JOCS FLORALS 1994  
 
 ANA GALLEGO BARRONES: El sol miraculós  ESTHER LÓPEZ CABALLERO: La palabra
 SARAY BÁRBARA SÁNCHEZ: Les vacances  KRISTEL GARCIA MONTORO: La noche y el pueblo
 DAVID MÉNDEZ RODRÍGUEZ: El noi excursionista  JORDI GASET LLINÀS: Tu i jo
 LORENA DÍEZ PRESA: Els incendis forestals  JORDI VILA LÓPEZ: L'últim passatger
ANA VILLAR ARTESERO: L'ocell  GEMMA GASET LLINÀS: Fi de ruta
LAURA CANO ADALID: La princesa y el caballo mágico.  NOELIA RODRÍGUEZ APARICIO: Camino hacia la muerte
CAROLINA EGLER LUCAS: De vuelta al futuro  DANIEL CARPINTERO ABRIL: Llamando a las puertas del cielo
EVA GOL BEL: El meu pare  CARLES GARCÍA GIL: Terra estimada
PATRICIA ROBLEDILLO GARCIA: La droga
NURIA CASADO PRADES: Els somnis
LAURA JORDAN MARTINEZ: La palabra
 
edicions anteriors
 
 
 

El sol míraculós

Quan jo vaig néixer,
hi havia un sol
que es deia miraculós.

Jo li demanava
la pau, l'amistat,
l'alegria, la gracia
i me la va donar.
 

Ana Gallego Barrones
2n. de Primária
ler.  Classificat

CATEGORIA I: Ciele Inicial Educació Primária
 
 

Les vacances

He anat a Alp i he jugat amb quatre nens.  M'ho he passat d'alló més bé.  He fet dues mones, la d'allá dalt i la de la meva casa.

A Alp, ha caigut neu i vaig fer un ninot de neu.  Hi havia molta neu a I'herba.

Quan a la casa plou, a Alp neva.

A casa em vaig emportar una mica de neu.
 
 

Saray Bárbara Sánchez
ler. de Primária
2n. Classificat

CATEGORIA I: Cicle Inicial Educació Primária.
 
 

El noi excursionista

Hi havia una vegada.
un nen que es deia joan,
anava a la muntanya
sovint tot passejant.

Observava les plantes,
les flors i els animals,
els arbres que feicn ombra
i ell seguint pel camí,
es posava sota l'arbre
i es posava a dormir.

Va veure un conillet
que corria tot content
anava al seu cau
per estar amb els seus fillets.

En Joan va anar a casa seva
després d'un dia feliç
pensant que el proper diumenge
tornaria al seu paradas.
 
 

David Méndez Rodríguez
3er. de Primária
ler.  Classificat

CATEGORIA II: Cicle Mitjá Educació Primária i E.G.B. (Català)
 
 

Els incendis forestals

Si tots saben que depenem de la Natura per a viure, no puc comprendre com és que la cuidem tan poc.

Durant aquests cursos he estudiat que la Natura és molt important per a la vida de la Terra, que els arbres són els pulmons de l'aire, perqué ens el purifica, ens el renta i així nosaltres podem ficar aire net als nostres pulmons, i com nosaltres, la resta dels éssers vius que tenen pulmons.

Sóc petita encara, peró des de fa uns anys, quan s'acosta I'estiu, em criden molt l'atenció les noticies de la "tele" que parten d'incendis forestals provocats.  La gent que provoca els incendis no deu ser gaire conscient del pejudici tan gran que fa amb aquesta acció.  Amb aixó els primers perjudicats són ells, que com tots, depenen de la Natura, i per altra banda, és una acció ben boj'a perque posa en perill la vida d'altres persones i la dels animals que viuen al lloc incendias.

Tots els humans ens hauriem de sentir orgullosos i gaudir de les plantes, dels arbres, dels boscos, dels jardins ... que són tan bonics i tan beneficiosos per tothom.

Hauriem de respectar una mica més tot aixó, així com també els animals, els rius, les platges ... perqué són un bé per a la humanitat i ja en tenim prou amb les desgracies que nosaltres no podem evitar com són els raigs de les tempestes, que a vegades també incendien els boscos i maten a persones, o els terratrémols, inundacions ... etc.
Els desastres que produeixen les forces de la Natura no els podem evitar, els incendis forestals si.

