Proposo fer un tomb per una petita part del Ripollès. L’itinerari escollit ens permetrà contemplar les valls i muntanyes en que Guifré el Pelós, estimulat per l’existència de dos grans monestirs, el de Ripoll i el de Sant Joan de les Abadesses, va emprendre en el s.IX la repoblació del que avui es el nostre país.

Prodrem veure els indrets on el mític comte Arnau, segons conta la llegenda, amant irreverent de la mare abadessa de Sant Joan, provocà que les monges fossin expulsades del monestir i s’establissin a la veïna serra de Sant Amand, on van continuar portant una vida dissortada. Ja ho diu la cançó popular: “Quan vingué el cap de l’any, dotze monges tretze infants, i la priora els dos més grans”.

Constatarem com la situació d’aquestes valls, solcades per la conca fluvial del Ter, va permetre instal·lar tot un seguit d’indústries, entre les que podem destacar les fargues, que van tenir un paper predominant del s. XVI al s. XVIII i van convertir aquestes terres en un dels centres armers més importants d’Europa.

Ens passejarem per la zona de Surroca i Ogassa, on des de mitjans del s. XIX fins a la meitat del s. XX, s’explotaren les mines de carbó, el que va motivar la construcció del ferrocarril que va revifar un altre cop l’economia de la comarca, on l’activitat dels paraires (manipulació i transformació de la llana) donà pas a una important indústria tèxtil.

Actualment, la davallada de totes aquestes activitats i fins i tot la de l’agricultura, ha motivat canvis importants en l’economia tradicional. La ramaderia ha tingut un creixement remarcable, amb importants explotacions de bestiar boví, que aprofita les pastures de la part alta del territori a l’estiu i ocupa els antics camps de conreu a l’hivern, modificant el paisatge. Darrerament el turisme està prenent una forta embranzida.

DADES GEOGRÀFIQUES

La regió del Taga (Serra Cunivella) – Puig Estela (Serra Cavallera) comprèn un massís allargassat orientat de W a E, que s’aixeca lleugerament per sobre dels 2000 metres, entre les valls del Ter i del Freser. Aquest massís, en el que predominen els materials de composició calcària, marca el límit de la zona axial (Vall de Camprodon) amb el Pre-Pirineu (Baix Ripollès). El relleu destaca per grans lloms suaus coberts de prades i planes residuals, més avall pi negre i roig i alguns avets. A les zones mes baixes, el bosc és molt variat, però podem destacar-hi el roure. El paisatge conforma un mosaic de prats, pastures i boscos que gràcies a l’alta pluviositat de la zona, li donen una aparença de valls d’alta muntanya.

La millor època de l’any per girar aquesta visita es a finals de primavera, peró amb l’equip adequat podem gaudir-ne tot l’any, tenint en compte a l’estiu que el sol es molt fort i per l’hivern i principis de primavera por estar nevat.

ITINERARI

”Ogassa ocupa els vessants del Ter de la Serra Cavallera i el Taga. Format pels nuclis d’Ogassa (Surroca de Baix), que es un aglomeració del nucli antic i de les colònies mineres, i les parròquies de Sant Martí de Surroca, Sant Martí d’Ogassa, Sant Julià de Saltor i Santa Maria de Vidabona.
Sant Martí d’Ogassa i Sant Martí de Surroca eren d’influència del monestir de Sant Joan i Saltor i Vidabona del de Ripoll, però totes estaven aglutinades pel castell de Pena, situat en algun lloc de la muntanya de Sant Amand. Aquest castell, es esmentat des del 1024 i tot aquest territori es l’origen del municipi integrat a la baronia dels abats de Sant Joan.
Des de l’edat mitjana va prosperar la indústria de la llana.
Ogassa, era una zona minera; el carbó (hulla) de Surroca, fou descobert el 1761 i s’hi posaren moltes esperances pel desenvolupament industrial català. Es començaren a explotar l’any 1837. Degut a les dificultats d’extracció i a d’altres problemes les mines es van clausurar l’any 1969. Actualment conserva importants explotacions ramaderes, boví i oví, i es refà gràcies al turisme.” (960 m.)

