Articles actuals
La molesta pervivència del cas Agulló
(03-10-05)
Un dels detinguts en la recent operació policíaca contra grups neonazis valencians és l´assassí del jove Guillem Agulló. En realitat, la revelació no resulta gens sorprenent. Durant el procès per la mort de Guillem, tant els advocats de les diferents parts que exercien l´acusació, com diversos treballs d´investigació periodística demostraren de forma clara que el grup que encalçà, envoltà, colpejà i finalment matà Guillem tenia evidents connexions amb grups d´ideologia neonazi.
I no obstant això, el resultat del judici, la versió oficial que se´n va fer de la fatídica nit en què Guillem va resultar mort, va ser que s´havia produït una «baralla entre grups de joves» amb un trist resultat. Des que es va cometre l´assassinat -oficialment un homicidi- fins que va acabar el procès judicial, van ser moltes les veus que s´entestaren a llevar-li qualsevol significat polític al crim. De totes totes calia despolititzar el cas Agulló i reduir-lo a una tràgica conseqüència per excesos juvenils. El contrari, acceptar les implicacions polítiques del fet, resultava molt incòmode; significava reconèixer que el pare de la víctima tenia tota la raó quan declarava en una entrevista que l´assassinat del seu fill era conseqüència del que la transició valenciana no havia solucionat i havia volgut amagar. El cas Agulló treia a la llum misèries que resultaven francament incòmodes i que, enlloc de solucionar, es va optar per amagar.Una part important de l´opinió pública va anar fins i tot una mica més enllà i va convertir la víctima en culpable. Segons aquests, al capdavall Guillem era un «radical» i un «catalanista» i, per això, «s´ho havia buscat». De fet, les dues acusacions eren certes. La radicalitat de Guillem, a qui vaig conèixer personalment, consistia bàsicament en denunciar la impunitat amb què grups feixistes, neonazis i racistes s´organitzaven al nostre país i arribaven a tenir fins i tot l´aixopluc de partits legalitzats. Va ser aquesta denúncia la que el va posar en el punt de mira dels que anaren a per ell i, finalment, el mataren.
Però res de tot això es va tenir en compte en el judici, tant el que es va dur a terme a la sala com el que societat i mitjans de comunicació van fer per la seua banda. En l´oasi de tranquil·litat del Levante Feliz no hi ha violència política, i punt. Els partits que, amb tots els permissos legals, organitzen marxes contra la immigració no són feixistes, i punt.
Els grups de seguidors d´equips de futbol que exhibeixen banderes nazis i pancartes alegrant-se de la mort de Guillem no són neonazis, només joves un poc excitats i per això els clubs continuen acceptant-los i subvencionant-los. Però l´estratègia de l´estruç no funciona i la recent operació panzer ho ha posat en evidència. Al nostre país hi ha un altíssim grau de tolerància amb els grups d´extrema dreta, tolerància que els ha permès organitzar-se de la forma tan complexa que ara ha eixit a la llum pública. I, des de la transició, hi ha també un altíssimn grau de violència política amb unes víctimes ben identificades: els catalanistes. Atacs contra estudiants de línies en valencià, desperfectes en seus de sindicats i partits nacionalistes, destrucció de rètols de comerços en valencià, amenaces contra escriptors i intel·lectuals per dir el que la ciència els obliga a dir, que valencià i català són una mateixa llengua... són fets quasi quotidians que el poder polític valencià prefereix no veure, i amaga sota una cortina de falsa tranquil·litat i harmonia. A aquesta violència tan nostra s´han sumat en els últims anys els atacs contra els immigrants, cada vegada més freqüents. No són polítics aquests atacs? No responen a una clara ideologia racista?
Fins a quan es pot mantindre aquesta falsa normalitat? No hi ha prou amb l´assassinat de Guillem? Continuarem mirant cap a l´altre costat i negant l´evidència? I què direm a les famílies de les víctimes? Més coses de joves?
Jordi Sebastià (BNV Burjassot) - Levante
Un dels detinguts en relació amb un grup neonazi del País Valencià havia estat condemnat per la mort de Guillem Agulló
(19-09-05)
Un dels vint-i-dos detinguts en l'operació policíaca contra una xarxa neonazi del País Valencià (llegir article següent), és un dels condemnats per l'assassinat de Guillem Agulló, segons el diari Levante. El jove independentista Guillem Agulló fou assassinat l'11 d'abril del 1993, i el Tribunal Suprem va condemnar a catorze anys de presó Pedro Cuevas Silvestre, encara que només en va haver de complir quatre.
El Levante diu avui que Pedro Cuevas és el mateix Pedro C. que la policia va detenir acusat de formar part d'aquest grup neonazi i que el cap de setmana passat va entrar a la presó, després de declarar. Entre els detinguts també hi ha tres militars i un dirigent del partit d'ultradreta Alianza Nacional.
Els membres d'un grup neonazi detinguts a València "organitzaven sortides per propinar pallisses a immigrants"
(17-09-05)
17/09/2005 17:04 VALÈNCIA, 17 (EUROPA PRESS)
La Guàrdia Civil ha afirmat avui, després de la detenció de 20 persones, en l'operació 'Panzer' contra una organització neonazi denominada FAS (Front Antisistema) a la província de València, que "entre les activitats que se li imputen es troba la organització de sortides per propinar pallisses a membres de tribus rivals o immigrants", han informat fonts de l'institut armat.
