JOAN MANUEL SERRAT I JO MATEIX

(Àngel Casas, del llibre “Memòries d’altres)

Joan Manuel Serrat va néixer a Barcelona el 27 de desembre de 1943. Va publicar el seu primer disc, amb quatre cançons, el 1965, entre les quals <<Una guitarra>>. El 1967 va treure un altre EPÉ amb <<Cançó de matinada>> i <<Paraules d´amor>>, el primer disc en català que va arribar al número u de vendes a Espanya.

      Jo vaig començar amb la música, a part de totes les aficions infantils i de totes les relacions d´infancia, amb la música, realment. Vaig començar fent un conjunt. Un conjunt amb tres companys més de l´Escola d´Agricultura, en Romeva, l´Anoro i en Nogués. I assajàvem allà al carrer d´Olzinelles, a Sants, al darrere d´una botiga. Però era un conjunt molt especial, diguéssim, amb un repertori molt, molt, molt poc ortodox, ¿no?... Anàvem del << Twist and shout>> al <<Ma vie>>, i mès aviat el que fèiem era fer servir la música com un simple divertiment, una manera de jugar i divertir-nos amb la música, i tampoc no teníem cap pretensió d´anar gaire més enllà. De fet, tampoc no teníem ni pretensió ni possibilitats, no aspiràvem a arribar on eren, en aquells moments, els Gatos Negros, o els Ticanos o els Mustang o els grups d´aquella època. Anàvem per aquell camí. Però el que podia haver estat una història d´amor amb la música, no va passar de ser un <<planillo>>, perquè va durar poc, i un dia se´n va anar en orris. Aleshores els mateixos com panys del grup van ser els que em van encoratjar a continuar el solitari, perquè jo ja havia començat a escriure alguna cançó, ja javia fet dues o tres  cançons en català, i em van dur fins a en Salvador Escamilla, que era un personatge reconegut per donar molt se suport a aquest tipus de música. Vaig anar a veure´l  a Radioescop i a en Salvador li va agradar molt el que feia i de seguida em va posar pràcticament en nòmina, perquè sortia dia sí i dia no al programa. I realment allà vaig fer un aprenentatge molt important. I el mateix  Salvador va ser qui em va dur a Edigsa, on de seguida vaig enregistrar el primer disc amb quatre cançons, <<El mocador>>, <<La mort de l´avi>>, <<Una guitarra>> i <<Ella em deixa>>...Home jo ben bé no sabia on em ficava. Quan vaig començar  a pertànyer al grup dels Setze Jutges, ¿no?, és que jo venia de barri, havia passat per la universitat però venia de barri. I el meu món quotidià era una mica diferent del món quotidià de la majoria dels integrants de la Nova Cançó. Hi havia certes diferències d´origen i de coneixements  i de formació. El meu catalanisme no arribava més enllà de la Unió Excursionista de Catalunya, dels minyons de muntanya i de la senyoreta Encarna, la meva veïna  dels baixos, que era de la ceba. Però m´hi trobava a gust, és a dir, estava bé, A mi el que m´agradava més de tota la història era el fet de cantar i d´escriure... i el fet de fer-ho en català m´encoratjava, perquè al règim no li agradava que ho fes en català, i això era un estímul més dintre de totes aquestes coses.

De les converses periodístiques que he mantingut amb en Joan Manuel Serrat en podria fer un llibre. Un llibre gruixut. Perquè el conec des de l´any 1967, o principi de 1968, quan en Salvador Escamilla em va donar la primera oportunitat a la ràdio, a Ràdio Barcelona, en un programa de dissabte a la tarda dedicat exclusivament  a la Nova Cançó. L´Escamilla presentava els cantants, que actuaven en directe, i després, o abans de cantar, anava com anava, feia un rodolí dels seus per anunciar:<<I ara, un periodista... que entrevista>>, deia el meu nom i aleshores sortia jo,tremolant de cames, feia quatre preguntes a l´interpret en qüestió i, de passada, em feia un petit sou. En aquell despatxet dels baixos de la ràdio, de quatre o cins metres quadrats, un cop de puny, ple de discos i de cintes i, sobretot, ple de gent, en la línia de la cabina dels Marx, vaig conèixer en Serrat.

