A la NBA estem acostumats a veure jugadors que encara tenen un bon rendiment per sobre dels 40 anys, i als quals l'edat, lluny de ser un obstacle, sembla ser un valor afegit. Jabbar, Stockton, Malone són alguns exemples d'aquest fet. A Europa, potser Dino Meneghin i Oscar Schmidt han estat els representants més il.lustres d'aquest club dels 40 anys. A l'ACB, potser estem encara lluny del respecte que tenen els americans envers els jugadors veteranos, i hi ha una tendència més clara a voler jubilar inclús abans de temps i sense justificació als jugadors que, no ja arriben a la quarentena, sinó també aquells que fan els 30 (ex: a Epi des de que va fer la trentena es parlava de jubilar-lo ja).

En Joan Creus és un d'aquests jugadors que ens hauria de fer replantejar aquesta tendència a mirar malamentla gent que fa molts anys que circulen per les pistes de l'ACB, i començar a reconèixer el mèrit que té el mantenir-se a un nivell alt a una edat avançada. En Chichi va assolir els seus èxits més rellevants un cop superats els 40 tacos, i a més, ho va fer com a base titular i peça insustituïble del TDK que va fer història guanyant una Copa del Rei i una lliga ACB.

Fill de jugador i entrenador, en Joan va mamar molt bàsquet ja de petit a travès del seu pare, i juntament amb e seu germà Jordi va crèixer envoltat de la pilota taronja. Amb 16 anys va debutar amb el sènior del Ripollet, que jugava a Segona Divisió, en un partit contra La Salle Barcelona. En acabar la temporada 74-75 va fitxar per l'Hospitalet a instàncies del seu entrenador, Joan Coma, que havia estat el seu coach a Ripollet, i amb un primer sou de 20.000 pts, va debutar a la màxima categoria en un partit contra el Bascònia (6 pts). En aquest club va ser batejat pels veteranos com a "Chichi" per la seva poca alçada.

Dos anys després fitxa pel Granollers,club on jugaria més anys convertint-se en el jugador franquícia dels bons i mals moments. El seu fitxatge pels llavors Areslux va significar el primer on es pagaven diners per un traspàs (500.000 pts). En una primera etapa, en Joan juga tres temporades per fitxar posteriorment pel Barça, on aconseguiria una Lliga, dues Copes del Rei, dues Lligues Catalanes i un sots-campionat de la Recopa. Però a Creus li agradava massa jugar a bàsquet, i la presència de Solozábal, tot un símbol del Palau, el feia estar en un segon terme en quant a protagonisme i sobretot en minuts, per la qual cosa, després de dues temporades va tornar a Granollers, tot i tenir un contracte més baix.

L'any 1983 és selecciont per primera vegada per Antonio Díaz Miguel, obtenint la medalla d'argent de l'Europeu de França on es va perdre la final amb Itàlia, però es a poder guanyar Rúsia a les semifinals amb una cistella d'Epi. Chichi però no aniria a Los Angeles en els JJOO del 84.

Amb el Cacaolat Granollers, en Joan i els seus van aconseguir portar a l'equip a les fites més altes, convertint-se durant anys, i mentre els diners van aguantar en el quart o cinquè millor equip de la Lliga ACB, després de Barça, Madrid i Penya. La seva presència als play-offs era habitual, i l'equip va jugar dos cops la final de la Lliga Catalana.

La temporada 90-91 va obrir una etapa de vaques magres per l'entitat, sumisa en molts problemes econòmics, que van portar als de Granollers a jugar el play-off de descens i la desparició dos anys després. En Chichi tenia 37 anys i semblava que l'adéu estava prop.

El seu següent equip també va ser català, i en Joan va fitxar pel TDk per substituir el seu germà Jordi, que es retirava. Aquell equip de Manresa va obrir una etapa gloriosa pel club, i de la mà del de Ripollet va poder guanyar Lliga Catalana, Copa del Rei i finalment la increïble Lliga ACB que fins l'any 97-98 semblava reservada als de sempre: Barça, Madrid, Penya. Anem a pams.

Ja en el primer any a Manresa, l'equip dirigit per Pedro Martínez es va classificar per jugar competició europea (la Korac de llavors) al quedar setè a la lliga (rècord del club). L'any següent, ja amb Salva Maldonado a la banqueta, el TDK queda en una històrica 4ª possició, quedant a un pas d classificar-se per la Lliga Europea.

No és fins la temporada 95-96 que l'equip de Chichi assoleix el seu primer gran èxit, guanyant la Copa del Rei al Barça en l'edició celebrada a Múrcia. A la final, en Joan Creus va decidir el partit amb un triple des de la cantonada a falta de 7 segons. El petit base va anotar 25 pts, i va ser nominat MVP. En aquell equip també hi jugaven Esteller, Peñarroya, H.Williams, Townes, Tellis Frank...

La temporada següent va ser de transició i l'equip va semblar agafar forces pel segon gran èxit del club, que vindria a continuació amb la conquesta de la Lliga ACB l'any 97-98. Amb Luis Casimiro a la banqueta, que havia vingut de Gijón com un desconegut, i amb Creus, Lázaro, Sallier, Alston, Capdevila, Jones, Vàzquez, Moraga, Singla, Lisard i un jove Roman Montáñez a la pista, Manresa va guanyar la Lliga Catalana d'aquell any davant la Penya (77-76), i després la Lliga davant el TAU protagonitzant uns play-offs espectaculars on l'equip va haver de jugar totes les eliminatòries amb el factor camp en contra. Estudiantes, Madrid i TAU van caure eliminats i el TDK guanyava per primer cop un trofeu fins ara reservat als equips de sempre. Chichi va ser proclamat MVP com no podia ser d'una altra manera, i als 42 anys recollia un just premi a la seva trajectòria.

L'any següent es va retirar i va rebre tota mena d'homenatges per part d'institucions, clubs, afició, i tot el respecte per part de tots els que l'hem vist jugar.

¿Com espot arribar tant lluny a aquesta edat? Problablement hi ha moltes respostes, jo em quedo amb la que ell més ha repetit, cuidant-se el primer, i estimant el bàsquet i el que fas després.