| FOCS DE SANT JOAN | |
| FLAMA DEL CANIGÓ |
LA FLAMA DEL CANIGÓ per Joan IGLESIS (Cercle dels Joves, President del Comitè Internacional Focs de Sant Joan, Flama del Canígó)
- SANT JOAN, CATALÀ, AL LLARG DEL TEMPS
- UNA ANTIGA TRADICIÓ CATALAN
- COM VA NÉIXER LA FLAMA DEL CANIGÓ ?
- UN ESTEL SOBRE EL CANIGÓ
- UNA CORAL ENLAIRADA
- SARDANES AMB LES ROSES DE LA NIT
- UNA CRIDA AL RESSÒ DEL COR
- NIT I BOIRA
- LA CURSA DE LA FLAMA: UN PALAU PER A UNA MUNTANYA
- PRESÓ D'ODI 0 NIU D'AMOR
- 16 GENERACIONS US CONTEMPLEN
- LA FILLA DEL SOL
- LA FLAMA QUE NO S'APAGA MAI
- UN RELLEU HUMÀ PER A 20.000 FOCS
- PER DALT DE LES FRONTERES
- UN ARBRE DEL CANIGÓ A PARIS
- NOVA EXTENSIÓ DE LA FESTA DE SANT JOAN
- UN MISSATGE UNIVERSAL
- TARGETA DE COL·LECCIÓ
- AL CONSELL D'EUROPA I A L’ELISEU
- AL VOLTANT DE LA FESTA DE SANT JOAN
- EL CONGRES dels FOCS DE SANT JOAN
- LA TROBADA
- PER CONCLOURE
- PER SANT JOAN SEMBRA FLORS DE NIT
SANT JOAN, CATALÀ, AL LLARG DEL TEMPS
A començament de segle es jugava a "cara o creu" fent la juguesca, per a "Sant JOAN " o per a "les barres" (les 4 barres de l’escut). En un cantó era l’efígie de Napoleó III que anomenaven Sant Jordi i l’àliga i per l’altre les barres. Persistència curiosa d'un costum que es mantenia des del segle XV durant el qual el sou de Perpinyà portava sobre una cara la imatge de Sant Joan i sobre l'altra les barres catalanes; ("les províncies franceses" de Renó Nelly). Sant Joan és sovint present en la vida del Rosselló.
La celebració dels focs, culte solar per part de les poblacions primitives sempre ha tingut un caràcter col·lectiu i un ritu particular. Es troben a l'origen de nombroses creences i de practiques màgiques. Unes fan referència al foc (tions, salts, cendres), les altres a les tradicions de l'alba; recollida d'herbes i de plantes medicinals, trenat i confecció de rames i de creus que es posaran sobre la porta de l’entrada. L'aigua es sempre present; banys i ablucions matinals a prop de les fonts, dels rius o del mar. La rosada matinal tenia virtuts particulars.
Tots els ritus, per a ser eficaços, havien de fer-se abans que s'aixequés el sol, a l’alba.
Malgrat els segles totes les tradicions han estat trameses de generació en generació i han conservat, encara avui en dia, llur aurèola i es practiquen en forma comarques catalanes.
A fi de lluitar de forma més eficaç contra els déus Sol, l’església posà durant el segle V, el solstici d'estiu sota l'advocació de Sant Joan Baptista. Per què aquest Sant? Sant Agustí dóna una explicació; durant la Nativitat del Crist, el dia creix i decreix durant la nativitat de Sant Joan. En el solstici d'hivern (Nadal), l'astre augmenta; a la nativitat de Sant Joan, disminueix. Així doncs les paraules de Baptista en l’evangeli segons Sant Joan; "Cal que ell creixi i que jo disminueixi" podrien ser una interpretació poètica de la cursa del sol, anant del solstici d'hivern al d'estiu. El ritu primitiu d'aquests focs de joia apareix sempre sota diferents formes segons la inspiració local.
HISTORIA DEL RENAIXEMENT dels FOCS DE SANT JOAN
I DE LA FLAMA DEL CANIGÓ
COM VA NÉIXER LA FLAMA DEL CANIGÓ
UN MISSATGE VIST DE LLUNY
La situació geogràfica del Rosselló, una plana rodejada de muntanyes, ha afavorit el naixement dels focs de Sant Joan sobre els cims. Els celtes deixaren, en les tradicions de Sant Joan nombroses costums. Sabem que la característica dels focs celtes consistia en encendre, pel solstici d'estiu, brasers en els pics de les muntanyes.
