SERRAT i EL FESTIVAL D´EUROVISIO

(1968)

EL BOOM SERRAT

"Recull del llibre "Catalunya sense límits"
"Memòries 1963-1996 per Josep Espar i Ticó"

El 24 de març de 1968, pocs dies abans del 6 d ‘abril, data del Festival d´Eurovisió, per a Enric Cirici i per a mi París no valia cap missa. La immensa serp del Sena era allí aplanada com sempre i Notre-Dame allí, com sempre, fent d’illa i catedral. I la immensa punta de llapis era allí com sempre. Però nosaltres estàvem absents de qualsevol bellesa ciutadana, ni que fos la del mateix París. Nosaltres anàvem obsessionats per veure’ns amb Joan Manuel Serrat i el seu manager, José M. Lasso de la Vega, pel tema del Festival d’Eurovisió. Anàvem a culminar, si era possible, una batalla iniciada, goso dir, quan Joan Manuel Serrat va guanyar el Gran Premi del Disc de Lloret de Mar del 1967 i va ser catapultat a la fama. Aleshores van venir els problemes! Eren de preveure. A nosaltres, que ens ho miràvem tot des d’una òptica de país, ens dolia que després dels esforços que havíem fet per catapultar Serrat, ara el posessin a ell en el dilema de si en català o en castellà. Quan va sortir el primer single de Serrat amb les seves cançons " Mort del l’avi" i "La guitarra", ja ens havíem adonat de la seva immensa potencialitat. Ens guiàvem pel gust i pel sentit comú. Així com vam saltar d’alegria per l’aparició de Raimon, així com quan sorgiren Lluís Llach, Maria del Mar Bonet o els de la Trinca sabíem per endavant que farien forat. La vam encertar sempre. I aquella < Cançó de matinada>, i el primer disc gran d’un Serrat tot sencer, el vermell, era una <passada>.N’hi havia per posar-lo al tocadiscs indefinidament. L’any 1967, en la tercera edició dels Grans Premi del Disc Català de Lloret de Mar, veia amb tota evidència que Serrat tenia totes les de guanyar. En un comentari a Destino, no signat però escrit per mi, el comparava amb els més grans cantants del moment, Adamo. I Serrat va guanyar el Gran Premi del Disc! Quan vam tenir les fotografies de l’acte vaig anar com un coet a veure Néstor Luján, director de Destino, amb una fotografia de Serrat guitarra en mà. Aleshores Destino ja havia donat el tomb del tot i la seva catalanitat traspuava per tot arreu.

Néstor Luján, amb la seva privilegiada clarividència (era dels que deien que ell havia arribat a ser independentista per pur i simple raonament), s’adonava que el procés de recatalanització seria imparable i ell mateix col·laborava a fer-lo imparable amb Vergés, Teixidor, Amat, Vilanova, i tots els col·laboradors del moment.<Mireu>, deia jo a Luján, < aquesta foto d’en Serrat, us farà vendre més revistes. No us podeu imaginar l’ambient que hi havia a Lloret , no us el podeu imaginar. I tot gent jove!. Luján, anem a més. I aquest Serrat és una troballa.>>

<<Però si ja tenim la revista feta, si tot és a punt d’imprimir, Espar.>> Vaig deixar-li la fotografia, i vaig insistir. Va sortir Serrat omplint tota la portada de Destino: satisfacció ve de satisfer. La popularitat de Joan Manuel Serrat era creixent, segura, imparable. Els nostres discos es veien a cremadent. Era com una apoteosi gloriosa d’Edigsa. Aviat els caçafigures van veure les infinites possibilitats de Serrat cantant en castellà. I quan va córrer la brama que Serrat havia signat contracte amb Zafiro per editar discos en castellà ens va caure el món a sobre.

EL PEIX GROS SEMPRE ES MENJA EL PETIT ?

Ara que ja era una figura, ara que acabava de cantar que només tenia vint anys, ara que ens embadalíem amb la <<Cançó de matinada>> en ple context català que volia dir l’arrelament a la seva terra, a la terra on vivia, ara que havíem fet de l’obra de Serrat la nostra obra, ara que vèiem horitzons gloriosos, ara Serrat mig se’ns escapava, i l’hauríem de compartir. La nostre decepció, però estava molt lluny de la sorpresa. L’entorn del Serrat del Poble Sec, sobretot el familiar, era més castellanoparlant que no pas catalanoparlant. La mare, que en la família marcava el pas, una dona extraordinària, antifranquista, republicanista, era de l’Aragó profund. El seu castellà era clar, categòric, eufònic. I amb el seu fill evidentment amb el seu marit parlava castellà. Sempre. Però el pare Serrat, un Serrat que crec que era procedent del Ripollès, amb el seu fill parlava un català re regust mil·lenari. D’aquí que Serrat fos un clar exemple de bilingüisme natural sense traumes. Però nosaltres si que teníem un trauma, perquè sabíem que Catalunya en una situació de bilingüisme deixat de la mà de Déu era carn futura i inapel·lable de monolingüisme castellà, perquè la força i la universalitat del castellà són impressionants. I el peix gros sempre es menja el petit. I tota la nostra lluita venia per aquí. Això, els que estan instal·lats en les grans llengües com el castellà o l’anglès no ho veuen. Per a una pobra llengua, escassa de parlants, i per postres sense estat propi, o encara més, dintre d’un estat hostil, no afirmar-se dia a dia és morir. I d’això, nosaltres n’érem conscients i vèiem en Serrat un valor positiu, increïble, formidable d’afirmació. I ara tota l’escudella per terra. Ara un cop més el peix petit s’havia d’escapolir per no ser deglutit pel castellà. A nosaltres la decisió de Serrat de compartir català i castellà ens va deixar desfets.