Començarem a caminar a l’aparcament situat a la plaça Dolça en direcció nord per entre velles construccions i entrades de mines abandonades, deixant a mà dreta e torrent de la font Gran, on ens dirigim. La font Gran es un lloc ideal per fer-hi una paradeta, carregar aigua, i contemplar com aquesta surt de l’interior de la terra en un recinte enreixat. Seguim amunt i en un no res, després de trobar la carretera, arribarem al Prat del Pinter.
“En aquest singular barri, on s’arrenglaren nombrosos habitatges dels miners que treballaven a la zona (actualment en procés de reconversió de segones residències), encara es pot observar el rètol de l’antiga “escuela de niños” i la neogòtica església de Santa Bàrbara, patrona dels miners, inaugurada el 16 d’abril de 1882, per donar servei a la notable quantitat de ma d’obra vinguda en els moments de major prosperitat econòmica del municipi. Actualment s’hi celebren les funcions parroquials”.
Continuarem pel carrer que queda un xic elevat a la dreta de l'església, per anar a trobar un sender en fase de preparació que surt de la primera corba; després de creuar un petit pont, ens endinsarem per poca estona en el bosc, amb tendència a la dreta en els encreuaments, fins a desembocar a una pista encimentada. Tombarem a la dreta fins a trobar la que puja del nucli principal als veïnats de dalt, que ens portarà tot ascendint lentament fins una bifurcació senyalitzada. (1.120 m.)

Per l’esquerra aniríem cap a Sant Martí d’Ogassa, però nosaltres prosseguirem cap a la dreta en direcció a Sant Martí de Surroca, on arribarem fen amples llaçades pista amunt i desprès de passar pel costat d’una casa de colònies. (1.236 m.)
“Surroca, etimologia que prové de “sota la roca”, en referència a la seva situació sota els cingles de la serra Cavallera, diferenciada actualment com a Surroca de Dalt, està centrada per l’antiga parròquia de Sant Martí, documentada des del 1.090 i consagrada el 1.104. Es una construcció que conserva ben sencera la seva estructura romànica, malgrat algunes ampliacions posteriors (s. XV i XVIII), d’una sola nau, de planta rectangular amb portal a migdia. L’absis de planta semicircular presenta un fris d’arcuacions llombardes i una finestra, descentrada respecte al fris. L’ample campanar de planta rectangular, té dos pisos, amb dos ulls a cada cara. La resta del nucli el formen diverses cases un xic disseminades, la majoria deshabitades o en procés de restauració com a residències d’estiueig.”

Continuarem per la mateixa pista en direcció a Camprodon i al refugi Montserrat i després de passar pel costat de Can Picola, grandiosa masia en plena activitat, principalment ramadera, trobarem una bifurcació on anirem cap a l’esquerra seguint les indicacions en direcció a l’esmentat refugi. La pista que continua guanyant alçada amb suavitat, entra en una zona sense arbres que ens ampliarà la panoràmica i permetrà visualitzar el bonic paratge al voltant de la collada i el Puig de la Caritat. Seguidament la pista canviarà de sentit després d’una ample llaçada a l’esquerra, farem drecera pel mig d’un prat per arribar, després de passar per les runes de Cal Cabré al Punt de la Rodeta, on s’acaba la pista encimentada. Continuarem per pista de terra, passarem per Cal Quimet i la font de la Roda, ens enfilarem un xic més decidits fins a Cal Frare, on a pocs metres hi ha d’una creu de ferro que trobarem a la dreta del camí sobre el marge, amb l’inscripció: “Aquí murió José Marse, natural de Cavallera. Fallesió el 22 del XI de 1889 atacado por el frio”. Resten uns quants revolts més i entrarem en una zona d’amples praderies anomenada la Gran Jaça, on trobarem a la dreta del camí l’antic refugi forestal Montserrat, actualment refugi lliure. (1.635 m.)

Refets i descansats podem continuar pista amunt per entre els prats, on després d’un collet arribarem a la font de la Teula (abeurador i darrer punt d’aigua), final de la pista. (1.700 m.)

