Un matí sentada a un banc del Passeig de Gràcia
L’altre dia anava pel carrer amb la meva mare mirant tendes de roba, de llibres, de perfums, de roba... i de... de roba !! Tant cansades ens vem sentar a mirar la gent que passava. Va passar una noia per davant nostre ,escalètica, que portava una faldilleta per calseta. Sí, sí, tipu d’aquelles que fan servir les nenetes per ballar balet, de color rosa. Doncs aquella anava com una d’aquelles però texana amb uns mitjons bufanda als peus (que fotia una calor!!!!) i una samarreteta que li anava de sosten. Osti si me la vaig mirar descaradament ... Me la mirava amb una cara com si li volgués dir : ”Tia t’has vist ?”
Llavors vaig pensar que jo estava una mica passada de moda. Jo sempre amb uns texans acampanats i un yayo o una samarreta de maniga curta senzilleta. Ens vam mirar després ma mare i jo, i per una vegada es va posar contenta de com vestia jo !! Va ser com un elogi que ella em diguis que hi havia gent que vestís pitjor que jo. De sobte vec un tio amb un pentinat tipu gall però no gai, perquè això és la última moda. D’avegades no ser que pensar, allò que duia al cap era el pentinat exacte que el que porta el guaperas de última moda en el món del futbol, sí era el pentinat del Bechkam. Anda que l’home aquest si s’ho fa... joder si li queda bé!! Però veient qualsevol paio del carrer, que té cara de pallus i va amb uns pantalons despintats i unes ulleres de fatxe, les que portaven la guardia civil anteriorment, molt anteriorment. Casum, no em siguis poc original i et disfresis d’aquesta manera.
Vaig anar a comprar un gelat per les dos, de llet merengada i de llimona. Pel camí em vaig topar una noia que ben bé no se de quin planeta sortia. Anava amb una samarreta de color taronja sense planxar i amb brillantets penjant. I uns pantalons molt amples que li penjaven unes tires molt llargues, semblava que anés a fer escalada amb tots aquells cordons.
Un altre tema important : l’estampat militar. Quina deria els hi ha agafat per portar tot militar. Fa dos (o uns quants) dies que tot Barcelona es queixava del Bush i l’Aznar, i ara mire’ls com van, portant un estampat que es com si cridés la guerra i els conflictes. Ei que sembla que la gent no tingui personalitat ni credabilitat(que molta no arriva ni a la meitat).Que fan així ? D’acord que les modes tornin i tornin, i que les maregin i que les explotin comercialment, però aquest tema intenta ser seriós davant d’una gent que no no és seriosa. Ells ens manen, no ens fan cas i juguen a titelles continuament. Ja n’hi ha prou de tanta mandanga !! Indignada em vaig sentar al costat de ma mare amb tot el meu conflicte bèlic mental. Al explicar-li ella em va dir que no tenia res a fer, que la societat és així. Vaig pensar que el món l’havien parit.
Més tranquilitzada em vaig menjar el meu gelat. Ignorant que hi havia gent al meu voltant que no és capas de parar-se a pensar amb tot això. Llavors em vaig adonar que el tema “roba” no importava tant com em pensava, l’important és com pensa realment la gent i com defensa els seus drets i opinions.
En conclusió vam passar tot un matí sentadetes a un banc amb el sol torrant-nos el clatell i veient passar un munt de gent rareta... doncs que vols que et digui : hi ha gent per tot i... m’agrada com vesteixo.