Si el MAR pudiera reflejar mis aflicciones...
Si el MAR pudiera recoger mis sentimientos,
su inmensidad sería precisa en un instante
para poder acumular la tristeza que yo siento.
En el vaivén de sus aguas se adormecen
las imágenes humildes de tu vida.
Han impregnado de ti todo su entorno
y así vives conmigo noche y día.
Me pierdo en su horizonte y mis oíos te alcanzan.
Todo es cariño, sonrisas, genio, entrega y alegría,
que no olvidaré nunca
porque el espero de sus aguas han grabado
a las órdenes de una madre que no olvida.
Si el MAR pudiera reflejar mis aflicciones...
Si el MAR pudiera recoger mi sentimiento,
perdería la bravura de sus aguas,
calmaría su vaivén y el movimiento.
Espérame con calma, no me olvides,
que volveré en busca de cobijo noche y día,
porque en tus aguas si . ento que me abrazan,
porque en tus aguas sentiré su compañía.
Sóc un pescador
Sóc un pescador
i tinc una barca
una barca blava
blava com el MAR.
Pesco peixos grans
de tots els colors
Sóc un pescador
i tinc una canya,
una canya verda
com les algues.
Pesco pops molt grans
que tenen vuit potes
semblen gegants.
Sóc un pescador
de rodes de cotxe
de pinyes de pi,
de suro de xarxes,
d'ampolles de vi
i pesco sabates
tots els matins.
El Mar
Cada vez que voy al MAR
me meto al agua corriendo
y con las gafas de bucear
veo los peces que se están moviendo.
Después me pongo en la arena
para saltar y jugar,
mi madre me pone crema
porque si no me puedo quemar.
Mi hermana está en la sombrilla
pero allí no quiere estar,
se quiere ir para la orilla
pero ella no sabe nadar.
Cuando se acaba el verano
me dan ganas de llorar
porque el agua está muy fría
y ya no me puedo bañar.
La vida d'un maríner
Allá dins el MAR
Un mariner treballant está
la xarxa llenla ja
per guanyar-se el menjar
Mentre treballa
molt acalorat està
i recorda el seu pare
quan el portava a pescar.
La seva familia l'espera
i ell la feina vol acabar
per arribar aviat a casa
i menjar-se tots el bacallá.
La nit, ja ha arribat
el mariner molt cansat está
i desitja un nou dia
i a casa seva poder arribar.
La Mar
M'agrada escoltar la MAR
quan les seves onades vénen i se’n van
banyar-me en la seva aigua
quan está serena i en calma.
Al matí quan el veig tot brillant
jo em poso a pensar
què faria sense el MAR!
Els peixos no podríen viure
la gent no el podría disfrutar
Quina alegria tenir MAR!
Perque a l'estiu tots hi poguem anar
i els vaixells navegar.
El Mar
Quan el cel està ben blau
el MAR està tranquil i en pau,
pero quan al cel hi ha tormenta,
el MAR ja té molta empenta.
Dues coses té el món
que ní el cel pot superar,
la verdor dels dolços pins
i la blavor del nosre MAR
A mi m'agradaria,
el cel poder tocar,
pero amb el MAR que tinc aquí,
per què haver de viatjar?
EI Mar, amigo de todos
El MAR amigo de todos,
hace la unión de los pueblos,
con grandes descubrimientos
gracias a sus fuertes vientos.
Igual que sus corrientes
los hombres se han desplazado
y así se han comunicado
grandes pueblos y gentes.
El MAR ofrece sustento
a todos los pueblos y razas
y siempre en cualquier momento
pueden cruzarlo sus barcas.
Su fuerte color azul
le ha dado el apodo a la tierra
y aunque ha habido alguna guerra
su paso nunca se cierra.
El Mar que nos une
El Mar que une continentes,
el Mar que une países,
puede unir pueblos y hombres
para que sean felices.
Hagamos de nuestro Mar
un puente de ilusión,
para poder navegar
sin problemas de comunicación.
Tantos colores como hay en el Mar
tiene razas la humanidad,
que ojalá puedan alcanzar
una gran solidaridad.
Hagamos de nuestro Mar
un camino de esperanza,
para poder llegar
a tener más tolerancia.
El Mar
Un dia de primavera
assolellat i tranquil
el Mar em mirava
amb cara de pocs amics.
No estava gens content
despreciava el seu entorn
i sobretot a la gent
a la que mirava amb temor
Però un dolça llàgrima
sortia dels seus salats ulls
i queia a la sorra
on moria amb orgull.
