Quasi des d'ací des de la
Piedra de San Martín podem vore ja el Pic d'Anie. És tota una piràmide perfecta, quasi. Anem magnetitzats cap a ella per aquesta mar grisa de karts. Són els
Arres de Anie, que té a vore amb el karst de Larra, o no, no ho sé (Xavi ho sabrà ben segur), però que és una de les extensions més importants de tot el món (!). L'espectacle és impressionant, és cert. Ací a prop es troba la sima de la Piedra de San Martín, que va ser durant molts anys rècord mundial de profunditat, ara mateix hi ha tres cavitats amb més de mil metres i es poden recórrer més de 150 qms de galeries soterrànies. Caram, si estigués ací el
Lorenzo ens ho explicaria tot perfectament. Quina llàstima.
L'aspecte d'aquest paisatge incita al misticisme. No només per la mar de roca, també pel bell cim que tenim enfront. Per aquest rocam haurà passat alguna vegada
Basajaun. Segur que aprofitava aquest cim per asseure's damunt i cercar de lluny qualsevol caprici
que li demanava Basandere. No crec que nosaltres tingam sort en creuar-nos-lo, ara deu estar ben amagat a
Irati, o a Oza. Ja vorem demà.
El cim l'assolim quasi sense adonar-nos, però amb una satisfacció molt gran. És bellíssima aquesta muntanya. Però no la gaudim massa, anem per altra que acabem de vore des d'ací. No obstant, abans d'abandonar aquesta talaia de
Zuberoa, aprofitem les dates, i l'indret, per fer-nos altra foto. Aquesta vegada tots i totes darrere de quatre branques de sang, reivindicació del nostre passat; i una estrela, convicció del futur que volem. Tan sols un símbol, però que cal mantindre present, per no perdre pas, per no enganyar-se de sender.
Des d'ací fins al Pic d'Soumcouy, tres cims amb una altitud de 2.315m. Des d'ací la vista
d'Auñamendi és encara més magestuosa. Proa d'un vaixell pel mig d'aquesta mar de roques. Baixem i fem
l'Arlás, més lluny, més baixet (2.044m), però valent i orgullòs. No ens ha deixat ésser a dalt molt de temps. La força del vent ens ha fet caure diverses vegades, arrossegant-nos fins el mateix sostre.
Tornem a Zuriza. |
|