Així mateix, han assenyalat que en els registres domiciliaris que s'han realitzat en aquesta operació s'han intervingut objectes i armes il·legals utilitzades en activitats delictives.
Les investigacions de la Guàrdia Civil, que es van iniciar dos anys endarrere, van permetre localitzar 18 locals i domicilis a València capital, Sagunt, Puçol, Xiva de Bunyol, La Pobla de Farnals, Torrent, Silla, Paterna, La Font de la Figuera, Burjassot i Xirivella.
En aquests domicilis, en els que suposadament els integrants d'aquest grup es reunien, "emmagatzemaven nombrosos objectes i armes il·legals per a la comissió de les seves activitats delictives", han apuntat les citades fonts.
Aquesta operació, han destacat les citades fonts, continua oberta, pel que no es descarten noves detencions en les pròximes hores, han subratllat.
Vilaweb.com
Guillem: No t'oblidem
(20-05-03)
La impunitat socialitza la perversa idea que tot és permès i que els delictes més greus no mereixen càstig, la qual cosa fomenta la corrupció en els més diversos àmbits de la vida social. L’homenatge que aquest dissabte 25 de maig retrà l’Associació Síndic Pere Calp de Castelló de la Ribera a la família de Guillem Agulló i Salvador ens recorda tota la violència que ha patit, i continua patint, el nostre poble en el llarg camí de lluita per la seva llibertat. En aquest sentit és el millor antídot contra l’oblit i la impunitat.
Aquesta violència política contra el nacionalisme de vegades s’ha exercit amb la connivència, o com a mínim amb un silenci còmplice i culpable, de determinats sectors aferrats a les estructures més profundes de les clavegueres del poder. Recordem les agressions a les autoritats democràtiques i representants del món de la cultura atiades pel “bunker barraqueta”. Recordem els atemptats contra Joan Fuster i Sanchis Guarner. Recordem l’assassinat de Miquel Grau mentre aferrava cartells demanant l’Estatut. Recordem, finalment, l’assassinat de Guillem Agulló. El seu únic delicte era ser jove, valencià, d’esquerres i conscient de viure a un país militarment ocupat, econòmicament expoliat i políticament sotmès. Aquesta consciència, aquesta entrega generosa a la lluita per la independència del nostre país, era allò que no li podien perdonar els seus assassins. Ni els seus assassins ni els inductors a l’assassinat i la violència que destil·len cada dia gotes de verí des de determinats pamflets de fosc i arbitrari finançament que no mereixen ser anomenats ni diaris ni valencians. Aquest crim no va ser una baralla entre joves, com alguns ens volien fer creure. Aquest crim formava part de tota una campanya d’intimidació contra la joventut valenciana per intentar ofegar el seu despertar patriòtic. De tota una croada contra el nacionalisme d’arrel fusteriana per intentar frenar el progrés polític, social i cultural del nostre poble, tot intentant intimidar els seus elements més actius. La mateixa dreta que quan convé proposa pactes lingüístics amb la intenció d’incomplir-los era la que finançava i nodria les rengleres del feixisme espanyolista més furibund. La mateixa dreta que atiava la violència contra els intel·lectuals valencians és la que no mou un dit per posar fre als atacs vandàlics contra seus de partits i entitats culturals.
Però milers de ciutadans d’arreu dels Països Catalans hem fet nostre el crit “Guillem: no t’oblidem”. No oblidem el salvatge assassinat de Guillem. No oblidem que els inductors mediàtics del crim continuen solts i fent mal. No oblidem que hi ha encara tota una trama negra (o millor dit blava) per investigar. No oblidem que vivim a un país sotmès que encara ha de recuperar la seva sobirania, incloent-hi una justícia totalment independent i democràtica. Per això també hem fet nostre el crit “Guillem Agulló: la lluita continua”. Una lluita que, com ell volia, serà democràtica, ferma, continua i incansable.
Raimon Bono i Iranzo, Membre d’Esquerra Valenciana
Esquerravalenciana.org
Guillem Agulló: algunes reflexions, deu anys després (17-05-03)
L'experiència de l'acusació popular per l'assassinat de Guillem Agulló i Salvador, i l'anàlisi de les causes últimes del seu assassinat, motiven aquesta reflexió, en el desè aniversari de la mort de Guillem.
Ara fa deu anys la notícia ens va colpir a tots: havien assassinat Guillem. Tenia 18 anys, era de Burjassot -una població que físicament ja forma part de la ciutat de València- i independentista. Jove, militant, orgullós del seu compromís nacional, desitjós de canviar una realitat dominada per l'herència del procés de transició del franquisme a la monarquia parlamentària espanyola, que a València havia estat particularment violent. Una herència que Guillem no entenia ni acceptava, i que significava el govern de la irracionalitat i de l'immobilisme tardofranquista. Com ell, molts joves sentíem -i parle en primera persona del plural: jo, ara fa deu anys, només tenia vint-i-cinc anys- que era inadmissible que, en una ciutat d'Europa dels darrers anys del segle XX, estigués prohibida la paraula «català» o que es pretengués negar l'evidència que el valencià és una variant dialectal catalana, com si aquest simple fet atemptés contra els fonaments de l'ordre social i polític. La violenta pressió de la dreta espanyola i la pusil·lanimitat de l'anomenada esquerra, aleshores en el govern autonòmic (però que en comptes d'utilitzar aquesta parcel·la de poder com a instrument per a transformar la realitat i solucionar el problema amb un gest de racionalitat i honestedat, sempre el va gestionar amb covardia i demanant permís a la dreta), creaven un clima molt difícil d'explicar a qui no l'haja patit, però perfectament resumit en L'enemic del poble, la magnífica obra d'Ibsen.