     Deia que a en Serrat l´he entrevistat moltes vegades. Entrevistes de circunstància: la

Sortia d´un disc, el començament d´una gira, el retorn després d´un temps fora. Tamné li he fet entrevistes riu, de les d´explicar la vida. Algunes amb la gutarra a la mà, com quan, no fa gaire, va treure el seu disc Mo i barrejàvem conversa amb fragments de les noves cançons, acompanyades només per la seva guitarra. N´havíem fet alguna  altra amb la participació de la guitarra d´un amic comú, en Josep Maria Bardají, Fins i tot, cap al final de l´any 1969, el semanari Lecturas em va encarregar una entrevista setmanal—que, lògicament, li feia per telèfon—seguint la seva primera gira per Llatinoamèrica. Cada setmana li trucava i ell m´explicava com li anava, els concerts que havia fet, la resposta de la gent. Un primer viatge a una Sud-amèrica efervescent que va marcar la seva llarguíssima relació d´amor correspost amb aquells països i aquella gent:<<Aquella terra és la meva terra, m´hi sento absolutament arrelat sense haver-hi nascut. Sempre dic que jo sóc... que jo em sento llatinoamericà de Barcelona>>.

Aquesta és una de les coses que em va dir l´any 2004, en el transcurs d´una entrevista de més de dues hores que vam enregistrar per a un documental sobre els primers vint anys de la Cançó que vaig  fer per a TV3, amb el títol de Totes aquelles cançóns. El vam gravar a ell i noranta-nou testimonis més per tal de trenar tota la història d´un moviment  decisiu en la recuperació de la llengua i de les llibertats, es miri com es miri. Va ser e Serrat en estat pur. Jo li demanava què havia passat amb allò—cadascun dels moments històrics que va viure i compartir—i en Joan es deixava anar amb la seva cadència, el seu vocabulari i els seus tics narratius característics, precisant gairebé al mil-límetre la descripció dels fets. El pas dels anys no resta ni un punt de vigor a la reflexió, al contrari.  M´he mirat la cinta un parell de vegades i he llegit i rellegit les gairebé vint pàgines de la transcripciò. En Serrat és dur, molt dur, quan analitza les situacions de patiment i les intencions d´anorrear-lo  artísticament, a la l´època de les enveges. Ës tendre, molt tendre quan parla dels amics que li han fet costat. Quan, entre molts altres, fa referència als Regàs—l´Oriol, la Georgina, la Rosa, en Xavier—que, a parer seu, han estat els agitadors socials i culturals més importants dels anys dufícils de la vida barcelonina. I és un sentimental quan recorda el seu company de fatigues més vell i fidel, el tamboret del Bocaccio, damunt del qual encara seu i canta als concerts:<< Ha patit moltes reparacions, però com tots nosaltres, que també hem patit reparacions. Ell continua allí, ferm de tota manera i suportant amb dignitat una part de la meva anatomia... que potser no és la més digna>>.

  En Serrat és sorneguer, molt sorneguer, quan fa memòria d´allò que hom anomenà la <<gauche divine>>.

--Jo, realment, integrant de la gauche divine no et sabria dir si ho he estat mai. El que sí que he tingut són amics que van formar part d´allò, ¿no? Amics com, no sé, com en Gil de Biedma, com en Tusquets, com en Bohigas, o com en Carlos Barral, per exemple... Però és clar, jo no responc a la definició de membre de la gauche divine que fa el Barral, que està molt bé, percert, que diu que la gauche divine estava formada per elements molt heterogenis de diverses procedències de l´ambit barceloní, i que tenien en comú haver sobreviscut als rigors directes de la Guerra Civil, a l´educació terrible dels anys quaranta, a les eufòries culturals i polítiques dels cinquanta, als èxits tecnològics i turístics dels seixanta, d´haver resistit també a la clausura del matrimoni, i haver resistit també a l´alliberament sexual. Jo, evidentment, no havia hagut de suportar ni la clausura del matrimoni ni els rigors directes de la guerra. I em vaig trobar amb una gent que suposo que més aviat eren les restes del naufragi de la gauche divine, que s´asseien en uns àmbits com podien  ser el Bocaccio o el pub del carrer Tuset. El que passa és que allí vaig trobar amics, uns amics extraordinaris. I m´hi divertia molt, m´ho passava molt bé...És que era molt divertit! El grup de gent, en si, no era gaire gran, més aviat un grup bastant, bastant limitat, una societat oberta, però molt limitada, perquè tot els altres eren...eren voyeurs. Però s´hi estava molt bé, és a dir, hi havia una relació molt liberal, molt tolerant, molt àmplia. A més a més, follar estava de moda  en aquets ambients, i això m´agradava molt.

