PREMI DE NARRATIVA
CATALANA
BADALONA
Badalona és una ciutat molt bonica. La platja de Badalona
també és bonica. A la platja hi ha aigua neta.
A mi m'agrada agafar petxines i m'agrada fer un castell de sorra.
Sara Ortiz Zoroa 1 r de Primària "A"
PREMI DE NARRATIVA
CASTELLANA
Mi CIUDAD EN FIESTA
En mi ciudad en el mes de mayo
quemamos el "Dimoni". Bengalas, cohetes
y petardos forman un gran escándalo.
Caballitos, tómbolas y demás trastos
forman un divertido espectáculo.
Después de una semana todo vuelve
a la calma pero estaremos todos nerviosos
hasta mediados de Agosto.
Cuando regresa la feria y todo se vuelve a
llenar de alegría, ya que en mi ciudad
celebramos la fiesta Mayor el día de María.
Marc Hermoso Flores 3r de Primària "A"
PREMI DE POESIA
CASTELLANA
Mi CIUDAD EN FIESTA
Por carnaval en mi cuidad
todo es ritmo y es genial,
tenemos la fiesta de¡ "Demonio",
donde todos vamos a verlo quemar.
También está la fiesta de San Juan
donde hay coca y petardos para tirar.
Rocio Rivas García
3r de Primària "A"
PREMI DE
NARRATIVA CATALANA
El MEU CARRER
En el carrer hi ha moltes botigues i arbres. Casa meva està
al carrer Prim i molt aprop de la platja. Aquestes botigues hi ha
al meu carrer: un supermercat, una papereria i un restaurant davant de
casa. Al meu carrer hi ha senyals de tràfic i semàfors.
Al meu carrer hi ha molts cotxes aparcats. El meu carrer és
molt llarg. Al costat de casa hi ha una perruqueria.
Jordi Rovira Hernández
2n de Primària "A"
PREMI DE
POESIA CATALANA
LA MEVA CIUTAT
Badalona, la meva ciutat,
està plena d'amistat.
L'estimada, Badalona
està al costat de Barcelona.
Badalona emocionant,
té molta gent passejant.
A Badalona si mires el cel,
veuràs un brillant estel.
Badalona i el seu mar,
un bon lloc per conversar.
Elena Álvarez De la Sarte Sagrera
3r de Primària "B"
PREMI DE NARRATIVA
CASTELLANA
FUE ALGO MARAVILLOSO
Cuando llegué a Badalona no podía creer lo que veían
mis ojos.Yo me llamo Bonail, tengo diez años y vengo de un pueblecito
pequeño de Bosnia que ahora está todo destruido por culpa
de la guerra.
Por eso el sol, el mar y esas casitas de la playa me parecieron maravillosas.Vine
aquí con mi tía que es española. Me mandaron
aquí para que mi vida no corriera peligro. Mis padres sacrificaban
las suyas para defender su país y después poder reconstruirlo.Me
matricularon en una escuela en la que hice amigos y aprendí mucho;
también aprendí vuestro idioma.A pesar de todo estaba triste
porque mis padres no estaban conmigo. Ellos me llamaban y me decían
que vendrían pronto a buscarme.
Una noche, de madrugada, llamaron a la puerta. mi tía fue a
abrir y ... no podía creer lo que estaba viendo: allí estaban
mis padres.Ellos me explicaron que gracias a una campaña que habían
hecho todos los colegios de Badalona se había conseguido mejorar
la vida en nuestro pueblo y pronto podríamos volver.Nos quedamos
un tiempo más en esta ciudad tan estupenda que me había hecho
tan feliz y después regresamos a nuestro país-
Daniel Salinas Castillo
5é de Primària "A"
PREMI DE POESIA
CASTELLANA
BADALONA
Badalona eres muy bella
Badalona eres jovial.
Badalona yo te quiero
porque eres mi ciudad.
Badalona tu montaña
con tu plaza y con tu mar.
La plaza donde se pone
el belén en Navidad.
Badalona tu enseñanza
que nos hace progresar.