Ser vist de lluny i passar un missatge eren el paper de les famoses torres de senyals que trobem en el conjunt del nostre país, de pic en pic, des de la mar fins als llocs més arraconats.
No és pas sorprenent si el senyor Francesc Pujades, apassionat de la historia del seu país català i dels costums locals. sigui també admirador de Jacint Verdaguer, el cèlebre poeta autor del CANIGÓ. El senyor Pujades, que presidia el club d'excursionistes arlesià, havia pujat al cim 130 cops i havia nascut un 23 de juny.
En 1955, volia marcar de forma particular el seu aniversari repetint els gestos simbòlics dels seus avantpassats. Reunint un grup d'excursionistes, el feix de llenya sobre l’espatlla, feren l’ascensió del cim per il·luminar-lo en aquesta nit del solstici d'estiu.
El Canigó no és el mes alt del departament però, si el que domina millor la plana. Aquesta situació geogràfica fa que pugui ser vist, per temps clar, des de qualsevol punt del Rosselló i d'una gran part del Principat dominant la comarca de l’Empordà. Així doncs, quan el cim s’encendrà, tothom ho veurà i encendran els focs. No cal tampoc deixar de costat el passat ple de llegendes i de misteris que fan l’aurèola del Canigó. Quan els soldats de Pere el Gran partiren per explorar per primera vegada el Canigó, no hi anaven com a muntanyencs sinó en forma de creuada contra els dragons que l’embruixen.
Anar a cercar llenya en aquests boscos espessos, misteriosos, que servien de refugi per als esperits i les fades era temerari, perquè els fenòmens (com la boira o les tempestes) els semblaven sobrenaturals. No en calia més perquè aquesta muntanya esdevingués misteriosa. Trobem, en tota la cultura catalana, en els cants, les poesies, la literatura, el magnetisme i la presencia constant del Rei dels Pics.
Els pobles dels voltants havien vist ben bé el foc del cim. L'any següent una crida fou feta a tots els clubs, sindicats d'iniciativa i turisme perquè fessin part d'aquesta rotllana de tradició. La ràdio local ajudaria en gran manera als organitzadors, difonent les festivitats del rei dels focs; les corals "A Coeur Joie' i els "Cantaires catalans" oferiren llur participació.
Cal subratllar que els focs de la fe o focs de Sant Joan havien desaparegut d'ençà la 2a Guerra Mundial, únicament alguns petits masos i alguns petits pobles mantenien aquesta tradició. A Perpinyà, el Cercle dels Joves, creat en 1947, mantenia aquest costum anant a Nostra Senyora de la Salut a 4 km de la ciutat. Aquest club de muntanya donava una continuació a aquesta tradició organitzant una vetllada on es fonien cants folklòrics, sardanes i histories. Prop d'un miler de perpinyanesos assistien a aquesta gran festa tradicional.
La trobada del senyor Pujades i del senyor Joan lglesis, president del Cercle dels Joves hauria de donar una altra dimensió, una amplitud extraordinària, a aquesta festa. El destí aproximava aquests dos homes, sempre a punt, animadors, que havien forjat llur ideal en la vida associativa. Tots dos apassionats de muntanya, enamorats de llur terra, de llurs arrels catalanes i de tot el que s'hi acosta. El Cercle dels Joves prenia en càrrec, gràcies als seus equips de muntanya, 22 punts d’il·luminació; altres cims, torres, velis castells anaven a elegir noves anelles a aquesta gran cadena de focs.
Els rossellonesos tenien sort. Un espectacle únic al món els era proposat amb la il·luminació d'uns cinquanta cims. Tots els participants (que encenien i transportaven la flama) portaven, per distingir-los més bé, una torxa de magnesi.
Pertot arreu, milers d'espectadors, el transistor enganxat a l’orella, per seguir l’esdeveniment, s’instal·laven, més o menys còmodament, ben decidits a passar una part de la nit sota els estels. El sarró ben ple de menjar i begudes, no faltava. Per seguir més bé la tradició, calia esperar la matinada per collir les herbes de la bona ventura o herbes de Sant Joan. Aquí es repartia el pa, el vi o bé la carn, allí es trenaven els ramets d'amor que s'oferien a la seva enamorada, més enllà es recollia l'aigua de les fonts i de les deus i si calia alguns es banyaven en el riu més pròxim.
Durant els anys següents, poc a poc l’entusiasme del principi s’aturà i el nombre de voluntaris que podien disposar de llur jornada es féu de més en més petit. Perpetuar una tradició pujant, carregats de feixos de llenya, a pics de més de 2.500 m esdevenia de més en més difícil. Calia afegir-hi les dificultats de la baixada en plena nit per un camí pedregós i perillós. Sovint, era difícil de passar entre els matolls. Alguns equips passaren tota la nit de fora, sense cap mena de material.