Ja veiem el coll, propera fita remarcable del nostre itinerari, al que accedirem amb facilitat seguint les marques d’un PR que ve de Camprodon o bé algun dels corriols que les vaques han formant per baixar a beure. Estem al Coll de Pal. (1.776 m.) “La situació del Coll de Pal que uneix la vall de Sant Joan de les Abadesses amb la vall de Camprodon per la Collada Verda, punt de pas d’antigues transhumàncies, ens donarà la primera oportunitat de contemplar (N) l’esplèndida serralada del Pirineu Oriental. El Coll de Pal separa en dos la Serra Cavallera, a la seva dreta la part oriental s’alça el Puig del Pla de les Pasteres (1.893 m) principal elevació de la llarga carena que davalla lentament fins a Camprodon; a la seva esquerra la part occidental, un poc més elevada, proper objectiu del nostre periple.”

Com hem dit, seguirem cap a ponent (W-SW), enfilant-nos per l’ample carena amb la referència del filat que divideix els termes d’Ogassa i Pardines (molt útil en cas de boira). Passarem a prop d’una cabana de pedra seca al Pla Cubilar, i tot un seguit de turons que ens aniran enfilant amunt. Des de el Turó de la Parcel·la podrem albirar davant nostra un perfil arrodonit amb una torre feta de pedres al cim, es el punt culminant de la Serra Cavallera, al que s’arriba després de passar un collet i creuar el filat que divideix les pastures. Estarem al Puig Estela. (2.013 m.)
“La vista des de aquest punt es fantàstica. El vessant septentrional amb el poblet d’Ogassa als nostres peus i les valls del Ter, al fons s’arriben a veure les muntanyes de Montserrat i el Montseny i a llevant, en dies clars, després de sobrevolar tots els cims de la Garrotxa, el golf de Roses. Si ens tombem cap el nord, veurem la vall de Ribes en primer terme amb el teló de fons on distingim el Puigmal a l’esquerra, a davant el pic de Bastiments, a la dreta el Costabona i al fons de tot el Canigó”.

Després d’uns instants de relaxació continuarem carena enllà cap a ponent, on ja es pot veure el prisma verd del Taga que ens està esperant. El camí s’estreny una mica però no presenta cap dificultat i el perfil comença a baixar molt lleugerament. Després de passar per una zona on unes pedres ens recorden que estem a la muntanya, baixarem fins l’ample Coll de la Torre. (1.900 m.)

I tornarem a pujar suaument entre praderies fins el Puig de la Coma d’Olla des d’on anirem descobrint els bucòlics entorns de Pardines a la vessant nord i fer comparacions entre el ja trepitjat Puig Estela i el desitjat Taga, referència que va prenen cos cap a occident. (1.930 m.)

Ara ens caldrà baixar, seguint sempre la mateixa direcció, per un desdibuixat caminoi que travessa les amables i omnipresents praderies i mena cap a la Portella d’Ogassa. (1.807 m.)
“La Portella d’Ogassa separa el Taga de la Serra Cavallera, es el pas natural i el mes curt per anar de la vall de Ribes (Pardines) a la de Sant Joan (Ogassa) passant per Sant Martí l’altre veïnat de la part alta del municipi d’Ogassa, en la que podem trobar una interessant església romànica del s. XI.”

Des de aquí seguirem per un sender molt evident, amb marques circulars blanques i un punt verd al mig, que venen de Sant Martí, el qual ens portarà, sense pèrdua, al punt culminant de la jornada, el cim del Taga. (2.040 m.)
“El cim del Taga és el més elevat de la Serra de Conivella i de tota la regió. El seu cim esvelt i la seva avançada posició sobre les valls del Ter i del Freser, fa que domini un extens territori ple de valls, però sobretot posseeix una magnífica panoràmica sobre els alts cims del Pirineu oriental, des de el Puigmal fins el Canigó, al nord; Moixeró, Cadí, Pedraforca, Ensija, a ponent; i totes les serres de la Garrotxa a llevant. Al sud podem contemplar el coll de Jou als nostres peus, que ens separa de la Serra de Sant Amand i tot el rosari de serres que conformen els límits entre el Ripollès i l’Osona. En dies clars el Montseny i Montserrat, posen taló de fons a l’horitzó on sols faltaria albirar la nostra estimada Mar Mediterrània. Es un dels cims iniciàtics i emblemàtics de Catalunya.”

