LA FLAMA DEL
CANIGÓ
Una flama, per damunt de tot, és un símbol.
I a la vegada, és una realitat que ens il·lumina, que ens escalfa i ens
aplega. I si la flama de la nit de Sant Joan és la que ens arriba des del Canigó,
és doble símbol, pel cim i pel foc.
Així ho ha entès el nostre poble, que
n’ha fet un dia de festa, ho sigui en el calendari oficial o no. I així ho
han entès els nostres poetes, que han cregut en la unitat del nostre poble, per
damunt de fronteres, estatals, provincials o autonòmiques.
El poeta Verdaguer, en el poema “Canigó”
afirmava la perennitat de la muntanya–símbol amb versos:
“El
que segle bastí, l’altre ho aterra;
més
resta sempre el monument de Déu;
i
la tempesta, el torb, l’odi i la guerra,
al
Canigó no el tiraran a terra,
no
esbrancaran l’altívol Pirineu.”
I Joan Maragall animava a encendre arreu
de la nostra terra, “Els focs d’aquest Sant Joan”.
“Ja
les podeu fer ben altes
les
fogueres, aquest any,
cal
que brillin lluny i es vegin,
els
focs d’aquest Sant Joan.
Cal
que es vegin de València,
De
Ponent i de Llevant ...
I
en sereu també en la Serra
Perquè
es vegin més enllà ...”
I Ventura Gassol, poeta abrandat, acabava
el poema “les Tombes Famejants”,
“I
del fons de la tomba més glaçada
cremi
una veu novella el cant dels cants,
Foc
nou, baixa del cel i torna a prendre,
ja
ha sonat l’hora d’esventar la cendra,
Oh
Pàtria de les tombes flamejants”.
Quant un poble i els seus poetes senten i
diuen el mateix, tingueu confiança que les fogueres tenen futur. I que la Flama
baixada del Canigó, abrandarà, a la llarga, els camps i les ciutats dels
nostres terres, encara adormides.
Josep
Maria Ainaud de Lasarte
Historiador
2006