Els anys següents, el clima no els va acompanyar. Boira i núvols baixos privaren ais rossellonesos del gran espectacle per al qual s'havien desplegat. La ràdio únicament retransmetia un reportatge incomprensible i ple de paràsits degut al mal temps (la freqüència modulada no existia encara). Els mantenidors de les tradicions fixaren aleshores llurs esforços per a conservar la tradició sobre el cim rei.
En 1963, el senyor Iglesis prenia una iniciativa que donaria a aquesta nit del 23 de juny una nova dimensió.
Ja que el Canigó es veia rarament, es baixaria el foc del cim amb llampares de tempesta per encendre una part d'ell mateix enmig de la ciutat de PERPINYÀ. Un palau per encendre la flama, el lloc no podia ser més ben escollit i encara més tractant-se del Palau dels Reis de Mallorca.
Els pobles de tota la vall de la Tet es mobilitzaren per facilitar el pas d'aquesta flama que baixava del cim. L'acollida de la flama fou inesperada. La flama es repartia de relleu en relleu i es transmetia als pobles veïns. L'embranzida funcionava, era el despertar d'una multitud de tradicions, un nou renaixement dels focs de Sant Joan. Els organitzadors comprengueren que no calia aturar-se aquí, calia donar a aquesta flama molt més significats, més símbol, més forta i més mística. En 1964 , el Cercle dels Joves s'encarregava de tota l’organització. Treball difícil, l’èxit del qual es deu al senyor Maury Gilbert que s’encarregà de tota la planificació. Calia que a 2/4 d'onze del 23 de juny cinc mil focs bullissin. tots, gràcies a la Flama del Canigó.
Una vella presó d'estat, on s'havia torturat aquells que volien conservar llur identitat simbolitzava un Estat que martiritzà tot un poble que volia conservar la seva llengua i la seva cultura.
Aquesta presó d'odi i de patiment esdevindria degut a la Flama del Canigó una casa d'amor. Aquesta flama de pau i de fraternitat que pot donar-se indefinidament tal com un cor innombrable, que pren força a mesura que es reparteix, esdevingué un missatge meravellós.
Aquesta presó seria transformada pel nostre amic Deloncle Josep, en museu d'Arts i Tradicions populars i batejat "La Casa Pairal". S'hi havia reservat una sala per reconstruir una antiga cuina d'un vell mas català. La mateixa família s'havia succeït en el mateix lloc durant 300 anys.
La darrera descendent de 16 generacions, Margarida Mestre, vivia encara. No faltava res a la reconstrucció d'aquesta cuina : els mobles d’època, els estris, la xemeneia...
En el moment d'enderrocar la cuina del vell mas Gleix, aparegué sobre un llindar de roure una data gravada: 1631. D’ençà d'aquesta data 333 anys havien passat. 333, xifra esotèrica venerada per tots els místics en nombroses religions o escoles d'iniciació. És en aquesta llar que es conservarà la flama del Canigó carregada d'amor, de pau i de fraternitat deia el nostre bon amic Josep Deloncle.
Algunes branques foren col·locades sobre la terrassa del Castellet de cara al Canig6 el dia del solstici d'estiu a migdia, en el moment en que el sol està més alt, el ble d'un petit llum d'oli donà naixença, a través una lupa, a una petita llama vinguda del foc i del cel. Aquesta inflamà els rams d'olivera i de llaurer. Tres muntanyencs l'agafaren i encengueren llurs llums de tempesta i la vetllaren durant 24 hores al cim del Canigó.
El cercle s'havia tancat, encendre el foc al cim i baixar aquesta flama regenerada a Margarida Mestre. En col·locar-la a la llar de la cuina de la seva infància, li tornava la vida. Aquesta padrina dels Focs de Sant Joan tomaria a fer el mateix gest tres anys seguits i moria a 90 anys a les 3 de la tarda del dia de Nadal. Des d'aleshores, cada any, 3 muntanyencs pugen la flama al cim del Canigó i la vetllen tota la nit abans de tornar a baixar-la.
L’emoció és evident i d’ençà d'aquest dia la flama del llum d'oli no s’apagarà mai més al Castellet; continua sent portada, amb respecte, per corredors vestits de blanc, color de la puresa, de la llum, de la conquesta del dia sobre la nit, color de "pas" que es retroba en totes les cerimònies.