Tenia por de la mort
que algun dia li arribaria,
per culpa de la gent
que li llençava escombraries.
Ara penseu, imagineu-vos
com seria la vostra vida
sense aquesta meravella
que és tan plena d’alegria.
La Mar és salada
Qué és alló tan gran
amb tantes gotes barrejades,
és una piscina gegant o
una banyera encantada?
No, que és la MAR salada!
Es veu una línía molt recta,
blau cel, blau aígua,
és I'horitzó que descansa
sobre aquesta infinita aigua salada.
Vora MAR hí ha la platja,
amb la sorra i els castells d’arena premsada,
que les onades remullen
plenes de moviment í balades.
Les aigues s'alcen sobre l'ampli MAR
míssatgeres dels misteris secrets,
que moltes persones hi deixen
confiant en elles plenament.
El seu sílencí ímpressiona,
només se sent bufar el vent,
és el tacte de la seva brisa
suau i calent
Qué és allò tan gran
amb tantes gotes d'aigua barreíades,
és una piscina gegant
o una banyera encantada?
No, Què és la MAR salada!
Amanecer
La luna se va ocultando
Allá por la lejanía,
Las aguas del MAR en calma
Lloran la despedida
¡No te vayas! luna, luna
decía la MAR, sombría
¡Quédate conmigo! luna
siempre en compañía.
Al escuchar este llanto
cuando llena el alba,
el sol poquito a poco
empieza a asomar su cara.
Al principio un poco triste
Y con gesto extrañado
Después alegra su rostro
Y el MAR se ha iluminado.
Vestido de azul plateado
va olvidando su tristeza
y con todo Su orgullo
luce toda su belleza.
La Tempesta
Trista la MAR es desperta.
Damunt la costa deserta
llença l’àliga el seu crit;
i,pel vent espellissades,
passen fosques nuvolades,
com a robes trencades
del vel negre de la nit.
La MAR creixent s’esvalota,
la negror que I'encapota
raig de sol fa llambreíar;
i corrent a la MAR,
entre espessa polsegura
encrespen les onades de la MAR.
Allá on la MAR més s’esvalota
díns I'escuma bullidora,
les monstruosas roques
cobren la vida í pateixen...
i guaiten i desapareixen
entre les ones.
Amor escumós
Ones del MAR que de l’ínfinít veníu
I que sense cap píetat els records feu
rondar fortament pel cap de l'amor meu,
escolteu les paraules que el meu cor diu.
A tu, que portes notícíes de molts rius,
jo, et demano solament que em diguis
amb les teves aígües tot el que saps
d'aquell gran amor amb el que jo somío.
La teva blanca escuma que brollava,
d'enfrontaments amb roques ressorgia,
feia bramar la costa que esperava
que s’arreplegués l'aigua a la badia;
aquest és l'amor del que el cor parlava,
i en el qual jo somíava nit í dia..
El Mar
Dejo que acaricies mi cuerpo, ausente y silencioso, dejo que inundes
mí alma de ti,
porque sabes que vives sólo para eso
para viajar sin rumbo y sin tiempo.
Dejo que dibujes paisajes,
que te pierdas entre ellos, dulce y sereno,
que confundas el viento con la brisa
y sigas inalterable frente a la lluvia y la tormenta.
Sé que mis palabras no te alcanzan,
que no te atreves ni a imaginarlas.
Sé que seguirás allá, inmóvil,
frente a todo y frente a nada.
Pero, sin embargo,
aunque no quieras reconocerlo:
sigues siendo lo más grande
y lo más bonito del universo.
Salvem la Mar
A1 Pol nord maten les foques per a fer abrics
de pell i són animals que han de viure com
les persones i també les balenes que moren perqué
les contaminen per culpa dels fums dels vaíxells.
Salvem el Mar
Una vegada hl'havia un pescador que esta-
va tirant petroli í lí vaig dir que no ho fes
mes perqué sinó els peixos somplirien de verí
i
després els pescadors els pescarien í se'ls menjarien
i es posarien malalts.
La fíesta de los peces
Hay una fiesta en el MAR, me lo ha dicho una sirena, se casa un delfín
y una ballena. Las trompetas tocarán para dar la enhorabuena.
La carroza que llevarán tendrá perlas y corales, y de ella
tirarán unos pingüinos esquimales. El pez espada vestirá
con su traje de oficial y la espada limpiará, reluciente la dejará.
Todos invitados están, ni uno solo faltará. Hoy es
un día feliz, me lo ha dicho una sirena.
Els amics de la Mar
Un nen li va prengutar al Mar:
N.- MAR, com et dius?
