oportunitat. Malaudarament hi ha molta neu i aviat he de trepitjar-la, la neu està molla, però només lo suficient per poder progressar, encara que molt a poc a poc. Torne prompte, una horeta i escau d'entrene. Millor que res.
|
|
La vesprada la passem esperant el sopar, ja se sap, llegint revistes del refugi, mirant les cares de la penya que hi ha, francesos, catalans, bascos i inindentificables. Jo passe per basc, hui. Com que vaig a companyat de
Josu i d'Héctor, tots dos de Bilbao, jo em mimetitze. A més a més ells sempre em diuen Mikel (llegiu Míquel). Al principi em fea gràcia, ara ja m'agrada i tot. |
|
|
 |
 |
Josu i Héctor es coneixen de fa 17 anys, des de llavors fan muntanya junts. Ara, amb Josu vora el mediterrani, el punt de trobada de tots dos és el Pirineu. I jo m'aprofite d'aquestes trobades per compartir aventures amb aquestos dos trescaires, amb un coneixement dels "Piris" envejable, oportunitats com aquestes no cal desaprofitar-les. |
 |
|
| Som els darrers en sortir del refugi cap al Llardana. Ens hem alçat més tard que qualsevol altre muntanyer al refugi, vora les 6h. Mentre ens desdejunem ja hi ha gent pujant el corredor. No tenim pressa. Pocs minuts després de mamprendre marxa ja estem agafant gent pel camí. Trepitgem neu des de fa temps, però no fem servir els grampons. Bo, jo sí, em refie més si els porte, encara que la neu no és totalment dura, sí preferisc portar-los-en. Agafem la
Canal Fonda, és un pas bonic, un corredor empinat molt llarg, on veig una romeria de muntanyers i escomence a pujar el ritme. |
|
|
|
Al coll del Diente de Llardana, 3.010m, em peguen un crit. Que m'ature, que anem a descansar. Quin rotllo, però bé. Farem unes fotos. De seguida caminem altra vegada, ara ja amb molta gent avant i darrere, hem estat progressant molt i passem molta gent. Arribem al Posets a les
deu, és dir, tres hores de trescada. Al meu costat hi ha un paio flipant. Ha eixit una hora abans que nosaltres i acaba d'arribar. Està exultòs;
"millor que l'Aneto mil vegades !!". A mi no em sembla
així. Fa 15 dies estava a l'Aneto amb els companys del Taller i va ser un dia innoblidable, una ascensió
"molt alpina" (com diu l'amic Jose). No canvie aquell cim per aquest, ni de bon tros. |
|
|
| Estar a
tres mil metres amb Héctor a la vora és un luxe. Escomença a
nomenar pics que tenim enfront i no para. Els coneix quasi tots,
sobretot els més atlàntics. |
|
|
Fa molt de fred. Peguem un mos i ens tornem cap avall. Altra vegada el Posets, segon cim del Pirineu, m'ha decepcionat, crec que no torne en anys. Almenys per aquesta via, la
Ruta Real. Si de cas tornaria a fer-lo per Biadós, o
Estós. No ho sé. No m'ha agradat massa. Baixar m'aburreix, com sempre. Així que practiquem bota-ski, com diu Héctor, i baixem relliscant, com si fórem esquiadors alpins però sense esquis. Amb alguna
caiguda, és clar.
Arribem al Forcau i més tard a la furgo. |
 |
 |
| Un apretó de mans a Héctor. No sé quan tornaré a vore-lo. Aviat, segur. És un luxe tindre-lo de guia.
Josu i jo, cap a València. |
|
|
