Sant
Joan, 2003
El
solstici d’estiu és, des de temps immemorials, per a tots els mediterranis,
el punt de l’any en què ressorgim del fred, renovem la nostra casa, sortim al
carrer, i manifestem plegats la nostra alegria d’estar vius. Una de les formes
de manifestar aquesta alegria vital, aquesta ànsia biològica de viure, aquest
delit per estar junts, aquesta festa primària i comuna de sentir el pas del
temps i de celebrar que hem defugit la mort, un any més, és calar foc a les
velles andròmines de cas. En aquesta cornisa del Mediterrani, els Països
Catalans, és també el moment litúrgic de baixar des del cim del Canigó la
Flama de la nostra identitat passejar-la per la terra, de Salses a Guardamar i
de Fraga a Maó (i, encara a l’Alguer) on la parlem. És el moment de dir:
“Doncs existim”. És el moment de foragitar els dubtes, de menystenir les
cauteles, d’abandonar les covardies. Ve l’estiu i el sol escalfarà i
fecundarà les dolces collites de la terra; ve l’estiu i encara no som lliures,
però l’aire tebi que ens acaricia la pell ens privarà de plorar, no sigui
que les llàgrimes ens impedeixin de veure l’esplendor blau del cel català;
ve l’estiu i la nostra encara és una llengua regatejada i apartada, que només
sobreviu en els nostres llavis, tan tossuts, i en els bellíssims versos dels
nostres memorables poetes.
Que
entre les velles andròmines que cremarem, joiosos, hi hagi la por. Un poble com
aquest, que estima amb deliri la pau, que defensa la llibertat, que respecta la
llengua no ha de témer res, excepte la pròpia por. Castigats i delmats pels
vents adversos de la història, aprofitem el solstici per donar fe de la nostra
existència. Passem-nos de mà en mà, de poble en poble, de comarca en comarca,
de ciutat en ciutat, a la vora del mar i a la muntanya, aquesta flama que és la
nostra ànima col·lectiva, perquè és la nostra llengua. Un poble que no vol
morir: que vol viure, i que vol viure parlant català. Visca la Terra !
Isabel-Clara Simó