Bon dia Catalunya.
Salvador Escamilla, 40 anys d’ofici.

Aquest llibre esta dedicat a Salvador Escamilla, per els seus quaranta anys d’ofici com a locutor, cantant i actor teatral.

Escrit per el seu fill David Escamilla i Imparato, periodista, escriptor i músic.

Editat per l’editorial:

Rosa dels Vents.

Agrair a David Escamilla per deixarem copiar alguns passatges i fotografies d’aquest llibre i que fan referència a Joan Manuel Serrat.

La complicitat que Escamilla compartí a amb els seus oients es fonamentava, en bona mesura, en aquell nou lèxic que ell mateix anava creant dia a dia, a través del qual de seguida va acostumar-se a parlar per antena, aquell pont comunicatiu farcit de metàfores i d’al·legories que l’audiència comprenia i feia seves.

Deia, per exemple, <<L’aire està ennuvolat i gris>>, o bé >>qui canta els seus mals espanta>>, i tothom sabia que parlava de problemes i de dificultats, d’aquells constants entrebancs amb què ensopegaven a conseqüència de la intransigència i l’obtusitat del règim.

Un d’aquells matins de l’any 1965, arriba a la ràdio un tímid jove acompanyat de la seva guitarra i d’un amic que l’ha dut (una mica a contracor) fins allí. Es diu Joan Manuel Serrat. Escamilla el fa passar al seu minúscul despatx, li fa cantar un parell de cançons, l’observa molt atentament i, minuts després , el convida a tornar un parell de dies més tard per participar en el seu programa cantant en directe. Aquell <<nano>>, encara poc convençut de tot allò, accepta l’oferiment del locutor i queda amb ell tal com han acordat.

Serrat cantarà en directe aquell primer dia i <<tots els dies del món>> a partir d’aquell memorable matí a l’Estudi Toreski.

Després d’un temps, Escamilla crearà per a ell un espai propi, Apartat amb Joan Manuel Serrat, una estona de ràdio (tots els dilluns, dimecres i divendres) des d’on el precoç i brillant cantautor estrenarà un munt de cançons i podrà començar a professionalitzar-se guanyant cada setmana uns quants <<calés>> que li permetran anar a dinar al Canari de la Garriga (restaurant barceloní força concorregut a l‘època on sovint compartia tovalles amb Escamilla) i fer-se soci del Club Natació Barcelona, on prenia el sol, nedava a la piscina d’aigua de mar i jugava a frontó amb el seu amic de la ràdio. I jugaven; els agradava jugar a fer d’artista. Escamilla el provocava, <<va, fes l’enamorat>>, i Serrat, en un instant, transformava l’expressió del seu rostre i es posava a interpretar aquell estat d’ànim. <<I ara posa’t trist... I ara eufòric... Va, fes cara de somniador..>>.

Però ja a partir de l’any 1967, les cançons de Serrat <<inunden>> Espanya i sonen a les principals botigues de disc de Madrid. Aquell any, el programa El Gran Musical de la Cadena SER va oferir tota una hora d’emissió dedicada íntegrament a Serrat, després d’haver passat desenes de vegades el disc que contenia el tema que el va enlairar a les posicions més vertiginoses de les llistes estatals, aquella <<Cançó de Matinada>>. L’èxit és aclaparador i Joan Manuel Serrat es converteix en el nou ídol espanyol.

JOAN MANUEL SERRAT

Cantautor

Bon dia, Salvador, i una cançó...

QUI SÓC?

-...I com es fa això...? Jo no conec ningú del rotllo de la cançó, tio...

Però en Jordi, sempre insubmergible, convençut que jo apuntava certes possibilitats, insistia:

- Podem anar a veure l’Escamilla a Radio Barcelona... Fa un programa al matí on presenta gent nova, fins i tot si canten en català. No t’acollonis, home. A tu t’agrada, no? A més a més, serveixes d’una vida sexual més satisfactòria.

Cal reconèixer que en Jordi Romeva feia servir arguments sòlids i engrescadors. Més d’una vegada la solidesa de les seves conviccions l’han dut al desastre al llarg de la seva vida, però en aquest cas a mi ja m’anava força bé la seva seguretat. Per què no ..?

Anem a la ràdio. De manera que entonant el patriòtic: Zapador, minador, valeroso..., carregats d’una guitarra i magnifiques fantasies, ens plantem al carrer de Casp i després de saludar el bou del vestíbul i la Maite de la centraleta telefònica, demanem a un conserge, lleugerament guenyo i vestit de blau, audiència amb el senyor Escamilla.

Nota 1

L’any 1965 estrenava primavera, i com cada matí de dilluns a divendres de dos quarts d’onze al migdia, Salvador Escamilla alçava a EAJ-1 Ràdio Barcelona el teló de Radioscope, i mentre tractava de pintar les ones de colors, passava de contraban sospirs de país furtat:

<<Bon dia, Catalunya, i una cançó>>

Van encaminar-nos cap al bar del Fayos a prendre una cervesa matinera esperant que el senyor Escamilla acomiadés el programa per rebre’ns – però que no ens preocupéssim que tot just acabés ens esperava - i el meu cap no parava de rumiar i rumiar... Què cony estava fent allí, amb el sonat del Romeva, esperant que un descobridor de talents em llancés a l’estrellat, en lloc de ser a la facultat fent companyia al pobre doctor Ponz, que inútilment devia estar tractant de fer entendre a un grup de descerebrats sense interès el cicle de Krebs de l’àcid cítric!

