| FOCS DE SANT JOAN | |
| FLAMA DEL CANIGÓ |
LA FLAMA DEL CANIGÓ per Colette RUAUX
Comitè dels Focs de Sant Joan
Flama del CANIGÓ - Cercle dels Joves
(1984)
- LA FESTA RETROBADA
- EL CONGRÉS
- LA TROBADA
- LA CURSA DE LA FLAMA
- LLEGENDES A L’ENTORN DE LA FESTA DE SANT JOAN
- LES HERBES DE SANT JOAN
- LES TRADICIONS DE L’ALBA
- L'AIGUA
- EL PA
Es la festa de l’anima, on cada gest és carregat de símbols de Pau i Germanor, símbol de l’espera i del fervor, sentit del ritu i de les cerimònies amb que l’home es basteix i el cor es forja. A Catalunya hem volgut fer esperar, al mateix ritme, quasi 10 milions de persones. En aquesta nit i amb aquesta manifestació milions de cors esbateguen en harmonia amb una petita flama : LA FLAMA DEL CANIGÓ; carregada d'amor i d’esperança que uneix amb la seva presencia tots els que viuen arreu dels PAÏSOS CATALANS.
En cada municipi, en cada poble, al mateix instant sobre milers de quilometres, la nit del 23 de juny, la FLAMA DEL CANIGÓ, encén els focs de tota una comunitat; una comunitat d'esperances i d’ànimes, de vida i d'esperança. El seu missatge, portat per les ones transmet, a tots, en set llengües, la forma pacífica que emana d'aquesta festa.
Manifestació única perquè és profundament humana, com ho és la imatge de les nostres esperances i dels nostres somnis i que ofereix quelcom que poques festes de la nostra època ens poden donar. Formar part d'un conjunt , animat pel mateix fervor, actuar harmoniosament i sentir-se reunits per la força de la FLAMA, aquest és el vertader sentit de la "cadena de focs fraternals de Sant Joan, cadenes lleugeres que ens lliguen amb el passat i ens projecten en el futur.
Compartir aquesta emoció es donar-nos els mitjans per a perpetuar-nos.
D’ençà forces anys, la festa de Sant Joan es celebra a Catalunya seguint un ritme immutable al qual s’han afegit alguns detalls per donar-li la seva actual amplitud. Tanmateix, nombrosos organitzadors o espectadors no aconsegueixen discernir i lligar entre els esdeveniments tal com la Trobada i la Flama del Canigó, les herbes de Sant Joan, el Congrés...
La finalitat d'aquest llibret és de recordar-nos aquestes tradicions i aquests actes intentant de donar-nos una visió del conjunt d'aquesta festa mil·lenària. Podem distingir-hi quatre moments forts : el Congrés dels Focs de Sant Joan, la Trobada del Canigó, la vetllada del Pic i la revetlla de Sant Joan . Però examinem el sentit d'aquests actes i la forma com uns es lliguen als altres.
Es una reunió a nivell regional (i inclòs nacional) que permet la trobada de tots els comitès organitzadors dels Focs de Sant Joan.
Generalment, té lloc a finals de maig, més o menys un mes abans de la festa. En aquesta reunió, la Direcció General dels Focs de Sant Joan proposa als membres interessats de reunir-se entre ells per parlar de llurs problemes i de llurs iniciatives personals. Però, representa, sobretot, el plaer de retrobar-se amb aquells que per llur acció a nivell individual, aconsegueixen donar a aquesta manifestació una envergadura molt important. Son poques les ocasions de poder retrobar-se quan s’està realitzant una gran tasca col·lectiva; saber que tots els Països Catalans (i inclòs més enllà) s’il·luminen en una sola nit, està bé, però aquestes trobades van més enllà. Fan que tots prenguem consciència dels lligams que ens envolten sense tenir en compte cap diferencia : la unitat de la nit de Sant Joan i el fet de formar part d'un grup que té una mateixa historia.
La TROBADA AL CANIGÓ té lloc el diumenge abans del dia de Sant Joan. Aquell que no ha assistit mai a la "cadena" dels fervents de Sant Joan sobre els pendents del Canigó emboirat, no pot fer-se una idea de la seva amplitud i simplicitat. Veure centenars de persones allargant-se "com un cuc" pel camí que condueix al Pic pot ser una bella imatge de l’autèntic sentit de la festa de Sant Joan. És més enllà d'una festa "codificada i organitzada", és l’expressió d'un fervor, d'una anima arrelada a les seves tradicions. Ofereix a cadascú la seva pròpia dimensió en comparança amb la creació col·lectiva : el fet que cadascú porti una "branqueta o un feix", és suficient. Si som nombrosos hi haurà força llenya. En aquesta festa, tots aportem la nostra contribució, encara que sigui mínima. I és per això que la "Festa Major és tan bonica, ja que és el resultat d'una construcció col·lectiva. Es una festa diferent de les festes turístiques. Aquesta nit no hi ha ni joves ni vells, ni animadors ni espectadors: només hi ha catalans que viuen junts en el mateix país i es congratulen d'aquest aplegament.