Siguem una mica més responsables i respectuosos.
 
 

Lorena Díez Presa
4t. de Primária
2n. Classificat

CATEGORIA II: Cicle Mitjá Educació Primária i E.G.B. (Català)
 
 

L'ocell

Estic en una gábia. Abans era al bosc, fins un dia que em van agafar uns homes. Des d'aquell dia estic trist. Abans era amb la meva faitilia i ara ja no. Abans podia volar, estar amb la meva mare i vigilar el bosc, pero ara estic aquí, trist, cansat i sense família.
El meu amo em deixa anar a jugar una mica per les places amb els nens.  Peró encara no sóc prou feliç.
 
 

Ana Villar Artesero
3er. de Primária
Accésit

CATEGORIA II: Cicle Mitjá Educació Primária i E.G.B.(Català)
 
 

La princesa
y el caballo mágico

Hace mucho tiempo, había un castillo en el que no existía la pobreza.  Un día la princesa que se llamaba Dama dijo: Voy a dar un paseo.

Nadie se atrevía a decirle no, porque era su cumpleaños.  La princesa se dirigió hacia un bosque que había cerca de allí.  Empezó a andar por aquel sitio.  De pronto vio que se había perdido, como no sabía volver decidió ir por un caminito muy estrecho.

Ya amanecía y las personas del castillo estaban muy preocupadas por la princesa Dama.  Sus hermanas no se preocupaban porque siempre llegaba tarde por cualquier cosa.  Si no era porque se había dormido en cualquier sitio, era porque estaba jugando en una casa que estaba en medio del bosque, siempre pasaba lo mismo, llegaba tarde a cualquier sitio.

La princesa decidió ir a dormir a una cueva.

Los padres de la princesa no podían dormir y empezaron a buscarla.  Cuando ya era de día vio que había unas hadas.  La princesa salió con mucho miedo y las hadas le dijeron: - No tengan miedo, nosotras te ayudaremos, toma este caballo y vete corriendo.

La princesa muy sorprendida cogió el caballo y se fue.  El caballo que era mágico fue hacia su casa, pero la princesa le dijo: - Caballo ve a ese castillo.
El caballo mágico tuvo que obedecer porque era una princesa.

En el castillo seguían buscando sin parar.

Cuando llegaron, el caballo le dijo: - Toma esta barita y con ella protégele.  Entró y vio que era muy bonito, fue por unos pasillos y de pronto los guardianes le llevaron a la cárcel del castillo.  Allí estaba un príncipe y recordó que tenía una barita, hizo que se abriera la puerta pero la barita desapareció.  Montaron los dos en el caballo y se fueron al castillo.  Al llegar, el caballo desapareció.

Todos se pusieron muy contentos, el príncipe se casó con la princesita y colocan colorado este cuento se ha acabado.
 

Laura Cano Adalid
4ª de Primaria
1ª Clasificada

CATEGORIA II: Ciclo Medio Educación Primaria y E.G.B. (Castellano)
 
 

De vuelta al futuro

 Eran las cuatro de la tarde y mis primas y yo estábamos bastante aburridas, por mucho que pensamos no se nos ocurría un juego un poco divertido para distraernos. Al final me vino a la cabeza una idea: jugar al escondite. Y así lo hicimos. Fuimos a buscar la chaquetas y bajamos a jugar.

Esta vez le tocó a mi prima Silvia «parar».  Ya había empezado a contar y tenía un problema: no se me ocurría en qué sitio me podía esconder, pero vi a lo lejos unos matorrales, era el mejor sitio en el que podía esconderme y el más cercano, ya que me quedaba poco tiempo.

Al llegar allí, aparté unos zarzales y me llevé una gran sorpresa, allí escondidas entre unas ramitas, había tres puertas y pude leer la inscripción que en cada una de ellas ponía: en la primera, con una letra pequeña y medio borrada, se podía leer "futuro", en la segunda "presente" y en la tercera "pasado".

Yo, tentada por la imaginación escogí la del futuro, ya que tenía anas de saber cómo seriamos todos de mayores.

Se produjo un acontecimiento extraordinario: hice un viaje hacia el futuro.  Allí pude ver a mis padres más envejecidos, lo cual era normal, ya que todos tenían seis años más.  Pero también estaba yo, con dieciséis años de edad intenté hablar con ellos y decirles alguna cosa, pero no me oían ni me veían.  Decidí quedarme un rato más para ver si se daban cuenta que yo estaba, pero en vista del fracaso decidí volver de nuevo al presente.