  Jo, en un llibre sobre la música popular dels anys seixanta que vaig publicar el 1972, vaig dedicar un capítol molt treballat—vull dir que vaig anar amunt i avall, preguntant a gent involucrada, remenant en els diaris de l´època—a l´afer de la negativa d´en Joan Manuel Serrat a cantar al festival d´Eurovisió, en l´edició de 1968. Vaig explicar-ho des de fora, amb informacions de Madrid i Barcelona que més o menys quadraven, però sense el testimoni del protagonista. Trenta-dos anys després, en el transcurs d´aquesta llarga entrevista que esmentava, vaig poder acabar el puzle amb la peça que em faltava.

--Quan em van designar per representar la Televisió Espanyola al festival d´Eurovisió l´any 1968, jo ja havia gravat un disc en castellà, un single, on hi havia <<Manuel>> i <<El titiritero>>. I, llavors, quan em van designar, em vaig posar molt content perquè em pensava que allò seria un trampolí tremendo, estupendo, per donar-me a conèixer arreu. I vam iniciar amb l´Artur Kaps tota una sèrie de viatges promocionals per tot Europa, anant a llocs importants com el festival de San Remo, promocionant la cançó, i treballant també el negoci...En Kaps treballava el negoci del jurat i tot això; ell coneixia molt bé tota l´estructura d´Eurovisió, i per això el van posar al capdavant d´aquella història. Jo vaig apendre moltíssimes coses en aquell viatge amb en Kaps. Però a mesura que passava el temps em vaig adonar d´una cosa, i era que pert part dels mitjans de comunicació, que eren majoritàriament afins al règim, o abligatòriament afins al sistema, hi havia una certa manipulació de la meva imatge, i que estaven reconduint la meva imatge en el  sentit de <<la jove promesa de la nova cançó rescatada de les urpes del separatisme...separatisme radical>>,¿no? I llavors vaig pensar, hòstia!, vés amb compte que aquí està passant alguna cosa que no és bona,¿no? I vaig intentar reconduir la situació proposant a Televisió Espanyola de cantar en català al festival d´Eurovisió. I no van dir ni sí, ni no. D´alguna manera van deixar fer, i, qui dia passa any empeny. Van permetre que es fes una versió en català, es va enregistrar aquesta versió, i tot continuava funcionant així, amb el ja en parlarem..-Fins que un dia, a Frankfurt, després de tornar d´unes actuacions que havia fet al nord d´Alemanya, em vaig trobar amb en Rosón—Serrat es refereix al Rosón que, uns quants anys després, va ser ministre amb l´UCD--,que era... no sé si era el cap de programes, però era el responsable directe de tota aquesta història a Televisió Espanyola. I quan vaig plantejar a en Rosón, a veure:<<¿Qué hay de lo nuestro?>>, ¿no?, ¿com resolem això?, em va dir:<<A ver Serrat, ¿usted qué quiere ser, un cantante internacional, o un artista provinciano?>>, i jo ja ho vaig veure mol clar, vaig veure que allò no hi havia  qui ho arreglés, i quan vam arribar a París vaig trucar de seguida a en Claudi Martí, el director d´Edigsa, i vaig preparar una carta oberta als mitjans i una carta a la Televisió, que era la mateixa, comunicant que, o bé cantava en català, o bé presentava la meva renúncia com a representant de Televisió Espanyola al festival d´Eurovisió de l´any 1968. I aquí es va armar el cristo. Jo recordo la nit aquella que em vaig quedar sol a París amb l¨Artur Kaps, un sopar realment molt dur, perquè en Kaps se sentia responsable de tot el que havia estat passant,¿no?, sabia que patiria represàlias i, malgrat que en Kaps era tremendament egoista en moltes coses, també era un home que estava molt a favor dels artistes que estimava, això molts que l´hem conegut ho sabem, ¿no? I jo el recordo commogut quan vam sortir del Vips de sopar, del Vips dels Champs Élysées, vam travessar per anar cap a l´hotel i vaig notar que en Kaps m´abraçava, m´agafava així de bracet i em deia: <<No te preocupes hijo, no te preocupes>>, ell, que estava acollonit pel que li podia passar, em deia: <<No te preocupes hijo mio...yo siempre televisión, unos van, otros vienen, yo, viejo Kaps, siempre televisión>>. I això, ho recordaré sempre, com una declaració d´amor d´una persona amb qui vam compartir mesos amb aquella desafortunada experiència...Llavors, a partir d´aquell dia van començar les pressions per part de Televisió.  