Tanmateix, una generació de joves que no havíem viscut el canvi de règim espanyol, ens vam afegir a aquells sectors que continuaven lluitant per la racionalitat, i vam sortir al carrer per a dir en veu alta que la terra era rodona i que el rei anava despullat. I per dir-ho malgrat la indiferència dels nostres connacionals del Principat que passaven per nacionalistes sense ser més que regionalistes inconscientes del fet que el que s'estava -i encara s'està- jugant a València és, simplement, el futur de la llengua i la nació catalanes. I malgrat la violència de la dreta valenciana, acostumada a manar sense concessions a formalitats democràtiques d'ençà el 1939 i a fer callar la pusil·lànim secció valenciana del PSOE.
Van ser els anys de les primeres manifestacions del 25 d'Abril i del 9 d'Octubre, recuperades per una colla d'organitzacions independentistes i nacionalistes després d'una dècada sense més commemoracions que el paripé institucional del 9 d'Octubre. Uns pocs milers de manifestants, molt majoritàriament joves, van començar la recuperació del carrer a València, uns anys abans que Acció Cultural del País Valencià es decidira a afegir-se a la mobilització i capitalitzar-la, gràcies a la seva major capacitat organitzativa, i fer-la crèixer amb iniciatives com el Tirant de Rock.
Era inevitable. Les campanyes de criminalització orquestrades per Las Provincias, aleshores dirigida per María Consuelo Reyna, un personatge a l'alçada humana de Torquemada o Gobbels, eren una inducció constant a la violència i al racisme anticatalà. I la impunitat amb què actuaven a València, i encara actuen però amb cada vegada menys incidència, els grupuscles espanyolistes (explicítament o disfressats de blavers), sense que ni la policia, ni el govern civil (això que ara diuen delegació del govern) ni els tribunals feren absolutament res per impedir-ho, des dels temps de les bombes a Joan Fuster o a Manuel Sanchis Guarner, creava, i crea, un espai d'impunitat per a eixa violència induïda (i finançada), però en absolut espontània.
Era inevitable que passara un dia o altre. De fet, ja havia passat abans, quan un espanyolista matà Miquel Grau a Alacant, l'any 1977. O com, de fet, mataren Sanchis Guarner, qui no pogué resistir la campanya d'agressions que patí en els anys dels progroms feixistes contra els catalanoparlants conscients de la seua cultura. Si alguna de les moltes agressions que van tenir lloc aquells anys -i que mai van acabar amb detencions, malgrat les denúncies, i encara menys amb condemnes- no va produir cap mort, va ser simplement una qüestió de sort. Era inevitable que acabara passant. Va ser Guillem, però podia haver estat un altre d'aquells joves.
Quan vam assumir que Guillem havia estat assassinat, la principal preocupació va ser que la indignació no s'esgotara en les moltes mobilitzacions i actes que es van produir. Calia, a més, que aquella justa i irada indignació no es dirigira contra els autors materials d'aquesta i d'altres agressions, els joves espanyolistes de poca o nul·la ideologia i habitualment d'extracció social popular, carn de canó manipulable per una demagògia populista que els rescata de la seua manca d'autoestima i de futur, de la seua condició d'últims esglaons de l'escala social, per a elevar-los a raça superior («ser español») contra el jueu transfigurat en català, en aquell que parla una llengua bruta, que està sotmés no al mite de la banca usurera internacional jueva sinó al nou mite de «l'or de Pujol», a l'intel·lectual (sí, per a ells som «l'intel·lectual», aquell que té al seu costat la universitat, focus d'heterodoxia) que utilitza arguments negligibles com no-sé-què de la ciència, com si sobre la llengua no poguérem opinar -i pontificar- tots.
Calia mostrar als joves que els agressors no són mai realment els culpables, sinó que a aquests cal buscar-los en els que posen les condicions perquè això siga possible. En un nacionalisme espanyol que històricament ha estat un racisme «contra moros, jueus i catalans», i que, per molt que s'entesten alguns compatriotes que obliden la dita que «el camí de l'infern és empedrat de bona voluntat», és irreformable, com ens recorda pràcticament cada dia el PP.