El paseo por la Rambla
y nuestra calle del Mar.
Badalona tú eres bella
porque eres mi ciudad
y mil gracias yo te doy
por cien años de felicidad.
Diana Miranda Periáñez
6é de Primària "B"
PREMI DE NARRATIVA
CATALANA
BADALONA
Vaig venir, al món plena d'alegria, perquè vaig néixer
aquí, a Badalona.Vaig començar a caminar, a parlar i a veure
el món exterior amb la meva família. Quan vaig sortir
i veure aquella esplendor, no imaginava una cosa tan bonica. Dintre
meu pensava: < <Espero que no em separi mai de la vida> >.Començo
a anar al col.legi. Aprenc molt i també aprenc a anar per la ciutat
i a coneixer-te més bé. A l'Escola Cultural, conec més
coses de les que em podria imaginar. A veure el principi i el desenvolupament
d'aquesta gran ciutat, que no canviarà mai. Passen els cursos, van
passant i arribo a catequesi, a l'església Sta. Maria, que hi ha
al costat. Què orgullosa que estic de poder ser aquí,
a aquesta ciutat ! Un dia vaig saber que m'aniria d'aquí a una altra
ciutat llunyana. Peró Badalona, sempre serás la meva
ciutat
Laura Bernal López
4t de Primària "B"
PREMI DE POESIA
CATALANA
BADALONA
Badalona és molt bonica,
plena de curiositats
que fan venir eis vianants
per gaudir i passejar.
Vine, Vine i ja veurás!
Sota les gavines,
onades d'espuma blanca;
sota les palmeres,
so de sardana.
Llums de festa i alegria...
Mireu, el dimoni crema!
Mireu, hi ha focs al cel
Anem a la fira
entusiasmas crida un nen.
Qui vol comprar terrissa!
tasteu el meu arrop
tot això és... Badalona
el millor lloc del món.
Glória Benedicto Agup
6é de Primària "A"
PREMI
DE NARRATIVA CASTELLANA
BADALONA, CIEN AÑOS DE CIUDAD
Hace aproximadamente unos cien años, Badalona era un pequeño
pueblo y en la zona céntrica se encontraba "Dalt de la Vila", donde
los hombres durante algunas noches a la semana pescaban y durante algunos
días, se dededicaban a la agricultura.
Mi bisabuelo, cuando era joven, tenía una casa con campo
a las afueras de "Dalt de la Vila". También tenía una
barca con un farolillo de aceite y con las iniciales inscritas C. A. D.
nadie sabe qué quieren decir...
También tenía una caña y un gran anzuelo
de repuesto en la pequeña barca.
Cuando era joven, se dedicaba a la pesca y sacaba muy buen provecho
de las salidas de pesca. A veces se estaba hasta tres días
a la deriva y en muy alta mar, y al volver, los peces que había
capturado, se subastaban; casi todo eran sardinas y boquerones.
Cuando salía de pesca por la noche, al día siguiente
regaba sus cultivos, y cuando no salía de pesca, se dedicaba a sembrar,
coger la cosecha, regar, podar los arbustos...
Tenía una zona con tomates y verduras, una pequeña zona
un poco más arriba con melones, sandías, calabazas... Otro
apartado con unos diez o veinte naranjos y con unos treinta limoneros.
También tenía manzanos, perales, olivos...
Los cuidaba y tenía todas las plantas y árboles sanos
y frondosos, También los excedentes que no consumía ni él
ni su familia, los vendía en la plaza o mercado.
Cuando se fue haciendo mayor, Badalona creció y con ella
las industrias. Y poco a poco, mi bisabuelo, fue dejando la pesca,
hasta que ya no fue más a pescar. La pesca requería
y requiere hoy en día un esfuerzo físico muy grande, y conlleva
mucho peligro e inseuridad.
Él sustituyó la pesca por doce horas diarias en
una fábrica textil, haciendo camisetas de lana y algodón.
Le pagaban una miseria, pero podía vivir medianamente bien.
Unos cuantos años después se jubiló y al poco tiempo
se cerró la fábrica.
