Dins l'escut dels Jocs figurava el lema Patria, Fides i Amor, el temes que tractaven les obres participants.	Els trofeus dels Jocs Florals: Flor Natural per a la poesia amorosa o de tema lliure; Englantina d'Or per a la poesia patriòtica; Viola d'Argent per a ña poesia religiosa o moral.	La publicació "Lo Gay Saber" (1868-1883) fou l'òrgan oficiós dels Jocs Florals i defensà empre la unitat de la llengua catalana.

                    Després de les crides fetes els anys anteriors, el primer diumenge de maig de 1859 se celebrà la primera festa dels renovats Jocs Florals de Barcelona. Per entendre l’evolució i els problemes de la literatura culta en català caldrà tenir molt en compte aquest organisme que assumirà molt aviat la tasca d’organitzador de la literatura catalana i que tindrà per tant un paper preponderant fins a la dècada dels setanta. Els jocs constituïren, ja s’ha dit més d’una vegada, una veritable plataforma pública per a la literatura culta en català, plataforma que servirà per a la popularització d’aquesta literatura i per aconseguir un to de prestigi social que abans no tenia. De fet, aquests són dos punts prou diferenciats; el que ningú pot posar en dubte és que els jocs significaran un veritable certificat de maduresa de la literatura. De manera constant i des d’un primer moment homes dedicats a la política i a altres camps de la cultura( jurisconsuls, historiadors, metges, filòsofs, etc.), amb un prestigi reconegut, passen pel cos; de mantenidors; i això no es pot explicar  només per l’interès a dignificar els jocs; per l’altra banda, es pot entendre que una part considerable de la intel·lectualitat catalana se sent en certa manera identificada amb el que representa aquest organisme o que, com a mínim, no posa cap obstacle a col·laborar amb la seva presència a la seva consolidació.

                    Tot amb tot, saber fins a quin punt arriba la popularització de la literatura catalana promoguda pels jocs en la seva primera època. Es una tasca encara per fer: caldria conèixer a quin nombre de gent arriben els volums dels jocs, quines classes socials interessa (per exemple, podia ser rebut per un obrerisme moderat com el representat per l’Ateneu Català de la Classe Obrera que hi oferí premis el 1860 i 1861), etcètera.

                    Sembla obvi que la celebració de la festa anual dels Jocs, amb tota la seva escenografia medievalista i el que això comportava (el fet que aquesta fos recollida per tota la premsa del moment, la possibilitat de veure les composicions editades, etc.), afavorí la creació literària. La primera festa comptà amb la participació de 39 composicions ( Milà, en el seu discurs presidencial confessava que l’èxit havia sorprès els organitzadors), que foren ja 88 un any després, 362 al 1868 o 466 al 1875; és evident que ens trobem ja molt lluny del nombre d'autors dels anys cinquanta tanmateix, aquestes xifres no ens han d'enganyar. Per una banda, caldria conèixer el grau de dedicació a la literatura catalana dels autors d’aquestes composicions i el seu possible canvi al llarg d’aquests anys: el pas de l'autor purament circumstancial, que escriu en català quan tira als jocs florals, a aquells que ja s'hi dediquen exclusivament o com a mínim d'una manera més continuada. I encara, tenir en compte la qualitat literària d'aquesta enorme producció, pràcticament sempre molt escassa, i les grans dificultats que hauran de superar els autors per aconseguir uns nivells mínims. Algunes d’aquestes dificultats s'intentaren superar a partir de la mateixa institució: així, la necessitat de comptar amb una ortografia fixada, d’establir els criteris de la nova llengua literària culta, de potenciar altres gèneres a més del poètic. etc. Es en aquest sentit que s'ha d'entendre et qualificatiu d'organisme director de la nova literatura paper que realment assumiren els seus components i que era acceptat, en aquesta primera època, d'una manera general entre els escriptors. És només entenent la força moral dels jocs que podrem comprendre la virulència que adquiriren les constants lluites que hi hagué des d'un primer moment per intentar aconseguir el seu domini i que, d'una manera o altra, estigueren sempre relacionades amb un d'aquests problemes fonamentals que acabem d’assenyalar, la definició de llengua literària (encara que aquesta idea de fons s'exterioritzava sovint en forma de baralles ortogràfiques; dos noms bàsics, Marià Aguiló i Antoni de Bofarull encapçalaren postures contraposades (Aguiló defensa una llengua que prengués com a models els autors dels diversos dialectes del català; Bofarull, models del XVI i XVII i el parlar de Barcelona, que al mateix temps s'enfronten a una tercera concepció de la llengua literària aquesta al marge dels jocs, la que propugna com a únic model el català parlat a Barcelona del segle XIX; cal fer constar, però, que durant tota la dècada dels setanta hi hagué un intent d’unió entre la postura defensada per Bofarull i la del «català que ara es parla» per part dels elements més progressistes relacionats amb els jocs i amb les noves publicacions, ara ja en català, que anaven apareixent.