Cada any, la tradició dels vetlladors dels cims es represa per a la nit de Sant Joan i durant 24 hores fan la conciliació de llur paper de muntanyencs i de vestais, el vigor corporal i l'ardor mística. El cor batent esperen el matí. Aleshores, com la resposta a un senyal invisible davallen corrent del Cim Rei.
De mà en mà, la flama vola; es transmet junt amb la seva cort d'emocions i d'amor, d’història i d'esdevenidor. Corre, i res no podria aturar-la. Utilitza tots els mitjans posats a la seva disposició. Des de l'avió fins a la moto, els cavalls, els corredors, el cotxe i fins i tot l'antiga barca de pescador. Poc importa el mitjà, mentre pugui arribar.
UN RELLEU HUMÀ PER A 20.000 FOCS
Aconseguirà la proesa d'encendre arreu dels Països Catalans i més enllà en nombroses regions de l’estat Francés a la mateixa hora, quasi bé 20.000 focs de Sant Joan. Els contingents materials desapareixen i 'únicament queda el missatge que adreça a tots els homes.
A terra i sobre el mar, és un immens relleu humà que es transmet la flama, una cadena fraternal estirada per la bona voluntat de tots perquè aquesta flama, ben fràgil, encengui, en la seva cursa, milers de focs i el cor de milions d'homes.
En 1966, la inauguració de l'Art Romànic dóna una nou batec a aquesta manifestació.
Al Coll d'Ares, que es troba sobre la dita "frontera", un gran foc s'encén, al voltant del qual les valls de les dues vessants formen "una immensa rotllana. Una multitud de gent balla la sardana sobre la línia de la "frontera".
Sant Joan i la seva Flama no podien aturar-se aquí. L'any següent en 1967, els focs passen la "frontera". Gràcies a la benevolència i a l’organització del Cercle dels Joves i dels "germans de l'altre costat" els focs arriben, poc a poc, a Barcelona on el batlle de la ciutat Comtal el rep... . Ara, res no aturarà el seu camí ja que anirà fins al Sud de València, a Gandia, al peu del monument dedicat a Jaume I rei d'Aragó.
En 1975, les associacions catalanes de diverses cuitats demanen que se'ls enviï la flama. els catalans de París envien, amb un avió Caravel·la d'Air lnter, una delegació par a buscar la Flama i dur-la a la Ciutat Florida on un arbre català vingut del Canigó serà plantat. Més tard, les Arenes de Lutécia i el Municipi Lliure del vell Montmartre acusen la flama.
NOVA EXTENSIÓ DE LA FESTA DE SANT JOAN
En 1976, el comitè dels Focs de Sant Joan contribueix a fer suprimir el nom 'La Lienguadociana" al fragment d'autopista a partir de Salses. La Flama inaugura aquest fragment de l'autopista abans que ho facin les autoritats oficials per donar-li el nom de "la Catalana".
En 1978, el Congrés dels Focs de Sant Joan que es fa al Barcarès devia encoratjar l’expressió de la cultura catalana i de la tradició. És així que neix el trofeu de la "Barretina d'Or".
En 1981, del cim del Canigó, la nit del 23 de juny un missatge fou enviat en ones curtes i C.B. 'El foc de Sant Joan, purificat par les neus eternes del cim del Canigó envia a tota la terra el missatge de pau de fraternitat i d'amor del poble català". Diversos països , entre els quals: Israel, Mèxic, Canadà, Noruega, ens anunciaran la recepció de la missiva. En 1982, la flama serà enviada amb un boing 747 fins a Tokio.
Gràcies a l’esforç del senyor Maillach i de l’Amical dels catalans d'Ais de Provença, es constitueix un Comitè de Mantenidors, i poc a poc, tota la Provença organitza i fa renéixer a través la Flama del Canigó, els Focs de Sant Joan, fent així reviure totes les antigues tradicions. Un Ordre serà inclòs creat; Ordre di Manteneire Sant Janen ; i una targeta commemorativa és editada sobre el tema de la Copa Santa en honor de l'amistat que uneix els catalans als provençals.
A Besangon, les festes de Sant Joan també seran presidides per la Flama. Una obra d’art, escultura original de més d'un metre d'alçada, de metall , realitzada pel senyor Maroseli de Luxeuil-les-Bains té la particularitat , gràcies a una combinació especialment estudiada, de canviar de color cada cop que es posa en contacte amb el foc.
Cada any, aquesta escultura es lliurada a un nou Comitè. La seva resistència a altes temperatures concreta un meravellós símbol. Perennitat de les nostres tradicions que han de resistir, costi el que costi, mantenir-se i desenvolupar-se al mateix temps que la nostra cultura catalana. Quan aquesta obra haurà fet el tomb dels principals focs catalans i del Canigó, serà portada cap a Provença i al Consell d'Europa.