SERRAT, CANDIDAT PER ANAR A EUROVISIÓ

Però quan no vol caldo n’hi posen dues tasses. Per l’espiral creixent de popularitat va començar a sonar el nom de Serrat com un dels possibles representants d’Espanya al Festival d’Eurovisió . Després del desastre de Raphael en l’edició anterior hi havia poca tria. Solament Massiel era dins dels seleccionables. I aleshores el festival d’Eurovisió era un esdeveniment artístic de primer ordre. Només hi havia una televisió (TVE) i Europa era molt més provinciana que avui. Ja tenim, doncs, Lasso de la Vega, el representant de Serrat, movent fils perquè fos nomenat com a representant espannyol del festival. I no li va ser gens difícil . Ultra la classe de Serrat, a <<ells>> els anava molt bé estirar tota la popularitat d’un cantant català cap al seu cantó, assimilar-lo. Quan es parla de l’Espanya una, de seguida ve el desmentiment de la realitat. A Espanya mai no hi ha uns. Sempre hi ha els uns i els altres. La unitat d’Espanya és la falsedat permanent, implacable, que es demostra de retop en qualsevol ocasió! Si senyor, nosaltres érem els uns que volíem que Serrat fos català amb totes les conseqüències. I ells, per més que es << vestís la mona>>, eren els altres que sabien molt bé que castellà i espanyol lliga perfectament i català i espanyol ja no lliga tant, o segons com, gens, sobretot per a ells. I el volien lligar de totes passades. I amb Serrat mataven dos pardals d’un tret. Representaria Espanya en castellà i el traurien de l’òrbita exclusivament catalana. I per a Serrat els arguments d’ells, Lasso de la Vega inclòs, eren d’una rotunditat aclaparant: << Para ti, Serrat, eso va a ser una catapultada increïble . Serrat vas a ser un dios. Te van a llover fama y millones por todos los lados .>

El nomenament de Serrat per al Festival d’Eurovisió va desencadenar una polèmica formidable que denotava com el moviment de la Nova Cançó havia revolucionat les consciències. Revistes, diaris, ràdios, van fer el caldo gros amb l’ argumentació de si el català podia representar Espanya en un festival. Es tornava a repetir el mateix problema del Festival de la Cançó Mediterrània.

CRISPACIO AL CARRER

La veritat és que aquells mesos de gener i febrer de 1968 el problema era literalment objecte de comentari al carrer. Maria Aurèlia Capmany deia:<<Aquest Serrat promou una crispació al carrer com el cas Dreyfus!>> I dins del mateix Serrat també hi havia crispació perquè lògicament ell era la mare dels ous. Ell mateix, el mes de gener, havia plantejat a TVE la possibilitat de cantar en català a Eurovisió.

Es van estripar portades de discos de Serrat a l’aleshores Can Jorba; es xiulava espontàniament Serrat quan actuava a València, tothom pressionava fins a la desesperació. I la tensió anava creixent . I per acabar-ho d’adobar alguns intel·lectuals hispànics abonaren que Serrat cantés en català : Bueno Vallejo, Pemán, Gabriel Celaya, Cela ( el futur Nobel)...

La veritat és que això donava més ales a Serrat i desorientava Lasso de la Vega!

Claudi Martí estava en contacte amb Serrat contínuament , perquè a més estàvem preparant amb ell el cèlebre << Ball de la civada>>. I TVE encara no havia dit un no categòric a la petició de Serrat de cantar en català i fins s’havia fet una versió del >> La,la,la>> en català, que Serrat promocionaria per tot Europa. La gent, vinga anar fent volar coloms: que si en cantaria una part en català i una altra en castellà, que si, afigureu-vos!, Serrat faria com si anés a cantar en castellà i a l’hora de la veritat ho faria en català!

Tot menys perdre l’esperança. I nosaltres anàvem especulant una vegada i una altra sobre el que representaria per a l’opinió pública catalana i espanyola una afirmació inequívoca d’ existència de la llengua catalana. Es veuria clar que no era la llengua de les relíquies d’abans de la guerra, dels nostàlgics del passat, sinó la llengua de la gent jove, dels que << tenim vint anys>>, de la gent de l.’avui més immediat. Res de passats; avui, aquesta llengua és viva ara, avui, aquí, a les famílies i a la feina i al carrer. Malgrat tot i a pesar de trenta anys de franquisme. Allí plantada, dura, desafiant, hi ha la llengua d’un poble que vol viure i li són igual els milions o la fama, que vol viure i vol créixer i vol ser present a la cançó i a la universitat, i als diaris, a la ciència, i al teatre. Una llengua normal. Tot allò era el que vèiem nosaltres. I crèiem que a Europa dirien: << Quin exemple, aquests catalans, que són quatre gats, quatre comtats, i quina canya, cantar en català, amb Franco que els volia decapitar i mireu-vos-els ara aixecant la veu, afirmant-se com uns braus.>> Nosaltres vèiem l’impacte que podria representar a totes les pantalles d’Europa i a moltes de l’Amèrica del Sud i del món, però sobretot a les de casa, a les de Barcelona, i de Balaguer, i de la Seu d’Urgell, i a les de València, i Castelló, i Palma, i Maó, i Ciutadella. Vèiem tan clara l’ocasió! I a més sabíem que Serrat era valent, era com un toro de valent i ja els ho havia demanat i ja havia traduït el << La,la,la >> al català (cosa que realment no era gens difícil, com ironitzava el Times abans del festival).

LA REUNIO TREIA GUSPIRES

Una reunió d’Edigsa amb Serrat a l’Hotel Manila de Barcelona abans de la seva gira per Europa fou de novel-la de fulletó. Per un cantó, Lasso de la Vega estava ben arrapat a Serrat, amb el subconscient dels milions que veia en perspectiva, i Claudi Martí feia d’amigable componedor de bracet amb Antoni Ros-Marbà- devem homenatge permanent a Ros-Marbà. I de l’altre, Salvador Casanovas, Josep M. Macip, Paco Carbó, Enric Cirici, Quico Vila-Abadal, Magí Hortal i jo. Era un joc de ping-pong amb Lasso jugant a quatre mans, és a dir, pensant que TVE seria el seu baluard definitiu. I nosaltres no teníem cap altra arma que la lògica catalanista, i cap altra possibilitat sinó que Joan Manuel Serrat es plantés i digués que ell només cantaria en català. Es a dir, érem a les mans de Serrat . Abans d’acabar la reunió, amb totes les possibilitats esgotades i sense haver pogut aconseguir una resposta concreta de Serrat, vaig fer-li un speech final desesperat ( no seria l’últim ) i el vaig sacsejar per on vaig poder: que necessitàvem l’heroïcitat d’algú que fos capaç de fer el gest, conscient del risc que correria però conscient també de la importància que el seu gest tindria!; que els catalans no érem valents però que ell podria desmentir-ho si feia el gest i que se’ns obririen noves esperances! Però Serrat no ens va prometre res, fora que promocionaria la cançó a Europa en les dues versions. Serrat devia tenir aleshores vint-i-dos anys a tot estirar.

