A cavall entre els anys 80 i 90, dos jugadors, dos autèntics tot-terrenys, van protagonitzar uns duels espectaculars i titànics, que van tenir com a escenari el poste baix. Audie Norris i Fernando Martín ens van donar tot un exemple de com havia de jugar un PIVOT prop de l'aro. Les seves maneres de guanyar la possició, l'ùs del cos, les empentes, els 1x1 amb tota mena de moviments, el joc físic i intimidatori, i el profund respecte que es tenien aquests dos enemics dins la pista, van escriure una pàgina brillant en la lliga ACB.

Després de jugar 3 temporades a la NBA (Portland Trail Blazers), Norris aterra a Europa, disposat a aconseguir tot allò que els seus maltrets genolls li havien impedit a la millor lliga del món. El Reial Madrid va desestimar el seu fitxtage després d'estar un període de proves al.legant que no estava bé. Audie se'n va a Treviso, equip pont fins que l'ant 1987 arriba al Barça. Recordo el primer dia que va arribar a l'aeroport. La pinta que feia era bastant decebedora i semblava venir amb molts quilos de més. El següent record que tinc d'ell va ser el primer partit que li van televisar, un d'aquells de la Lliga Catalana que servien de preparació per la lliga. Norris va jugar només 6 minuts!!!, però en aquell temps es va ficar ja a l'afició culer a la butxaca. Jo mai havia vist un jugador fer tantes coses i tan bé i espectaculars en tan poc temps:IM-PRESIONANTE. Aquell dia, el pivot va tenir la primera lesió de genolls vestint de blaugrana, uns genolls que van tenir amb la por al cos a tothom cada cop que Audie esmaxava, taponava, agafava un rebot...

Fernando Martín va sortir de la pedrera de l'Estudiantes, com tants altres. Després de jugar la final l'any 1981, amb Vicente Gil, Del Corral, López Rodríguez i Slab Jones de companys, va fitxar pel Reial Madrid, equip que només deixaria una temporada per convertir-se en el primer jugador espanyol en jugar a la NBA (com Norris a Portland).

Els dos jugadors eren completíssims, Físicaments eren dos monstres, però als seus kilos hi afegien una bona velocitat de moviments en espais curts i un bon tir, cosa que els feia més difícils de parar. Potser Martín era més previsible en el seu joc, però el seu semiganxo era indefensable (ell li deia "morcilla" a aquell tir tan peculiar). Defensava i rebotejava de manera implacable, va ser dels primers pivots en sumar-se als contraatacs i arribar ràpid a campcontrari, i quan rebia al poste baix era imparable. A això calia sumar un bon tir a 4-5 metres. Norris feia de tot. Apart de defensar i anotar des de totes les possicions tenia un don especial per a donar grans passes, demostrant una visió de joc digne dels millors bases. El pivot blaugrana intimidava en defensa amb els seus impresionants taps i amb els poderosos rebots (a molts se li treien les ganes d'anar al rebot ofensiu), era ràpid, anotava des de fora, penetrant, amb moviments increïbles en el poste baix que ningú podia defensar, i sobretot no desperdiciava cap ocasió de posar el Palau en peus amb una esmaixada o amb un passe sense mirar. Un espectacle en estat pur.

El fet que els dos fossin tan semblants i que juguessin en dos rivals tan encarnissats com Barça i Madrid, que tinguessin aquell caràcter guanyador tan especial, aquella àurea que arrastra a tots: companys, seguidors, rivals.., i aquella capacitat de lideratge en qualsevol moment del partit i de la temporada, van fer dels dos un mirall on ens vam mirar tots els que estimem aquest esport.

Fernando Martín va morir en un accident de cotxe l'any 1989. A l'enterrament, no hi va faltar Audie, que esprés va declarar que des de la mort del seu rival i amic, ja res havia estat igual a la lliga ACB. Ningú més al Madrid va portar la samarreta amb el 10 a l'esquena, que va quedar penjada al Saporta.

Un dels enfrontaments més esperats d'ambdós va ser la Copa del Rei del 1987. El Madrid va arribar en millor forma que el Barça, i tothom estava expectant sobre la lluita que havien de tenir Norris i Martín sota l'anella, i Nacho i Corbalán dirigint les squadras. La inal va ser molt igualada i es va decidir en el tram final. Els blancs guanyaven de 4 a falta d'un minut. El Barça anota i fa falta ràpida a continuació. El Madrid renuncia als tirs lliures i treu de banda (això es podia fer en aquella època), però Romay fa falta en atac en la jugada següent. Els cules tenen la darrera acció del partit per guanyar, i davant la ferotge defensa sobre Epi i Sibilio, Solozábal va quedar lliure i va antar un triple antològic que tots els seguidors del Barça recordem quan estem una mica depres.
Aquella Copa del Rei li va entregar al capità del Barça el president de la comunitat autonòmica on es va jugar la final, un senyor baixet amb bigotet al qual no li deuria fer molta gràcia els colors de la samarreta dels guanyadors ni les senyeres qu