A més, per a la Trobada, tots els pobles i tothom ha participat a fer el feix que serà portat al Pic i que representarà el municipi. El feix, amb el nom del poble, és exposat ja sigui a l'ajuntament, ja sigui en un lloc de pas (botiga o altre).
Quina alegria doncs, d'ésser representats al cim per unes branques que simbolitzen la nostra terra : Vic està al costat d'Argelers de la Marenda, els catalans de Paris s’ajunten amb els de Barcelona, Figueres arramba Seises... Les branques son anònimes però porten un nom comú : el del poble. I és per això que quan el foc il·luminarà el cim del Canigó, la FLAMA esbategarà al ritme de tots els cors reunits.
Aleshores, com si responguessin a un senyal invisible, davallen corrent els pendents del rei dels Pics. La FLAMA salta per sobre rocs i torrenteres a través boscos i bardisses. Sobre les ginesteres, traga un soic de sang. Res no l'atura. D'una ma a l'altra, segueix la seva cursa. Un braç, s'estira per portar la torxa, una ma s'aixeca cap al cel per allunyar-la dels perills de la terra, tot el cos esdevé àgil per a salvaguardar l'espuma sagrada. Però, ara ja, un altre braç i una altra ma s'apropen. La torxa segueix el seu camí gràcies a aquesta cadena de fraternitat. els dits es tanquen, es crispen, aguanten fortament, les ungles s’emblanqueixen sota la pressió i per l’esforç. Una tercera ma avança, segura, intel·ligent, continua el camí obert per la precedent, s’apropia de la torxa, l'altra ma abandona i la FLAMA continua fent el seu camí.
La seva missió ha començat en aixecar-se el dia. Arriben al coll de Milleres on desenes de joves els esperen, vinguts de pertot arreu : Paris, Estrasburg, Girona, Barcelona, València... De ma en ma, la FLAMA vola : es transmet i junt amb ella el seu cortegi d'emocions i d'amor, d’història i de pervindre. No resistim la temptació de plagiar el proverbi : "Quan més comparteixo la FLAMA, més creix". La gegantesca cadena de focs comença a forjar una a una les seves anelles.
Foc sobre la terra, dins l'aire i sobre la mar.
LLEGENDES A L’ENTORN DE LA FESTA DE SANT JOAN
Les tradicions a l’entorn de la festa de Sant Joan són massa nombroses per poder-les citar totes. Vet aquí algunes d'entre elles que podreu experimentar, encara que sols sigui per perpetuar la tradició..
Cabellera : una jove que desitgés tenir una esplèndida i abundant cabellera havia de fiançar enmig dels esbarzers i bardisses un rínxol del seu cabell.
Caigudes : Si un infant cau el dia de Sant Joan, cal, perquè torni a tenir les cames ben rectes, incorporar una branca de noguera en el ram de la bona ventura (si es tracta d'un nen) o una branca de figuera (si es tracta d'una nena).
Cònsols : Abans de la revolució, els cònsols eren elegits per un sorteig.
Curanderos : El nen que naixia la nit de Sant Joan era un futur curandero.
La nit de Sant Joan, els curanderos anaven a collir les canyes de set nusos, que s'utilitzaven, per curar les ciàtiques i el reuma.
Marit : El primer jove que es trobava la nit de Sant Joan tenia el mateix nom que el futur marit
Pell : Tota persona que patia una malaltia de la pell havia de rebolcar-se sobre un prat que no hagués estat trepitjat per ningú, i que era encara cobert de rosada.
Professió : Per conèixer la professió del futur marit, calia posar en un recipient, ple d'aigua, una clara d'ou. El matí del dia de Sant Joan, el dibuix format per l’albúmina indicava l’ofici. Per exemple, un vaixell per a un mariner..
Riquesa : Cal posar en el ram de Sant Joan un poc de falguera. La falguera, durant aquesta nit, té la propietat de florir i granar, doncs, és auguri de la riquesa futura.
Quan s’apropa l’alba, els joves van a collir el ram de la bonaventura. Ells mateixos encreuaran les fulles de noguera, els asfadels, el pericó groc, les fines hastes del morl-i-viu, fent sorgir miraculosament unes creus capricioses.