Ajudada per tots els mitjans de comunicació que l´anaven empenyent, Televisió Espanyola va començár a pressionar molt. Se m´acusava de traïdor, de desertor, de mentider, se m´amenaçava de no tornar a treballar mai més, vaja, era una campanya d´acolloniment heavy,¿no? I, d´altra banda, se´m reclamava que rectifiqués, o sigui, volien com fos la meva rectificació. I per un altre costat, el diguéssim escamot patriòtic estava empenyadíssim que no em bellugués de París i que no fes res,  perquè el que volien els del règim era fer-me tornar i que tornés a cantar en castellà. I jo vaig prendre una  decisió una mica salomònica i vaig decidir tornar. Dic:<<Mireu, jo torno, no penso rectificar, però jo torno, tu, perquè jo vull aclarir les coses i vull sortir-me´n d´alguna manera, d´això, peti per on peti...>>. Vaig fer un cop de cap i vaig pujar a un taxi amb en Federico Gallo, i apa, cap a l´aeroport. I camí  de l´aeroport, en Gallo va destapar el joc, em va ensenyar una carta i em va dir: <<M´hauries de signar aquesta carta >>. Me la miro, i aquella carta era absolutament el reconeixement  dels seus pecats, una sol-licitud de clemència, i quan vaig veure allò em vaig emprenyar molt i vaig i li dic:<<Escolta, jo no estis disposat a renunciar a res d´això, ni a rectificar res, que el que està fet, està fet, i estic absolutament d´acord amb el  que he fet>>. I llavors vaig saltar del taxi ràpidament i me´n vaig  tornar a l´hotel. Ara que hem  parlat d´això, sí que m´agradaria donar les gràcies als dos o tres amics que van estar amb mi, en aquell moment, que no n´hi havia més, la Guillermina (Motta), en Marià (Alberó) i els pares, que em van fer molt de costat. En Claudi també va ser una persona que... en Claudi Martí va estar molt a prop i em va donar molt de suport. Però, és clar, són històries que te les has de jalar tu sol, ¿no?, en el fons. I en un moment determinat  es va haver de tornar. El que no vaig voler va ser quedar-me, aturar-me i amagar-me... jo volia tornar altra vegada a reprendre la meva activitat professional en la mesura que pogués. És que jo estava molt limitat en aquest sentit, perquè Televisió Espanyola i els mitjans de comunicació, en general , tenien prohibida la meva presència, jo no podia sortir per televisió, els meus discos no passaven per la ràdio. I no només no passaven per la ràdio, sinó que es van cometre coses tan terribles com deixar els discos a les discoteques de la ràdio i enganxar-los cel-lo als solcs, amb la qual cosa, quan treies el cel-lo, els discos quedaven inutilitzats. Ës a dir... va ser tremendo. Va haver-hi represàlies contra gent que va parlar de mi als mitjans de comunicació... Això si que vull que la gent ho sàpiga, que hi va haver gent que no es va amagar. També hi va haver gent  que, malgrat saber el que havia passat, no només no em van ajudar, sinó que van fer tota la sang i tot el mal que van poder des del que podríem dir el nostre bàndol, ¿no? Perquè com que jo continuava cantant en castellà, van anar a fotre tot el mal que podien. Anaves a fora de Catalunya i jo era el <<rojo separatista>>, i quan cantava a Catalunya era el botifler que cantava en castellà. Tot això alimentat pels sectors radicals de cadascun dels dos costats.Es van arribar a fer coses tremendes, com actes de fe al carrer. Recordo a Reus una que es va muntar...però això no ho feia l´administració, això sortia dels feixistes, ¿eh?, dels feixistes genèticament formats, que fotien els meus discos al carrer i els cremaven, passaven coses d´aquestes increïbles. Dels meus concerts, pocs acabaven...tranquil-lament. Sempre hi havia un joc d´hòsties per alguna banda.

