PRESENTACIÓ

La proposta trepitja el Ripollès, concretament els municipis de Campdevànol, Ogassa i Ripoll, zona del baix Ripollès, apel·latiu que no se li escau gens a no ser que la comparem amb la magnífica part nord de la comarca conformada pels Pirineus axials. La part sud sembrada de serres i muntanyes entre els 1000 i 2000 metres conforma nombroses valls que vessen les seves aigües a la conca fluvial del Ter. La zona escollida pivota al sud de la serra de Sant Amand amb el seu vèrtex al cim de la llegendària muntanya, des d’on, si el dia ens ho permet, podem jugar a descobrir mig Catalunya des de la seva formidable talaia.

És un recorregut per indrets avui deshabitats, però que han tingut una importància històrica remarcable. Saltor, Vidabona, Balbs i d’altres que queden al bell mig, van ésser els primers territoris del Ripollès repoblats per Guifré el Pelós l’any 878, després de la invasió sarraïna. >br> Podrem constatar el despoblament d’aquesta zona carregada de història, amb les cases enrunades després de més de mil anys habitades i les esglésies romàniques, famoses i concorregudes pels seus aplecs, convertides en ruïnes totals, abandonades al seu destí decadent perquè la seva presència no casa amb el món modern, immediat i materialista, llocs on transcorren algunes de les moltes llegendes inspirades al voltant de la figura del controvertit Compte Arnau.

DADES GEOGRÀFIQUES

La serra de Sant Amand es troba al Prepinineu del Ripollès, just al nord de Ripoll, i forma el contrafort meridional de la muntanya del Taga (Serra Cunivella), separada d’aquesta pel coll de Jou. Des de el seu punt culminant, 1854 m., podem apreciar, mirant cap a migjorn, quasi tota la zona de la nostre proposta, emmarcada a primer terme pels turons de Corones a la dreta i Vidabona a l’esquerra; ambdós seran flanquejats per la nostra ruta de pujada i baixada respectivament i més al sud un seguit de turons allargassats orientats de nord a sud separats pel torrent de Maiols que porta les seves aigües cap el vessant del Freser després de topar amb la muntanya de Sant Roc a tocar de Ripoll.
La varietat del mantell forestal es notable, amb rouredes, fagedes i pinedes de pi roig i negre, quasi sempre en companyia de l’omnipresent boix, que conformen un paisatge a voltes idíl·lic, a voltes salvatge. També trobarem petites incrustacions de prats de pastura i fonts, en altres anys, abundoses i fresques.

ITINERARI

”Campdevànol situat a la part central de la comarca s’aixeca en gran part a la dreta del Freser i la vall baixa del Merdàs. Eminentment industrial però amb una important població pagesa molt disseminada pel municipi. A més comprèn diverses colònies tèxtils amunt del riu Freser: Molinou, Pernau i l’Herand, els barris del Castell, la Creu i Vistalegre, així com les partides (antigues parròquies) de Sant Cristòfol, Sant Llorenç, Sant Martí d’Armàncies, Sant Pere d’Auira i Sant Quintí de Puig-rodon.
En l’acta de consagració de l’església de Sant Pere de Ripoll (any 890) hi consta el nom de Campo de Airandali. En altres documents es troben els noms de Villa davandali (any 1147) i Campo de Vanol (any 1821).
Durant els segles XVII i XVIII, el clavetaires constituïren una indústria molt important a Campdevànol fins a finals del segle XIX. El mineral utilitzat per la fabricació de claus sortia de les fargues. La més antiga que consta documentada la seva constitució data de l’any 1634; aquesta l’any 1875 es va dedicar a la fabricació d’eines agrícoles i es convertí en la Farga Casanova, dedicant-se més endavant a la forja de peces per a la indústria de l’automòbil, avui la indústria més important del poble i sobre la que ha girat gran part de la vida econòmica del poble.” (738 m.)