La tasca assumida no era fàcil. Sense mitjans econòmics, sense premsa pròpia, sense coneixement de les lleis internes de l'anomenat poder judicial espanyol. Tanmateix, amb l'ajut de molta gent, jove i no tant jove, i amb el suport de molta solidaritat. Vam mobilitzar milers de persones. Vam utilitzar la nostra presència en el judici per dir allò que pensava tanta gent -que els responsables reals no estaven sent jutjats, que mentre no es solucionara el problema de fons, això és, mentre no s'acabara el populisme anticatalà atiat per la dreta a València, no s'acabaria amb les arrels del problema- fins el moment que continuar sent-hi podia interpretar-se com la legitimació d'un procés que estava clar que acabaria deixant impune l'assassinat. I vam convertir la por que ens volien fer respirar en convenciment que féiem el que havíem de fer, com tants milers de compatriotes a la frontera amb Espanya, oblidats pels seus connacionals d'Ebre enllà: defensar la racionalitat, que és l'única via que ha permés a la humanitat progressar, foragitar mites, prejudicis i fanatismes de tota mena, i aportar el nostre gra de sorra a aquesta lluita per fer-nos humans contra la voluntat d'uns pocs de governar-nos des de la ignorància.
Deu anys després, encara som aquí, i hem avançat. La construcció d'Europa, i el procés de globalització econòmica i d'emergència de regions econòmiques articulades, són elements que poden ser claus per a la nostra reconstrucció com a poble. D'aquí un temps -segurament encara massa per a nosaltres, que mesurem les coses a escala humana, encara que els processos socials tenen ritmes més lents- hom recordarà aquest període de la història de València amb la mateixa vergonya que hom recorda el judici a Galileu per afirmar que la terra gira al voltant del Sol i, alhora, amb el mateix orgull que hom recorda la lluita dels enciclopedistes contra les tenebres absolutistes o la del darwinisme contra el mite creacionista. Aleshores, potser Guillem ja no serà recordat, com moltes de les víctimes no insignes de la Inquisició o del macchartisme. Perquè haurem acabat amb les condicions que van fer possible el seu assassinat. Tanmateix, mentrestant, cal continuar afirmant en veu alta que la terra és rodona.
Toni Gisbert, portaveu de l'acusació popular per l'assassinat de Guillem Agulló
LLUITA
10 anys sense Guillem Agulló (17-05-03)
El passat 11 d´abril es complien 10 anys de l’assassinat del jove independentista i antiracista de Burjassot per un grup de feixistes a Montanejos. Hui encara es recorden les irregularitats que envoltaren el procés, així com els intents per despolititzar el crim, que va gaudir d’una vergonyosa impunitat, denunciada constantment per l’acusació popular. Només Pedro Cuevas fou inculpat, i passà 4 anys a la presó dels 14 als que havia estat condemnat. Durant la darrera setmana, diversos actes han recordat el trist esdeveniment que va commocionar els moviments socials del País Valencià.
Redacció/València
No fou una casualitat. Aquesta és la conclusió que es va treure quan va ocórrer tot, i la que es manté deu anys després. La ciutat de València vivia una situació peculiar, amb una abundant presència de joves d’ultradreta que feien de les seues amb total impunitat, fins que va passar allò del Guillem. Cinc anys abans, s’havia creat Acción Radical, grup neonazi promogut per José Luís Roberto, i que el 1992 havia reunit neonazis de tot Europa en un Concierto por la raza. Existia llavors el Kasal Popular del carrer Flora, punt de reunió de nombrosos col·lectius revolucionaris i progressistes de diversa orientació, i una plataforma de cultura que concentrava la major part de les activitats reivindicatives de la ciutat, i des d’on s’articulava gran part de la lluita antifeixista. Estava al punt de mira, com Guillem Agulló i Salvador, que tenia 18 anys, militava a l’ organització independentista Maulets i formava part també del col·lectiu antiracista SHARP. Pretenia passar les vacances de Pasqua amb uns amics a la localitat de Montanejos, a l’Alt Millars, on seria assassinat d’una navallada al cor després de rebre una pallissa. Els amics de Guillem van ser retinguts per la Guàrdia Civil durant sis hores, sense poder trucar a casa, tot i ser menors d’edat. Mentres, els assassins dormien tranquil·lament a Montanejos. Començaria aleshores el que fou una contundent i massiva resposta contra la ultradreta al País Valencià, i que, malgrat els intents per despolititzar el crim per part dels sectors dretans, va evidenciar la impunitat amb què actuaven aquests grups arreu de l’Estat.
Intoxicació informativa
El periòdic Las Provincias, llavors en mans de M.Consuelo Reyna, encetà una campanya de desprestigi sobre Guillem, i també de tota la mobilització que hi va haver arran de l’assassinat, incloent el Kasal Popular. Segons el diari, veure motivacions polítiques en l’assassinat de Guillem, era “muntar-se un xiringuito ideològic d´allò més marruller”, referint-se a la preocupació que van manifestar els membres del PSPV, Joan Lerma i Emèrit Bono davant l’assassinat. El diari havia portat sempre una línia bel·ligerant contra qualsevol moviment d’esquerra, sobretot contra l’anomenat catalanista, creant un cultiu apropiat perquè aquests col.lectius sigueren el blanc principal de la ultradreta més cavernícola.
Així de sospitós fou igualment l’assassinat de Davide, un jove galec resident a València, després d’haver aparegut diverses vegades assenyalat al periódic Las Provincias, i que morí en extranyes circumstàncies a mans d’un desconegut individu aprop del Kasal Popular. Davide era membre de l’Assamblea Anti-Feixista i participava activament en tota la campanya de denúncia de l’assassinat de Guillem.
