Sanchez-Lafuente Gémar, R. i Cots Morató, F., 2006, "Las otras artes. Historia de una discriminación." en Revista de Museologia. nº 36, www.museologia.net
Descripció.
Comentari.
Introducció.
Aquest interessant artícle plantetja inicialment una questió de discriminacions: arts majors i arts menors. Tanmateix aquesta qüestió aparentment senzilla amaga tota una complexa xarxa de relacions constradictòries, l'estudi de les quals podría constituir per sí mateix l'objecte d'un important capítol dintre l'estudi de les arts en general. Així ho atestiguen posiblement assatjos com ara el d'Ávaro Zamora (1980) i Vélez, P. (1990).
Hi és complexa perquè aquesta història de discriminacions comença, en realitat, amb el conjunt de totes les arts. I progresivament, amb el pas del temps, va alliberant, afortunadament, una part cada vegada més gran de l'univers artístic.
La poca consideració social de l'artista, - l'escultor, el pintor, l'arquitecte, etc. etc.. -, al llarg del temps,és una constant. Hi incloses les èpoques egípcia, grega, romana , medieval i incús renaixentista.
I això passa fins que la part alliberada, - l'escultura, la pintura, l'arquitectura -, adquireix una certa relevància i reoneixement social que li permeteix dir,- en mentalitat ja de nou ric -, a la que encara queda discriminada : tu no ets tant com jo, que ja soc reconegut. Jo soc Major i tu Menor. Ch. Batteux al 1714 oficialitza aquesta discriminació : les Belles Arts hi eren música, poesia, pintura i escultura, aqueste "eren les úniques arts veritables i el nom d'arts va començar a aplicar-s'hi nomès a aquestes".
I ahi queden les Arts Menors, - orfebreria, mobiliari, decoració d'interiors, moda, cal·ligrafia, etc. etc.-, com la cenicienta esperant encara el seu reconeixement.
La paradoxa dels altres valors com competència del valor artístic.
El cas és que l'espera ha de ser necessàriament llarga perquè hi han molts,molts interessos en contra del reconeixement del valor artístic de la manufactura. Ahí hi van uns quants, d'alguna manera ja apuntats a l'artícle que estudiem.
En primer lloc tenim una qüestió semàntica. Val a dir, allò que podríem entendre com a fosilització -transvaluació semàntica del nom. Val a dir, la paraula menor, -associada a art -,ja no significa allò que normalment entenem per menor. Per tant tractem de solucionar i en realitat el que estem fent és destapar la ferida i tornar-la a fe sangnant: tornar a actualitzar el mot menor, associat a art, recuperant el seu autèntic i complet significat discriminatori. Actualitzem el significat. I a més a més, no com es va entendre el mot al llarg dels anys, sinò exactament com l'entenem ara. Aquesta és una etapa prèvia necessària que cal superar.
En segon lloc, actúa en contra del reconeixement artístic de l'obra manufacturada i decorativa el valor econòmic. Com ara el valor material del zafir, del diamant, de l'or o la plata.
Aquest valor, paradoxalment minusvalora, - podríem dir que eclipsa -, el valor artístic. Condueix l'objecte, per circuits-canals de mercat diferents als del mercat de l'art. Els circuits per on resulta més valuòs. Val a dir, on valorem no el valor artístic sinò el material de l'objecte. La lògica d'aquest procès és la de la maximització del valor. I constitueix l'amenaça sempre pendent sobre els metalls preciosos d'acabar a la fosa.
Com una consequència, d'aquest fet econòmic que acabe de comentar, podríem considerar un altre factor que competeix també amb el valor artístic de la manufactura artística. El valor de canvi. Aquest valor provoca que l'objecte artístic tinga la consideració de moneda. I amb un valor afegit: la gran movilitat degut a l'enorme concentració del valor de la joia o el metall preciòs. Aquest valor de canvi és especialment important a les economies sumergides per la facilitat de donar legalitat al diner negre.
En tercer lloc el valor social, allò que Borrás(3) anomena el valor simbòlic.I que pdríem definir per exclusió com el valor de tot allò que no és valor econòmic, de canvi ni artístic : valor de representació, històric, social, etc. etc.
En quart lloc, ens trobem amb un problema de mentalitat. Podríem
dir, d'ideosincràsia. O más conretament, com diria Bologna(1),
d'ideologia. Al seu orígen hi ha el prejudici que provoca la
desqualificació envers l'art dels pobles nòmades. Pobles, la
cultura dels quals no els permet realitzar grans construccións ni
escultures. Han desenvolupat, pel contrari, una extensa obra d'orfebreria, de
petita escultura transportables dintrede les quals s'hi pot trobar un estil
artístic diferenciat i tan vàlid com els del les cultures
grecoromanes o egipcies. Els podem anomenar certament com els primers
dissenyadors. Serem tan lerdos que com per qualificar d'art nomès a
partir d'una certa dimensió? De una certa grandiositat? Doncs hi ha qui
sí. Professor d'aquesta UV-EG a la Llicenciatura d'Història de
l'Art, el nom del qual no val la pena citar. que considera que "els pobles
nòmades no poden posseir un estil artístic propi".
Aquesta
forma de pensar considera l'obra d'art des del punt de vista : i.de la seua
grandiositat; ii. de la seua capacitat de permanència en le temps i iii.
de la dificultat tècnica de la realització. Tot allò que
el segle XX ha aconseguit afortunadament fer desparèixer de
l'hortizò de les arts.
La grandiositat que s'espera de l'obra d'art un retaule, una gran llenç o una escultura de marbre. Allò més petit, com ara l'anell, la peça de ceràmica, el ventall o el teixit queda fòra. També les petites escultures de fusta minoiques, o els siurells mallorquins. I si m'apureu, fins el Guerrer de Moixent.
S'haurà d'esperar a la revolució francesa per inaugurar un reconeixement d'aquest art menor. I simultàniament un canvi de mentalitat. D'Alambert obre el camí a l'Art&Craft, l'Art Nouveau i al ready made duchampià. El s.XX obre definitivament les portes a la creació artística amb allò que alguns qualifiquen pejorativament de "tot val". Riegle l'anomena "voluntat artística". I jo, dintre d'un corrent que podem anomenar de realisme costumbrista d'arrel sorollenc, l'anomene tot simplement : "...mare vull ser artista!".
Potser el camí cap al reconeixement total de l'art decorativa com a tal serà definitiu quand diseny i funcionalitat se donen la mà. i s'hi resolga definitivament la crisi que es va inaugurar a la revolució industrial amb la producció massiva de l'obra artesanal. I s'hi produesca la simbiosis de les tres funcions que Tatarkiewicz(2) adjudica a l'obra d'art : la funció tècnica, d'ús i espiritual.
A resoldre :
Bibliografia.