Tamara Marín Garcia 3er de Primària B
Alexandre Berruezo Marquez 2on de Primària "B"
Daniel Saunas Castillo 3er de Primària "A"
GRUP B
Són humans i a més són nens,
i jo només demano a Déu que els porti bens;
que puguin tenir e! mateix dret,
el dret dels demés,
el dret de! somriure,
i el de poder viure.
Marta Cruz Cabrera
6è de Primària B
- Mare! avui mateix em posaré a buscar feina.
- Però Joan!
I en Joan va dir:
Des d'aquell dia en Joan va començar a treballar de valent. Un dia que en Joan buscava Feina, en va trobar un home que era sord i portava un carretó, d'aquell carret va caure una llauna i en Joan es va beure el contingut i es va convertir en Joan forçut. Des d'aquell dia totes les feines del poble i tots van ser feliços.
Roger Sapiña Juriol
4art. de Primària "B»
La que siempre me ayuda
con voz atenta y amable
que se preocupa de mí
¡Ésa es mi madre!
La que a veces se enfada
y me encuentra insoportable
que me corrige mis faltas
¡Ésa es mi madre!
La que cuando estoy enferma
me cuida de forma admirable
y que junto a mí se queda
¡Ésa es mi madre!
Por todo lo que tú haces
de una forma insuperable
te repito varias veces
¡Muchas gracias madre!
Y por todas estas cosas
que tu has hecho inolvidables
se lo digo a todo el mundo
¡Cuánto te quiero madre!
Laura Cano AdaIid
6è de Primària A
A la lluna vaig aprendre moltes coses.
Saps que a la Lluna hi havia un astronauta?
L'astronauta es deia Ramon.
El Ramon havia baixat d'un avio.
El Ramon tenia un vestit d'estrelles.
Patrícia Dueñas Canalejo 1er de Primària "B"
Los niños no podían jugar; no podían ir a
la escuela y pasaban hambre. Se encontraban tristes porque a muchos de
ellos les habían matado a sus padres, otros 105 tenían combatiendo
y otros prisio-neros de sus enemigos. Todo lo que les rodeaba eran desgracias.
Una vez que habían recorrido gran parte del territorio la estrella
le llevó de nuevo a su casa. Antes de dejarlo en la cama le preguntó:
- ¿Continúas pensando lo mismo que antes?
El niño no contestó y quedó pensativo. Algo se
veía en él que había cambiado. En ese momento escuchó:
- Junio; Junio; ya es la hora hijo.
Era la voz de su madre que lo llamaba, como todos los días,
para que se levantara y se preparara para ir al colegio.
Mientras realizaba sus cosas iba pensando en todo lo que le había
ocurrido durante la noche y aunque sabía que había sido un
sueño le hizo comprender que estaba equivocado. Decidió
cambiar sus ideas, sus gustos de guerra y volverse pacifista. Desde ese
momento intentaría, junto con sus amigos, evitar la violencia y
trabajar en todo aquello que sirviera para ayudar a la gente necesitada.
De su habitación quitó todos los pósters de guerra
y puso pósters del símbolo de la paz, la paloma blanca.
Javier Cano Adalid 5é de Primària
GRUP C
Elia Fibla Rodriguez 8é d'E.G.B. "B"
¡Yo sé que eres mi enemigo,
pero te voy a ayudar, porque soy un buen amigo
yo sé donde hay comida
de muy buena categoría.
Y el perro entusiasmado,
le da la mano,
para ser buenos amigos,
ya que los dos eran enemigos.
Llegaron a una pescadería,
y el gato entró enseguida,
y el perro no sabía
que aquello era una pescadería.
Al entrar los dos buenos amigos,
el gato cogió una sardina,
que se la comió enseguida,
pero el perro,
que no le gustaba el pescado, se quedó apenado.
El gato le decía:
¡Come!, come que esto es vida.
Pero el perro hambriento y enfadado
se dirigió al gato,
y de dos mordiscos
se comió al pobre felino.
"De algunas personas o animales no has de fiarte "
Rubén Bielma Abujeta 7é d'E.G.B. "B”
Cupons que lo del nerviosismo sería por los años que hace que no lo veo.
Él me dijo que me esperaba una sorpresa y que estu-viera preparada para recibir una visita.
Cuando colgó, me imaginé que vendría a verme, pero me extrañó que tuviera mi dirección, puesto que yo únicamente le había dado el teléfono y ningún compañero de colegio la tenia.
Al cabo de poco rato el timbre de la puerta sonó. Mi corazón parecía una olla a presión. No sabía qué hacer Dejarle entrar o hacer como si no hubiese oído nada.
Me quedé pensando, el timbre no dejaba de sonar, yo estaba cada vez más nerviosa. Al final decidí abrir la puerta y.. ¡Ahí estaba él!
Era él, efectivamente, pero algo me decía que había cambiado mucho. No sé si sería la forma de vestir, ya que antes siempre iba bien arreglado, o tal vez fuese la cara que tenía, estaba muy serio, su rostro era apagado.
Sin ninguna invitación a entrar, pasó dentro de casa, se sentó en el sofá, me miró con unos ojos tristes, lloro-sos. Después, con voz tenebrosa, me habló de su pasado, desde que nos separamos.
Me dijo que necesitaba verme porque desde la niñez yo había sido su mejor amiga, a la que ¡e podía contar todo. Yo sabía muchos secretos que él me había contado. Ahora necesitaba hablar conmigo otra vez.