Y cuando me di cuenta, mi prima me había visto.  Y ahora me tocaba «parar a mi, pero me daba igual, ya que habla vivido una gran aventura.
 

Carolina Egler Lucas
5º de E.G.B.
2ª Clasificada

CATEGORIA II:  Ciclo Medio Educación Primaria y E.G.B. (Castellano)
 
 

Al meu pare

Jo vull confessar-me pare; és un sentiment,
a tu que dónes força al meu cor débil,
vegis que aixó em serveix d'escarment.

Tants cops amb dolces paraules, i sense impostura,
m'hagués agradat comunicar-te,
la meva callada tendresa,
que sempre he deixat d'expressar-te.

Deixa la teva cuirassa amagada, i el teu mut silenci,
escolta la meva veu, de sospirs i llágrimes,
no facis que aixó que et dic m'ho repensi.

Escolta, pare, el que et dic temorosa,
que a ningú mai no he dit,
que és amor el que el meu cor dir-te no gosa,
encara que pensis que és molt petit.

I ara espero, pare, que aixó que comunicar-te ansiava,
deixi el teu cor lliure amb amor i afecte,
que era el que necessitava.
 
 

Eva Gol Bel
8é. d'E.G.B.
lª.  Classificada

CATEGORIA III: 2na Etapa d'E.G.B. (Català)
 
 

La droga
 

Hi ha moltes respostes,
peró una és la millor,
totes són dolentes
que et cremaran el cor.

Derná será molt tard.
Rumia-tlho abans.
Oblida't d'acceptar.
Guanyarás l'amistat.
A tots els teus companys.

Et volen engalipar,
passa sense rebutjar,
peró sempre has d'estar,
a l'aguait i preparat.

També has de pensar,
que totes et mataran.
La resposta més directa,
és la més correcta.

No!

Patricia Robledillo García
7é. d'E.G.B.
2na.  Classificada

CATEGORIA III: 2na Etapa d'E.G.B. (catalá)
 
 

Els somnis

Eis somnis són il·lusions
que no es fan realitat.
Són romanços aventures
i coses que no es poden realitzar.

Quan somies penses
que el món no s'acabará,
peró la llum del dia entra
i ja no pots somiar
et quedes amb aquella intriga
que ja no es resoldrá.
 

Núria Casado Prada,
7é d'E.G.B.
Accésit

CATEGORIA III: 2na Etapa d'E.G.B. (Catalá)
 
 

La palabra

La palabra, maravilloso don con que nos dotó ese Dios, tal vez inexistente.  Quizá la única manera que poseemos de expresar aquello que pensamos, aquello que sentimos.

Abstracto concepto inexplicable, pero necesario.  Muy lejos de ser un simple conjunto de sonidos en el aire, muy lejos de ser un simple garabato en un blanco papel, muy lejos de ser simples colores en un viejo marco.

A veces doloroso, pero nunca innecesario, a veces necesario, pero nunca excusable.

¡ Asombroso ! ¿ No creéis ? Y por si no fuera suficiente, si todo ello no fuera bastante, ella, ella nos hace a todos nosotros inmortales.

Lamentable ¿ no pensáis ? lamentable que sean tan pocos, que sea tan limitado el número de personas, el número de humanos que sepan emplearla.  Que sean tan pocos los afortunados que la saben hacen brotar de sus labios, venturosos aquellos quienes la sepan dibujar en una sencilla hoja y dichosos aquellos quienes saben expresaría con vistosos colores dentro de un agradecido marco.
 
 

Laura jordán Martínez
89 de E.G.B.
1ª Clasificada

CATEGORIA III: 2ª Etapa de E.G.B. (Castellano)
 
 

Mís sueños

Cuando yo era pequeña, soñaba,
soñaba con algo imposible,
algo extraño,
indescriptible,
soñaba que podía volar,
como una estrella fugaz.

Pero ahora que soy grande,
vuelvo a soñar,
pero sueño en algo diferente,
en la pobreza del mundo y,
en la soledad de la gente.
 