Ahora mi bisabuelo mira con nostalgia el mar y los pocos huertos
que aún quedan en Badalona, ya que con sus ochenta y siete años
a cuestas casi no puede andar.
Ferrán Castillo Medina
2n d'ESO "A"
MESTRE EN GAI SABER
PREMI DE POESIA CASTELLANA
NUESTRA CIUDAD
El paseo Marítimo, la Calle del Mar,
la iglesia de Santa María y la Escuela Cultural
son algunas de las cosas
que posee nuestra ciudad.
Que está sucia y contaminada
eso es una realidad,
tenemos que mejorarla
porque es nuestra ciudad.
De todas las costumbres, tradiciones
y fiestas de la localidad
nos sentimos orgullosos
porque son de nuestra ciudad.
Este hermoso lugar
que tanto nos enamora,
que nos gusta vivir en él
tiene por nombre Badalona.
Laura Cano Adalid
2n d'ESO "A"
PREMI DE NARRATIVA
CATALANA
LA MATEIXA BADALONA
Quan vaig entrar als lavabos, plorava, plorava com mai havia
vist plorar a ningú, desconsoladament.Tenia el vestit estripat,
un vestit fet d'unes robes estranyes, elegants; els botons de l'esquena
del vestit penjaven descosits, deixant entreveure la seva cotilla de costures
preciosas. Portava els cabells despentinats, uns cabells negres amb
unes trenes guarnides pels llaços, era com una dona vinguda del...
bah, bajanades!
Després de descartar bogeria semblant, vaig pensar que
estava de psicóleg, que els carnestoltes no havien arribat, peró
... Els seus ulls comunicaven un estat de desánima impressionant,
demanaven a crits ajuda, eren víctimes de la desorientació
de ... no ho sé!
Llavors, vaig adonar-me'n, no era normal i vaig intentar buscará¡
eis ulis amb la mirada peró va emprendre a córrer peis passadissos
de I'escola com una fera salvatge. Vaig seguir-la i, de sobte s'aturá
davant un arbre-no sabia que jo I'observava-i se'¡ mirá detingudament
fins que una llágrima va apar¿-ixer peis seus ulis.
Se n'aná. Jo vaig acostar-me a l'arbre, no vaig veure res
i quan estava decidida a marxar vaig veure: "junts per sempre, (1853, gener)"
a I'escorça de l'arbre. Aquel¡ arbre tenia més
de cent anys!
No vaig dir res a I'hora de sopar, estava pensant. Pensant que
potser no era cap bogeria i era una dama del passat peró no, no
m'ho podia creure, quin sentit tenia?
Al dia següent vaig tornar-hi en acabar les classes i... quina
va ser la
meva sorpresa quan vaig trobar-la allá, asseguda, amb eis ulls
perduts enlloc.
Vaig acostar-me tímidament per darrera. Una sensació
de por profunda em va recorrer per tot el cos quan va començar a
cridar i a moure's espantada, a defensar-se, com un animal, amb força
increíble. Vaig aconseguir calmar-la amb suaus paraules i
amb mirades inofensivas.
Més tard va començar a parlar-me en una espécie
de català antic, molt antic. Vaig intentar treure-Ii d'on
era, I'edat, qué volia...
Quan vaig saber que havia nascut el 20 de juliol de 1830, la sang se'm
va gelar i llavors... qui era? qué era? qué volia? qué...
Tota la tarda ens la vam passar parlant i encara recordo les seves
paraules: "Sí, sóc una dama antiga, ho sé, he viscut
a Badalona tota la meva vida des que vaig néixer fins ais 23 anys,
que vaig morir. Poc abans havia mort el meu estimat. Ploro
perqué des de que Badalona va convertir-se en ciutat res va bé,
tot són desgrácies". Quan va acabar vaig dir-li que
no era veritat, que el fet que Badalona es fes ciutat, era motiu de progrés,
d'evolució i que tot millora, de fet totes les històries
d'amor són iguals, I'únic que canvia és I'escenari
i mentre l'escenari sigui Badalona, tot va bé.
