El dia 20 de novembre de 1794, després de la derrota a la batalla del Roure i de la mort del seu comandant en cap, el comte de La Unión, l'exercit espanyol es desorganitzà totalment. El marquès de Las Amarillas prengué el comandament de forma interina. L'exercit francès continuà el seu avenç pel centre del dispositiu espanyol i ocupà Pont de Molins i tota la banda esquerra del camí de França, mentre que els soldats espanyols es retiraven cap a Figueres. Poc després, l'ala dreta, manada per general Courten també també es retirà cap a Figueres a causa de la pressió de l'exercit francès. Segons el marques de Las Amarillas una bateria francesa va començar a fer foc sobre el castell de Sant Ferran i aixó va fer decidir als comandaments espanyols, en aquells moments reunits en Consell de Guerra, a retirar-se de Figueres i establir una nova linia defensiva al Fluvià o bé a Girona. Pensaven que Figueres no es podia defensar adequadament. Només les tropes de l'ala esquerra, manades pel general Vives intentaren establir una linia defensiva entre Roses i Figueres, però finalment reberen l'ordre de retirar-se. Ho feren ordenadament, una part cap a Roses i la resta cap a Bàscara. Per a les tropes de l'ala dreta i del centre, mes que una retirada fou una fugida desordenada, amb les tropes del general Izquierdo al davant i les del general Courten i els sometents tancant la columna. En aquells moments, l'exèrcit francès ja havia conquerit les elevacions situades al voltant del castell de Sant Ferràn, l'altiplà de Llers, Pont de Molins, Campmany i el camí de Roses a Garrigoles i per tant ja gairebé tenia encerclada Figueres.

Un advocat de Figueres, Agustí Sans i Barraquer feu una descripció, hom pensa que força acurada, de com es desenvolupa la retirada, i que contradiu els informes oficials al descriure-la com una fugida desordenada.

Al conèixer la noticia de la mort del comte de La Unión, explica l'advocat Agustí Sans i Barraquer, l'exercit espanyol abandonà precipitadament les seves posicions, deixant enrere bateries i equipatges. La majoria dels civils dels pobles també emprengueren la fugida només amb el que portaven posat, sense temps de recollir res. Les tropes que abandonaven les seves posicions anaven a refugiar-se a Figueres. Al matí, els canons del castell de Sant Ferran varen obrir foc, fet que encara produí mes pànic, al fer creure que l'exercit francès ja estava entrant Figueres. En realitat els francesos estaven conquerint Pont de Molins. Aixó feu que tots els civils i molts soldats que hi havia la ciutat emprenguessin la fugida cap a Girona. Figueres era un caos total, amb els carrers embossats pels carros d'artilleria i els soldats, i amb la cavalleria fugint al galop. La desorganització fou tal que el comandament establert a Girona trigà quatre dies per reagrupar l'exercit fugitiu entre la mateixa plaça de Girona i Bàscara. El nostre home i el seu germà, veient que era impossible poder trobar un carruatge per emportar-se'n els seus bens, decidiren fer un parell de farcells i endur-se'n els diners i les coses de mes valor. Ja al mes de maig, preveient el que s'acostava, havien enviat una gran part dels seus bens cap a Barcelona. Juntament amb la resta de la seva familia es llançaren al carrer i intentaren sortir de Figueres per anar cap a Bàscara i Girona. Uns soldats portuguesos que coneixien feren pujar les dones al seu carro i les portaren a Girona, mentre que ells anaven caminant al seu costat. Aixó les va salvar, perque ni la seva mare, ja molt vella, ni la seva cunyada, que havia donat a llum feia poc, eren capaces de caminar tants kilòmetres. Fins al setembre de l'any següent no pogueren tornar a Figueres.

Amb la retirada de l'exercit cap a Girona, només restaven a l'Empordà les places fortes de Roses (la Ciutadella i el castell de La Trinitat) i Figueres (castell de Sant Ferràn) en poder de l'exercit espanyol. Els esforços francesos es dirigiren cap a aquests dos objectius. Les dues places fortes es trobaven ben proveides, tant en menjar i aigua com amb armament i municions, i eren capaces de resistir un llarg setge. La plaça de Roses era la menys dotada per a la defensa, però tenia el suport de la flota de guerra espanyola. En canvi la plaça de Figueres es trobava més aïllada, pero tenia millors defenses i mes soldats.