M.- Jo, simplement em dic «MAR Mediterránia»
N.- I les teves amigues, com es díuen?
M.- Les meves amígues es diuen: MAR Báltic, MAR
Negre, MAR
Caspid, MAR Cantábric i moltes més. I després
tinc amics, pero aquests són els millors.
N.- I com es diuen els altres amícs que tens?
M.- Es diuen: riu Ebre, riu Duero, riu Volga, riu Guadalquivir
i molts més.
Peró a més tinc amics que són els peixos,
les plantes i tot el que está dintre de mí. Peró
saps el que passa si no vol ser el meu amic un peix?
N.- Què?
M.- Doncs que jo faig una ona i els peíxos es descobreixen
i els pescadors els pesquen. Perqué al MAR hem de ser tots
molts amics.
N.- Doncs si que tens amics! Magrada molt com ets.
I si vols, amb mi ja tens un nou damic.
M.- Doncs d’acord, perfecte.
N.- Doncs un altre dia ja et vindré a visitar í
em segueixes explicant tot el que saps. D’acord?
M.-D'acord
N.-Adéu
M.- Adéu, fins un altre día!
Una vieja rosa de los vientos
Una tarde de agosto paseando por la playa encontré
una vieja rosa de los vientos. Parecía muy antigua y sin valor,
pero había algo que
la hacía especial.- señalaba siempre en la dirección
al MAR, justo hacia el lugar donde el sol se pone. Muy ilusionado
y pensativo la guardé. De camino a casa no podía olvidar
aquel objeto extraño que había encontrado. ¿Para qué
serviría? ¿Qué misterio ocultaría?
La noche fue larga e inquieta, con muchas pesadillas ¿Qué tendría aquella rosa que tanto me preocupaba y atraía? Por más vueltas que le daba no encontraba ninguna explicación.
Al día siguiente cuando iba hacia la escuela, sentí como si alguien estuviera observándome, como si algo extraño hubiera a mi alrededor
La señorita empezó a explicar la problemática del MAR. «que si estaba contaminado, que si no hay que tirar residuos, que si la vida del MAR estaba desapareciendo, que si los petroleros, que sí los productos radiactivos, que si...»
Ala salida tomé un atajo para llegar antes a casa. Por aquel lugar me sentí muy solo, me daba miedo, estaba en la parte antigua del pueblo De repente, vi que una silueta se dibujaba en la pared.- un escalofrío recorrió todo mi cuerpo. ¿Quién sería aquella persona?
- ¡Dame lo que me corresponde!- dilo con voz bronca y tenebrosa.
Sin dejar de correr llegué a casa, fui directamente a mi
habitación y precipitadamente miré mi rosa de los vientos
que, como siempre, señalaba al MAR
Pero aquella tarde sucedería algo terrible: aprovechando
que había salido con mis amigos, alguien entró y robó
la rosa. ¿Quién me la había quitado? ¿Por qué
la querrían si sólo era un objeto de apariencia insignificante?
Me quedé un momento pensativo, todo empezaba a encajar.
La noche anterior había escuchado a mis padres comentar que un personaje extraño deambulaba por los alrededores y que parecía buscar algo.
Esta persona habría sido la que, aprovechando mi' ausencia y sirviéndose de la escalera de incendios, habría entrado en mi habitación.
Si aquel vagabundo quería la rosa de los viento, ¿qué secreto habría en ella?
Aquella tarde, como otras muchas, fui a dar una vuelta por aquel lugar que tanto me gustaba y, de pronto, cual sería mi sorpresa, vi a la persona que tantos problemas me había ocasionado. Estaba montado en una barca y parecía dispuesto a zarpar.
Con decisión me dirigir hacia él para pedirle una
explicación.
-¿Por qué quieres esa rosa de los vientos?
El hombre me miró y rió. No entendí a que venía esa carcajada. Con voz ronca dijo:
-Si eres atrevido móntate y tú mismo lo comprobarás.
Indeciso y tembloroso tomé la decisión y monté
a su lado.
Mientras navegábamos, con su dedo índice, iba
señalando diferentes lugares, todos contaminados con basura, plásticos,
petróleo...
También me contó su historia.- procedía de un
poblado submarino que estaba a punto de desaparecer como consecuencia de
tanta contaminación. La rosa de los vientos señalaba
el lugar donde se encontraba y era la clave para entrar en él.
-Javier, ¿En qué estás pensando? ¿Te
has enterado de algo? Era la voz de mi profesora, que al verme distraído
me hacía esta observación.