Seguint la linia de Las Provincias estava el Grup Vinatea, afí a Unió Valenciana i al Grup d’Acció Valencianista, que va omplir la ciutat de pintades justificant el crim, acusant Guillem de catalanista. Cap membre d’aquest grupuscle blaver ultradretà fou identificat, ni tampoc es va actuar contra la penya ultra del València C.F. Yomuss quan penjaren a les grades una pancarta que deia “Guillem, Jódete”. José Luis Zapater Aguirre, àlies Titín, i Rodriguez Hessless, Barragan, dos coneguts skins nazis, van ser els qui col·locaren la pancarta, que va durar més de 45 minuts a les graderies.
Carn de canó
Els assassins de Guillem es van entregar a la policia. Eren cinc joves de Marxalenes, un barri obrer de la ciutat, que havien simpatitzat amb Acción Radical i amb Yomuss, tot i que ells negaven tenir ideologia feixista, així com que l’agressió estagués motivada per qüestions polítiques. Però Guillem ja havia advertit els seus amics que els nazis anaven a per ell.
El dia 16 d’abril, vora 3.000 persones es manifestaren pels carrers de València, en la primera gran mobilització que va ajuntar organitzacions, partits, sindicats i personalitats culturals i polítiques de tot el país. Pere Camps, portaveu de SOS Racisme, culpa el Ministeri de l’Interior de l’assassinat de Guillem, per la seua “absoluta passivitat amb els grups nazis organitzats”. Els actes que commemoraven el popular 25 d’Abril arreu del País Valencià esdevingueren homenatges al jove de Burjassot, i un toc d’atenció per tota l’esquerra nacionalista, que potser havia oblidat que estava a primera línia de tir del feixisme espanyol. Aquest mateix 1993, diversos membres de l’organització neonazi i paramilitar Acción Radical són detinguts després d’apunyalar una persona al barri del Carme de València i ferir-ne dues més. La policia escorcolla la seu del grupuscle i hi troba un vertader arsenal: navalles, arcs, pals, etc. Els integrants d’aquesta banda passarien poc a poc a nodrir les fileres dels partits de la nova extrema dreta (Democracia Nacional i España 2000), com és el cas de Manuel Canduela Serrano. Tota aquesta cadena d’esdeveniments van portar aquests individus a actuar amb molta més discreció, deixar-se crèixer els cabells i abandonar l’estètica skin. Durant poc de temps, els nazis es van amagar, però seguien ahi.
Irregularitats al judici
El judici no se cel·lebraria fins l’octubre de 1995 a Castelló. Els acusats éren Pedro Cuevas, Gerardo Mora, Juan Manuel Sánchez, José Camilo Cuñat i Francisco Garcia, i només el primer compliria condemna. L’acusació popular la formaven nombroses organitzacions socials, partits i sindicats, i estava encapçalada per l’organització independentista Maulets, que va denunciar la rendabilitat que oferia assassinar un jove d’esquerres, amb l’absolució de tots els implicats excepte Cuevas, i amb una reducció de la condemna per “arrepentiment espontani”. L’organització independentista es retiraria del judici al perdre la recusació contra el jutge, què consideraven no estava sent objectiu al no tractar el cas com un assassinat polític, sino com un homicidi. A més, durant la primera sessió del judici, vora 300 joves es desplaçaren a Castelló per protestar a les portes del jutjat, on la policia va carregar indiscriminadament, i posteriorment, emmig de l’autopista A-7, retendria els autobusos i conduiría els manifestants a comissaria.L’únic acusat finalment fou Pedro Cuevas, que passaria fins l’any 1998 a la presó, mentre que els altres quatre inculpats van ser absolts i alliberats l’any 1996. La manera en què es va resoldre la mort de Guillem als tribunals va indignar tant la família com els amics i amigues del jove de Burjassot, ignorant, a més, les manifestacions populars que reclamaven una major pressió sobre la ultradreta, capaç de portar a terme accions d’aquest tipus amb una perillosa rendabilitat penal. L´Audiència va considerar que l’assassinat de Guillem havia estat “una pelea frente a frente entre dos grupos de personas al mismo nivel”, resolució que va indignar tots els sectors socials que havien portat a terme la campanya per denunciar la impunitat feixista, que ara s’evidenciava. Maulets va emetre un comunicat on denunciava que, amb aquesta sentència, el tribunal “se situa al costat dels assassins”. Ja no era una qüestió d’aplicar la cadena perpètua als assassins, sinó de desfer el nus de tot el que havia estat una nit de ganivets llargs orquestrada per més altes esferes, i que ara quedaven impunes.
Diversos actes d’homenatge en el desè aniversari
Redacció/València
Diversos actes commemoraren el passat 11 d’abril el desè aniversari de l’assassinat de Guillem Agulló i Salvador. A la seua localitat natal, Burjassot, tingué lloc una concentració silenciosa a les vuit de la vesprada a les portes de l’Ajuntament que fou seguida d’una marxa fins els locals de l’associació cultural Bassot i on es celebrà posteriorment un acte d’homenatge en el que es recordaren les motivacions polítiques que hi hagueren al darrere de l’assassinat.