EL PRIMER MIRACLE

Al cap d’uns quants dies em trucà Claudi Martí: << Pep, miracle>>, així com sona, miracle! << Serrat m’ha trucat des de París dient que està disposat a cantar en català i que vol plantejar a TVE aquesta decisió i vol que li responguin sí o no d’una vegada, sense

Embuts. Algú ha d’anar a París per ultimar els detalls de la decisió.>> N’hi havia per no creure-s’ho. Però allò era cert, era de debò, allò per què tant havíem lluitat ara ho podíem culminar. Algú havia d’anar a París i vam decidir d’anar-hi Enric Cirici i jo. I de l’aeroport de París al sumptuós hotel Georges V, on s’hostatjaven Serrat i Lasso, hi havia un trajecte llarg. Recorríem mig París. Però aleshores París era per a nosaltres tan opac que no vèiem res. Estàvem tan obsessionats que per a nosaltres, aquell dia, París no valia cap missa.

PRIMER << ROUND>> DESPRES DE PARIS

Serrat havia decidit cantar en català. I Lasso, de cop i volta, pensava com ell i veia possibilitats en Rosón i TVE. Ells, fins aleshores tan dolços, << eso del catalán claro que sí, qué más da, tranquilo, Serrat, tranquilo. Tu déjanos hacer>>. I els dies passaven i mai cap paraula dura, cap estirabot contra el català. No els calien estirabots, ells sempre n’han sabut molt. Guant blanc. Però per fi Serrat s’encabrità de tanta espera inútil. I ens donà un escrit fet a mà, amb les seves raons, amb els seus problemes de consciència, honestament. Era un Serrat meravellós i digne, noble de sang també aragonesa. I Lasso hi assentia, estava convençut que, tal com havien anat les converses, només amb evasives però mai cap negació, TVE accediria a la petició de Serrat. Sabíem que hi havia risc, però quin risc? I ara més que mai a Serrat se li obria el cor, se li tranquil·litzava la consciència. I nosaltres muts, sense voler aprofundir. Nosaltres traient ferro a la nota que havia preparat Serrat. Havíem arribat al matí i sortíem d’aquella suite impressionant de l’Hotel Georges V el mateix diumenge a la tarda acompanyats de Lasso de la Vega. I just arribar a Barcelona ens vam tornar a reunir a l’Hotel Manila amb tot el consell d’Edigsa en ple. Convocaríem tots els mitjans d’informació a la Llibreria Ona i presentaríem la nota de Serrat. Tal dit tal fet. Tractant-se de l’afer Serrat, candent, cremant, a Ona aquell dia no hi faltava ningú. Els crítics musicals dels diaris, els representants de les agències de premsa... I vam llegir la carta que Serrat enviava a Juan Aparicio Bernal, de TVE, una còpia de la qual quedaria dipositada a la notaria de Lluís Roca Sastre. La gent de premsa i ràdio d’aquell moment, gairebé tota encara del règim, es va quedar lívida, sense sang. Al migdia per totes les emissores, i amb la salsa que cada locutor hi afegia, es va donar la notícia del no.

COP DE DESTRAL

L’endemà, als diaris, a la notícia del no se n’hi afegia una altra, la notícia estrella ja era doble: el no de Serrat i el sí de Massiel (que s’hi havia brindat des de Mèxic), mireu com era de candent el tema; el substituiria a l’Albert Hall de Londres el dia 6 d’abril! Punt. Un cop de destral per a Serrat, per a Lasso de la Vega, i un cop de destral per a nosaltres perquè vèiem com Serrat era sacrificat cruelment. Claudi Martí, que tenia una estima per Serrat sincera i clara, estava desolat. Tots estàvem desfets. <i els pares de Serrat, com s’havien de prendre tot allò?. Les ràdios tronaven d’ira, insultaven sense pietat, ferits en el seu amor propi.. Què s’havia cregut aquell mocós?, què s’havia pensat? Que podia insultar la seva pàtria, la llengua dels tres-cents milions? Es van acabar les floritures. I Claudi Martí quan va anar a casa de Serrat, al carrer del Poeta Cabanyes, es va trobar amb un veritable drama. En tornar em telefonava desolat:<<Pep, hauries d’anar a casa d’en Serrat, a donar la cara com a Edigsa.>> I jo, fent el cor fort, m’enfrontava amb els fets. La casa era petita, plena de gom a gom: veïns, amics, qui sap si algun periodista, i jo fent-me pas a casa seva al Poble Sec, present, però sense poder dir res, sense poder donar arguments; quan passen coses d’aquestes els arguments són ofensius. Només calia ser allí donant la cara, i la gent xiuxiuejava. I la mare plorava sense parar, i les veïnes ploraven. I el pare, dret, sec, serè per fora, contrariat per dins fins al límit. Aquell meu paper d’estrassa era una penitència duríssima, era un preu molt alt per a la nostra insistència, a la gosadia de voler-nos enfrontar amb els gegants de Televisió i de l’Estat.

I me n’anava d’allí com podia, trist, escorregut, com de puntetes.

Tots amb el cor encongit vèiem que no podíem deixar sol Serrat, tot i que Lasso ja hagués sortit esperitat cap a l’aeroport amb por de ser agredit, i els pares haguessin decidit anar-hi immediatament. Nosaltres havíem de ser al seu costat per força. I vaig comprar bitllet per a París, però només bitllet d’anada.

