Volver la pagina principal de cuentos  

Siguiente cuento

    

    Plantada en un racó

    i per tots ben oblidada

    havia una pobra flor

    que ja ningú no regava.

 

    Ses fulles que eren verdes

    es van fent amarronades

    i aquells pètals tan bonics

    ara son cargolats i marcits.

 

    Una flor que se’n burlava

    alçant el cap li digué :

    Tu que eres tan bonica

    i de totes envejada,

    tu que entre tantes i tantes

    eres la més regada,

    fixa’t com has acabat

    amb el cap baix i arronsat!.

 

    L’altra flor que l’escoltava,

    li respongué amb ironia:

    Per què ets tan presumida,

    si saps que al llarg del temps

    com jo acabaràs marcida?.

 

    Tes filles, ara poncelles,

    algun dia creixeran,

    i quan es facin més velles

    tampoc no les regaran,

        les agafaran i les llençaran.

        I la flor, penedida,

        li digué baixant el cap:

        Ben segur que no pensava

        que com tu he d’acabar.

 

        És per això que et demano

        que em puguis perdonar.

        Que n’és de trista la vida

        d’una flor com tu i com jo,

        acabar lletja i marcida

        i ajaguda en un racó!.

 

        L’altra flor, veient-la trista

        li respongué somrient:

        Companya, estigues tranquil·la,

        que no tot s’acaba aquí,

        jo vull que tu t’adonis

        que no és tan trist el nostre destí.

 

        Les flors son alegria

        i n’hi ha de tots colors,

        siguin roses o vermelles

        fan totes les olors,

        som símbol de l’alegria,

        de felicitat, d’amor,

        i fins i tot flors seques es guarden

    en els llibres per record .