Per la seua banda, l’organització independentista Maulets, de la que fora militant Guillem Agulló a principis dels anys noranta, reté un especial homenatge a Guillem el dissabte dia 12 amb l’organització d’una marxa pels carrers de Castelló i un concert posterior a la localitat de Borriana, i amb una manifestació a la ciutat de València. Aquesta, convocada conjuntament amb l’Assemblea Antirepressiva i sota el lema “La repressió no s’atura, les joves tampoc”, realitzà el trajecte pels carrers del centre comercial de la ciutat. Durant la marxa, es desplegaren pancartes d’homenatge a Guillem i en contra de la repressió contra el jovent organitzat i reivindicatiu, en referència als darrers incidents com l’ocorregut el passat més de febrer al barri de Benimaclet, al nord de la ciutat.
A més d’aquests actes, diverses publicacions, conferències i programes de ràdio, s’han fet ressò dels deu anys de l’assassinat de Guillem Agulló i Salvador.
José Luís Roberto; l’estela d’un assassinat.
Redacció
A la plana web del partit ultradretà España 2000, es pot trobar una peculiar crònica de la manifestació del passat dia 12 pels carrers de València. Els responsables d’aquesta formació reconeixen haver infiltrat una o vàries persones, una acció que en la seua terminologia militar anomenen “penetrar un comando zulú”, dins de la manifestació amb l’objectiu de filmar i fotografiar els assistents.
Precissament, és el lider d’aquesta formació, José Luís Roberto, el mateix que ja va participar en la campanya d’atacs a l’esquerra independentista durant finals dels vuitanta i principis dels noranta, i principal creador del grup Acción Radical i de la seua tapadera: l’empresa de serveis de seguretat Levantina. La implicació de Roberto al cas Agulló es relacionà ràpidament per la vinculació dels assassins de Guillem amb Acción Radical i la d’algun d’ells amb la pròpia empresa Levantina. Autèntic viver de l’ultraviolència feixista a la ciutat de València durant més d’una dècada, amb aquesta empresa dedicada a proporcionar serveis de seguretat a institucions públiques i privades, Roberto ha aconseguit quantiosos beneficis econòmics gràcies als contractes amb les institucions públiques governades pel Partit Popular; la vigilància de moltes Conselleries sobretot. Desapareguda Acción Radical, arran de l’assassinat de Guillem, José Luís Roberto segueix el seu camí com a home de negocis d’altres sectors econòmics que, com en el cas de la seua Levantina, solen alimentar les pàgines de succesos de la premsa corrent, com la seua recent estrenada faceta de representant a nivell estatal de l’Associació Nacional d’Empresaris de Locals d’Alterne (ANELA). Amb aquesta carta de presentació, Roberto ha aconseguit aparèixer a programes de màxima audiència de televisió estatal, a més de la seues participacions regulars a Canal 9.
Amb la plataforma política España 2000, José Luís Roberto intenta consolidar un projecte que li permeta aparèixer la versió española del Front Nacional Francés. Una relació que té més a veure amb certs negocis d’oci que s’estenen des de Marsella fins a Alacant i on apareixen antics membres de la legió francesa, mercenaris convertits e empresaris de la nit, i altres tipus de personatges no menys estrafalaris que el propi Roberto, d’àlias “El cojo” degut a una deformació que presenta en una de les seues cames, molt més curta que l’altra, i que ha d’igualar amb una ortopèdia que li dóna un cert aire criaturesc.
Més enllà d’aquesta relació, el projecte España 2000 només ha estat, d’un moment, un reclam per a camises blaves de sempre i les clàssiques forces de xoc, les “petites criatures formades als campaments de joventut” i als gimnasos de l’empresa Levantina.
L'AVANÇ
Puntualitzacions del Bloc a Guillem Agulló.
(22-04-03)
El Bloc Nacionalista Valencià vol fer unes puntualitzacions en relació amb la següent afirmació de Guillem Agulló publicada en el número 982 d'aquesta revista: "aleshores signaven C. Vinatea. Curiosament, d'aquells blaveros ara n'hi ha que s'han apuntat al Bloc Nacionalista Valencià; hi han entrat els blaverets i me n'han tirat a mi".
1) En el Bloc Nacionalista Valencià no milita ni militarà cap "blaveret" vinculat al grup Vinatea ni al GAV ni a cap grup violent. El Bloc i alguns dels seus militants han estat objecte d'agressions per part d'aquests grups i ho ha denunciat als tribunals i a l'opinió pública.
2) Guillem Agulló no va ser "tirat" del Bloc. En un moment determinat ell i altres persones es van trobar en una situació de doble militància, al Bloc i a Esquerra Valenciana. Com que aquesta situació no està permesa per la llei, van haver d'escollir i, lliurement i per la seua voluntat, Guillem Agulló va preferir l'opció d'EV.
3) El Bloc ha manifestat sempre la seua solidaritat amb la família Agulló i ha condemnat de manera clara i contundent el crim polític que costà la vida al jove Guillem Agulló i Salvador i la posterior criminalització i persecució que ha patit la seua figura.
Ferran Puchades, secretari d'organització del Bloc
EL TEMPS (nº 984)
La vesprada del dissabte, dia 12, al voltant de 1000 persones s'han manifestat a la ciutat de València en record de Guillem Agulló.
