|
|
ORIGEN
L'origen de la Guerra Gran cal buscar-lo en la revolució francesa i en l'execució del rei de França Lluis XVI el gener de 1793. Per tot arreu creixia l'animositat cap als revolucionaris francesos, atiat, entre d'altres pels refugiats francesos i per l'Església catòlica, degut sobre tot a l'anticlericalisme que professaven els revolucionaris. Les constants provocacions de França (pirateria, contraban, etc) també hi varen ajudar molt. Tots els països veins de França varen entrar en guerra amb la Convenció. España també s'hi va veure abocada sense que hi hagués realment una voluntat i uns objectius clars.
Es declarà l'estat de guerra el març d'aquell any. Primer fou la Convenció qui declarà la guerra. L'exèrcit francès conquerí fàcilment la Vall d'Aran. Figueres es convertí en una mena de centre de reclutament i varen concentrar fins a 20.000 soldats. Manava aquest exercit el general Ricardos, Capità General de Catalunya. Al devant hi tenien uns 6.000 soldats francesos.
CAMPANYA DE 1793
El primer acte de guerra fou l'entrada a Sant Llorenç de Cerdans a meitats del mes d'abril de 1793. Comandats pel mariscal empordanés Joan Escofet i pel comte de La Unión, tres columnes amb un total de 4.000 soldats, provinents de Maçanet de Cabrenys passaren la frontera. La seva missió era prendre Sant Llorenç i protegir als seus habitants de les ires revolucionaries després d'haver expulsat el comisionat de la Convenció durant la processó de Setmana Santa. Els 700 revolucionaris que volien atacar Sant Llorens de Cerdans foren fàcilment vençuts. Seguidament, en menys d'un mes l'exèrcit espanyol conquerí la vall del riu Tec i dominaren tot el Vallespir.
El gruix de l'exèrcit, però, va entrar a França per la zona del Portús, defensada pel castell de Bellaguarda. El setge va durar tres mesos, pero finalment el 23 de juny la plaça fou conquerida. Aquest mateix mes també s'havien rendit els castells de La Guardia (Prats de Molló) i Els Banys (Arles). Els mesos de maig i juny tingué lloc una ofensiva en direcció a Perpinyà, amb victories al Mas Deu i Tuir.
Al mateix temps l'exercit espanyol conquerí Elna, Argelés, Banyuls, Cervera. També assetjà les altres places fortes de la banda costera (Sant Elm, Cotlliure i Port-Vendres). Al llarg de les setmanes següentes també va caure en poder dels espanyols Vilafranca de Conflent, entre molts altres pobles. La vall del Tet també caigué en poder dels espanyols. El 17 de juliol es lluità al Mas del Comte i al camp de la Unió, molt a prop de Perpinyà, amb derrota espanyola.
A la Cerdanya, Puigcerdà va ésser pres pels francesos el 28 d'agost, peró poc deprés fou abandonat. Es lluitava amb mes o menys intensitat a tota la frontera amb França.
El 17 de setembre els francesos guanyaren la batalla de Parestortes, al nord de Perpinyà, i el 22 tingué lloc la batalla de Trullàs, on els francesos foren derrotats i tingueren 3000 morts i 1500 presoners. En aquell moment els espanyols tenien en el seu poder la major part de les comarques de la Catalunya Nord. L'endemà, però, s'inicià la retirada de l'exercit espanyol cap a El Voló, degut a la manca de soldats, a la necessitat d'assegurar les comunicacions amb Espanya i als 15.000 soldats de renforç obtinguts per l'exèrcit francès. En la contraofensiva els francesos varen reconquerir, entre d'altres, Banyuls i Elna, la franja costera i assetjaren el camp de El Voló.
Arribats a aquest punt, cal remarcar que en cap moment Espanya es plantejà reincorporar aquests territoris a la corona. L'únic interès en la guerra amb França eren la defensa de la causa borbónica i la contrarrevolució.
A finals d'octubre tingué lloc el que s'anomena expedició a Roses per part dels francesos i que acabà en un total fracàs. El mes de novembre desembarcà a Roses un exèrcit de 6000 soldats portuguesos arribats per ajudar als espanyols. El mes de desembre caigueren en poder del espanyols les places fortes de Cotlliure i Portvendres . A finals d'aquest mes la línia s'estabilitzà seguint el curs del riu Tec. Tota la zona al sud d'aquest riu restà en poder del espanyols. en aquell moment, l'exèrcit espanyol controlava els castells del Banys, La Guardia, Vilafranca, Sant Elm, Port Vendres, Cotlliure i Bellaguarda. L'arribada del hivern imposà, peró, l'aturada dels combats.