                    Cal fer també referència als homes que formaven els jocs. Usualment s'associa aquest organisme a uns noms molt determinats (Milà, Rubió, Balaguer, Bofarull, Aguiló) alguns dels quals hi tingueren realment molt pes; però ells sols no poden explicar els jocs, sinó que aquests s'han d'entendre també en relació als centenars d'autors que cada any enviaven les seves composicions, als centenars de persones que amb el seu suport econòmic com a socis adjunts es feien possibles la existència o a la gent que any rera any actuava com a mantenidor i premiava unes obres determinades. És llavors que la complexitat dels jocs s'accentua i quan aquests perden el caràcter monolític que generalment els han atribuït. Trobem estretament lligats als jocs homes de postures ideològiques totalment oposades: republicans com M.Flotats (mantenidor al 1860) i cal recordar que els mantenidors eren elegits per votació d'entre els adjunts), M. de Lasarte (1861, M. Angelon (1862, 1872), E. Pascual (1863), R. Robert (1866, 1867), F. Romaní (1867), J. Roca i Roca (1869), o J.Riera i Bertran (1870); carlins (Camps i Fabrés, 1873-74; J. de Palau i d'Huguet, 1870), integristes i tota una munió més o menys conservadora. D'altra banda, s'ha remarcat moltes vegades la clara i neta separació que existia, a tots nivells, entre l'obra i la gent lligada als jocs i la que es trobaria lligada a l'entorn de la colla de Frederic Soler. Tanmateix, tornem a trobar-nos que la cosa. Ho és tan senzilla ja que escriptors de l'esmentada colla o acostats a ella apareixen relacionats i col·laborant en els jocs des d'un primer moment com a adjunts o mantenidors (Altadill, Lasarte, Eduard Vidal i Valenciano, Robert, Roca i Roca, etc.) Per altra banda poetes tan floralescos en el pitjor sentit de la paraula com Damas Calvet mantenen amb ells més estretes relacions, Les mofes sobre els jocs existien i són conegudes, però el cert és que al mateix temps aquests literats populars hi estaven també relacionats.

                    Hi hauria encara un altre aspecte que no s'ha tingut en compte: la presència a partir d'uns anys determinats ( més o menys cap al 1865) de tota una sèrie d'elements joves (nascuts ai voltant de 1840). És una nova generació que té consciència de ser diferent a l'anterior i que, encara que reconegui la tasca que han realitzat els seus pares, s'atorga ella mateixa un paper fonamental en la consolidació de la literatura catalana. Consideren que la seva feina ha de consistir bàsicament a adequar aquesta literatura al moment actual i, alhora, seran també ells els qui tindran una visió clara de tota la càrrega política que ha anat unida al moviment literari català i que acceptaran una actuació política catalanista de manera ja declarada, sense les protestes de neutralitat de molts dels que ells consideren vells patriarques. Ara bé, la primera fita d'aquests joves són precisament els jocs: els accepten, reconeixen el seu paper i no tenen en absolut cap intenció de rebutjar-los o de liquidar-los. Simplement intenten canviar-los i des de dintre: formen part dels seus d'adjunts, són elegits progressivament mantenidors, hi concorren com a participants i hi ofereixen premis a través de les seves associacions (La Jove Catalunya, especialment). Tanmateix, aquest grup no és tampoc homogeni i molts d'ells tenen només en comú l'edat i un ideal innovador. Tornarem, doncs, a trobar-nos amb una gran diversitat ideològica en el si dels Jocs, que podrà anar des de les postures súper conservadores de J. Collell a les republicanes de Riera i Bertran; i a l'entremig, elements conservadors com Ubach i Vinyeta, Nanot Renart o Ramon Picó, i elements progressistes com Guimerà o Aulèstia i Pijoan.

                    Tota aquesta diversitat ideològica queda, naturalment, reflectida en els discursos pronunciats en els transcursos de les festes (i també, és clar, en les discussions internes dels consistoris i de les juntes d'adjunts), inclosos en els volums anuals publicats per l’editor Manero; això suposarà, per tant, una altra de les aportacions dels jocs, la de difondre el pensament i les reflexions sobre la literatura catalana i les seves relacions amb el moviment catalanista; els volums constitueixen, doncs, una eina utilíssima per conèixer l’evolució del pensament catalanista i les seves implicacions ideològiques i polítiques.

                    Encara que no es pugui establir una data concreta, a mesura que la dècada dels setanta avança, els jocs van perdent aquest múltiple paper que havien representat o com a mínim es redueix la seva significació, bàsicament perquè van apareixent altres òrgans de manifestació i altres estímuls. I l'organisme dels jocs continua sense canvis importants, però accentuant cada vegada més tot el que tenia d'anacronisme i de desfasament respecte als nous corrents literaris catalans. A partir de finals dels setanta l^’estudi dels jocs presenta ja un interès diferent: cal veure quins homes hi continuen fermament lligats (i Francesc Matheu en pot ser un cas paradigmàtic), com són rebuts pels joves literats, etc., però es tanca la seva etapa de dinamitzador de la cultura i de la literatura catalana.