Era la matinada de dimecres. Pocs minuts abans que George Bush parlara per totes les televisions del món. A la redacció de VilaWeb teníem les finestres obertes. El silenci a la Rambla Catalunya era molt espès. Fins que de sobte va sonar una veu eixordidora: "Visca Palestina!, Ara sabeu com hem patit!".

La veu tenia accent àrab i va sonar com un autèntic tro. Vaig mirar Josep Morell, que sèia al meu costat. I la mirada va ser suficient. Ell i jo hem estat en campaments palestins. Ell va viure el bombardeig de Jerusalem pels míssils de Sadam Hussein. Jo vaig veure neixer l'autonomia palestina en un Jericó on els refugiats habitaven un campament horrible, camí d'un assentament jueu altiu que mirava des de dalt la capital de la neixent Autoritat Nacional Palestina. La mirada era suficient perque tots dos enteníem el que estava dient aquella veu i el perquè ho dèia. De sobte l'horror que sentíem en veure les imatges de Nova York va prendre una nova dimensió.

Casualment una de les televisions que teníem engegades estava fent en aquell moment una entrevista a una ciutadana de Nova York. La dona sanglotava mentre repetia una vegada i una altra "però quina mena de món és aquest?". Aquesta ciutadana dels Estats Units acabava de descobrir, sobtadament, que el món on viu pot semblar-se molt al que ha viscut durant tota la seua vida l'anònima veu àrab. El món, dissortadament, és aquest i és així.

Unes hores abans Arcadi Oliveras, en l'acte de la Comissió Onze de Setembre al Passeig de Sant Joan de Barcelona, havia fet un magnífic parlament. Després de proclamar la solidaritat de tots amb el poble dels Estats Units Oliveras havia advertit sobre la resposta. I havia dit que sol·lucionar els problemes que causen aquest odi és la millor manera de sol·lucionar el problema. Un magnífic article al The Guardian londinenc reblava el clau: "La millor defensa és ser justos". Crec que no cal ni llegir-lo perquè el títol ho diu tot i no pot ser més encertat.

Tenim un món rotundament injust. I violent. I ple d'odi. Un món que ens horroritza quan el veiem devorar els seus fills més prepotents. Però és un món que milions de persones pateixen dia a dia.

La monstruositat que hem viscut a Nova York no té parangó. Però si la mirem aillada no l'entendrem. Només l'entendrem si som capaços de veure al seu costat a una mare palestina de Ramallah portant un nadó que ha estat mort per un bala de goma. O si som capaços de veure al seu costat a una dona txetxena cridant mentre un tanc rus passa per damunt del cos del seu marit. O si som capaços de veure al seu costat com un home mor entre els dolors més violents, víctima oblidada de la SIDA en qualsevol país del cor de l'Àfrica. O si som capaços de veure al seu costat com els soldats cremen la casa d'una família camperola de Guatemala. sospitosa de pensar de manera diferent. O si som capaços de veure al seu costat com un aborígen australià borratxo torna a entrar a un calabós que ja és casa seua, encerclat entre la ignorància i el xoc entre les cultures. O si som capaços de veure al seu costat la decepció d'un jove saharià, abandonat a la seva sort en el bell mig del desert, al camp de refugiats d'Asmara, víctima dels salons on es considera la geopolítica per damunt de la humanitat. O si som capaços de veure al seu costat aquell homeless a qui la dona que plora mirava abans d'ahir amb complacència mentre prenia un capuccino calent rere els vidres de l'Starbucks de Grand Central Station.

Aquest seguit d'atemptats contra els Estats Units supera en espectacularitat i en concentració de l'horror a tot el que hem viscut fins ara nosaltres. Ho supera en concentració de l'horror però no estic segur de que siga molt més horrible i indecent que el dia a dia que obliguem a viure a molts éssers humans del nostre planeta. Disortament la injustícia no només no és una excepció a la Terra sinó que n'és la regla.

Aquest Pearl Harbor de l'era global ens hauria d'obligar a mirar la fotografia completa del planeta i a entendre que no hi ha cap sol·lució a aquest gravíssim envit que no passe per repensar com vivim tots. Els de Manhattan i els altres. Ara podem bombardejar aquest o aquell objectiu i creure que ja està sol·lucionat tot. I venjat. Però ens equivocarem greument si pensem així. Les bombes volants caigudes sobre Nova York són la demostració que la globalització no va només per allà per on volem que vaja sinó que es pot girar a la contra. Amb la mateixa eficàcia terrible que aplica quan ens va a favor. Estem en guerra, per això, contra nosaltres mateixos.