SE`NS CASA MACIP

Aquell començament de setmana havia sortit carbassa. El 24 de març anada i tornada de París en un sol dia. El 26, conferència de premsa a Ona. I ara el final de setmana, festa gran, el 28 de març es casava Josep M. Macip, el gerent d’edigsa, amb Pilar Vives i de Quadras, al Montseny; dues famílies d’arrel, i amb autèntic pedigrí. Era un casament en el qual fins i tot ens pensàvem que mossèn Ballarín ens parlaria de Serrat a l’homilia, d’acord amb l’ambient. Pilar ens havia recomanat prudència, capteniment, serenitat. Però l’ambient era carregat, ja que tots els d’edigsa es pes érem al casament. Però Macip no arribava, i amb el casament sense nuvi.., que si l’han detingut, que si està segrestat, que si ha tingut un cobriment de cor.... Senzillament estava retingut pels directors de l’editora Zafiro, que havien de gravar i vendre el <<La,la,la>> de Serrat en castellà. El negoci se’ls havia espatllat perquè preferien infinitament Serrat a Massiel, que per sort d’ells també era de la mateixa editora. Per fi va arribar el nuvi!

ALTRE COP A PARIS

Algú havia de fer costat a Serrat i vaig tornar volant cap a París. Oi que venint de Barcelona París és un espai immensament immens? Surto de l’aeroport d’Orly amb una mitja maleta i enfilo cap al centre de París en un taxi: << Si’l vous plait, Hotel Phillipe le Beau, rue de Lisle, 8, Prês Place Vendôme.>> << Je connais, monsieur.>> Era un matí clar, fresquet i amb un sol agradable. A les revistes d’un dels ponts del Sena, encara a la Rive Gauche, veig un noi amb el cap baix xutant com si jugués a futbol un tap de cervesa o quelcom de semblant i al darrere un home escardalenc però ben plantat i una dona massissa però àgil: << Si’l vous plait, monsieur, attendez un moment, je descends...>> Com si en comptes de ser a París m’hagués trobat a la plaça de Balaguer, allí on tothom es troba un moment o altre, en aquella immensitat de París, lluny de la Placa Vendôme, lluny de l’hotel Phillipe le Beau, em trobo amb Serrat i els seus pares passejant al sol solet. Baixo del taxi. Hola. Hola. Lacònic. Una mirada trista, una cara destenyida, llarga, un posat abatut. El seu posat sorrut era com fer-nos culpables, era con dir-nos: << no podíeu preveure que passaria tot això? No veieu on m’heu dut!>> Però ho deia en silenci, derrotat, desencaixat, apallissat, esquerp...<< Vosaltres rai!. Era jo el que donava la cara, era jo qui me la jugava i vosaltres sense preveure res, callant com muts.>> Ho sentia pel seu posat. La veritat és que mai no havíem previst aquell desenllaç, mai. Sabíem que hi havia el risc que hagués de cantar en castellà, però no precisàvem ni prevèiem el càstig, era com una boira imprevisible. I ara ens sentíem solidaris amb Serrat, i tant nosaltres com ell, com Lasso de la Vega, ens fèiem retrets interiorment. La cosa era vexant: << Massiel sustituye a Serrat.>>

DEMANO ÀRNICA

Ofegat dins aquell panorama vaig telefonar a Salvador Casanovas demanant àrnica. Si us plau, que vingui Jaume Picas, molt amic de Serrat, que vingui Guillermina Motta, que vingui Marià Albero... No el podem deixar sol, ni a mi tampoc. Estic desfet. Vaig començar-me a moure per París per veure com podíem influir a la premsa. Aleshores Vila-Abadal s’estava allí fent el doctorat en filosofia i vaig poder-m’hi recolzar. Em va presentar gent: recordo els Trias-Peix, ell i ella, d’Unió Democràtica, que estaven encara a l’exili, vaig contactar amb Josep Saumell, que feia de modista a París, i també vaig contactar llargament amb Londres, amb Josep Manyé, que aleshores encara era Jorge Marín i que tenia contacte directe amb la BBC, el Times i tota la premsa de Londres i col·laborava setmanalment a Destino. I vaig contactar amb un enllaç que Manuel Ingla m’havia preparat a París per si necessitava recursos ecónòmics. Gràcies, Ingla. I vinga explicar-los el problema. I els Trias informant Le Monde. La resta del temps me’l passava a l’hotel Phillipe le Beau i seia a la tauleta de la sala d’estar amb els pares de Serrat. Violent i distant, però present. I Serrat em veia allí con un estaquirot, com una carabina incòmoda i inútil. I jo patia cada cop més

. Aleshores va venir Ronald Franklin, un periodista suec, de part de Francesc Vila-Abadal i de June – ella era sueca de naixement, catalana de cor—demanant-me una entrevista amb Serrat. Hi va accedir, però se’l veia absent, no estava per res. De cop, tres o quatre dies abans del festival, érem a tocar de la festa de l’Albert Hall; havia aterrat tota la plana major de TVE a París amb Gallo al capdavant. Tramaven una ignomínia: que Serrat es retractés, que cantés ell però en castellà, naturalment. No en tenien prou que Massiel estigués brodant la cançó. En un matí se l’havia après i la cantava de meravella. Però res de Massiel. Volien que Serrat es retractés, volien que baixés del burro i que cantés ell. I tot eren mels. Aleshores tot tornaven a ser mels. Que si acabarem de comprar tots els jurats, que si guanyarà segur el <<La,la,la>>, que t’estem oferint la lluna en un cove. Actuacions, Tournées, milions... << Joan Manuel – i no pas Juan Manuel- melosament Joan Manuel, que te equívoques. Haznos caso.>> La contrapartida econòmica era temptadora. I jo vinga esperar Picas i, quan podia, fent-li veure a Serrat que l’altra contrapartida era perillosíssima per a la seva dignitat personal: dir obertament a l’opinió pública espanyola i a la gent que li ha estat fidel que l’home ha de ser fidel a si mateix i després desmentir aquesta afirmació tan sensata, fent-se enrere, no l’honoraria gens. I que consti, els seus pares també ho veien, això, potser no tan nítidament com jo, però ho veien. I jo vinga esperar que vinguessin els de Barcelona a fer-nos costat. << Salvador, quan ve en Picas? Demà?>>

I mentrestant els Gallo i els Kap i els Lasso de la Vega anaven martellejant Joan Manuel amb arguments econòmics i de fama. Un cantant << regional>> contra la possibilitat de sortir davant milions d’espectadors, de guanyar el món.

