Si fem una repassada als dominadors del bàsquet europeu de les darreres dècades trobarem seleccions, equips, jugadors i entrenadors iugoslaus per tot arreu. ¿Perquè aquest domini?. Desconec el perquè de tot plegat. Els que saben d'això ofereixen moltes teories, jo particularment crec que es reuneixen per una banda una matèria prima excel.lent, amb la població més alta d'Europa i amb una capacitat innnata per competir i desitjosa de ser els millors, i per una altre cantó tot un planter d'entrenadors que des de fa molts anys van ser pioners en estudiar aquest esport i que han marcat la pauta del treball tècnic i tàctic temporada rera temporada, i que han sabut conduir tota l'energia que destil.laven els jugadors.

25 anys després de que un militar de l'exèrcit de Salvació americà, anomenat William Willand, introduís el bàsquet a Iugoslàvia, la selecció participava en el seu primer Mundial, quedant en darrer lloc. Una selecció que va anar sense entrenador i on entre altres hi figurava un tal Boris Stankovic.

En els seus primers anys, el bàsquet balcànic té un enorme deute pendent amb una persona, el mestre Alexander Nikolic, el pare d'aquest esport en aquell país, el qual va ser el gran impulsor del desenvolupament del bàsquet en les escoles i el forjador de les primeres generacions de grans jugadors. Nikolic va estar un munt d'anys com a seleccionador nacional, i va dirigir l'Estrella Roja, la Virtus i la Fortitudo de Bolonya, i el temible Ignis de Varese de Meneghin i Bob Morse.
La primera medalla com a selecció va arribar l'any 1961, a l'Europeu de Belgrad, amb Radivoj Korac com a pivot-estrella de l'equip. Els iugoslaus van perdre la final amb URSS. El primer metall olímpic arribaria més tard, a Mèxic'68, ja amb la presència de Kresimir Cosic a l'equip. Korac i Cosic formaven un tàndem interior demoledor (Korac inclús tirava els tirs lliures "a cuchara"), però no van poder derrotar a EEUU a la final.

La dècada dels 70, amb la inesperada mort de Korac en un accident de trànsit, obria pas a la generació dels Slavnic, Cosic, Dalipagic, Delibasic i Kikanovic. Increïble veure'ls junts en un mateix equip. Aquests jugadors van ser els primers en poder obtenir per fi medalles d'or per al seu país.
Cosic va ser dels primers pivots grans d'Europa amb capacitat per moure's per la pista com un aler. Era un defensor excepcional, un gran rebotejador i molt eficaç en atac. Va jugar a la NCAA 3 anys i va estar a punt de jugar a la NBA ja que tenia ofertes dels Lakers i dels Celtics (en aquella època!!!) però va preferir el seu país.
Slavnic era el típic entrenador en pista. Sumament intel.ligent, era l'exemple típic de jugador iugoslau, ja que a la seva excel.lent tècnica i bon tir, unia una mala llet inmensa que desquiciava a la majoria de rivals. Amb la Penya va ser capaç de liderar un equip que guanyaria la LLiga per davant del Madrid i del Barça, els grans dominadors de l'època.
Kikanovic era tot un element. Pocs jugadors trobarem a la història amb el caràcter i la raça que destil.lava Dragan per tots els poros. Amb Slavnic de mestre, Kikanovic va oferir tot un recital de partits inmensos i de trifulques de tot tipus, les més recordades amb Meneghin i els italians de rivals.
Delibasic i Dalipagic, molt més tranquils, aportaven la classe en estat pur, i van sentar càtedra allà on van anar. Dalipagic va batre tots els rècords d'anotació a la Lega, i a Madrid no oblidaran mai els bons moments que Mirza els va proporcionar al pavelló Raimundo Saporta.
Tots ells van guanyar 3 Europeus, 2 Mundobàsquets, 1 JJOO, van ser plata als JOO de Montreal, i van ser els antecessors d'una nova generació de jugadors descarats, al capdavant dels quals estava el malograt Drazen Petrovic.

Problablement Drazen ha estat el jugador més genial de la història del bàsquet europeu. A la seva increïble capacitat ofensiva, amb un domini absolut del dribbling i del tir, unia una capacitat innata per provocar als rivals fins a mofar-se d'ells cada cop que podia (com Iturriaga ha de recordar), i un instint guanyador implacable. La seva maquinària atacant el va portar a la NBA, convertint-se en el primer jugador forjat a Europa amb vítola d'estrella a la millor lliga del món. Amb ell, Iugoslàvia i la Cibona marcarien una època plagada de secundaris il.lustres com Cveticanin, Nakic, Cutura... que van crèixer a l'ombra del geni de Sibenik.

A final de dècada, Iugoslàvia reuniria entre els anys 89 i 91 el considerat millor equip de la història del bàsquet europeu. Aquest petit país va presentar a l'Eurobàsquet del 89 a Belgrado una selecció amb Petrovic, Kukoc, Radja, Divac, Paspalj, Danilovic, Vrankovic, Djordjevic, Zdovc, Perasovic, Savic, Obradovic...una autèntica constel.lació d'estrelles NBA i un autèntic espectacle amb majúscules en pista. Els plavi van arrasar a la Grècia de Gallis a la final en uns 20 primers minuts antològics. Després vindria el Mundial d'Argentina al 90, amb victòria davant els EEUU de Mourning, Kenny Anderson, Owens... i l'Eurobàsquet d'Italia 91.
La guerra dels balcans i la desmembració de l'antiga Iugoslàvia va portar aquests talents a emigrar als EEUU convertint-se tots en jugadors de renom a la NBA, i va fustrar un hipotètic duel l'any 92 entre el Dream-Team dels JJOO de Barcelona i el Dream-Team d'aquesta generació de descarats i talentosos jugadors.

La irrupció de Toni Kukoc va representar una revolució a Europa. No havíem vist mai un 2.07 amb capacitat per jugar en totes les possicions del camp, amb un domini tan gran del joc en totes les facetes. Al front de la Jugoplàstica, i amb Dino Radja, un fantàstic pivot amb un tir excel.lent i un joc al poste baix imparable, Perasovic, una autèntica ametralladora que s'ha retirat fa poc, i Savic, un gladiador dels taulells, al costat, va guanyar 3 Copes d'Europa que els culers no oblidaríem mai. Amb tot fet al vell continent, va creuar l'Atlàntic per guanyar varios anells compartint màgia amb el gran Michael Jordan i completant el millor palmarès de qualsevol jugador europeu en tota la història.
Vlade Divac és un dels altres jugadors històrics de la darrera dècada. Tot i que la seva carrera no va començar molt bé ja que va perdre una pilota decisiva en la semifinal contra URSS del Mundobàsquet d'Espanya, es va refer amb escreix i encara ara és un jugador contrastat, respectat i molt valorat a la NBA.
De les darreres generacions destaquem Djordjevic, Danilovic, Bodiroga, i per sobre de tots Stojakovic, jugadors que han portat la veu cantant del bàsquet al vell continent en els darrers anys.

Si bé hem destacat jugadors, seria injust no destacar la tasca dels entrenadors iugoslus, que seguint la línia Nikolic han dominat Europa. De tots ells destacarem Zeravica, Maljkovic, Ivkovic,Pesic, i sobretot Obradovic, capaç de fer campió d'Europa els equips on va. Tots ells s'han emportat un tant pe cent molt elevat dels títols en joc i han marcat la pauta a seguir en molts aspectes d'aquest joc tan apassionant.

Ja veieu que la quantitat de noms que han sortit és impresionant, però potser ho és més la quantitat que han quedat "en el tintero" i que no han tingut cabuda en el reportatge.