Comencem a caminar al costat de la l’antiga fàbrica tèxtil de Molinou, travessem al costat dret de la carretera que va a Ribes de Freser i agafem una pista que porta a la masia de Molinou, a uns 200 metres passada la imponent masia deixem la pista i resseguim per l’esquerra un corriol que puja per un trepitjat bosc de roures fins a un petit collet on el camí gira en direcció NE. Continuem pujant fins trobar un clar en mig de la roureda que travessem en diagonal i entrem de nou al bosc buscant un corriol ben fressat que puja decidit tot fen llaçades fins a l’ermita de Sant Grau. (940 m.)
“Documentada des del 1366, es tracta d’una construcció ben conservada amb actuacions cap el segle XVII que consta d’una sola nau, absis de tradició romànica i campanar frontal d’espadanya. Es troba a dalt d’un turó del terme de la masia de Molinou. Es un gran mirador de la vall del riu Freser i de les tres grans masies que hi ha en aquest sector: Molinou, Pernau i Rotllan. En direcció NW el turó de Corones ens amaga el nostre principal objectiu, Sant Amand, que treu amb timidesa una part de la seva allargassada carena per a donar-nos la benvinguda”.
Continuem per un camí molt definit a l’esquerra que baixa de dret fins el collet de Sant Grau on just després de trobar una taula de pedra i un lloc per fer foc arribem a la carretera forestal que surt de la colònia Pernau. Girem a la dreta, passem per davant d’una pedrera i seguim per la pista fins arribar poc després a les runes de Sant Martí de Baix. Seguint uns metres més pel camí trobem a l’esquerra, abans de la masia que no passarem, la font de Sant Martí de Dalt, arranjada i amb un abeurador de pedra. (990 m.)
“L’antiga església, avui desapareguda, de Sant Martí d’Armàncies ja figurava, l’any 890, en l’acta de consagració de la església parroquial de Sant Pere de Ripoll. Formava una de les batllies del monestir de Ripoll. Al segle XV tenia només 5 famílies, però arribà a 9 al segle XVII.”
Deixem la font seguin un corriol que surt a la dreta i després d’atravessar la pista ens enfilem per un bosc amb vegetació de secà, amb domini del roure sobre el pi, amb direcció NE. Ara el camí s’enfila sobtadament pel mig del bosc fent moltes voltes per guanyar alçada fins arribar a una cruïlla de camins amb un pal indicador col·locat pel CE Ripoll. Estem al Collet dels Graus o de Sant Martí. (1.160 m.)
Agafem el camí que surt en direcció nord i seguim una petita carena fins que s’obra pas en mig de les roques amb una mena d’escala (grau) per a guanyar alçada. Estem flanquejant l’extrem est de la muntanya de Corones, deixem la solana i la decoració vegetal canvia de sobte al entrar a una obaga de faigs on el camí planeja amablement per una catifa de fulles seques. Seguim fins a trobar una paret de pedra, la roca dreta, que fa honor al seu nom. Travessem el tall de la paret gràcies al torrent que ens hi ha obert camí. Pugem torrent amunt, sec si no plou, de caminar lent per la quantitat de vegetació que l’envolta però sense dificultat ja que està molt fressat. Després d’un centenar de metres, veurem un evident corriol que tomba sobtadament a la dreta en mig d’unes boixeres i assoleix amb un parell de giragonses un camí mes ample que seguim a l’esquerra per arribar tot seguit a la nostra primera etapa, Sant Julià de Saltor. (1.369 m.)
“Saltor, llogaret pintoresc situat en uns lisos entre Corones i Sant Amand, amb vàries construccions deshabitades, en destaquen una masia i l’església de Sant Julià. Per la seva estructura cal situar la construcció de l’actual església romànica entre els segles XI-XII, es tracta d’una nau coberta amb volta de canó; va perdre l’absis que fou substituït per un cos més enlairat cobert a dues vessants. Al punt d’unió amb la rectoria hi ha un petit campanar de torre d’un sol pis . L’església primitiva surt documentada el 890 en l’acta de consagració de l’església parroquial de Sant Pere de Ripoll. Al segle XIV, es produí un fort despoblament de la parròquia, fins a l’extrem que no pogué mantenir capellà propi. Al segle XVII li fou afegida com a sufragània l’antiga parròquia de Santa Maria de Vidabona. L’any 1900, la parròquia encara tenia una població de setanta habitants, però avui està deshabitada amb l’excepció de l’antiga rectoria, adossada a l’església, que, des de fa uns cinc anys l’han rehabilitat uns joves que volen experimentar si l’antiga forma de vida es possible. Durant una sèrie d’anys si celebrà un aplec, que malauradament també s’ha perdut.