Encara no havia arribat Jaume Picas quan els Gallo i cia. Doblegaven Serrat i aconseguien que accedís a anar a Madrid a parlar-ne. Era com un rapte. Si se n’anava Serrat, els pares també marxarien, al darrere.

M’AGENOLLO EN PLE HOTEL

Els de TVE van pagar l’hotel i arrossegaven un Serrat completament desguitarrat que se n’anava a buscar la guitarra. Estava tot dat i beneït, tot perdut. I el festival era a tocar, el dia 6 d’abril, el cap de setmana! I jo veia amb tota clarividència què passaria a Serrat si es feia enrere. Em van desaparèixer totes les motivacions nacionalistes o interessades. Allí al davant només tenia la persona, el company, l’amic. Un home que es debatia amb la seva dignitat, amb la seva paraula. Jo veia la feblesa que representaria dir ara sí, ara no; era una inconsistència, una fragilitat. Allò no dignificaria Serrat, allò no se li podia aconsellar: ni glòria, ni fama, ni diners no podien valdré una actitud de dignitat. Veia que Serrat estava a punt d’equivocar-se, no com a català, no com a catalanista, sinó com a persona. El seu orgull aniria per terra; allò que tant ens falta als catalans: orgull; dignitat davant de nosaltres mateixos.

Vaig fer el cor fort i m vaig posar a cridar-li en ple hall de l’hotel, davant de les escales, al costat de l’ascensor, que el que anava a fer era de boig, que el desfarien, que estaria destruït per sempre més. Vaig parlar-li de dignitat, vaig adreçar-me a Serrat persona, no al catalanista. Jo parlava amb tota l’energia, posant tota la carn a la brasa. La gent que mirava passava escorreguda, astorada per l’espectacle. Em vaig mig agenollar al peu de les escales demanant a Serrat que reconsiderés la seva decisió. Jo no feia cas de res, per a mi no existia res ni ningú, ni els de l’hotel, ni el de TVE, ni els pares de Serrat. Només la situació límit d’un home que s’anava a destruir. Jo m’agenollava, però mantenia tota la dignitat de l’home que defensa un altre home. Serrat aguantava el xàfec visiblement tocat. Arribà la seva mare: << Però què passa?>> << Éste que me está hinchando la cabeza.>> No va dir: << Espar que me grita.>> Va dir <<Este>>, un que hi ha aquí, << este.>> Estava disminuït, anorreat per la impossibilitat de donar-li el tomb. <<Éste>>. Serrat va pujar a buscar la guitarra a la seva habitació i va tornar a baixar immediatament. Se n’anava tot a pastar fang.

AMARGOR

Arriben els taxis encomanats. Tothom hi va pujant. Sóc a l’entrada de l’hotel però ja no puc veure res. El món ja se m’ha enfonsat, em roda el cap. Puja també Serrat. Els seus pares també cuiten a preparar les maletes. A París ja no hi tenen res a fer. Ells també se n’aniran. Jo no sé què fer. Jaume Picas està a punt d’arribar. Salvador Casanovas m’ho havia confirmat per telèfon. << Ve en Picas.>> << Quan arribarà?>> << A la nit.>> Jo no carburo. Estic a punt de la desfeta total. Sóc a la sala d’estar de l’hotel. Enfonsat. Tot se n’ha anat per terra. Entre l’amargor i el desemparament. És el buit. És el desastre. L’home no està fet per al fracàs.

Jo, als inicis de tot, quan Serrat despuntava, havia valorat la seva sensibilitat, la seva qualitat artística, el seu lirisme, la seva frescor, la seva fina percepció de les petites coses quotidianes que tenen la seva punta, aquelles que interessen la gent.... I tot això en funció del llustre que podia donar a la nostra cançó. Després em vaig trobar amb l’embolic del << castellà sí o castellà no>> i em vaig moure en el terreny de la fidelitat al país. Allò de Camus, als seus carnets: << no cedir, no consentir, no trair, la furiosa passió de viure amb sentit...>> Sense fidelitats la vida es trenca, es torna com un molí de vent que sempre és sensible al vent que bufa, no hi ha un nord que assenyali el camí. Que ens quedaria si un dia no quedessin pares, dona, fills, pàtria, humanitats, ideals... per donar sentit a les nostres accions? Ens quedaria la desorientació, el buit irreversible. Però la fidelitat en abstracte no és res si no té cap referència en el concret. Es una paraula, una simple paraula. Om l’ètica. Què és l’ètica sense referents?

Per a nosaltres, el concret era aleshores el problema d’Eurovisió. Aquella fidelitat boirosa al país es concretava de sobte i ens obligava a lluitar. Però l’etapa de fidelitat al país també havia quedat de passada per la situació. Ara el concret s’ encarnava en la persona, ja s’havia desplaçat novament. Ja havíem passat dels << ideals>>, del <<país>> a la situació de la persona. Abans són les persones que les idees. Ara les idees quedaven lluny. Ara ens trobàvem persona a persona. I jo ho havia d’oblidar tot per ser fidel a la persona de Serrat. No hi havia escapatòria. Per això m’havia esbotzat una energia insòlita que em sortia de dins. La imaginació se’m multiplicava i em feia veure el futur llunyà de Serrat.

Jo patia; els pares de Serrat patien; Serrat patia; i el nostre sofriment era encara més gran perquè era un dolor sabut i compartit.

Per què ens havia de passar tot allò? Per què no desàvem qualsevol somni i ens lliuràvem a fruir pacíficament de les coses? Per què no ens deixàvem doblegar amb l’excusa de la nostra feblesa? I, amb tot, la remota possibilitat d’un Serrat cantant en català ens atreia com un vertigen. Era com sentir-se estirat, atret, xuclat. I Serrat també sentia el vertigen per mil raons diferents. Serrat ens veia al seu costat, veia que nosaltres jugàvem net i ell jugava net. Veia que no ens movíem per interessos econòmics sinó per interessos de país. Però alhora ens veia febles, mínims, d’una feblesa verificable, desesperant, sense cap altra força que el testimoniatge cru i nu.