I, al sentir-me dir això el seu rostre em mostrà
un somriure, el somriure de Badalona, per sempre.
Marta Cruz Cabrera
2n d'ESO "A"
PREMI DE POESIA
CATALANA
NO EM DEIXIS MAI; BADALONA
Per migjorn afectada
Badalona cara al mar,
provocant la marejada
ja comença a despertar.
Desperta a la mar salada
amb el seu gran fons mar¡,
i pel sol és abraçada
mostrant l'espectacle del matí.
Badalona, bella i pura
ens omple d'emoció,
a la nostra memòria perdura
el record d'una cançó.
Perqué anomenar Badalona
és com tocar una melodia,
amb so benigne com el d'una ona
que nostra és cançó de cada dia.
I si Badalona em vol desemparar
un plany fará el meu cor
una llàgrima haurà de rodolar
per poder emprendre el plor.
Ana Delgado Torres
2n d'ESO "A"
PREMI DE NARRATIVA
CASTELLANA
BADALONA, CIEN AÑOS
En tu amanecer, cálido, el sol se asoma entre las nubes
que adornan tu cielo con mucha distinción; poco a poco más
iluminado va quedando el día, y así nace la mañana.
Las olas de tu playa quedan claras e inmóviles: reina la tranquilidad.
Y sin darme cuenta esta radiante mañana se ha convertido en una
tarde fresca, húmeda; en la que el viento se mueve a sus aires sin
importarle a quién ni de qué manera golpea. Mientras,
en la playa la arena, desarmada, recibe el duro impacto de las rebeldes
olas, que descargan sobre la orilla sin pudor alguno. Esta tímida
oscuridad da paso a la inconfundible Luna, que brota sobre el mar y decidida
asciende hasta alcanzar una altura extrema y la oscuridad profunda.
Solamente su interminable destello se adivina reflejado en las profundas
aguas, ya más tranquilas. Pero la noche tampoco es eterna
y el Sol nace de nuevo, su lucidez me alumbra, y por fin comprendo que
cada día que vuelvas a amanecer estarás más guapa;
ya son cien años y aún se nota más tu juventud y tu
frescura que el primer día.
Ana Navarro Socias
4t d'ESO "A"
PREMI DE POESIA
CASTELLANA
ADIOS BADALONA
Querida Badalona:
Te escribo esta poesía,
para que no me olvides jamás,
y hagas todo lo posible
para vivir mucho más.
En este triste día
en que tengo que marchar,
te digo con todo mi cariño
que eres una gran ciudad.
Yo nunca te olvidaré,
por mucho tiempo que pase,
y aunque esté lejos de ti
nunca dejaré de recordarte.
Porque yo en Badalona,
tuve familia y amigos
y miles de lugares preciosos
que siempre llevaré conmigo.
En tu maravillosa playa
yo encontré el amor,
y eso no lo podré olvidar
pues lo guardo en mi corazón.
Todo lo que tengo
te lo debo a ti,
por eso me duele tanto
marcharme de aquí.
Pero no llores,
pues yo volveré,
y espero encontrarte
tan bien como te dejé.
Sin nada más que decir,
te digo adiós,
con lágrimas en los ojos
y encogido el corazón.
Miriam Dueñas Canalejo
3r d'ESO "A"
PREMI DE NARRATIVA CATALANA
MAL DE MAR
L´avíó solcava eis ceis, matant núvols, com
consumat assassí i lluint una inspiració poética que
embriagava de temor eis passatgers més inexperts. Díns
de l'aparell: una dona, Gran reportera, auda@ periodista i temuda cronista.
Una "superwoman", segons ¡'han qualifícada els grocs i
sensacionalistas mitiants de comunicació de¡ país.
Ella representa ¡'ideal modern i cosmopolita que toda dona dels noranta
desitja. És una part més de¡ gran trenca-closques publicitari
i de marketing, creat al voltant seu com a conseqüéncia de
I'éxit que 'La fruta prohibida', la seva primera novel-la, va crear.