CAMPANYA DE 1794
L'aturada dels combats fou aprofitada pels francesos per reforçar les tropes. A més, el general Dagobert fou substituit pel general Dugommier, vencedor de Toló. Poc després morí el general Ricardos, quan era a Madrid per demanar reforços i tot seguit també morí el seu substitut, el general O'Reilly. Fou anomenat general en cap de l'exercit del Rosselló el comte de La Unión, Luis de Carvajal y Vargas. Dona fe de l'estat de l'exèrcit espanyol, el fet que el compte de La Unión es va negar tres vegades a assumir el comandament degut a la manca de tropes i a la indisciplina d'aquestes.
L'exèrcit es situà a la defensiva. Al gener ja es temien possibles desastres quan comencés la campanya del 94. Com es veurà més endavant, la manca d'ambició del govern espanyol, al no donar ordres ni recusos per pendre les places fortes de Perpinyà i Salses fou desastrosa. En vista de la situació cada cop més difícil, el comte de La Unión decidí crear una altra vegada el sometent. El mes d'abril es feu oficial i a primers de maig efectiu. En aquells moments 23.000 soldats espanyols tenien al davant seu uns 66.000 soldats francesos.
El mes d'abril els francesos atacaren i prengueren el camp d'El Voló. L'1 de maig l'exèrcit espanyol es retirà en desordre del Rosselló pel coll del Portell, doncs els altres estaven tallats per l'exercit francès. La fugida de l'exèrcit espanyol del Rosselló només s'aturà a Figueres. En canvi, les tropes del Vallespir es retiraren ordenadament fins a Sant Llorenç de la Muga. Per la banda de la Cerdanya caigueren Puigcerdà i La Seu d'Urgell. Era el principi del desastre.
El mes de maig es rendiren Cotlliure i Portvendres i s'abandonaren els castells de Sant Elm, Els Banys i La Guardia. Solament al castell de Bellaguarda acompletament encerclat, hi resistien 1000 soldats. El front s'estabilitzà en una línia que anava de Sant Llorenç de la Muga, on hi havia una important fàbrica de munició fins a Port-Bou. Al mig hi havia el monestir del Roure, centre del comandament de l'exercit espanyol. El dia 6 de maig els francesos prengueren Sant Llorenç de la Muga i la seve important farga. El 19 s'intentà la reconquesta, però aquesta acabà en fracàs.
A començaments del mes de juny els francesos fracassaren en l'intent de pendre el pont de Campmany. Fou el que es conegué com a batalla del Llobregat. Es fortificà El Roure. A meitats de juny els francesos saquejaren Besalú. A la Cerdanya l'exercit espanyol fracassà en l'intent de recuperar Bellver i Puigcerdà.
El mes de juliol, el francesos, provinents de Cantallops, ataquen els voltants d'Espolla, per intentar prendre Vilartolí i Sant Climent de Sescebes. Al mateix temps des de la muntanya de Bassegoda s'intentà un atac a Sant Llorenç de Cerdans. Els dos exercits s'enfrontaren a Lliurona i a Albanyà. També es lluità a Vilarig.
A meitats d'agost, uns 14.000 soldats i 6.000 somatents intentaren reconquerir Sant Llorenç de la Muga, peró foren derrotats. Finalment els francesos abandonaren el poble, destruint la farga. També abandonaren La Salut i Boadella.
El 17 de setembre es rendí el fort de Bellaguarda. Simultaneament l'exercit espanyol intentà prendre la muntanya de Mont-roig, peró l'acció fracassà.
El mes d'octubre els francesos intentaren prendre Les Escaules. També varen arribar a les portes de Terrades.