SEGON MIRACLE

Reflexionava sobre tot això quan, de sobte, els pares de Serrat i jo ens vam quedar glaçats: com una aparició, entra a la sala de l’hotel Joan Manuel : radiant, content com un gínjol. Havia recuperat el seu somriure. Havia recuperat aquella cara picaresca i viva. Amb els clots a les galtes i fent el desmenjat. Entre dents, com si no hagués passat res, ens digué que els havia enviat a fer punyetes, <<em volien enredar>>. <<Em deien una cosa i en seria una altra.>> Ens férem una abraçada franca i oberta. Baixà la mare, perplexa; perplexa però contenta, com el pare, com Joan Manuel, com jo. Encara no ens havia explicat què els havia dit. Ben exacte no ho sabem. Sabem com ho havia fet. En un stop, el taxi s’havia parat. Ell havia obert la porta i els havia deixat. No havien pogut retenir-lo. Els havia mancat la moral. Havien vist com s’allunyava amb la guitarra a la mà. Què devia haver passat a l’aeroport amb Lasso i els altres que anaven a l’altre taxi? On era Serrat? La presència d’esperit, en darrer terme, havia pogut més que totes les promeses, que tots els diners, que totes les perspectives de futur, que tota la glòria que podia produir-li guanyar un festival. Serrat havia preferit ser fidel a si mateix i a la seva paraula. Havia recuperat el seu camí. Perquè Joan Manuel hauria triomfat al festival, podria haver tingut un èxit esclatant aquell dia. Però, com deia Alfons Comín, la consciència sempre sobresurt per damunt de qualsevol creença, i estic segur que si Serrat s’hagués fet enrere, la seva consciència sempre més li hauria pesat. Ara ell havia afegit una nova dimensió a la seva vida: en un moment clau va fer un immens sacrifici, va jugar-s’ho tota a una sola carta, va ser sacrificat, però amb tot va mantenir dignitat i paraula.

La resta d’aquella tarda va passar d’una manera rapidíssima.

Els mateixos pares de Serrat van comprendre diàfanament el perill que hauria corregut el seu fill si s’hagués retractat. Ens vam contagiar la nostra alegria. Va arribar Jaume Picas en mig d’abraçades i explicacions. Jaume Picas es va instal·lar en el mateix hotel que jo, el Monthabor.

<< AU PIED DE COCHON >>

Vam muntar un gran sopar de celebració, i vam anar a Les Halles, Au Pied de Cochon. Vam fer un sopar de campionat però car com el foc. (El vaig poder pagar perquè abans de sortir cap a París, com he dit, Manuel Ingla havia demanat a un amic seu que em solucionés qualsevol problema econòmic que pogués tenir a París. I jo vinga fer-me el << grande>>.) Lasso de la Vega ja havia aparegut. Havia tornat de l’aeroport com un coet. Estàvem contents. Tots estàvem contents. Lasso tornava a fer-me bona cara. Joan Manuel, que havia recuperat la gana, va endrapar de valent, va repetir de tot. Desprès de sopar vam tornar a peu des de Les Halles, passant pel carrer de Rivoli, fins a l’hotel. Fou una passejada reconfortant amb aquell airet fresc i tallant de la nit de París. En arribar a l’hotel vaig dormir per tota la setmana.

L’endemà Joan Manuel Serrat va començar a fer plans. Havien arribat també Guillermina i Marià Albero, que estaven en un altre hotel molt contents que Serrat s’hagués resistit al es pressions de TVE. Es va decidir que Serrat aniria a Mallorca, on hi havia Josep Puvill, el seu fotògraf (i d’Edigsa, i que els seus pares tornarien a Barcelona.

JOSEP M. FLOTATS I JOAN SALES

Amb Jaume Picas vam anar a sopar al barri dels estudiants a la Rive Gauche acompanyats de Josep M. Flotats, que aleshores triomfava a París.

Tornant de París, a l’aeroport em vaig trobar amb Joan Sales. Vam parlar, en una llarguíssima espera, d’Incerta glòria i dels Quaderns d l’exili, i de Raimon Galí, d’aquelles primeres lliçons patriòtiques postuniversitàries... Desprès d’estar vivint l’afer Serrat em va sortir de l’anima dir a Sales que sempre més em dedicaria a defensar la llengua catalana, perquè estava convençut que una de las polítiques més grans a fer en favor de Catalunya tenia un nom: defensar la llengua. Si la llengua té una plenitud, la nació catalana tindrà una plenitud, no podrem aconseguir-la per cap altre mitjà millor.

La meva consideració per Joan Sales i per la seva muller, Núria Folch, que no l’acompanyava perquè tenia problemes d’avió, no per falta d’avió, sinó perquè era al-lèrgica a l’avió (al·lèrgia que ara ha perdut i ha viatjat amb nosaltres a Israel amb mossèn Ballarín, Alier, els Carbó, els Estebanell, els Roses, mossèn Rota i els seus), era ben lluny d’aquells senyors Llompart que descriu Terenci Moix al Sexe dels àngels. Era als antípodes. Per a nosaltres, aquell desembarcament des de Mèxic dels Galí, Sales, Folch, i també en un altre sentit dels Calders, Ametlla, Ferran de Pol, Artís... tots diferents, però tots iguals en la seva adhesió categòrica a Catalunya com a nació, havia representant el capgirament total dels plantejaments catalanistes. Galí i Sales als Quaderns de l’exili portaven al damunt una meditació en profunditat que trencava tots els esquemes del moment. I ara allí, a l’aeroport de París, vivint l’experiència d’una jugada de gol d’un equip de segona regional contra un campió de la lliga de primera, em trobava el prohom Joan Sales, amb un maletinet petit a la mà i dins la seva testa venerable, meitat grega, meitat israelita, un dels bagatges culturals més impressionants.<<Hola, Espar, què us ha portat a París?>> A << bodes >> em convidaven