Contraposada a aquesta imatge, trobem a una Isabel luna, natural i
espontánia, juvenil i genialment despistada. De trets fins
i prims llavis, tot contrastant amb el n¿>rclic verme¡¡
de les seves galtes; ulis cristal-linament verds i daurats cabells que
cap a la I'esquerra pentina. Tot un arc iris que condiciona la seva
escandinava bellesa. Ella és catalana; després de vint
anys torna a Badalona. És l'aniversari de la ciutat. No li
porta bons records la seva ciutat natal. El seu pare va morir fa
pocs mesos a la casa on va néixer, i mai no s'ha identificat amb
la localitat que la va veure créíxer. El motiu és
la seva gran limitació, com ella mateíxa ha plasmat al seu
cerveli: LA LIMITACió.
Conseqüentment mai no hauria tornat, si no fos per I'encárrec,
que des de la cúpula del peri¿)dic amb qui excepcionalment
col-labora, ii han designat. A canvi, més prestigí
i diners: Ha de cobrir el centenar¡ badaloní.
AMadrid no tenen aquella mirada eis coloms, ni els carrers aquell aire
medieval inútilment domat per la infraestructura u rbanística
més recent, tot plegat sembia un gran taulell d'escacs on minut
a a minut es creen i eliminen centenars de peons. És tan agobiant,
tan mortalment esciafant per la ¡sabe¡ ... ja ho ha vist tot,
tot menys la costa, el sól del trauma, el preámbul abans
de la tempesta. Hi és tristament abatuda per la seva limitació,
i inertament deambula pel Carrer del Mar, recordant la Badalona de la seva
infáncía, la Badalona deis contrastes, la Badalona liiure,
la Badalona amenazadora, la Badalona que ara més que mai ¡'obliga
a enfrentarse amb el seu gran enemic: el Mar. lndescriptibiement buit a
la ment d'aquella escriptora consagrada, amb més de quinze anys
de tinta i lletres a les espatiles i que era incapaz de trobar paraules
per expressar I'esséncia marítima. 1 ja no era com quan tenia
sis anys, quan el pare li tapava els ulis a:iilant-la de tot i de tots;
el¡ ja no hi era i en aquel¡ instant hauria desitjat que mai
no I'hagués protegit d'aquella manera. Es trobava de cara
amb el seu mal i tot era absurdament surrealista, la seva frustació
de joventut perseguint fins portar-la cap al mateix epicentro del volcá
emocional que I'estava matant.. Alió mateix era !, I'escriptora
va visualitzar l'activitat infernal d'un cráter identificant la
seva angúnia, abocant-ia sobre el paper, sepultant-ia mitjançant
les ¡letras. Eis batalions de núvois i cendres encandescents
indiscriminadament formaven, com ones que cínicament descarreguen
la seva rábia contra les roques. Ella estava allá i
ho contemplava tot, ella mateixa era el m¿)bil on la divinitat humananatural
desbocava la seva cura.
Estava plovent, ¡sabe¡ recordava la profético escena
de "Blade Runner", on la ciutat sencera és castigada per una tenaç
pluja, mentre la gent, com afamades formigues, es mouen peis futuristes
carrers. Tot li és igual, ha passat i convalescent del seu
mal, encara divisa des de l'avió, la mar, ara amb minúsculas
i tan real i present com I'home que ara mateix li paria: - Pot tancar la
finestra?, crec que m'estic marejant. - Sí, és ciar, I'entenc.
Juan Gabriel Rufián Romero
4t d'ESO "A”
PREMI DE
POESIA CATALANA
BADALONA CENT ANYS
Badalona té una platja,
un museu i un mercat,
tot plegat a Dalt la Vila
i ja hi som: una ciutat.
A Badalona ha plogut,
i les rieres semblen mars,
i entre d'altres coses
també s'ha vist nevar.
A Badalona hi ha dos esports:
el básquet i el futbol,
i de tradició ens ve
formar grans jugadors.
Les palmeres són verdes,
i el dimoni negre
espera ser cremat,
tremoleu en veure
aquests dos colors plegats.