Cuando me dijo esto, también me dijo una frase algo extraña y cuando me lo con taro podría irse y descansar en paz.
De pronto el tictac del reloj dejó de sonar, ¡ estaba quieto y una luz brillante ¡e iba haciendo desaparecer Me iba diciendo adiós con la mano y una lágrima resbaló por su mejilla hasta caer y llegar al suelo.
La vestimenta que llevaba se le convirtió en una túnica de color azul claro, en la espalda le brotaron unas alas blancas y un círculo dorado cubrió su cabeza.
Al quedarme sola, poco a poco fui descubriendo que había tenido
un pasado muy amargo y solitario, y tras su muerte, convertido ya en ángel
sólo le faltaba una perso-na en quien confiar para guardar este
secreto y así poder-se despedir de este mundo estando tranquilo.
Esther García Fernández A
8é EGB
ler. Premi - Poesia Catalana
Destrucció
Tots junts parlem del mateix,
un món monstruós estem creant.
I no, no ens adonem. Ingenus!
Ens t'estimem? No ho sé. Semblem incrèduls.
Desaprofitem una part del nostre amor,
que faria un món sense lamentacions. Impossible!
Llàstima per amor insults amb raó,
de nens que exigeixen un món millor
Però no els escoltem. Insensibles!
Guerres sempre en tindrem.
Assassinats per donar i regalar
l'amor? la pau? On són?
Tots nosaltres els hem segrestat. Egoistes!
Ingenus, insensibles, egoistes!
Així som els éssers humans,
un munt de persones temibles,
Ingenus, insensibles, egoistes!
Yo misma
Patricia Robledillo Carcia
3er d'E.S.O.
Elsa Puche Centella 5é de FPB
A les 17:00 havia d'anar amb el director a una reunió,
on havien de parlar amb els clients més impor-tants de l'empresa
sobre unes inversions que tenien pensat fer a l'empresa i no tindria temps
dinar a caso, escoltar la cançó i tornar A més s’havia
de preparar alguns apunts abans de la reunió
Va buscar una ràdio per tot l'edifici, va anar a diverses tendes
del barri però totes eren tancades, fins tot va demanar desesperadament
a un no! que passa-va pel carrer que 11 deixés els seus walkmans,
però aquest va fugir corrent només veure'l. Eren ja les 16:45
i no havia aconseguit escoltar l'Opus suite: 5. De sobte va recordar-se
de la reunió t va tornar corrent cap a l'e-difici. Va entrar a la
sala cinc minuts tard, tot suat despentinat i sense cap tipus de preparació
per afron-tar la llarga discussió de negocis. Tothom se'l va mirar
malament, en especial el seu director, el qual 1 va diri-gir una, d'aquelles
mirades que ho diuen tot.
La reunió va ser llarga i tensa i en Pere es trobava extremadament
nerviós. Degut a l'escassa preparació que portava va haver
d'improvisar contínuament a l'hora d'expressar els seus raonaments
i la cosa no va anar bé perquè els clients van decidir no
fer aquella inversió. En Pere sentint-se culpable del fracàs
i dut '\ per una irrefrenable histèria va aixecar-se 1 donant un
cop a la taula va cridar:
- O feu aquesta maleïda inversió o us tallo a tots els
vos tres fastigosos cops.
Dit això no va trigar més de cinc segons a ser des-patxat,
la qual cosa el va emprenyar encaro més i sí no arriba a
ser pels guàrdies de seguretat que hi havia pot-ser hauria portat
a terme lo seva amenaça.
Finalment el van expulsor de l’edifici ¡ van llançar-li
les seves coses per la finestra.
De tornada cap a cosa ¡ jo més tranquil va pensar un parell
de cosetes:
La primera era si tot havia anat malament per culpa de la cançó
o per la seva obsessió en què havia de ser així
La segona més que una pensada va ser una decisió: no
escoltar mai més en Herbert Wolfham. A partir d'ara es passaria
a la màquina., una "música" avorrida, sorollosa i això
és el més important corrent de qualse-vol tipus de sentiment
í expressió.
Sergi Venteo Crespo 5é de FP"B"
Alimañas insistentes, parasitando en mi mente, dañando mi existencia.
Distinción lúgubre, causando alteraciones corpóreas, intentando advertir la razón.
Alud provocado por lenguas peligrosas, decididas al nacer
Todos conocemos el pecado, al cual, muchos no quieren llamarlo así "lo fuerza es acción". ¡Sea pues ella la que decida! ¿Cómo es posible? El vocabulario no está permitido. Aquí sólo importa tu disfraz y tu ensa-yo. Simplemente no me interesa tu gran puesta en escena, tu actuación.
Huye., es peligroso. Caerás en los brazos de la traición.
Despacio, sin prisas, efectúa sin miedo (a caída, aunque
nunca logres tu respuesta.
Exhausto, lo sé. Regresas tembloroso, nada ha cambiado nunca
lo harán. Allí habita tranquilamente el que un día
pudo ser tu mala suerte, o tal vez lo sea ya eternamente.
Arrepentido de no haber solventado el asunto, deportado de su hábitat común.
Advertir no servirá de nada a un fugaz pasajero que se refleja en ti. No escucha a nadie, él ya tiene su propia ley. Únicamente te pide: no permitas que muera tu sangre ardiente,
Ha vuelto el temido encuentro y de nuevo ha caído, pero esta vez, profundamente. Ha comprendido que su venganza o su simple encuentro nunca fue jus-tificado.
Cristina Vázquez Miguel 4rt. de FP"C"