UN AMOR QUE AUGMENTA EN ÈPOCA DE REPRESSIÓ.

(1999)No tinc consciència d'una altra cosa que haver estat culer des de que tinc coneixement. El Barça és un sentiment que es porta molt endins. Dit d'aquesta manera molta gent pot pensar que el seu equip i els seus colors també desperten la mateixa sensació interna, però la diferencia rau en que en el cas del Barça aquests sentiments han estat filtrats al llarg dels anys a través de situacions terribles en certs moments que han fet evident fins a quin punt són coherents. Aquest amor que vam sentir pels nostres colors ha augmentat en els moments de repressió i disminuït en èpoques de democràcia, de llibertat, quan la gent pot col-locar les seves opinions, el seu cor, la forma d'entendre la vida i les circumstancies en altres àmbits socials. Però es evident que el barça ha passat al llarg de la seva dilatada historia per unes situacions en les quals el sentiment barcelonista ha reflectit fet relacionats amb el lloc d'on és un, on creix amb qui creix i en quines circumstàncies vol fer-se gran. Un escenari que, repeteixo i per a goig de tots, no és d'aquest moment.

Aquell romanticisme, aquelles sensacions de temps que hem deixat enrere, s'han transformat profundament. Aquí ha d'afegir-se tots els aspectes econòmics, el capítol dels diners que ara embolica el mon del futbol. Ara, quan el fitxatge d'un jugador pot representar el desemborsament de deu mil milions de pessetes, operacions en ocasions mes que tèrboles que un no sap on comencen i on acaben, hi ha molta gent que estira el carro dels sentiments per amagar les seves porqueries. És a dir, treu les banderes per amagar les carteres.

El Barça mai no ha deixat de ser present en la meva vida quotidiana. Molta gent es pregunta el perquè d'aquella cançó amb Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón.... que ningú no pensi que aquell era l'equip de la meva vida. Per a mi és només una referència, ja que no vaig arribar a trepitjar el camp de les Corts fins alguns anys després. Vaig néixer el 1943 i el Barça va guanyar les cinc copes el 1951, quan jo comptava amb vuit anys. Però encara vaig arribar a temps de veure jugar als Kubala, Manchón, Basora...és més, jo he jugat amb ells!. He tingut la immensa sort de poder gaudir-ne compartint un camp de futbol en diverses ocasions. Fets com aquest em fan sentir bé, forma part de les coses "maques" que m'han succeït a Can Barça.

El meu equip és una formació no tan guanyadora. L'equip dels meus sentiments va tenir com a gran referència Johan Cruyff, una meravella sobre el camp, però sense desmerèixer Josep Maria Fuste, que es un dels millors futbolistes que he conegut en la meva vida, a Pereda i per un conjunt format per Reina, Gallego, Migueli, Torres, Olmo....tota aquesta "basca" d'aquells anys. I no pretenia que això fos una llista per què asseguro que m'oblido de molts i des d'aquí els demano disculpes a tots els qui no he esmenat i que m'han fet feliç con Asensi, com Marcial, com Rexach, que m'han fet gaudir al Barça. 

Existeix un futbolista que em va inspirar una creació especial, divertida i profunda: Kubala, el meu referent infantil amb tota la càrrega emocional que això comporta. Ell ha estat el jugador que ens agradava a tots i que tots apreciàvem, qui més ens ha fet somniar. En el meu cas està lligat absolutament a la part emocional i més tendra de la meva vida, quan les olors, els colors i els paisatges tenien tota la força.

Com a barcelonistes contemporanis, la nostra immensa fortuna ha estat veure la culminació del Barça en aquest equip que es va denominar Dream Team i que ens ha donat les hores de futbol col·lectiu més esplendorosa que he vist al llarg de la meva vida. Jo compareixia a l'estadi amb les meves filles petites i quan presenciaven aquell espectacle i gaudien d'aquell joc sublim i d'aquells gols, els deia: "Filles meves, fixeu-vos-hi bé perquè això no ho tornareu a veure fins dins de molts anys, si teniu sort".... Ara, amb la celebració del Centenari, al Barça he de continuar agraint-li moltes coses: una és que em donés la possibilitat de deixar-me cantar l'himne aquella nit al Camp Nou. Va ser una sensació d'una enorme càrrega emotiva que només poden entendre els milers, milers i milers d'aficionats blaugrana que haguessin donat la vida per ser al meu lloc i que van ser amb mi, al meu costat, cantant. Recordaré, ho recordaré mentre visqui, aquells moments en els quals em vaig sentir portaveu de milers de veus que estaven cantant a l'uníson.

En mig d'un escenari immens no estava sol. No vaig sentir la solitud de l'extrem que corre la banda, desassistit. Era protagonista com tots els espectadors que m'acompanyaven...no em podia ni em volia amagar en un moment tan meravellós al centre d'aquell estadi, cantant el nostre himne amb tot l'afecte, amb tot el sentiment, unitat i solidaritat que aquest cant representa per a tor el món.(P.Mas 7/12/04)

Dibuix: Caye Casas (Terrassa)
Fotografiá: Diari Sport.

Cerrar ventana / Tancar finestra