A la ciutat hi viu gent,
gent de tot tipus:
uns festejaven a Symbiosis,
i d'aitres ballaven a Titus.
Vam començar amb carruatge,
i hem acabat conectats per lnternet,
Badalona no vol perdre el tren
que porta al futur.
Per Baetulo han passat mots pobles,
des deis ibers ais romans,
peró és ciutat no fa gaire,
a la vora de cent anys.
3r d'ESO "A"
Francesc Castellet Domínguez
ACCESSIT DE POESIA
CATALANA
"GAUDEIX"
Vaig deixar enrere,
el meu poble estimat,
anava a provar sort,
amb llàgrimes, però sense por.
La Badalona centenària
m'obre els braços
pler de gent contenta,
d'haver nascut a una ciutat diversa.
En arribar vaig decidir veure la ciutat,
ho vaig fer amb els meus amics.
No sabien per on començar
hi ha tants pocs llocs interessants!
això és com trobar-se
en un immens oceà.
La Venus de Badalona, la Penya
totes dues valen la pena,
quina vols veure?
Passejar a la Rambla,
el Carrer del Mar,
botigues i botigues,
amb diners pots gaudir
De nit a la disco, música i ball
com un vampir la nit aprofitarás.
Badalona, fins demá
ens tornarem a veure,
que no trigui gaire
en començar la festa.
Alberto A. Díaz Jiménez
3r d'ESO "A"
PREMI NARRATIVA
CASTELLANA
AQUEL RETOÑO DE BADALONA
El murmullo de¡ tiempo ensordece nuestros oídos.
La vida pasa y las montañas más altas se disgregan en la
historia. Era una calle tranquila, sólo se escuchaba el rumor
de los niños y de vez en cuando el ruido de los cascotes de los
caballos.
La nostalgia la ha llamado avenida y miles de caras pasan sin mirarse
a los ojos, a la vez que el fantasma de la tecnología circula por
ella suntuosamente, vertiendo en nuestro cielo sus aires de maldad, al
mismo tiempo que aleja a aquellas que fueron unas brillantes estrellas
de nuestro iris e impide que la Luna se regocije en aquel claro espejo,
en el que el viejo pescador recogía sus redes; y más tarde,
mientras que las olas jugaban con la arena, un suave aroma a tabaco recorría
las mansas brisas del viento, y las arrugas miraban al horizonte...
Aquel precioso tesoro que los dioses nos hicieron heredar el día
de nuestro bautizo, hoy apartamos en el rincón más oscuro
de nuestro sótano.
La naturaleza seguía su curso y el mar se debatía con
las tuertes alamedas... el hormigón se lo come todo... y la lágrima
corre por la cara del pescador mientras se escuchan aquellas antiguas canciones
y tonadas que se desvanecen en las piedras.
Perdida esta la niña en un bosque de cemento... perdido está
el mar en el cielo sin estrellas... aquella flauta sin sonrisa..aquella
flauta sin voz.
Javier Jordán Solá
lr de Batxillerat "B"
PREMI DE POESIA
CASTELLANA
NOSTALGIA
Es una tarde más
de otro triste día,
uno de esos días
que algo me ocurría.
Deseaba pensar,
saber lo que sentía,
empecé a caminar
¿qué sucedería?
Por la calle del Mar,
el sitio elegido,
seguí caminando
con rumbo definido.
¿Cómo era mi ciudad?
¿Qué vientos han llamado?
Nadie lo recuerda,
el tiempo ha pasado.
Observé a la gente,
gente que iba y venía,
gente que como yo
no se detenía.
Alcancé la playa
fin de mi camino,
mirando hacia el mar
pensé en mi destino.
Las brillantes rocas,
el agua tan clara
y una suave brisa
rozaba mi cara.
Allí me senté
cogiendo algo de arena,
que se escapó ante mí
llevándose mi pena.
Y al fin pude comprender
qué hacer con la vida,
aprovecharla bien
antes de su huida.