EXPLICO A SALES EL REREFONS DEL CAS SERRAT

I li vaig explicar tota la història, atropelladament, pensant que d’un moment a l’altre cridarien a embarcar. I Sales m’anava tibant: << Voleu dir que tenien Serrat acorralat, que li anaven donant esperances per un cantó a fi que anés passant el temps per després dir-li que era massa tard, que llavors ja ho teníem tot al damunt; no Serrat, no puede ser. Això és d’una crueltat infame, una crueltat esfereïdora.>> << I, efectivament, quan Serrat ha plantat cara, li retreuen que massa tard. Mireu Sales, des del mes de gener que hi havia l’estira-i-arronsa i sempre li donaven les esperances del qui no diu mai que no, cosa que pot interpretar-se com un sí.>>

SALES FILOSOFA SOBRE LES ESPANYES

<< Mireu Espar, en qüestió de llengua ells són inflexibles. Saben que només hi haurà l’Espanya "una" quan hi hagi la llengua única. No ens fem il·lusions. Arrasaran el que sigui, seran capaços de tot, el seu pla és implacable. I no ve d’ara, Espar, ve des de sempre, els desplau la diferència. Què voleu que us digui. Si nosaltres ho vam viure a la guerra, tots iguals, dretes i esquerres, comunistes, anarquistes, republicans...Tots iguals: " Eso del catalán nos jode, tú, Sales, no, pero el catalán nos jode.">> I Sales es començava a embalar, m’estava fent reviure el front i la glòria incerta i ell, a qui li costava arrencar una conversa, que de vegades era un xut; que sempre l veies preocupat i reflexiu, amb un posat de savi més absort que discret, començava a fer les seves frases tallants, categòriques, brillants, implacables, amb un deix d’ironia i un pessic de ressentiment. I es queixava de com ells havien aconseguit fer antipàtic el nom d’Espanya als catalans, el nom de l’Espanya geogràfica i romana tota sencera voltada de mar, Portugal inclòs, Camoes inclòs, i de fet com ens havien robat el nom de la Hispània capaç d’haver-se romanitzat des de les diversitats ibèriques i cèltiques, des de les diversitats que els hàbitats diferents havien propiciat des de sempre, des dels segles...<<I ara, mireu, ara als catalans ens prohibeixen de ser espanyol. I tot ve per la llengua, diguem-ho sense embuts; la seva il·lusió en aixecar-se el 1936 era arrasar l’Estatut, la república i les lleis de contractes de conreu, però el que els obsessionava era veure si d’un cop arrasaven la llengua. "Si eres español habla español." La seva obsessió són les eñes. L’Espanya és diversa, però Espanya no els entra al cap. No ho han volgut admetre. És com una febre, com una malaltia, com una obsessió: Monserrate, Abate, Cucufate! No ens han deixat ser espanyols en català. I ells manen. I ells tenen el poder. I ells han anat menjant el cap de la gent de diners. Espar, ens han pres la burgesia de diners i ens comencen a prendre els intel·lectuals. Fa massa temps que dura això. Són trenta anys, són dues generacions senceres. I ara Serrat els ha trencat les oracions: un noi de vint anys afirmant-se en català amb un gest irreversible. Compreneu, Espar (em tractava de vós, sempre tan respectuós), compreneu, Espar que s’hagin sentit agredits. Això els ha destarotat. Es pensaven que ho tenien tot dominat, ho tenien coll avall, i ara els surt la gent de la Nova Cançó i molts editors intentant editar en català, i això els és una contrarietat. Però ells saben que se’n sortiran , primer les classes aristocràtiques, després la burgesia alta, després els nouveaux riches, després la Universitat.... I al final la burgesia mitjana, al final tot el poble, com a Alacant. Espar, creieu que això del marxisme no els fa gens de por mentre representi un antinacionalisme; i el comunisme és anticatalà, ho he viscut a la pell. La seva por, no ben bé la por, la molèstia, el fastigueig, l’al-lèrgia, és la llengua. La batalla d’Espanya és de poder lingüístic, és un pols entre llengües- Yo te sustituiré, tu no em substituiràs.

Això de Serrat és com la fona de David. Però Goliat és molt fort, Goliat és Mèxic i Xile, Goliat és García Márquez, Goliat ressuscita sempre perquè no pot morir mai. I nosaltres som ingenus pensant que Catalunya és cosa de temperament. Catalunya és la llengua. Sense embuts: Porcioles és Espanya i Buixó és Espanya...>> Aleshores no hi havia ni Trias filòsofs, ni Vidals Quadres polítics, ni Marfanys pensadors. Aleshores hi havia com sempre gent de casa que havia criticat Serrat perquè era afinar poc, perquè havia tardat massa, perquè havia estat inoportú, perquè no quedava bé.

I Cela, i Celaya i Pemán, ja podien dir << pero qué pasa >>. I és que hi havia un país desfet. Catalunya era un poble vençut ; dividit, destruït, desorientat, vençut, la paraula és vençut i nosaltres volíem plantar cara i Serrat volia plantar cara. Fent el cor fort, Déu meu, perquè hem hagut de viure a Catalunya, tenir problemes de consciència, tenir el corcó, estar sempre pendents, estar sempre patint.

<< QUADERNS DE L’EXILI >>

L’any 1982, quan vam crear el Grup d’Estudis Nacionalistes i es van reeditar els Quaderns de l’exili, Sales va prolongar aquella edició facsímil. Aquell text és una lliçó i una explicació perfecta de l’única Espanya possible, l’Espanya plurinacional, l’Espanya

Vista des de Catalunya estant. Més que Espanya, les Espanyes. És un escrit de Sales en el qual palesa un deix de nostàlgia i la sensació d’haver avançat massa poc.

Amb aquell desenllaç sobtat jo havia tingut la sort de poder tornar a Barcelona abans del previst! Estava embolicat en l’homenatge que fèiem a Pelegrí al restaurant Diagonal i l’havia començat a coordinar, juntament amb Francesc Vila-Abada, Carbó, Beneito, Balasch, Carabias, Gaspar Valor, Lluís Barba... Ho havia deixat tot mig empantanegat en mans dels altres. El fet concret és que vaig tornar a Barcelona just a temps d’assistir a l’homenatge, durant el qual vam llegir les adhesions del pare Cassià Just i la carta que el pare abat Éscarré havia fet a Pelegrí des de Viboldone.