 

Esther López Caballero
6º de E.G.B.
2ª Clasificada

CATEGORIA III: 2ª Etapa de E.G.B. (Castellano)
 
 

La noche y elpueblo

Aquella noche oscura y tenebrosa, estaba iluminada sólo por las amarillas estrellas, que cubrían el negro cielo.  Las estrechas callejuelas, parecían estar abandonadas.  Aquellas enormes farolas llegaban hasta el rojizo techo de las antiguas casas, y entre ellas se hallaba una antigua iglesia con un viejo campanario oxidado por las abundantes lluvias.  El arcaico portal de la iglesia de oscura madera y, con picaporte negruzco, era el más viejo que existía en todo el pueblo.
El peculiar color grisáceo de las antiguas casas era el típico color de nuestros pueblos.
 
 

Kristel García Montoro
7º de E.G.B.
Accésit

CATEGORIA III: 2ª Etapa de E.G.B. (Castellano)
 
 

Tu i jo

Dues ombres amagades,
dues siluetes negres dins la nit.
Cossos de llum que s'apaguen,
llágrimes dolces que llisquen
pel matí.

Dues animes que volen
i s'enlairen fins que toquen
l'infinit.
Dos cors units que bateguen
i busquen un nou demá ...
nou avui.

Cérvols que corren plegats
i cerquen belles contrades
sense fi.
Gotes de pluja daurades
que s'escolen per les roques
del camí.

Tu i jo, bessons de l'aire.
Jo i tu, fills de la boira
i del destí.
Ones que l'aigua arrossega;
ones que dins la mar neixen ...
per morir.

Dues imatges callades
que es contemplen mentre el sol
és adormit
pel cant de ses tristes ànimes
núvols que fan de ses vides
un sospir.
 
 

Jordi Gaset Llinás
3er. de F.P.
ler.  Classificat

CATEGORIA IV:  F.P. (Català)
 
 

L'últim passatger
 
 

Són les onze de la nit.  Surts al carrer després de plegar del "curro".  Fa molt de fred i decideixes parar a comprar castanyes a la parada.  No portes gaires céntims i decideixes no comprar-ne per por de no tenir prou diners per agafar el metro, pero llavors te'n recordes que duus la tarja que vas comprar dimarts passat.  Compres les castanyes i decideixes seguir el teu camí.  A la parada no hi ha gaire gent, només un vell captaire i un "tio" que et dóna mal rotllo.  Arriba el vagó i hi pugeu tots tres.

"Sempre m'ha agradat viatjar en mig de grans multituds penses.  No pots evitar que se t'escapi un lleuger somriure.  El suau moviment del vagó d'un costat a l'altre gairebé aconsegueix adormir~te, peró llavors el vagó es para i baixa el captaire, la qual cosa fa estiguis a l'aguait. ja quasi has arribat a casa.  Només queden tres parades.  Creus que el "tio" se't llençará a sobre en qualsevol moment per prendre't tot el que tens.  T'aixeques i et dirigeixes cap a la porta i és llavors quan t'adones que t'está seguint.  L'angoixa t'envaeix i saps que fer, si estirar el fre d'emergéncia o deixar que pass¡ alguna cosa.  No fa res i, per qué hauries de fer-ho ? sempre has estat d'aquella classe de no¡ que se li acudeixen de idees quan no les pot fer servir, clar, que tampoc no et pots arriscar, perqué, si no és un "mangui" qué ?. Estás entre I'espasa i la paret.  Et gires i és llavors quan notes la fredor una fulla d'afaitar al coll, i et penedeixes de no haver accionat el fre.  Una gota de suor passa pel teu coll baixant fins a la fulla.  Obres la boca per suplicar que no et mati, per rebaixar-te, només aixi et deixaria en llibertat.  Et diu que no et moguis i no et passará res.  Respons amb el cap.  Amb un moviment brusc et regira les butxaques i només troba un grapat de ciosques decastanyes i una taula feta malbé.  Et decideixes a fer alguna cosa i I'empenys amb totes les teves forces contra la porta del vagó i quan creus que I'has deixat fora de combat, s'aixeca i us comenceu a batallar.  Et tomba i t'immobilitza i notes que alguna cosa no va bé.  La seva mirada varia, com quan ho fa el caipador quan apunta a l'aire.  Notes com llisca lentament la fulla pel teu coll deixant anar un raig de sang per la teva "xupa", i per terra.  Et vas dessagnant lentament, pero just en el moment en que la vida juga a "fet i amagar", obres els ulls, despertes.