Després d’una parada per donar un cop d’ull a l’indret, reprenem el camí. A les feixes de sobre l’ermita puja un corriol entre boixos que enfila la muntanya de Sant Amand en direcció NE. Pugem per un bosc molt barrejat, a la solana (roure) a l’obaga (faig), acompanyats de pins i molts boixos fins un collet on trobem una cruïlla de camins i un abeurador, darrerament sec. Continuem pujant pel camí del mig i en pocs minuts a l’esquerra podem observar el faig gros.
“Aquest es un dels arbres mes grans del Ripollès (23.000 kg, cubicats el 1.923), malauradament capolat quan unes fortíssimes ventades, que van assolar la comarca el 2.002, el van trobar carregat de neu gelada.”
Continuem pujant, cada vegada mes fort fins a trobar el pedregam de la xemeneia. Cal pujar-la amb compte per no desprendre pedres que puguin afectar als que venen més avall, posant de tant en tant una ma per ajudar-nos. Si be el camí s’el fa cada u a la seva comoditat, hem de tenir en compte que després de sobrepassar, millor per la dreta, un bloc de pedra plantat al bell mig de la canal, es millor sortir-ne per l’esquerra, per arribar tot seguit a la font del Pi. (1.700 m.)
Seguim amunt fins un petit prat herbat en el que veurem camí a dreta i a esquerra, agafem el de la dreta. Pujarem un petit tram fins a trobar, ara a l’esquerra, un gran rocam estimbat dels cims. El camí s’obre pas entre les pedres que segons les llegendes, colguen un convent de monges. Una de les moltes llegendes del mite del compte Arnau. Poc després en mig d’un bonic bosc de pins arribem a un petit pla o clariana sota l’ombra de la Creu de Sant Amand, reconstruïda pel Club Excursionista Ripoll el 1978, Cim de Sant Amand, balcó del Ripollès. (1.854 m.)
“Cim iniciàtic i emblemàtic d’aquestes contrades, amb una completa panoràmica del Baix Ripollès, l’Alta Garrotxa, l’Alt Berguedà i Osona. Si el dia ens ho permet, podrem observar a l’est fins el Montgrí i la costa Mediterrània, pel sud Milany, Bellmunt, la plana de Vic amb el Montseny, Cingles de Bertí i més a la dreta la Mola i Montserrat al fons i per ponent tota la serralada del Port del Compte, la Serra del Cadí i el Pedraforca. Les vistes al nord queden més emmascarades pel bosc de pins que tanca en aquesta direcció la balconada cimera, però es poden intuir entre les branques, el Taga a primer terme i el Puigmal, al seu darrera.”
Ateses les observacions de rigor i refets de la pujada, deixem el cim de Sant Amand en direcció nord fins el llindar de la carena, on tombem a l’esquerra cap a ponent seguint un agradable camí que ens conduirà en pocs minuts pel mig del bosc, fins el Pla de Pena (1.758 m)br> “Planell situat a la carena de la muntanya cobert de vegetació de pi negre. En aquest indret, segons alguns historiadors hi estava situat l’antic castell de Pena, documentat l’any 1.024 en l’acta de consagració de l’església de Sant Martí d’Ogassa. El seu terme aglutinava les quatre parròquies d’Ogassa: Sant Martí d’Ogassa, Sant Martí de Surroca, Sant Julià de Saltor i Santa Maria de Vidabona. Fins ara no han estat identificades les seves restes. També segons la llegenda, hi podem situar l’hipotètic convent de monges expulsades del monestir de Sant Joan de les Abadesses, on a vegades pernoctava el compte Arnau. Una cançó popular ripollesa recorda: Les monges de Sant Amand, dotze monges, tretze infants.”
Arribats tot just al planell anem a l’esquerra fins la cinglera i girem quasi 360 graus per agafar un corriol un xic enverdissat que baixa en direcció est per retornar-nos, entre boixeres, al petit prat herbat mes amunt de la font del Pi. A partir d’aquí davallem pel mateix camí de pujada, passant per la mencionada font, la xemeneia que cal afrontar amb prudència, el bosc barrejat, l’abeurador on hem de tombar a la dreta i la darrera diagonal fins a Saltor. (1.369 m.)
Des de Saltor reprenem la nostra ruta agafant la pista que des del coll de Canyamars, abandona els llisos en direcció est. En arribar a un revolt la deixem per la pista de l’esquerra, que s’endinsa pels baixos de la muntanya de Sant Amand, en mig de vegetació espessa de faig, pins i boixos que tot seguit es redueix a un corriol que va de pla fins el Coll del Vent. (1.340 m.)