A meitats de novembre l'atac tornà a esser a Espolla, vinguent del pont de Campmany. També s'ataca en direcció a Pont de Molins. El 16 de novembre una bomba matà al general Dugommier a Montroig. El general Perignon agafà el relleu. En aquells moments hi havia uns 40.000 soldats per bàndol combatent a l'Empordà. Encara que Sant Llorenç de la Muga havia tornat a caure en poder del francesos i que l'ala esquerra de l'exercit espanyol havia sigut vençuda, el centre encara resistia. El dia 20 els francesos atacaren i conquerirent el monestir del Roure, al mig de la linia defensiva de l'exercit espanyol. En la batalla morí el comte de La Unión. Sense comandant en cap, l'exercit espanyol es retirà en desordre cap a Figueres, d'on fugí cap a Girona. El marquès de Las Amarillas prengué el comandament interinament. Aquell dia, només l'ala dreta va guanyar la seva batalla peró, sense recolzament, finalment es veié obligada a retirar-se. L'artilleria anà cap a Roses i la infanteria i cavalleria cap a Bàscara. A l'Empordà, al nord del riu Fluvià, només les places fortes de Roses i Figueres restaren en poder dels espanyols. La majoria dels habitants també fugiren de les seves llars cap a territoris controlats per l'exercit espanyol. El 27 de novembre es rendí el castell de Figueres, sense disparar un sol tret, amb més de 9.000 soldats al seu interior, 171 canons de gros calibre i municions i aliments per un any.
S'aconseguí crear un línia defensiva al llarg del riu Fluvià. Al nord, ja només Roses resistía, amb ajuda de la flota de guerra espanyola.
A partir d'aquell moment, i vist l'estat d'abandonament en que el govern espanyol havia deixat a Catalunya, els catalans prengueren el comandament de la guerra. Molts pobles de Catalunya es negaren a allotjar als soldats espanyols i molts sometents es negaren a acceptar les ordres dels caps militars espanyols. Finalment es va convocar, el desembre del 1794 a Barcelona, una assamblea de 55 diputats presidits pel capità general Josè de Urrutia (fill d'un noble vasc que s'havia establert a Badalona) i que va procedir a la militarització de Catalunya. Es crearen unes juntes de somatén, que, en tres mesos posaren en peu de guerra un exercit d'uns 15.000 miquelets, apart dels molts catalans que ja servien en diferents unitats de l'exercit (entre ells els somatents allistats des del maig de 1794). A més, es planificà el finançament d'aquest exercit perque no hi haguessin els mateixos problemes que amb els somatents mobilitzats l'any abans. Aquesta assamblea no aconseguí convertir-se en una Junta que governés la provincia, peró a la pràctica la que es constituí a Girona sí que ho aconseguí, va tenir un paper hegemonic i dirigí la resistència durant la resta del conflicte.
Les unitats catalanes engegaren una guerra de guerrilles que desgastà molt els francesos, amb constants atacs per sorpresa i que resultà molt efectiva. Mentres, l'exèrcit espanyol, formaten aquells moments per uns 70.000 homes, es trobava en un estat de total passivitat, sense fer cap moviment que permetés alleugerir el setge de Roses o guanyar posicions.
CAMPANYA DE 1795
El 2 de Febrer de 1795 l'exercit espanyol evacuà Roses. La línia del front anava de Sant Pere Pescador a Bàscara, Maià de Montcal, Albanyà i Maçanet de Cabrenys.
Durant els primers mesos de l'any 1795, continuà la guerra de guerrilla de les tropes catalanes, mentre que la línia del front seguia inmóvil.
A començaments de març els francesos prengueren Besalú, que abandonaren més tard, i intentaren pendre Banyoles. També varen intentar creuar el Fluvià per Bàscara diverses vegades, pero varen fracassar.
A començaments de maig, l'exèrcit espanyol derrota a l'exercit francès a Bàscara. Al llarg dels mesos de maig i juny l'exèrcit francès intenta creuar novament el riu Fluvià, però a les batalles conegudes com de Pontós i del Fluvià fou derrotat. Les unitats catalanes hi tingueren una important participació. Degut a la manca de soldats, als constants atacs i a la manca de provisions, l'exèrcit francès es retirà i hagué d'evacuar l'Empordà durant el mes de juliol.
Mentre a terra es lluitava a la ria del Fluvià, per mar, la flota espanyola atacà els dies 26 de maig i 1 de juliol els vaixells francesos ancorats a la badia de Roses.
A la Cerdanya, el 25 de juliol es recuperà Puigcerdà, i el 27 Bellver, darrera població de Catalunya en poder del francesos. Finalment el dia 1 d'agost de 1795 s'aturaren els combats. El 22 de juliol s'havia firmat la pau de Basilea que posava fi a la Guerra Gran.