LA BOMBA FINAL

Tots frisàvem esperant el desenllaç del Festival d’Eurovisió. Sabíem que els festivals no eren una cosa neta, que els vots no eren precisament uns vots pulcres; però el que no ens podíem arribar a imaginar és que els comprarien en la seva totalitat. Nosaltres, amb Maria Carme, no vam voler escoltar tot el Festival d’Eurovisió, i anàrem a dormir abans que s’acabés. Jo no podia sentir ni veure cantar a Massiel, era massa; però els meus germans i la meva mare sí. I quan ja érem al llit, ens va telefonar l’Ignasi, o en Xavier o la Mireia, i ens van dir que Massiel havia guanyat el Festival. Era la bomba final, no solament perquè em feia una malícia enorme que hagués guanyat Massiel, sinó perquè

Representava un cop més per a Joan Manuel Serrat i el seu sacrifici.

Com una exhalació ens vam vestir i vam anar disparats a El Correo Catalán a veure Ibáñez Escofet, que en aquell moment era el sots-director del diari. Vam creure que podríem explicar-li tot el que nosaltres sabíem de la compra de vots, allò de Mònaco, el que ens havia dit Lasso de la Vega, etc.,etc. El que no ens podíem imaginar, amb tot el que havia passat, era que s’aconseguiria el primer lloc. Precisament jo havia demanat a Josep M. Manyé, el Jorge Marín de la BBC de Londres, que és entreparent de la meva muller, que en un dels seus comentaris setmanals a Destino parlés del problema del <<La,la,la>> i de les seves perspectives. Jorge Marín havia fet sortir un preciós article

A Destino parlant d’Albert Hall i de les poques perspectives que veia en la cançó espanyola abans del Festival d’Eurovisió.

Ibañez Escofet tenia una situació molt compromesa. El Correo Catalán era el de l’any 1968, no podia dir el que volia. Vam marxar d’El Correo Catalán bastant nerviosos i jo no vaig dormir en tota la nit. Em pesava al damunt com una mena de llosa. El comentari que l’endemà va fer Ibañez Escofet sobre la cançó guanyadora, que naturalment havia de sortir a la primera plana de l’edició del diumenge, va ser molt breu, com si es tractés d’una notícia de poca importància. Del comentari es podia deduir que tot això dels festivals no era una cosa gaire neta, però suposo que a molta gent l’entrelínies els devia passar desapercebut.

<< LE MONDE >>

Com he dit, durant l’estada a París Ramon Vila-Abadal em va presentar el matrimoni Trias. Els Trias van fer-me algunes gestions amb el diari Le Monde i van poder descobrir que TVE va tenir un interès especial a fer notar que Joan Manuel Serrat, fins aleshores, no havia pretès mai de cantar la cançó en català. Exactament, TVE va escriure a Le Monde dient que considerava incorrecta la posició de Joan Manuel Serrat, ja que, segons ells, no havien exercit mai discriminació i sempre havien actuat amb el més gran respecte per una llengua que forma part del patrimoni cultural d’Espanya. Això ho recull Le Monde del 29 de març de 1968 i ens fa adonar de l’interès que tenia TVE a mantenir les aparences davant l’opinió pública europea.

SERRAT ES REFÀ

La valentia de Joan Manuel Serrat es va manifestar pocs dies després del desenllaç del << La,la,la >>. Va venir de Palma a Barcelona. Claudi Martí, Lasso de la Vega i jo el vam anar a rebre. Lasso de la Vega li havia preparat ja unes actuacions, precisament fora de Catalunya, i la seva primera actuació després de tot aquest afer es va organitzar a Oviedo. La reacció de la gent en aquesta ciutat va ser anti-Serrat gairebé al cent per cent: els cartells de promoció que s’havien posat havien estat estripats o guixats, o coberts de frases insultants. El fet que l’home es presentés a actuar ja representava una valentia considerable. Joan Manuel Serrat cantà en castellà i després en català. En el moment en què Serrat va començar la part en català un sector del públic es posà a cridar i a insultar-lo, i abandonà la sala. Altres que insultaven es van quedar a la sala i Serrat va tenir la serenitat de trampejar el temporal. Al final del festival, molta part del públic que restava demanà la repetició d’algunes obres. Si bé és cert que una petita part del públic que hi havia a l’acte eren catalans que vivien a Astúries, també és cert que la major part no ho era. Sigui com sigui, Joan Manuel Serrat va tenir la valentia de trencar motlles, de tornar-hi a ser, i a partir d’aquí va anar recuperant punts arreu on anava a cantar. A Catalunya, el seu èxit després del Festival d’Eurovisió fou esclatant. Recordo que vaig assistir a Sant Just a una de les seves primeres actuacions i el públic estava delirant a favor d’ell.

TREN DE MATINADA

A nosaltres ens va semblar que li havíem de donar noves oportunitats, i havíem estat intentant amb produccions Balcázar de proporcionar-li unes pel·lícules que ells tenien al cap. Miquel Porter i Antoni Ribas van entreveure la possibilitat de fer una pel·lícula amb Joan Manuel Serrat. Però els problemes es van anar succeint. Es va fer un guió que no era el que nosaltres hauríem volgut i, d’altra banda, es va veure clar que els Balcázar no farien absolutament cap esforç per fer còpies de la pel·lícula en català. Ales hores, vist per la meva part que Joan Manuel Serrat ja havia vençut la dificultat de tornar-se a presentar en públic fora de Catalunya; vist l’èxit que tenia en totes les seves actuacions, i vist que la pel·lícula que es disposava a rodar no omplia els requisits que ens semblaven indispensables, jo personalment me’n vaig retirar. No vaig ni recollir els diners que havia destinat a fer la pel·lícula.

Al meu despatx hi tinc posada una fotografia de Joan Manuel Serrat de quan tenia vint anys.

Cerrar ventana / Tancar finestra