En verdad, como estaba distraído, no me había enterado
de lo que ella había explicado, pero de aquel sueño había
sacado cosas muy positivas y me había servido para darme cuenta
de que por culpa de los hombres la vida está desapareciendo, poco
a poco, de muchos lugares.
El guardià
Mai ningú,s'ha pogut acostar a l'estat d’excítació, alegría, goig i'joia que omplia a aquell noi donze anys i 153 centímetros d’alçada, quan la retína dels seus esquinçats ulls topava amb la majestuosa imatge marinera que li oferia el día en clarejar.
Eren inimaginables les hores que Lhasa í l'aví es podíen
dedicar a l'observacíó despreocupada però exhaustíva
de la MAR. La simplicitat i sinceritat, aparentment absurda, que
en algunes persones no desperta el més mínim inter¿s
o a d'altres els produeix autèntica fòbia, a aquells
dos exploradors els feia sentir plaers celestials i excitants, els quals
ratllaven la pecaminositat infernal.
Sense pares, i infant havia anat a viure amb el seu avi a aquella -Petlta
llar de les muntanyes, enmig dels camps d’arrós, daurats com I'or.
Allá gaudía d'aire pur i alegre joc. Que bé
es vivia en aquella pau camperola! Lhasa se sentía bé,
era feliç. L’avi I'estimava molt i vivien tots dos en una
casa petita i neta i el petit estava segur que els altres nens del poble
li tenien enveja. Aquell fort, gentil i seriós vell, era el millor
de tots els homes.
El poble¿ era allá a baix, arran de la costa, mirant
I'encès però impassible Lhasa veia les cases petites, blanques
i netes; tot el poble com una fantástica joguina. i els homes
i nens com formigues grans i formigues petites. Tot el món
del noi era ple d'innocèncía í tranquil-litat.
Entre les muntanyes i I'oceà només hi havía una
estreta frania de sol on els homes, provinents de terres del sud, van construir
les seves llars. Els camps conreats eren allá en aquella extensió
de la muntanya, humida i sorprenentment fèrtil. Terra beneida
pels déus on Lhasa vivia. L’avi era el guardià dels
extensos arrossars del poble.
El nen estimava els grans camps d'arrós i sempre estava dísposat
a ajudar en el treball d’obrir una sequia de reg i ningú com ell
espantava i reia ftigir els ocells en època de sega.
El noiet era induit i ple de la saviesa i coneixements que l'avi li
ínculcava. L'avi era venerat i respectat a la vila i la seva forma
de vida era considerada la més honesta í sávia que
el cel hauria creat mai
crít de fúria,
-Qui ha estat el responsable d’aquesta atrocitat? Que surti
El vell guardíá sadelantá als homes i amb serenitat
dígué:
-Jo he estat el responsable!
-Tu! El guardiá!
-Sí, així és!
Lhasa plorava desconsoladament.
El grup d’homes envoltá al vell amb actitud violenta i amenazadora
dient:
-Per què ho has fet? ho pagarás!
Sense mitjançar cap més paraula, l'anarquia es desencadena
prenent ,forma assassina en aquells humils homes, que aprofitant la fragílitat
del vell, el van matar sense gaires complícacions. El succés
no va durar més de set mínuts, per la memoria de Lhasa no
ho oblídará mai. El sanguinarí grup es va alçar,
tot observant el castigat i inert cos de l'ancíá; en aquell
moment l'atenció dels que allá es trobaven es va veure captada
pel MAR.
Al fons, on uns minuts abans la superficie era plana com un mirall,
s'aixecava ara una espantosa muralla fortificada d’aigua, una ona fosca
i gegantína avançava amenaçadorament cap al poblet.
Va haver-hi un moment d’horror Ni un crit... els cors bategaven amb
força. L’onada d'aigua va colpejar la terra amb un bram ronc
que va fer tremolar el sol í els núvols, es va volcar sobre
la costa desfent tot el que sedíficava en ella, assolant-ho tot...,
i es va trencar en un descarnat tro, contra la muntanya. Una ona
més... una altra de més debil... fins que fínalment
la calma torna a regnar sobre I'extrany MAR.
La terra va aparèixer desconeguda í extranyament bonica.
El poble havia desaparegut, trencat, desfet per aquella immensa ona.
L'esperit del guardià va observar satisfet a tots els habitants,
als quals havia salvat grácies a les confessions í profecíes
que el MAR, hores abans li havía confíat.
Lhasa ho va sentir, recordar i plorar. Només la ignorància
de la gent l'havía fet sucumbir, davant la seva serenitat, al moment
de perill.