“Aquest magnífic paratge natural situat entra la cinglera sud del Sant Amand i el turó de Vidabona, es on situa la llegenda que havien vist passejar l’espectre del compte Arnau les nits de tempesta”
Seguim en línia recta pel mig del prat i en arribar a l’altre vessant trobem una bifurcació de camins. Seguim el de la dreta que ens endinsarà en una espessa obaga de faig on a pocs metres passarem pel fangueig de la font del collet del vent, sense arranjar, amb una conducció de plàstic i una abeurador de llauna. Seguim de planer un camí ample que en direcció sud-est ens porta per una de les millors fagedes de la comarca fins un pas entre una muralla de roques que tot seguit ens deixa a Vidabona. (1.270 m.)
“Indret deshabitat als peus del turó del mateix nom. Consta d’una església, i una notable masia. L’església de Santa Maria de Vidabona es una edificació romànica del segle XII. Actualment en resten les quatre parets sense sostre i tota la nau de l’església esta coberta d’un munt de runes procedents del sostre. La part mes ben conservada es l’absis, separat de la nau per un arc triomfal i allotja el cambril, i el campanar. A remarcar la presència d’un cor construït el segle XIII i la rectoria adossada a ponent. En l’acta de consagració de l’església parroquial de Sant Pere de Ripoll, l’any 890, el bisbe de Vic donà a aquesta església els delmes i primícies de la vila de Vidabona. El compte Borrell, l’any 959, la cedia al monestir de Ripoll. Corprèn pel seu abandó, en contrast amb el que fou a partir del segle XVII, un santuari marià d’anomenada contra la pesta i les tempestats i tant concorregut en els seus aplecs, el dilluns de Pasqua Granada, per la gent dels pobles de la rodalia. A poca distància de l’església i més avall d’una reconvertida font-abeurador, trobarem les restes de l’antiga masia de Vidabona, edificació de mides considerables, avui dia enrunada i rodejada de bardisses. Els últims masovers l’abandonaren el 1953”
Reprenem el camí per damunt de les runes de la masia seguin de pla per uns prats petits en forma de feixes que passa per la font de l’Arxer, formada per una paret coberta de pedra tosca i molsa on, en temps menys secs, regalimen gotes d’aigua. La perspectiva de Ripoll es fa realitat, però resta una llarga baixada en direcció sud, que ens porta per la vessant solana de la serra de Vidabona, successivament, al collet d’en Batista, al collet d’en Lleona (1.210 m.), al coll de Camp Roig i a la collada del Gorg de l’Olla, on cal tenir en compte agafar el camí de la dreta. En aquest punt canviem de vessant per anar carenan direcció sud-oest per sobre de la riera de Maiols fins un punt on s’ajunta per la dreta el camí que puja de la masia que li dona nom, molt a prop del Pla de l’Home Mort, bonica clariana on el camí s’eixampla fins el coll de Baups ó Balps (840 m.)
En aquest punt agafem la pista, a ma esquerra, la qual ens porta a Ripoll desprès d’haver passat per davant del singular conjunt de la masia modernista de Comallivosa i les seves masoveries i de fer una drecera per passar sota l’aqüeducte de Estamariu, punt final de la nostra excursió i barri perifèric de Ripoll. (690 m.)

“Encastada a la vora dels rius que formen l’aiguabarreig del Ter i del Freser. Es la capital i la població amb més habitants de la comarca. Ripoll es una població eminentment industrial, amb indústries metal·lúrgiques i tèxtils que ha patit una forta crisi els darrers anys, sobretot en el ram tèxtil, on moltes de les fàbriques han tancat o han reduït dràsticament la plantilla. D’aquí la forta davallada de població dels darrers anys. De la importància d’aquesta indústria en dona fe els importants testimonis d’arquitectura industrial: la colònia Ballvé, la colònia Botey o d’Agafallops i la colònia de Santa Maria o del Roig, les obres hidràuliques com la sèquia Molinar (s. X) i els aqüeductes dels canals de can Noguera i can Badia.
Ripoll sobretot a l’època medieval, tingué una gran rellevància històrica, emmarcada per dos fets principals: la importància cabdal del monestir benedictí de Ripoll, fundat el 879, un dels més importants de l’Europa medieval i una forta base industrial, tèxtil i metal·lúrgica, ja que des del s. XIII, es van fer famoses les estamenyes de Ripoll i arribat el s. XVI assolí una molt important indústria d’armes de foc i claus.”.

Esperem que us agradi i que la Força, us acompanyi.