El PP i el PSPV-PSOE, els dos principals partits valencians, acaben d'acordar la composició de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Aquest acord donarà pas a la constitució d'una entitat que, segons la llei que la institueix (article 3), ' té per funció de determinar i elaborar... la normativa lingüística de l'idioma valencià'. La contundència de l'expressió 'idioma valencià' hauria de deixar pocs dubtes sobre l'objectiu final de l'Acadèmia, que no és sinó el de separar, tant com siga possible, el 'valencià' del 'català'. Però, per si no fóra prou, l'Acadèmia incorporarà, i possiblement en majoria, personatges que no tenen gens de crèdit científic o, pitjor encara, que han defensat i sostingut reiteradament posicions contra la unitat de la llengua catalana. Avui, per tant, veiem acomplir-se un poc més un dels objectius històrics marcats durant la transició pel nacionalisme espanyol: el d'evitar la formació d'un bloc entre el Principat, el País Valencià i les Illes; un bloc que ens portara a la normalitat que, ara, no tenim.

Condensar en poques ratlles trenta anys d'història valenciana no és fàcil. Han passat moltes coses. I tots n'hem fet de mal fetes. La feblesa dels grups polítics nacionalistes i la desavinença d'aquests i les organitzacions culturals ha afavorit un arc polític desinteressat, en el millor dels casos de la normalització lingüística, i en general, contrari. En canvi, el nacionalisme espanyol no ha estalviat la més mínima combativitat contra tot allò que fera olor de valencianisme. Quan ha calgut, han fet un article de la constitució per blocar-lo expressament. Quan ha calgut, ha posat bombes a casa de Manuel Sanchis Guarner o de Joan Fuster (bombes que, recordem-ho, encara avui la policia ignora com o qui les va posar: tot un rècord!). Quan ha calgut, ha finançat generosament tota mena de grups i grupuscles dedicats a atiar la ignorància o els instints més primitius d'una part de la població, que sovint ni parlava la llengua que deia que defensava. I quan ha calgut, ha creat mitjans de comunicació o ha dictat lleis destinades a entrebancar continuadament l'ús de la llengua pròpia dels valencians.

Durant els anys de govern del PSPV-PSOE es van fer uns pocs i tímids avenços; pràcticament un de sol, la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià, que ha permès la despenalització de la llengua a l'escola. Una altra de les grans promeses en aquest terreny, la creació de la Ràdio Televisió Valenciana, no solament no ha servit per normalitzar la llengua, sinó que és un mecanisme poderós contra la normalitat lingüística. El PSPV-PSOE no va tenir mai la valentia necessària d'ofegar l'anomenat 'conflicte lingüístic'. Per desinterès de la majoria de la direcció i, molt particularment, de Joan Lerma. Quan varen perdre el poder no hi havia res resolt. I això deixava tot el camp obert al PP.

Del PP, no se'n podia esperar res sinó això que ha fet. Dirigit per un president que ignora la llengua dels seus ciutadans, el PP ha efectuat una maniobra important d'enfocament del debat. Ha aconseguit d'oficialitzar la tesi segons la qual el conflicte real no està entre l'ús del català i el del castellà, sinó en una manca d'acord sobre el nom i la territorialitat de la llengua.

Fins avui, aquest conflicte era, purament i simplement, fals. Al País Valencià els qui usem la llengua pròpia i la fem servir amb normalitat no plantegem aquest debat. Els qui el plantegen , els qui l'han plantejat fins ara, són o bé aquells qui només parlen castellà o bé aquells qui tenen uns objectius polítics molt concrets: entrebancar la normalització del valencià.

Però, mentrestant, la inèrcia descatalanitzadora que desfibra el conjunt del país va erosionant la resistència dels partidaris del català. I ara ens trobem amb una situació en què, per primer volta, hi ha valencians indubtablement conscients de la realitat lingüística que es presten a participar en la descatalanització, convençuts que no hi ha res a fer o atrets per les imaginàries facilitats del nou règim lingüístic. Alhora, el Principat de Catalunya es desentén completament d'això que passa a València o, molt pitjor encara, presta crosses al Partit Popular perquè fabrique una llengua artificialment separada. Això és el que ha fet especialment el president del Parlament, Joan Rigol --un dels incitadors d'aquest pacte que avui cal recordar d'una manera especial.

Hi ha qui de bona fe pot creure que aquest pacte posarà fi al conflicte i que permetrà, finalment, la recuperació lingüística. Per part meua, he de dir que no hi ha cap indici que això serà així i que, en canvi, n'hi ha massa que fan pensar que aquesta Acadèmia serà un bastió important contra la llengua --i no solament contra la unitat.