Ha estat un malson, diu la teva dona que acaba de despertar-se sobtada al teu costat.  Estás suant, passes la má pel teu front i dius: "No t'ho creurás, he somniat que...... llavors et toques el coll i notes una cicatriu de banda a banda.  La sensació de tranquil.litat que fa un moment recorria el teu cos es transforma en una sensació d'horror.  T'estires sobre el llit i comences a plorar.
 
 

Jordi Vila López
2on.  F.P.
2on.  Classificat

CATEGORIA IV:  F.P. (Català)
 
 
 

Fi de ruta

Hem compartit penes i alegries
la teva má sobre la meva.
Acabant junts el nostre caminar
descansem, ara, en la calma del capvespre.

En el firmament s'encenen els estels
al voltant s'inclinen les valls
el cel ja s'enfosqueix
tan sols encara dues aloses s'aixequen
somiadores entre els perfums.

Vine aquí i deixa-les que cantin
aviat será hora de dormir.

No ens separem, no ens perdem
en aquesta soledat.

¡ Oh, ámplia, silenciosa pau:
tan profunda en el vesprejar
cansats estem de tant caminar!
¿ Será aixó, potser, l'anunci del descans
etern que s'acosta ?
 

Gemma Gaset Llinás
ler.  F.P.
Accésit

CATEGORIA IV:  F.P. (Català)
 
 

Camíno hacía
la muerte

Te encontré sin yo buscarte,
y en mi cuerpo te metí.
Pienso si será ya tarde
para arrancarte de mí.
¡ Diablo vestido de ángel,
que no me dejas vivir!
Tú me matas lentamente,
y yo no quiero morir.
Como una bella mujer
tú lograste conquistarme
eras tan guapa y hermosa,
que llegaste a engañarme.
Ahora te busco
para saciar mi sed.
Agua de tu fuente
que jamás debí probar,
pero ahora sé quién eres
que bien vas unida con el mal.
Maldita droga asesina,
que incita a robar y matar,
la despiadada heroína
que engancha sin descansar.

Noelia Rodríguez Aparicio
1º de F.P.
1ª Clasificada

CATEGORILA IV:  F.P. (Castellano)
 
 

Llamando a las puertas
del cíelo

Sí, aquella mañana era deliciosa, era una de esas mañanas en las que apetece salir a la calle y disfrutar de un agradable baño de luz y color.  Como cada mañana Cristian se levantó puntual como un reloj, sin necesidad del despertador, su vida quizá era demasiado monótona, y su cuerpo, tan acostumbrado a ella, había generado un reloj interno perfecto, que le despertaba y controlaba el resto de sus funciones.  Para no variar, salió de su casa a las ocho de la mañana con destino a la estación de ferrocarriles y aunque ésta no estaba todo lo cerca que él desearía, siempre pensaba que quizá, ese, era el único ejercicio que realizaría durante todo el día.  A las ocho y media, cuando ningún agente extraño lo impedía, se unía a la lista de pasajeros del tren de cercanías que le conduciría a su puesto de trabajo.  Trabajaba en unas importantes oficinas, en otra ciudad, y aunque no era un trabajo muy bien remunerado, daba lo suficiente como para vivir decentemente en su pequeño apartamento.