Abans que s'aixequi el sol, just després de la festa dels focs, la tradició vol que es vagi a recollir les herbes de Sant Joan. Aquesta tradició havia estat un poc oblidada però d’ençà uns deu anys torna a reprendre. És així que a Montoriol, petit poble dels Aspres, nombrosos grups s'escampen pels boscos i curriols, a les primeres clarors del dia. S'han comptat quasi bé 27 hectàrees anomenades "de Sant Joan". Aquí se'n collien quatre en particular : el mort-i-viu, la sempreviva (o herba de Sant Pere), les fulles de noguera i el pericó groc (o herba de Sant Joan). Totes aquestes plantes serveixen per a fer els rams, en forma de creu o de corona i, penjats a la porta d'entrada a fi de portar sort, és el ramet de la bonaventura.
Aquestes plantes son, per elles mateixes, plantes curatives i terapèutiques. Serveixen per curar ferides i cremades. Era corrent, en el moment de fer els rams, de substituir el ram vell pel nou i de posar-lo en remull dins oli d'oliva. Aquesta maceració servia, al llarg de l'any, per curar les ferides o altres malalties de la pell, tant per a les persones com per a les bèsties.
Quan l’emoció de l'arribada de la FLAMA ja ha passat, quan el tumult, els cants a l’entorn del foc s'han calmat, aleshores torna, com cada any en aquest dia, entre mitjanit i l'alba del nou dia, el misticisme de la nit i les tradicions de l'aigua, de les herbes, etc...
Nit única, ja que ressona d'ones i està carregada de vibracions. Uns recents estudis han confirmat aquesta especificitat, ja que la nit de Sant Joan s'han pogut enregistrar unes vibracions úniques. Efectivament, aquestes vibracions estan en relació amb la posició privilegiada de la Terra en aquesta època de l'any (solstici d'estiu) en relació al Sol. La superfície terrestre essent molt pròxima del Sol, s'omple dels efectes dels raigs còsmics que la "bombardegen" i la carreguen magnèticament. Així, sense conèixer cap mena de tema científic, molts costums i tradicions es transmetien de generació en generació amb una mena de coneixement ocult dels secrets de la natura.
Per molt paradoxa que pugui parèixer, l'aigua, complement del foc, està també present en aquesta manifestació flamejant. Forma part de les antigues tradicions de Sant Joan : se'n troba rastres en els escrits de Plutarca i inclòs abans. Així doncs, assistíem correntment a nombroses ablucions matinals en les aigües "salvatges" (mar i rius) i també en les aigües "disciplinades" (fonts i manantials ). Aquestes ablucions tenien propietats terapèutiques (contra la sarna o altres malalties de la pell). No era estrany de veure durant aquesta nit com els pastors feien travessar tres cops seguits els rius a tot el bestiar, a fi de protegir-lo contra les malaies.
Era tradicional de rebolcar-se dins l’herba d'un prat humit de rosada que ningú no havia trepitjat, durant la matinada del 24 de juny. enclòs en l'actualitat, podeu veure a la vora de la mar algunes persones que recullen l'aigua de set onades consecutives. Aquesta aigua té la propietat de curar i guarir, ja sigui bevent-la, ja sigui en aplicació local.
Però cal una precaució indispensable : l'aigua no ha de ser tocada pels raigs del sol. De la mateixa manera que per a la tradició de les herbes, totes aquestes practiques havien de ser fetes abans l’alba. Coberts per les penombres misterioses, el sol i la natura semblen alimentats per magnetisme de la terra i de la nit.
Un antic poema del segle XIl, canta, ja en aquesta època, la tradició ben arrelada a Catalunya, del repartiment del pa, del qual citarem algunes línies
Fan festa els Cristians i els Moros de Moreda
Tallant el pa el dia abans
Per a complir millor aquest dia.
Així doncs, com antany, durant aquesta nit de pau i de fraternitat, tots comparteixen el mateix pa. Trencant el costum dels altres àpats, aquest acte manifesta la unitat que existeix durant aquesta na. Més que qualsevol altre, aquest gest fet durant la Nit de Sant Joan, simbolitza la voluntat d’esperança de tots aquells que participen fraternalment a la festa. Com a Catalunya, i incidís més enllà, aquest gest comú serveix de lligam entre tots aquells que estan separats per l’espai, els costums o els orígens...
De la mateixa manera que els pastors d'antany, que aplegats després d'haver travessat els rius, comparteixen el pa fraternal de l'amistat, renovant aquest gest, manifestarem el missatge d'alegria pacífica que ens porta la Nit de Sant Joan.
Colette RUAUX
Comitè dels Focs de Sant Joan
Flama del CANIGÓ - Cercle dels Joves
(1984)
