El terme Països Catalans s'utilitza per parlar del conjunt de territoris que tenen en comú una llengua, cultura, història pròpies, més enllà de les divisions polítiques actuals o en el temps. Així, formen part dels Països Catalans el Principat de Catalunya (format per l'actual Comunitat Autònoma de Catalunya, l'anomenada Franja de Ponent i la part de Catalunya sota domini francés –la Catalunya Nord-), el País Valencià i les Illes Balears i Pitïusses.
El concepte d'un país que aplegava la nació catalana, és a dir, el conjunt de terres que tenien com a pròpia la llengua catalana, diferenciada del llatí des de feia segles, aparagué com a mínim al segle XII.
El nucli des del qual es pot constatar una continuïtat fins a la creació d'una entitat política, cultural i política com la dels Països Catalans a l'Edat Mitjana es troba en els comptats dependents de l'imperi carolingi fundats al s.IX a la Marca Hispànica.
El marc polític dins del qual s'organitzaren els Països Catalans des del s.XII al XVIII fou la Corona catalanoaragonesa, consistent en una confederació entre, d'una banda, els regnes d'Aragó i de Saragossa i el comtat de Ribagorça, i per l'altra, els comtats de Catalunya.
Al
tombant del 1300, degut a l'expansió territorial (conquestes de
Mallorca, Menorca, Eivissa i València –poblada a la part
occidental per aragonesos i a l'oriental per catalans
–principalment per lleidatans-, que dóna lloc a la
configuració lingüística posterior), es definí ja l'àmbit 
territorial de la llengua
catalana que tenim avui (només petites modificacions als segles
XVII i XVIII).
En els nous territoris s'instituiren entitats polítiques autònomes (a diferència de l'expansió de Castella) subordinades en darrer terme als comtes de Barcelona (regnes a Mallorca i València) essent el primer embrió d'estat federal de la història.
La desquartització d'aquest territori (els actuals Països Catalans) s'ané produint a partir del segle XVII: Tractat dels Pirineus, 1659, pel que la Catalunya ultrapirinenca passa a formar part de la corona francesa; la Guerra de Successió (1702-1714) amb el conseqüent Tractat d'Utrecht (1713) i el ben conegut Decret de Nova Planta (1716) (a Xàtiva encara ara mantenen el quadre de Felip V cap per avall); i la divisió provincial de 1822 en que la Franja de Ponent de Catalunya passa a formar part per decret a les noves províncies de "Huesca", "Zaragoza" i "Teruel".
La unitat de les terres de llengua catalana ha estat sentida constantment al marge dels canvis de fronteres administratives o polítiques, però la dualitat del nom de Catalunya (com a designació de l'àmbit nacional global i com a nom del Principat) portà a la necessitat de cercar un nom per descriure el conjunt del territori, sobretot des de la desaparició de la Corona d'Aragó, que cobria fins aleshores aquesta necessitat.
Al s. XIX foren utilitzats noms com terres catalanes, terra de llengua catalana, pàtria catalana, etc. Però fou al 1886 quan aparagué el concepte de Països Catalans en sentit estricte, en un article de Josep Narcís Roca i Farreras, a la revista "L'arc de Sant Martí", i més tard a la revista "Catalònia" (1900) i a la "Catalunya" (1903) de J.Carner. Com a concreció d'un projecte polític, aquest nom es precisà als anys 30 en els programes d'algun partit (com ara Unió Democràtica de Catalunya o Esquerra Republicana de Catalunya) o d'algun escriptor (com J.Carbonell i Gener). A partir dels anys 50 alguns escriptors com Alexandre Cirici i, sobretot, Joan Fuster (Qüestió de noms (1962)), divulgaren en revistes i llibres aquesta forma, que fou fins i tot premiada en un concurs convocat pel Diccionari Català-Valencià-Balear.
Finalment, dir que s'ha modificat el concepte territorial al qual s'aplica, que si per als primers autors coincidia amb les terres de llengua catalana, a partir de 1960 es concretà en una realitat geohistòrica més compacta: se n'ha exclòs l'Alguer (distanciat i aïllat en el país sard) i s'ha inclòs les terres de parla occitana de la Catalunya pirinenca (La Val d'Aran i la Fenolheda) i les de parla castellano-aragonesa del País Valencià, lligades històricament amb el bloc territorial continu de parla catalana.
En l'actualitat, i partint de la prohibició expressa de la Constitució Espanyola de 1978 (art. 145.1) a la federació de Comunitats Autònomes, ens trobem en una persecució interessada del concepte de Països Catalans, per la por de les forces espanyolistes a la força que tindrien aquests territoris units, tant econòmicament com cultural, fet pel qual s'actua premeditadament cap a una fragmentació el més gran possible d'aquests territoris i a un expoli fiscal increïble (si vols saber si et trobes als Països Catalans només has de mirar si et fan pagar a les autopistes) fins a l'extrem de considerar-la una paraula tabú (com a fet paradigmàtic la prohibició de Zaplana a aquest i altres termes a l'ensenyament valencià) i arribar a negar l'evidència científica de la unitat de la llengua catalana i realitzar el PP un autèntic genocidi contra la cultura i llengua pròpies dels valencians.