Cuando por fin consiguió sentarse ya habían dejado atrás dos estaciones.  Parecía extraño, pero hoy podría gozar sentado del maravilloso paisaje que le ofrecía ese resplandeciente día.  El sol lleno de fuerza y de vigor, parecía no tener barreras que pudieran frenar su avance, y su haz cortante, penetraba en el tren a través de sus grandes ventanas, resucitando los mortecinos colores que decoraban aquel vagón de tren.  Un poco más tarde y después de un rápido barrido con la mirada al tren, se percató de que no sólo el día era lo único maravilloso que se le ofrecía hoy; a pocos metros y sentado frente a él, una preciosa mujer jugaba con su mirada, retándola un duelo que tenía perdido de antemano.  Pero la suerte no fue su compañera durante mucho tiempo, ya que en la siguiente estación se sumaron a los pasajeros del vagón otras dos personas.  Una de aspecto siniestro, una persona alta y delgada, que servía de percha a una no menos larga gabardina que cubría su cuerpo, y que junto a su gorro hacían prácticamente imposible divisar su oscuro rostro.  Todo lo contrario que el segundo pasajero, un hombre no demasiado alto, pero si muy bien alimentado y que habla aprendido a disfrutar de la vida a través de la comida.  Los dos permanecieron de pie ante la imposibilidad de poder sentarse.  El hombre de la gabardina se agarró a la barra del techo que cruzaba de punta a punta el vagón por el centro del mismo, mientras que la otra, mostrando la voluptuosidad que le caracterizaba, se colocó justo en frente de Cristian, dando por finalizado el terrible duelo de miradas que mantenía con la preciosa pasajera.  Un instante después pudo contemplar como el hombre de la gabardina introducía su mano en el interior de su prenda de vestir, y lentamente la volvía a sacar, poco a poco y a medida que sacaba la mano de su gabardina fue descubriendo la temible arma que en ella escondía.  Entonces alguien gritó.  Sin tiempo a nada más, sonó el primer disparo, que dentro del vagón parecía aún tener más fuerza.  Todo transcurría tan rápido que Cristian, inmovilizado por el terror que fluía por sus venas, era incapaz de realizar el más mínimo movimiento; ni tan siquiera para salvar su propia vida.  Dos, tres, cuatro, ... sonaban los disparos dentro del vagón, mientras lo chillidos de la gente se entremezclaban con el color rojizo, que debido a la luz del sol que atravesaba las ventanas ensangrentadas, creó un ambiente oscuro y tenebroso.  Cinco, seis, ... el hombre de la gabardina giraba sobre sí mismo disparando sin tregua a cualquier cosa que se pusiera frente a él y su resplandeciente arma.  Parecía como si el arma fuese la que dirigiera a la persona, como si ésta hubiese absorbido todo rasgo de personalidad del asesino.  El hombre de la gabardina siguió su giro diabólico; Cristian sabia que pronto llegaría su hora, pero era totalmente incapaz de generar ningún movimiento; el arma se acercaba a su ángulo fatídico, era como la aguja de un reloj que contaba hacia atrás, una cuenta atrás que acabaría en él y con él.  Diez, once, doce, ... fue como si el tiempo se detuviera, fue entonces cuando el arma apuntó al pasajero que se encontraba delante suyo, y disparó sin piedad a su voluminosa cabeza.  Restos de la sangre del pasajero fueron directos a su cara, como atraídos por un el momento fatídico había llegado, el arma era lo único que podía ver, un túnel que conducía a lo más profundo del infierno.  Poco a poco el dedo del asesino se fue encogiendo y el sonido del seguro, se fue agudizando lentamente, como una puerta que se cierra de golpe, una puerta que cerraba su vida.  Una gota de sangre que recorría su frente encontró su mar, su ojo, nublando durante un instante su visión.  Cristian sólo tenía en su mente el sonido ensordecedor del percutor, que llegaría a su fin tras un segundo.  Cerró los ojos y escuchó el fatídico sonido que cerraba toda esperanza de seguir viviendo.  Pero a éste no le siguió ningún disparo, abrió los ojos y contempló el rostro del asesino. Éste, impasible y sin que se le notara ningún gesto en su rostro, guardó lentamente el alma en el interior de su gabardina.  En ese momento el tren se detuvo y el hombre de la gabardina se apeó tranquilamente y sin ningún tipo de prisas.

Sonó el silbato del tren y se cerraron las puertas ...

Daniel Carpintero Abril
4º de F.P.
2º Clasificado

CATEGORIA IV: F.P. (Castellano)
 
 

Terra estimada

El sol torna a sortir,
pero res sembla que canviará.
La neu cobreix la ciutat sencera,
com si es tractés d'un llençol,
blanc amb taques vermelles, vermelles,
com la sang dels ferits, dels ferits de guerra.

I jo em pregunto,
com pot ser, que terra de pau,
ara, terra de guerra.
Terra on van néixer boniques flors,
ara és regnada per les creus de milers de morts,
victimes de l'odi dels seus germans.

I qui sap per qué maten ?
potser és només, per un miserable pam de terra;
terra que els va veure conviure,
i que, ara, els veu morir,
per culpa d'una guerra, sense cap raó ni sentit.
 
 

Carles García Gil
Ex-alunines
ler.  Classificat

CATEGORIA V:  Exalumnes
 
 
 

Hosted by www.Geocities.ws

1