L´any 2002 en Serrat em va fer un regal inoblidable. Va acceptar presentar, en un acte a la FNAC, la meva novel-la Fred als peus, que estava a punt de sortir. Vaig agafar l´auricular i li vaig trucar. Si ho hagués reflexionat, no ho hauria fet, hauria arribat a la conclusió òbvia que es tractava d´una gosadia, que en Joan no sol fer-ho, això de presentar, que si el text no li agradava el posava en el tràngol incòmode de declinar la invitació o buscar una excusa. Però per un instant  vaig adonar-me, sense cap mena de dubte per part meva, que si a algú li podia agradar la novel-la era a ell. No l´hi vaig dir, però el punt d´arrencada de la novel-la m´havia vingut molts anys enrere amb la seva cançó<< El meu carrer>>. Em semblava una manera perfecta de descriure la vida d´un barri barceloní a la postguerra. Servia tant per al Poble-sec, el seu barri, com per al meu, Sants, i aleshores em vaig entossudir a escriure un llibre—i vaig estar-m´hi anys—que expliqués aquestes sensacions de nano en un temps i en un barri. Quan vaig penjar l´auricular, després de rebre un categòric <<sí, és clar>>, em vaig quedar una bona estona rellegint trossos de les galerades, no fos cas que m´hagués equivocat, que la subjectivitat i la passió de l´autor hagués fet una promesa sobre el contingut que no sabia si s´acabava de complir.

       Vaig deixar passar un parell o tres de setmanes i li vaig telefonar per saber si l´havia començat a llegir, si les primeres impressions le feien refermar-se en el compromís, no ho sé, una mica allò de <<¿qué hay de lo mio?, com diria ell. Jo caminava per la cruïlla de la Diagonal amb el carrer Calvet i la travessera de Gràcia i es tractava d´una trucada rápida, més que res per mantenir el caliu del compromís. <<Ja he fet la feina>>, em va dir, <<¿vols que et llegeixi el que he escrit?>>.

En els pocs segons entre la pregunta i la lectura vaig sentir aquell tremolor que t´agafava  quan t´havien de donar la nota de léxamen. I va llegir.

Em dic Joan Manuel Serrat i sóc del Poble-sec.

   Bé, la veritat és que vaig néixer a la clínica de L´Aliança al Guinardó, com en Joan Salellas, el protagonista del llibre, però quan encara no tenia un mes, la familia es va instal-lar al Poble-sec i allí vaig créixer i em vaig fer un homenet. Per això em diuen el Noi  del Poble-sec. ¿Oi, que m´entenen? Però sóc aquí per parlar del llibre i no pas del Poble-sec i de mi.

    Ha estat un honor que l´Àngel Casas em demanés de fer de presentador d´aquest llibre. Ho ha fet per amistat amb la seguretat que la seva lectura em commouria, que em faria viatjar, trempar i riure i que sovint se´m faria un nus al coll, que és el que acostuma  a passar quan et duen a fer una repassada pels temps que ja han passat i pels paisatges perduts d´una manera poètica i delicada, com la que ens proposa l´Ângel.

     En aquest llibre, l¨Ângel ens fa seure a les escales de l¨església i mentre la tarda va a jeure, a la llum d´un fanal de ferro colat, ens explica una aventi.

      Una aventi en la qual no som herois seccedanis d´aquells de les pel-lícules o de la ràdio o dels tebeos.

      Aquí no fem de Roberto Alcázar ni de Pedrín, ni de Diego Valor ni de Beatriu.

      Aquí fem de nosaltres i les nostres circumstàncies.

       Es l´aventi d´un temps compartir de fred als peus, al llit, a les orelles, al nas, al cul quan ens instal-làvem al tron de la comuna, Una aventi amb pudor de cera cremada i flors pansides. Una aventi on entren i surten pel túnel del temps personatges entranyables: 

      Ara l´escombriaire de la cometa, el mul i el carro verd.