El Mar
cielo sumergido lleno de vida,
El lenguaje de sus olas posee secretos inconfesables que producen una
melodía armónica y suave.
En los días en los que la luna proyecta el influjo sobre sus
aguas, las mareas bailan sobre la arena, dibujando y desdibujando ondulaciones
sobre la orilla, pero...
En las profundidades más remotas, donde el silencio es oscuro
y la oscuridad silenciosa; donde nunca los rayos del sol calentarán
la arena, donde nadie profanará la tranquilidad, sería un
buen lugar para crear un cementerio, con lápidas de partículas
de cuarzo disgregadas de las rocas, y con caracoles y corales como coronas
fúnebres sobre las tumbas" bendecidas por agua impregnada de minerales
y custodiadas por guardianes ínvidentes que navegan por todo el
mare Nostrum.
Immens cau
Vaig desconcertada, sense direcció, reflexionant, buscant
un motíu en aquesta depressió que s’apodera de mi.
Sento una fredor que puja pel meu cos dels peus al cap.
Els meus ulls, que portaven temps paralítzats al terra, s'alcen
per a contemplar-te. M’has atret fins a tu, i jo sense adonar~me’n, em
veig envoltada del teu
profund aroma inexplicable. Flaire sana de l'alba. Unes
gotes de sol es posen damunt teu provocant una barrera de colors brillants.
Quina sort la dels rius! que es deixen caure damunt d’aquest
llít marí.
Quina sort la de les aus! que sobrevolen les teves aigües,
capturen les seves preses amb el bec, sense gairebé fregar les onades.
Tens ple de coses per les que sentir-te orgullós... Qué
em dius de cadascuna de les illes a les quals dónes refugi?
Cadascun dels móns a part que renèixen a les teves profundítats?
MAR obert! Grans balenes, taurons, forques.- llops de MAR,-
tots cercant el seu destí.
Ara imagino aquells navegants que durant tants anys han solcat
les teves aígües, enfrontant-se a tants perílls com
amagues en elles, de vegades tan tenebrosos. Quines tripulacions
tan valentes, que inclús inventen llegendes de les teves rebels
marees, que mortifiquen o planyen a tants ínnocents que busquen
el seu pà a les teves entranyes. Potser destorbaven el teu
dolç somni.
Fuig! la tristesa que sento en no poder expressar tot alló
que tu signifiques per a mi, em nega altre cop.
El Mediterráneo
Será porque he nacido y vivido en el Mediterráneo,
lo que hace que cada día siga impresionándome más
su belleza.
No me canso de la variedad de su color, a veces tan hermosa que
me duele mirarla, ni del maravilloso olor a vida que desprende desde su
interior; capaz de embriagar a cualquiera.
Siembra la envidia de todo aquél que osa mirarlo por no
poder poseer todo lo que contiene, aunque nosotros Pobres ingenuos, intentemos
una y otra vez arrebatárselo ¡Como si ello fuera posible!
Entonces es capaz de convertirse en el peor de los enemigos,
nos muestra su vigorosa fuerza, que parecía oculta en su inmensidad;
se vuelve arrogante y pretencioso. Nadie, y menos nosotros, puede
con él. Pero, como en un acto de arrepentimiento, vuelve a
ser él/ tranquilo, bello y bondadoso nos da otra oportunidad. ¿Acaso
la merecemos? Yo diría que no. Es su vanidad lo que
le hace perdonar le gusta ser admirado, amado y necesitado; sabe que es
necesario y ruega con nosotros, sabe muy bien que él ganará,
siempre, sin excusa.
El Mar
El MAR, la MAR, esa inmensidad ambigua en constante contradicción
que nos increpa, dudando después, con un vaivén de queridos,
suspiros y sollozos.
Su belleza azulada nos embriaga los sentidos y, al contemplarlo, el
tiempo se detiene unos instantes, el expirar del viento se sosiega, y una
profunda quietud nos oculta el pensamiento.
Hechizados por su encanto, buscamos en él aquellos sueños
perdidos que se ahogaron en la gran ciudad.
Ángel que nos seduce con susurros entrecortados, alejando
de nosotros la dolorosa melancolía que nos oprime el corazón.
Infinito inquieto que ahuyenta los angustiosos temores que nublan nuestra
razón.
Fiel amigo que anhelamos, que nos escucha y nos consuela, que
nos
inspira y nos anima, reavivando las fantasías que, una
tarde triste y oscura, quedaron relegadas al olvido.
Cristalino espero del hombre que refleja con imágenes
lo más sincero de su alma.