El castell de Sant Ferrán era una imponent fortaresa que es trobava situada al nord-oest de la vila de Figueres. Fou construida al llarg del segle XVIII a fi de defensar l'Empordà dels francesos. Davant seu tenia el fort francès de Bellaguarda, situat a sobre el Portús. En la seva época era considerada una de les millors fortareses d'Europa i es considerava inexpugnable. Tenia capacitat per allotjar cómodament 6000 homes (15.000 com a màxim) i 500 cavalls, i disposava de nou cisternes d'aigua i d'un inmens dipòsit de queviures. Les úniques observacions que s'havien fet eren referents a l'emplaçament, en el sentit de que hi havien algunes elevacions pròximes al castell que podien facilitar els atacs, malgrat que altres experts opinaven que no tenia cap importància perque la fortaresa quedava fora de l'abast dels canons d'aquella època.

El que succeí des del dia 21 al 28 de novembre de 1794 és molt confús. La guarnició que restà al castell després de la retirada de l'Empordà estava formada per uns 9.000 soldats, ben armats, amb 171 canons i amb queviures i municions per aguantar un setge d'un any sencer. La majoria d'aquests soldats procedien de diferents regiments derrotats durant l'ofensiva del 20 de novembre i que s'havien refugiat al castell. El gobernador de la plaça era el brigadier Andrés Torres.

El dia 22 es presentà un oficial francès a demanar la rendició del castell, però els defensors es negaren a capitular i es mostraren disposats a lluitar fins al final. A més varen informar que tenien mitjans de sobres per resistir.

El dia 23 un nou enviat francès entregà una carta demanant la rendició, amb amenaçador "tremola si la teva resposta és negativa". El gobernador de la plaça respongué que constestaria a la carta, però sense especificar quan.

El dia 24 es va fer un Consell de Guerra per discutir la situació i el gobernador proposà abandonar les obres exteriors i concentrar les tropes al cos del castell, però va prevaler l'opinió de la majoria, que consistia en renforçar algunes de les posicions mes exposades. Malgrat aixó, com a consequència d'aquest Consell de Guerra , s'envià un confús missatge al general Perignon en el que sorprenentment es demanava, amb paraules altisonants, que fes uns quants trets per tal de poder rendir-se amb honor.

El vespre del mateix dia 24 es presentà un altre oficial amb la contesta, en que s'exigia novament la rendició de la plaça o es procediria a assaltar-la. També s'amenaçava a la guarnició amb esser passada pel fil d'espasa si la resposta era negativa, tal i com afirmaven que havien fet amb els presoners del dia 20. Es donaven 24 hores per contestar, però finalment, a petició dels assetjats, el plaç s'allargà a 48 hores.

El dia 25 es feu un nou Consell de Guerra, que continuà el dia 26, en el qual s'insistí en els problemes defensius del castell de Sant Ferràn i en l'escassa qualitat de les tropes de la guarnició. Finalment s'acordà demanar al general francès mes temps, per tal de consultar amb el general en cap. Davant la negativa del general Perignon, es procedí a votar la capitulació de la plaça, amb el resultat de 36 caps militars, a mes del gobernador, a favor i només 5 en contra.

El dia 27 la guarnició sortí del castell amb les seves banderes, els tambors repicant i les armes a l'espatlla en direcció cap a França, camí del captiveri.

Un soldat del regiment de dragons de Numància i membre de la guarnició del castell de Sant Ferran, Ginés Paredes, s'evadí quan era conduit cap a França, despres de la rendició. La seva declaració aportà noves dades. El dia 21, a la nit, tota la fortaresa obrí foc contra ningú, degut al soroll que havien fet dues mules. El resultat fou de tres morts i sis ferits entre la guarnició. Digué, també, que el 22 a la tarda es presentà un oficial francès, que entrà al castell amb els ulls tapats i es reuní amb el gobernador durant mitja hora. La sortida però la feu amb els ulls descoberts. El dia 23 vingué un altre oficial francès que es passejà per dins de la plaça amb els ulls descoberts. També afirmava que cada dia sortia algú de la plaça a parlamentar amb els francesos. Els rumors deien que a fora hi havien 80.000 soldats francesos ben preparats i decidits a prendre el castell de Sant Ferran a qualsevol preu. De totes maneres, els soldats d'ambdós bàndols tenien prohibit fer foc contra l'enemic i, a més, tot sovint els francesos s'acostaven als fosars i menjaven, bevien i parlaven amb els espanyols. Finalment, el dia 28 a les set del matí es presentaren dos batallons francesos que prengueren posessió de la plaça.

Com a resultat de la rendició del castell de Sant Ferràn, el gobernador i d'altres oficials espanyols foren jutjats i condemnats a mort. Altres foren condemnats a penes de presó o expulsats de l'exercit. De totes maneres les sentències de mort no es dugueren a terme perque els condemants eren presoners a França. El 1799 les penes de mort es canviaren per la de desterrament, malgrat que el mateix governador s'acabà reincorporant a l'exercit al cap d'uns anys.

Tornar enrera