       Ara el carter que amb el picador fa dos pics i repicó i a crits des del  replà reclama: <<Marcelo Huerta...>>.

      Ara el sereno amb la pica.

      El vigilant amb el feix de claus.

      El drapaire amb la seva cançó...

      Asseguts al voltant de l´Àngel anem del trisodín al bolet.

       De can Jorba a l´avinguda de la Llum.

       Del Tibidabo a can Segarra.

       I de casa la tieta al pare carbasser que quan va tornar de la guerra va portar sis carabasses...

       El paisatge del dia a dia de la vida d´un noi d´un barri de Barcelona era tan semblant al d´un altre noi d´un altre barri, les nostres vides tenien tant en comú que qualsevol que hagi crescut en aquells anys en qualsevol barri de Barcelona se sentirà còmplice i de vegades protagonista d´aquesta aventi.

        De vegades, com quan ens canviàvem els cromos, ens trobem que n´hi ha alguns que <<falti>> i d´altres que <<tengui>>, però això també passava a les aventis que explicava l´Aquilino, al meu carrer, asseguts al replà de la lleteria.

        En aquest llibre m´he reconegut molt sovint en el protagonista.

        No només perquè tots dos hem nascut a la mateixa clínica  de L´Aliança.

        O perquè el meu padrí es diu Anton i és germà del meu pare.

        O perquè el meu primer vestit també va ser heretat.

        En el meu cas, d´un difunt.

        O perquè a casa també pagàvem la quota mensual de l´Ocaso perquè la mort no ens agafés en pilotes.

        És curiosa aquesta preocupació dels pobres perquè no falti de res quan res no fa cap falta. Com quan, abans de sortir de casa, la mare et deia si duies nets els calçotets no fos cas que t´atropelles un tranvia i et descobrissin un palomino enganxat... a l´hospital.

        Però no només coincideixen  noms, fets, llocs i situacions.

        També van ser meves moltes de les reflexions del protagonista, moltes de les seves pors, dels seus somnis, de les seves humiliacions i de les seves fantasies.

         Per cert. El meu gran amor de joventut també es deia Júlia. Però jo sí que li vaig dir que estava per ella en una verbena (avui, revetlla) de Sant Joan aprofitant els avantatges de l´<<Only you>> i, d´entrada, em va fer cas, encara que no va trigar gaire a fotre´m banyes amb un nedador del Montjuïc que estava quadrat.

         Ho veuen... ja torno a parlar de mi.

         Però què puc fer si el llibre sempre parla de mi.

         Quan llegeixin el llibre ja veuran que els passarà el mateix.

         El llibre parlarà de vostès, perquè aquest llibre és una aventi interactiva.

         Hi ha un que l´explica, l´aventi, que és l´Àngel, i nosaltres que l´escoltem.

         De vegades ens deixa ser protagonistes i de vegades ens hem de conformar a ser comparses còmplices, però en qualsevol moment de la lectura, es dispara la nostra pròpia aventi, en qualsevol moment sorgeix la nostra pròpia història amb els nostres paisatges particulars, els nostres personatges personals i intransferibles, i deixem el llibre per una estona i marxem a fer un volt per temps i territoris on, com diu l´Àngel, hi trobem la nostra pàtria.

          L´única pàtria.

Mentre caminava amunt i avall de la Travessera, com fa tothom quan parla pel mòbil, buscant incoscientment un tros de carrer amb menys soroll, notava el   clàssic nus al coll i la llàgrima bleda a l´ull dret. Estava realment emocionat. Poca dies després, concretant una mica més el protocol de l´acte de presentació, em va dir: << ¿ Et fa res que porti la guitarra?>>. I la va dur. I en dos moments de la lectura del seu text va intercalr un bocí de << Temps era temps>>, just després de parlar del pare carbasser, i un altre d¨<< El meu carrer>>, quan va acabar de citar la pàtria. Sóc incapaç de descriure aquell moment, no per manca de sensacions, sinó de paraules, i només puc dir que poques vegades he viscut en la pròpia pell tanta intensitat. Encara que la intenció d´aquest llibre, com el seu títol indica, ha estat parlar de les memòries dels altres, m´he permès la llicència, només en aquest racó, d´intercalar un bocí de les memòries meves.Espero que em disculpin. No me n´he pogut estar.