D’ON VINC

Aclarim que el Romeva, que ja ha estat presentat, juntament amb l’Anoro i el Nogués, que no surten en aquesta història, i jo, érem les restes del que s’anomenava un conjunt.

Quatre amics que per necessitats humanes de desfogar-se d’alguna manera més creativa que les habituals en la postadolescència vam formar un d’aquells típics quartets musicals de guitarra solista, guitarra rítmica i veu (servidor), bateria i baix, que als anys seixanta eren el punt i horitzó de la modernitat juvenil musical.

Ens animava l’afició i prou, sense cap esperança ni propòsit de triomfar els diumenges a la tarda al Pinar, prestigiós local del Poble Sec on grups com Los Sirex o Los Mustang van fer les seves primeres passes, ni de lluir a les festes del pas de l’equador de la Facultat de Lletres, que era on hi havia les ties més bones, i que es miraven els Gatos Negros o els Catinos d’aquella manera melangiosa i humida que queda tan bé en els ulls de les senyoretes i que irremeiablement provoca perversos tremolors a la regatera de l’esquena i als engonals dels joves mascles faltats.

La veritat és que ens la passàvem de conya assajant en el local del carrer Olzinelles. Cadascú tenia la seva groupie personal i intransferible – alguns van anar més enllà, com el Romeva i la Montse, que van acabar casats- i tant se’ns en fotia el futur d’aquella aventura musical. Érem conscients que el nostre conjunt per que fa

al futur havia nascut ferit de mort i que la nostra història d’amor amb la música era més aviat un planillo.

No es podia anar enlloc amb guitarres acústiques empastillades, amplificadors de pa sucat amb oli, un repertori heterogeni tot terreny i poc definit que anava del <<Ma vie>>al <<Twist and Shout>> i poques ganes de pencar i moltes de trempar i riure. Tot presagiava que aquell emplastre se n’aniria a fer punyetes a la primera bufada. Per això, quan el grup es va desfer abans de debutar, cap de nosaltres no va resultar ferit. Cadascú va arreplegar el seu, cap a casa, bon vent i barca nova.

Nota 2

Jo també ho hauria deixat córrer com els altres i mai no m’hauria capbussat en el món d la música si no hagués estat pel Romeva, que, a més de ser de la ceba i sardanista, és insubmergible, i convençut com estava de les meves possibilitats mai no s’hauria quedat tranquil sense intentar-ho.

QUE ESTIC FENT ACI?

Abans que acabés el programa i després de la segona cervesa, el conserge guenyo des de la porta del bar va fer-nos un senyal convidant-nos a seguir-lo per la panxa de l’emissora. Un laberint de passadissos, locutoris i escales que duien a una habitacioneta on no hi havia més mobiliari que un parell de cadires, al costat de l’escenari de l’Estudi Toreski, i on els artistes i els convidats esperaven el seu torn per saltar a les ones, com es deia, Des d0alí, d’esquitllada, tot just vam tenir temps de veure com Salvador Escamilla s’acomiadava, mig cantant, mig parlant, d’un públic fervorós, que dempeus li deia fins demà.

- Voleu parlar amb mi...? –va dir-nos sense perdre el pas, mentres s’eixugava la suor-. Dons apa, veniu...

I cap amunt una altra vegada el Romeva, la guitarra i jo, refent el laberint, però ara a tota llet, empaitant el conill d’Alícia. Aquell home caminava davant nostre a pas lleuger, quasi a salts, els braços amunt i avall, ventant la ràdio amb un feix de papers, restes del programa. Xerraire, simpàtic, curiós. Satisfet de la darrera hora i mitja davant del micròfon, que sempre se li feia curta.

- Aquest paio duu el motor trucat, hòstia...- remugava el Romeva esbufegant asmàtic.

- Ja hi som. Passeu.

L’Escamilla tenia un despatx petit però polivalent, davant els lavabos, al primer soterrani de Ràdio Barcelona, des d’on preparava el seu programa diari i tot el que calgués preparar.

Aquell matí segurament duia un vestit gris perla, d’alpaca, com el que pot dur ara mateix, camisa clara, corbata de punt, sabates italianes de punxa i mitjons a joc. Els cabells, tallats a la navalla, semblaven acabats de sortir de la perruqueria.

- Massa mudat...Aquest paio va massa mudat – vaig pensar -. No sé si ens entendrem.

Massa mudat per ser dimecres, i això, per a elements com en Jordi i com jo, petits revoltés que transitàvem per la vida amb texans, suèters de coll alt amb colzeres i cabells llargs, nets, això sí, però amb menyspreu per les aparences, anar massa mudat era sospitós de què sé jo quines capullades.

Col·laboració burgesa com a mínim.