(12-04-03)
La manifestació ha començat en la plaça de Sant Agustí i després d'un llarg recorregut (carrer Sant Vicent, plaça de l'ajuntament, Barques, Parterre, carrer Colom, plaça de Bous) ha tornat a la plaça Sant Agustí on s'ha dissolt sense cap problema ni incident. La manifestació estava encapçalada per una pancarta que feia referència a l'assassinat de Guillem Agulló i al lema de la manifestació. "La repressió no s 'atura...les joves tampoc!!" Els manifestants entre que es trobaven els pares de Guillem Agulló i dels cinc joves llibertaris recentment detinguts anaven expressant el rebuig al feixisme, a les injustícies socials, contra la guerra, contra la repressió, contra la tortura i en favor de la ilegalització del PP.
Joves dels dos gèneres han desplegat dos pancartes. La primera de l'Assemblea Antirrepressiva, s'ha penjat en les estructures metàl·liques d'una obra, al costat de l'ajuntament i damunt de la cafeteria Noel i deia: STOP A LA REPRESIÓN. La segona en el carrer Colom a l'altura de un vuitè pis i damunt d'un gran anunci d'un edifici en restauració que ha sigut esquinçat per a permetre despenjar una gran pancarta de més de 40 m2 signada per MAULETS i que deia: L'ESTAT ESPANYOL TORTURA, EMPRESSONA I ASSASSINA. Cal destacar en els dos casos la preparació i sang freda dels joves que han realitzat el desplegament de les pancartes tècnicament molt bé i amb cura de tots els detalls per a que les pancartes quedaren ben agafades.
Uns altres joves substituint l'esprai per la col·locació d'unes cintes adhesives a la manera que se utilitzen en obres o la mateixa policia per impedir el pas en segons quins llocs, anaven col·locant entre fanals i diversos elements del mobiliari urbà les dites cintes que portaven escrit: STOP A LA REPRESSIÓ.
A destacar l'actuació de la policia municipal que anava facilitant l'avanç de la manifestació tallant la circulació al seu pas i la no actuació dels antidisturbis que estaven desplegats al llarg del recorregut.
Extret de radiocatalunya.ca
Manifest de l 'Assemblea Antirepressiva i Maulets
11 d 'abril: 10 anys de l 'assassinat de Guillem Agulló. La repressió no s 'atura...les joves tampoc!! (11-04-03)
Guillem Agulló, militant de Maulets i Sharp, va ser assassinat l '11 d 'abril de 1993. Aquest crim (que va ser un altre crim d 'estat com es voria més endavant al judici), no va ser una casualitat ni una agressió o baralla sense més entre feixistes i antifeixistes. Guillem Agulló, igual que el jove Davide, assassinat també poc desprès, eren d 'aquells militants que reviscolaren els moviments socials combatius a la ciutat de València durant eixos anys. Des del treball dins el Kasal Popular de Flora 6, van aconseguir trencar les barreres sectàries que sempre trobem dins els nostres moviments per trobar una coordinació i una mínima unitat d 'acció que va potencialitzar en gran mesura el nivell de la lluita de les joves de la ciutat de València.
Desprès de 10 anys, moltes coses no han canviat a la nostra ciutat. Els grups feixistes continuen actuant amb total impunitat, com demostra la manifestació i posteriors agressions cap a immigrants realitzades a Russafa el 2 de març de l 'any passat. Al mateix temps, els governs espanyols i valencians, abans del PSOE i ara del PP (dos gossos amb la mateixa corretja), reprimeixen les joves amb brutalitat i contundència. Als darrers temps, coincidint amb la pèrdua de llibertats a nivell mundial i estatal (la persecució del terrorista, traduïda en una brutal guerra imperialista i capitalista contra el poble iraquià), a la ciutat de València hem pogut viure nombroses detencions, judicis a defensores de la terra (a La Punta, Benimaclet...), agressions policials a festes populars i, sobretot, l 'empresonament de 4 joves llibertaris durant 5 mesos pel simple motiu objectiu de la seua ideologia i pràctica militant.
Igual que fa 10 anys mataren per sempre a Guillem, ara també ho han intentat amb aquests 4 joves, però no ho han aconseguit. I no han pogut perquè, precisament, les joves dissidents de la ciutat de València han reprès l 'exemple del Guillem Agulló, de Davide i de tants altres i hanreprès la unitat i la cohesió entre els moviments socials, la qual cosa ha demostrat que les joves són el motor i el futur de l 'alliberament i que la unitat ens farà fortes per vèncer l 'enemic, que és el millor homenatge que podem fer a aquells que perderen la vida lluitant per la llibertat.
Per tot això, l 'Assemblea Antirepressiva de València i Maulets convoquen “les joves perquè eixim al carrer, recordant que fa 10 anys que assassinaren Guillem Agulló, i dient ben fort que la repressió no s 'atura, però que les joves tampoc.”
Manifestació: dissabte 12 d 'abril. 18 hores. Pça Sant Agustí (València. L 'Horta).