Eva Catalán Serrano
1r de Batxiller "B"
PREMI DE POESIA CATALANA
LLOC D'ESPERANCES
FERIDES
Lloc d'esperances ferides,
llegat de vides passades,
préstec de futures vides,
hàbitat de mans cansades.
lndret de cançons sentides
tímidament recordades;
bressol de nits envellides,
cel de tardes enyorades.
Rebel puny de ràbia enlairo
fina pluja de foscor,
tal lant I'espessor de l'aire.
Mescla de llum i grisor,
agre perfum sense flaire,
oblidat racó de món.
Oscar Arce Ruíz
lr de Batxillerat "D"
AQUEL VIEJO PESCADOR
Nunca hubiese imaginado que aquel banco hiciese cambiar mi forma de
ser. Mi historia comienza el día que había quedado
en el paseo marítimo, yo esperaba sentada, porque había llegado
un poco antes de lo previsto.
A lo lejos podía ver como se acercaba un anciano, de su mano
colgaba la de un niño pequeño, de unos cinco años,
el niño prestaba tal atención al abuelo que me quedé
con la mirada clavada en ellos, hasta que me percaté de que se habían
sentado a mi lado.
El abuelo le contaba cosas sobre el mar al pequeño que lo miraba
boquiabierto; al poco tiempo descubrí que aquel hombre en otra época
había sido pescador.
El anciano le explicó al niño porqué después
de tantas ciudades recorridas había decidido que Badalona era la
idónea para él.
Decía que antiguamente esta pequeña ciudad tenía
un puerto donde su barco hacía parada casi todos los viernes y pasaba
el fin de semana aquí, le encantaba hacerlo, ya que era uno de los
pocos sitios donde trataban a los marineros cordialmente. El abuelo
contó que una vez un pescador, al saber que tenía que dormir
en una pensión, le ofreció cama y comida a cambio de nada
y, al parecer, eso al abuelo le llegó al corazón porque noté
que su rostro se emocionaba.
Comentaba que Badalona es una de las ciudades más bonitas de
la costa y que con el paso de¡ tiempo había mejorado, pero
que sin darnos cuenta los jóvenes la estábamos matando, porque
la playa había tenido siempre una de las arenas más limpias
y cuidadas de las costas catalanas, en cambio ahora tenías que andar
con cuidado porque estaba llena de basuras.
De golpe el niño se levantó muy enfadado y dijo:
-Abuelo, yo nunca haré eso, y si veo a alguien hacerlo le reñiré.
Aquello me hizo pensar y darme cuenta que aquel hombre tenía
razón, la arena estaba llena de basura y aquellos desperdicios los
consumíamos las personas jóvenes en su gran mayoría.
El abuelo prosiguió explicando al nieto lo bella que era el
agua, dijo que el color de las playas de Badalona había sido cristalina
sin tener que envidiar nada a esas que los anuncios nos muestran.
Pero ahora con tantas fábricas y con nuestro descuido está
toda sucia y contaminada. El rostro del niño se entristeció
y el abuelo acarició su cabeza y le dijo que muy pronto nos daríamos
cuenta de lo que estábamos haciendo y todo volvería a ser
como al principio.
Se levantaron del banco y yo me quedé allí viendo cómo
se alejaban y pensando qué podía hacer para que esto no siguiera
así...
Raquel Vico Torres
4t de F.P. "C"
PREMI DE POESIA CASTELLANA
BADALONA
Eres día y eres noche
eres sol y eres lluvia
eres pueblo y ciudad
dime tú Badalona.
¿Qué nos das?...
A esos niños diversión
a estos jóvenes fantasía
a aquellos más mayores alegrías
y a los más ancianos
soleados días.
Con tus playas y montañas
con tus calles y tus ramblas
dime tú, amiga mía ¿Qué nos das?
Que todo aquél que se va.
Te vuelve, de nuevo, a recordar.
Eres vieja y jovial
Eres de mentira y real
yo no sé qué tienes Badalona,
pero ya,... son cien años
de ciudad.
Eva Castro Hurtado
4t de F.P. "A"