La veritat és que si hagués dut parracs o uniforme de tramviaire hauria estat el mateix. Jo volia anar-me’n amb el doctor Ponz i el cicle de Krebs i els companys de la facultat, perquè, més que l’èxit que el Romeva pronosticava i les seves esplèndides perspectives, em podia el cangueli d’haver-li de cantar les meves cançons, enfocades en principi a commoure fèmines, a un senyor que no coneixia de res. Però era massa tard per fugir.

Es va treure l’americana i va seure a un costat de la taula.

El Romeva, la guitarra i jo, a l’altre.

Nota 3

Al Salvador, li agrada anar mudat i fer patxoca, i ni que volgués no podria evitar donar aquesta sensació de vint-i-un botons perpetu. Fins i tot quan passeja amb barnús per les sorres del Club Natació Barcelona sembla que vagi mudat.

Mentre un secretari petit i grassonet entrava i sortia del despatx, traginant amunt i avall una mica accelerat, li vaig explicar qui era, o més aviat li vaig contar a què em dedicava i que m’havien dit que... I que m’agradaria si... I que això i que allò, encara que, la veritat, és que era ell qui no parava de parlar.

Una altra nota

Aquest és un tema en què mai no estem d’acord.

Jo li dic que ell mai no calla i ell em respon que una calla és un carrar i que sóc jo qui no el deixa parlar.

Només va descansar per escoltar-me cantar. Ho va fer amb atenció, sospesant-me la veu, mesurant les paraules mentre jo, temorós, no gosava alçar la vista del mànec de la guitarra, controlant els acords que de tant en tant s’escapaven de lloc. Sentia clavats en mi els seus ulls clars, descarats, espavilats i inquietants, com si volgués despullar els meus pensaments.

Una noia més i prou

Aquell matí vaig conèixer la força de la famosa mirada tenebrosa que en Salvador sempre té a punt, no fos cas que la mandanga del mandangui l’agafés badant.

Vaig fer el meu repertori. Començant per <<El mocador>>, després <<Ella em deixa>>, <<La mort de l’avi>> i al final <<Una guitarra>>

L’endemà cantava per la ràdio.

La mare ho va dir a tot el veïnat.

Més o menys així van començar les coses.

POSDATA

Gràcies, amics.

Per donar-me la primera, la segona i la tercera oportunitat de cantar en públic. Per ajudar-me a aprendre l’ofici de cantar.

Per dur-me a Edigsa per signar el meu primer contracte discogràfic.

Per apujar el sou base, de mil peles per bolo, que Els Setze Jutges igualitàriament compartíem.

Per confiar en mi.

Per reconèixer-me quan m’han negat.

Per defensar-me quan m’han proscrit.

Per la teva empenta, que encara em fa caminar.

Per ser el teu amic.

Amics en tots els punts cardinals.

Amic al llarg del temps i els camins compartits.

A peu per les hores dolentes o a cavall del Supermirafiori, aquell cotxe que sempre perdia benzina i mai no trobàvem per on i a bord del qual escapàvem al Maresme a fer de romans pels passadissos dels hotels.

Em cago en el cor de l’aviram i la merda que ens empaita...!

Ara seriós, ara dramàtic, ara indiferent, ara nostàlgic, ara feliç...

Que no n’escapés cap de viva!

S’hi estava bé, recony, en aquells territoris.

Ara, més tristos, més esquerps, encara ens canviem mirades en la boira i agraïm la propina d’un riure nou sucat en el record.

Amb la vista cansada ens acariciem l’ànima i recordem els dies en què el cel era nostre.

Bon dia, Salvador, i una cançó.

Les paraules que JOAN MANUEL SERRAT, va dedicar a SALVADOR ESCAMILLA el dia del seu homenatge al Palau de la MÚSICA Catalana el 13 de Juny de 2002.

Bona nit i gràcies per ser aquí . Gràcies per fer-nos companyia a tots plegats, i nosaltres contents de fer-vos companyia a vosaltres, des d’aquesta festa en la qual tots estem dient al Salvador gràcies. Gràcies per tots els anys que ens ha donat de feina (ell, que n’ha fet tanta).

A mi me n’ha fet molta, de feina, m’ha ajudat força en aquest ofici. Si aquesta nit estic aquí, sens dubte ell n’és responsable directe . Però el més important que m’ha donat el Salvador no ha estat la possibilitat de poder agafar el camí d’aquesta feina que tantes alegries m’ha donat a la vida, el més gran que m’ha donat el Salvador no ha estat la possibilitat d’enregistrar discos (perquè ell em va dur de bracet a Edigsa per fer possible aquell primer disc), ni tampoc el més important que ha fet per a mi el Salvador va ser pagar-me (perquè va ser el primer que em va pagar un bolo ben pagat). Sí, és clar, això també és molt d’agrair a la vida!

Però la cosa més important que ha fet el Salvador és regalar-me la seva amistat i obrir-me, de bat a bat, les portes del seu cor i de casa seva.

Gràcies al Salvador, gràcies a l’Elena i gràcies a tota la família Escamilla.

Salvador Escamilla emocionat recollint els guardons de la SGAE i l’AIE.

Cerrar ventana / Tancar finestra

© David Escamilla i Imparato.