L'Avanç
Guillem Agulló
(11-04-03)
Persones ben informades, fins i tot periodistes presents, han parlat sense embuts d'atac intencionat contra els periodistes en relatar les darreres i luctuoses agressions a l'Hotel Palestine. Si això és així, i els indicis són abundants i significatius, qui va donar l'ordre d'obrir foc és un malvat, un ésser moralment monstruós, un abominable cínic i una persona perillosa, amb possessió d'armes legals. No hi ha cap mena de justificació per a l'atac a l'Hotel Palestine: matar el missatger continua essent una pràctica que repugna el sentit comú i la moral. Algú ho investigarà?
Avui fa deu anys, moria assassinat el jove valencià, de Burjassot, Guillem Agulló. Potser recordeu aquells horribles fets, aquella policia que no perseguia els assassins, aquella investigació que mai no arribava, aquells judicis tous i distrets. Tant se val que hi hagués testimonis -com a l'Hotel Palestine-, tant se val que hi hagués denúncies responsables d'haver detectat presència d'escamots nazis a Montanejos, on van matar en Guillem, com ara el mateix alcalde del poble. Guillem Agulló, mort violentament en plena joventut, era membre de Maulets i del col·lectiu antirracista SHARP. Ja han passat deu anys i encara estem esperant una investigació, una explicació, un judici, una aplicació del dret, un respecte a la llei.
Contrasten, aquests casos, amb el d'altres morts, i això és indignant: és inadmissible que matin a trets ningú, sigui de dretes o sigui d'esquerres, sigui independentista o sigui espanyolista. Però els col·lectius protegits i les ideologies simpàtiques reben un suport que no reben els altres, en què el pes de la llei esdevé tèbia blanesa. Cada ciutadà tenim el deure i el dret de rebre el ple suport de les autoritats en cada acte de salvatge agressió; i les autoritats tenen l'obligació de no discriminar unes víctimes d'altres víctimes. ¿En què queden aquelles hipòcrites paraules, quan condecoraven el torturador Melitón Manzanas, que per a l'Estat totes les víctimes del terrorisme són iguals? Què passa quan els terroristes són nazis? Aleshores ja no val? Què passa quan els agressors porten una bandera aliada a les mans? ¿Aleshores ja no hi compta? La condemna, ¿depèn no dels actes sinó del passaport, del carnet de l'agressor? On hem arribat?
¿I encara sorprèn la reacció popular a la guerra?: la llarga escalada de la immoralitat n'és la causa.
Isabel-Clara Simó
AVUI
Comunicat de Maulets la Plana
1993-2003; 10 anys dient no al feixisme; Guillem Agulló (05-04-03)
Enguany fa 10 anys. Va ser l’11 d’abril de 1993 al poble de Montanejos Si, enguany ja fa 10 anys de la brutal agressió que va costar la vida al nostre company Guillem Agulló i Salvador, membre dels col.lectius Sharp i Maulets. El seu únic delicte era ser un jove independentista i d’esquerres; éssent aquesta consciència i entrega generosa de lluita allò que no li podien perdonar els seus assassins, uns neonazis del barri de Marxalenes de la ciutat de València que se n’ anaren, després del crim, cantant el Cara al sol, com en les millors èpoques de la dictadura que tots crèiem superada. Aquest crim no fou una baralla entre joves, com molts i moltes ens volien fer creure. Aquest crim formava part de tota una campanya d’intimidació contra el jovent dissident per ofegar les idees independentistes i revolucionàries que podien enturbiar alguns sectors del poder.
Si, han passat 10 anys...Però el feixisme encara està present. I no només en la presència de grups nazis, sinó també en l’ampara, protecció i complicitat que tenen per part de l’estat. És evident la vinculació que les bandes nazis tenen amb l’estat monàrquic nomenat per Franco. L’estat els dóna alé, els inspira, dirigeix i protegeix. Gaudeixen de total impunitat. Com és el cas dels assassins de Guillem. Només cal adonar-se’n que molts nazis son membres o tenen relació amb les forçes armades, els cossos policials o d’empreses de seguretat, com és el cas de la coneguda Levantina de Seguridad. En estos temps que tant es parla d’il.legalitzacions, els nazis gaudeixen de llibertat absoluta per fer apologia del genocidi, del racisme, i, en definitiva, d’ emprar la violència cap aquells i aquelles que no son o no pensen com ells.
A més, la política del PP (amb el seguidisme dels PSOE i altres partits) va encaminada a un retall de llibertats i d’un espanyolisme propi del franquisme más ranci, com es pot demostrar amb la il.legalització de les idees, la repressió, les tortures, la racista llei d’estrangeria, etc, etc... Per tant, és obvi que amb els actuals partits procapitalistes i espanyolistes, especialment amb el PP, es forma un caldo de cultiu idoni pel feixisme, que aquest grups de nazis indesitjables, clar està, aprofiten.
Hauran passat 10, 20, 40, 100 anys o els que siguen, però la memòria de Guillem Agullo continuarà viva, com a símbol de la lluita antifeixista i de la lluita d’un jove pel seu poble. Sí, el feixisme continua i és per això que la lluita antifeixista i independentista ha de continuar amb més força que mai.
Ni un pas enrere davant del feixisme.
El nostre millor homenatge: la victòria..
Maulets la Plana | Puntbarra.com
<< Tornar