Des de el Taga ja haurem vist el curs que ens ha de portar al nostre destí. Iniciarem doncs la baixada pel mateix sender de pujada fins a tombar a l’esquerra, en direcció nord, per anar a trobar el torrent de les Nou Fonts, que resseguirem pel seu marge dret seguint les traces que deixen els ramats anant i venint a beure aigua a l’abeurador situat en una ampla pleta quasi sempre plena de bestiar boví. (1.600 m.)

Continuarem baixant, ara per una pista que des de l’abeurador porta a Puigsac, un veïnat de Pardines. Nosaltres però, si el temps es sec, després de seguir-la una estoneta, entre enfarfegats boscos mal cuidats, farem drecera tot agafant un corriol que en surt per l’esquerra (senyalat amb una fita si encara s’aguanta). El corriol ens portarà a una mescla d’ample camí i rierol que baixa entra camps d’herba de dall i prats, fins a desembocar a l’encimentada pista de Puigsac, davant mateix de l’ermita de Santa Magdalena. (1.260 m.)
“Santa Magdalena de Puigsac, capella romànica d’una sola nau rectangular, coberta amb volta de canó i absis semicircular amb finestra posterior cobert amb volta de quart d’esfera. La porta d’entrada a migdia te adossat un porxo. En recent restauració s’ha obert un ample finestral sota l’espadanya de dos ulls, aprofitant una antiga obertura, que permet veure permanentment l’interior de la nau amb l’absis al fons. Com a curiositat podem veure un púlpit adossat al mur exterior que rodeja l’ermita, emprat amb tota probabilitat per adreçar-se a la nombrosa parròquia que s’aplegava en dies d’aplec, al prat proper.”

Resta molt poc per arribar al nostre destí, encara però haurem de tornar a trepitjar una pista encimentada que trenca a la dreta poc mes avall de l’ermita i que ens porta per sinuosa baixada entre prats, masies i atapeïts boscos ombrívols, a creuar el riu Segadell, per un pont situat en un indret propi d’un conte de fades. (1.180 m.)
“El riu Segadell, solca la vall de Pardines d’est a l’oest, després de néixer a la Collada Verda, vessa les seves netes aigües al Freser per la riba esquerra i dona cabuda dins les seves aigües a una important reserva de truites de riu.”

Ara si, el darrer esforç de la jornada ens portarà per un camí carreter que puja lleugerament en direcció oest, per entre boscos primer i hortes després, fins a Pardines. De tant en tant si girem el cap podrem veure gran part de la nostra ruta, quina il·lusió que fa veure-la des de aquí. Entrarem al poble pel carrer de Camprodon fins el carrer Major i després de passar per la font del Ferro i l’església de Sant Esteve, rendirem camí a la plaça del Padró. (1.226 m.)
“Pardines, lloc esmentat des del 839, es un municipi eminentment rural amb boscos i pastures, situat a la vall del Segadell, entre el Taga i el Balandrau. Pardiana en els documents antics vol dir terra de pasturatge. A més del nucli principal s’hi troben els veïnats de Puigsac, Vilaró, l’Orri, Pujalt i Llavanera. Les cases i els carrers del poble que antigament va ser emmurallat, fan goig de veure, gràcies al gran nombre de restauracions que s’han portat a terme per condicionar-les com a segones residències o d’estiueig, també hi podem trobar cases d’hostes, ara anomenades rurals. Destaca del conjunt del poble l’església de Sant Esteve, datada ja l’any 988 i originalment d’estil romànic tal com ho demostra l’absis, amb finestra de doble esqueixada. La curiositat mes remarcable es la singular torre de defensa construïda sobre l’absis mateix a partir del s. XIII, que adopta naturalment la forma semicircular de la seva base; avui fa les funcions de campanar. El s. XVII es transformà l’interior del temple”.