De Perpinyà a Alacant sempre en català
(manifest del PSAN en motiu de la diada del 25 d'abril del 2002)

És enutjós de veure com la nostra llengua, malgrat els esforços, està molt lluny de tornar a ser la llengua d'ús hegemònic a tot Catalunya: la necessària normalització ni tan sols no abasta suficientment un reduït nombre d'àmbits, tot i les promeses i declaracions que es llancen sense pudor des dels governs autonòmics.

Hem arribat a aquesta situació bàsicament pel predomini de l'idioma espanyol en gairebé tot el ventall del medi econòmic, el qual dirigeix les nostres vides. A més, hi hem d'afegir les constants agressions dirigides des dels governs espanyol i francès, que sempre han intentat destruir la nostra llengua, els nostres referents culturals i el nostre sentiment nacional. Com a darrer exemple d'això tenim l'execrable secessió lingüística que promou el PP a València (amb o sense AVL), amb el vist-i-plau de CiU.

El projecte espanyol, acceptat per la directiva de les nostres administracions, és el bilingüisme oficial, el qual, per llei constitucional, ens volen obligar a empassar-nos; és a dir, a admetre que el català mai no podrà tornar a ser la llengua predominant a la Catalunya completa i resignar-nos a contemplar la seva malaltissa feblesa (una feblesa que, si no s'hi posa remei a temps, acabarà en agonia i irreparable dilució). És esgarrifós de veure com part del nostre jovent considera més important usar en tots els àmbits la llengua predominant -l'espanyol- malgrat conèixer perfectament el català, perquè aquest darrer el consideren un idioma minoritzat. Tampoc no cal fer comentaris sobre la parla inculta, barroera i espanyolitzada que hem de suportar escoltant certs programes emesos als mitjans de comunicació, així com la deficient sintaxi que llegim a la premsa catalana.

Enfront de tot això, per defensar la llengua socialment cal que fem ús del nostre idioma a tot arreu per fer fora el bilingüisme de les nostres vides, i ho hem de fer amb urgència si volem salvar la llengua de la seva feblesa i de l'empobriment; hem de parlar i escriure pertot i sempre en català, no hem de doblegar-nos davant de ningú canviant d'idioma; hem de perfeccionar la nostra llengua escrita i parlada per sanejar-la de tot el llast de manlleus que suporta i que l'afebleix. Cal que tot el món sàpiga que a Catalunya, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, la llengua originària, pròpia i genuïna és el català, i que el seu poble la defensa.

Quant als mitjans polítics, hem de veure-hi clar. La història, a tot arreu del món, ens ho demostra: sols han pogut salvar el seu idioma aquelles nacions que, tot vencent el sotmetiment, han aconseguit de constituir-se com a estats lliures. Si volem que la llengua pròpia i predominant sigui el català, hem d'exigir una Catalunya sobirana, hem de donar suport al projecte que ens ofereix el camí cap a la independència.