Cada any, el Comitè de les Festes de Sant Joan edita una targeta que representa una pàgina de la historia dels Països Catalans. D’ençà 1959, una sèrie de 32 dibuixos ha estat editada i algunes són molt buscades pels col·leccionistes. Són fetes en colors vellutats i de manera artesana. Una sèrie de segells amb la historia dels Focs de Sant Joan acaba de completar aquesta col·lecció.
AL CONSELL D'EUROPA I A L’ELISEU
Durant els anys següents s’encendrà una flama a Estrasburg pel propi fill de Josep Deloncle, al Consell d'Europa, Estrasburg acollirà també una delegació de nens de l’escola pública de Plá que presidiran la cerimònia. En 1984 doncs, la flama brillà novament i donà la mà als europeus. En 1985, aquesta mateixa delegació portarà la flama i un ram d'herbes de Sant Joan al president de la República Francesa i serà rebuda a l’Eliseu.
L'ajuntament de París no serà menys i oferirà a tots aquests catalans una gran acollida.
AL VOLTANT DE LA FESTA DE SANT JOAN
Sant Joan comenta la nit del 23 al 24 de juny, però té les seves arrels, els seus fonaments molt més anteriors; aquesta nit és la conclusió d'esdeveniments anteriors.
QUINS SÓN AQUESTS ESDEVENIMENTS ?
EL CONGRES dels FOCS DE SANT JOAN
Durant tot l'any, els organitzadors (batlles, membres dels Comitès de Festes, benèvols ... ) estructuren i sensibilitzen la gent a l’entorn dels Focs de Sant Joan. Per poder acomplir ben bé aquesta tasca el Comitè directiu reuneix, en el transcurs d'un Congrés, tots els comitès que hi participen tant del Nord com del Sud.
En el transcurs de la vetllada, artistes locals fan representacions de diferents generes (teatre, cant coral ... ) sobre un tema català. Un trofeu, la "Barretina d'Or" diversos altres premis són atorgats.
El diumenge que precedeix Sant Joan té lloc la trobada dels mantenidors de la tradició al cim del Canigó. Els Comitès s'encarreguen de fer un feix amb branques collides en llurs terres, lligades amb una cinta que porta el nom del poble que representen. Aquests feixos són portats al cim del Canigó pels participants de la trobada.
La reunió de tots els feixos permet, la nit del 23 de juny d'encendre el foc que donarà el senyal de l’encesa general. Però, d'una altra banda, és el símbol de l'amistat del conjunt dels pobles catalans. El fet d'agafar branques del seu poble i de ajuntar-les amb les dels altres pobles de tota Catalunya permet que aquest foc sigui la unió de cadascú, com un immens raig de llum.
Cada any, quan Sant Joan reneix, el Canigó emergeix de la nit per escampar la flama de vall en vall arreu dels Països Catalans i inclòs més enllà. Pertot arreu s'oiran "Muntanyes regalades" o "Muntanyes del Canigó", dues cançons que fan el ressò que permet de constatar l'ardor dels catalans durant llur unió d'una nit.
PER SANT JOAN SEMBRA FLORS DE NIT
Conjugar al passat sembla una cosa freqüent en les tradicions, com si, per a moltes d'entre elles, el curs de la historia s'hagués aturat o suspès. Potser, deu haver en algun lloc, un fil conductor que faria renéixer, aqu'lro al==', els costums d'antany. Així doncs, es desperten i es desenvolupen aquelles que, poc a poc, queien en l’oblit.
Renovació de la festa; al mateix temps expressió i vehicle de cultura, la tradició que viu afegint a la realitat d'una memòria, d'un sentiment o del record viscut col·lectivament, s'enriqueix i es recrea perpètuament sense agonia, per inanició i sense transformar-se en la imatge d'un àlbum popular. Aconseguit que la festa de Sant Joan sigui una altra vegada un costum viu, sense mercantilisme, amb aire d’autèntica festa fraternal, és precisament la proesa que els catalans han reeixit. Sortint del cim del Canigó, la flama sembra a través dels focs, una onada de fe i d'amor que es repercuteix sobre tots, arrossegant en el seu ritme irresistible tots aquells que llur cor sap comprendre les paraules de PAU I ESPERANÇA.
Joan IGLESIS
Cercle dels Joves
President del Comitè Internacional
Focs de Sant Joan, Flama del Canígó