Durant quinze anys els acadèmics que avui sabrem qui són tindran poder per a determinar quina és la llengua normativa del País Valencià. Això en una societat més o menys normal no importaria gaire. A València, sí. Si cal usar 'est' o 'aquest', 'avui' o 'hui' és un debat poc important. A VilaWeb mateix, aquests duplicats hi concorren. El mal és que quan l'Acadèmia impose 'hui' l'ús de l'expressió 'avui' serà perseguit amb sang i fetge. Segur que ningú no es preocuparà de quanta gent o de qui usa 'hoy' allà on hauria de dir 'avui' o 'hui'. Però segur, seguríssim, que milers de mestres valencians sofriran a les escoles la persecució d'un cos d'inspectors que ja fa anys que es dedica a aterrir-los, eliminant tot rastre de dret de càtedra, atemptant de manera sistemàtica contra els drets individuals. I segur, seguríssim, que no es podrà aspirar a publicar ni un sol llibre en el valencià que tots hem tingut fins avui com a model i referència --tret que nasca directament de la iniciativa privada i no toque ni remotament cap àmbit públic. O segur, seguríssim, que continuarà i creixerà la pressió contra les universitats valencianes per tal que retiren la paraula 'català' dels estatuts, ara amb un nou argument legal, com és el del dret normatius atorgat a aquesta Acadèmia. Amb tres exemples n'hi ha prou. Aquest és el sentit de la maniobra: acorralar i marginalitzar els qui han usat, usen i usaran la llengua com a eina normal de relació intel·lectual amb l'entorn.

No sorprèn gens que el Partit Popular i el president Zaplana tinguen aquest objectiu. Sorprèn una miqueta més que el PSPV, el Bloc Nacionalista Valencià i altres partits i institucions es bleguen amb tanta facilitat i es rendesquen a la maniobra. Però sobretot sorprèn molt que la classe política del Principat haja cedit amb una facilitat tan esborronadora a l'engany. Fa anys que es predica prudència a Barcelona, sobre les coses que passen a València. Però ningú no ho fa a Madrid. Ningú. A Barcelona, sí. Cal ser prudents. I la pregunta, parafrasejant el famós discurs de Jordi Carbonell de l'any 1976, és si aquesta prudència no és una traïció.

Alerta: no m'opose als pactes ni tan solament en aquest tema. Crec que són positius. Però, què s'ha pactat ara? S'ha pactat una renúncia a defensar la unitat de la llengua catalana. S'ha pactat l'oblit de decrets legals (fins i tot del decret del govern espanyol 3118/1976, del 26 de novembre) que atorguen a l'Institut d'Estudis Catalans la capacitat normativa a València. S'ha pactat de deixar via lliure al procés de separació simbòlica, primerament, i normativa després, del valencià. I tot en canvi de res: ni l'Acadèmia no serà formada per una majoria de persones enteses en la matèria; ni hi haurà una sola referència a la unitat de la llengua. Si es volia un pacte, perquè no es pactava una relació vinculada de l'Acadèmia amb el IEC? O per què no es pactava que l'AVL i el IEC, en igualtat de condicions i representació, signaren un acord lingüístic seguint el model del neerlandès, que abasta el flamenc i l'holandès? O per què no es pactava que es constituïra l'Acadèmia fent una declaració d'unitat de la llengua i, a partir d'ací, parlant sempre de 'valencià'? No s'ha fet això perquè els pactes es fan entre iguals. I el nacionalisme (pràcticament tot: el de València i el de Barcelona; el del Bloc i el d'ERC i el de Pujol) ha emprès el pacte mesell i disposat a transigir en tot. Acovardit. Incapaç de creure en la pròpia gent. Atemorit.

No és l'únic cas. Ni és causa gens de sorpresa. Aquests darrers anys s'observa prou com s'afluixa la tensió que sostenia el nacionalisme, i són cada dia més habituals les actituds de deixadesa que abans semblaven èticament intolerables. A València i a Barcelona. Però ens podem demanar si això passa perquè el país ho vol així o perquè qui representa el nacionalisme no sap on és ni on va.

Fa anys que defense que l'alegria i la facilitat amb què els nacionalistes del Principat se sumen amb entusiasme a 'dialogar i pactar' sobre les coses que passen a València són la mostra més clara de com degenera el nacionalisme al Principat, apagant-se atemorit i poruc. Ja és curiós que els mateixos que no accepten, per exemple, que el castellà siga també llengua també de Catalunya accepten qualsevol transacció al País Valencià. Ara, voler ser radical al Principat i, alhora, voler ser moderat a València no és una forma d'esquizofrènia, com podríem pensar-nos. No: és una demostració. Demostra que el Principat ja ha entrat pel camí que, quan estiren un poc més la corda des de dalt, també acceptarà qualsevol transacció en canvi de no irritar. Abandonar València és la primera acceptació d'una derrota que sembla inevitable. És un indici massa evident de la pròpia feblesa. Perquè es fa pensant en allò que en pensaran 'ells' (com hauria dit Joan Fuster) i no en allò que pensem 'nosaltres'.

He dit abans que ens podem demanar si això passa perquè el país ho vol així o perquè qui representa el nacionalisme no sap on és ni on va. I és justament ací que vull acabar l'editorial amb un missatge positiu. Al País Valencià, els qui defensem la llengua no hem tingut mai res a favor. I malgrat això, hem avançat moltíssim. Per nosaltres l'Acadèmia de la Llengua Valenciana (ai no!, Acadèmia Valenciana de la Llengua) únicament serà un obstacle més a sumar i a superar. I ho farem. I, vist com es comporta, espere que el Principat aprofitarà l'ocasió per interrogar-se i mirar-se a l'espill; i que si hi pot veure la imatge que projecta avui als valencians, també espere que se'n done tanta vergonya que es decidesca a canviar de manera de fer.