Fa uns dies, en el III Simposi sobre l'Ensenyament del Català a No Catalanoparlants que es va celebrar a Vic, es va arribar a unes conclusions sobre l'estat de salut de la llengua catalana bastant alarmants. Per un costat, sembla obvi que la famosa normalització lingüística de la Generalitat ha aconseguit, entre els ciutadans de Catalunya i sobretot entre la població més jove, unes quotes històriques en el coneixement del català. Però, per un altre costat, i aquí és quan salten les alarmes, és entre aquesta població, la més jove, on menys s'utilitza el català de forma normal. És a dir, el saben parlar i escriure perfectament, però no l'utilitzen ni per parlar ni per escriure. Estem, doncs, a les antípodes del que passava quan jo era petit a moltes escoles de Catalunya. Llavors el català era prohibit a les aules, però això no impedia que els nens juguéssim (sempre que no fos a les pel·lícules) en català al pati. Actualment hem normalitzat el català a les aules però, ves per on, la llengua per jugar al pati és la castellana.
Però, ¿com és que després de tants anys de repressió lingüística pels diferents règims espanyols la llengua catalana ha sobreviscut, sense diccionaris ni gramàtiques ni enciclopèdies catalanes, i en a penes 20 anys de normalització lingüística l'ús social ha minvat? En plena dictadura franquista, quan el català era prohibit, es va convertir en el símbol d'una resistència política. Era el símbol d'un poble oprimit que reclamava llibertat i democràcia. Era un idioma que no volíem deixar morir de la mateixa manera que no pensàvem deixar morir els nostres ideals. Els franquistes creien que, matxacant l'idioma del nostre poble, i per tant la nostra identitat col·lectiva, atacaven la nostra voluntat política d'existir com a poble. Però l'afecte que això va produir era exactament el contrari. Ningú estudiava en català, ni els Països Catalans existien com a tals, però tothom tenia clar l'objectiu final. Llibertat per al nostre poble. La llengua catalana era la llengua dels demòcrates, la llengua espontània que els feixistes no havien pogut eradicar.
Més tard, i després de la mort de Franco, la Transició es va adonar que anar contra una llengua, la que sigui, és una salvatjada que només aconsegueix generar enemics contra la llengua que es vol imposar. Per tant, la Transició, que és la filla més llesta del franquisme, va optar pel vell refrany de si no pots vèncer el teu enemic, aliat amb ell. Va decidir que la llengua catalana era tan espanyola com la castellana. Això als transitoris (generació de catalans convençuts que la Transició anava de bona fe) els hi va semblar el no va mas. Però hi havia una petita trampa, perquè, mentre que el català només era la llengua dels espanyols que som de Catalunya, el castellà ho era de tot l'Estat espanyol, inclosos també els catalans. La jugada era perfecta. No et prohibeixen la utilització de la llengua catalana en el teu territori lingüístic o històric, però, en canvi, aquesta llengua simplement no existeix en la resta de l'Estat ni té presència oficial ni normalitzada en les seves institucions. Per tant, per molt cooficial que sigui el català en la nostra comunitat autònoma, esdevé una llengua suplementària a la castellana i no necessària. I no cal ser catedràtic en res per saber que l'únic requisit per evitar la mort d'una llengua és que sigui necessària.
Però els catalans, que potser altra cosa no, però complidors sí que ho som, hem fet els deures de la Transició i ens hem assumit com una nació bilingüe on ens són tan pròpies la llengua catalana com la castellana. Un esforç de plurinacionalisme no gens fàcil, tenint en compte que la llengua castellana era la que se'ns va imposar en contra de la catalana. Però, malgrat això, i contra tot pronòstic, ara ens trobem que la llengua catalana està més amenaçada que mai i continua estant a la defensiva, mentre que l'altra, neta de tot feixisme implícit, resulta una llengua que no es queixa ni es lamenta, ni busca més protagonisme (perquè ja el té tot) i sobretot no porta cap càrrega ideològica darrere.
La democràcia i l'Estatut han aconseguit normalitzar la llengua espanyola a Catalunya. Un castellanoparlant a Catalunya ja no se sent malament, ni intolerant, ni malmet la llengua autòctona perquè no la parla, sinó tot al contrari. Veu com la democràcia espanyola està aconseguint, amb mà de seda, el que ni els Borbons primer ni els Primos de Ribera ni els Francos després no van aconseguir mai. Espanyolitzar Catalunya de veritat, des de dins. Espanya ja no s'ha de justificar per la manera en què va construir la seva nació. La democràcia l'ha legitimada. Això fa que Espanya sigui molt més atractiva que abans. Un Estat nació que ja no li fa vergonya que la seva bandera i la seva llengua siguin aquelles que van imposar les conquestes i dictadors contra la voluntat i tradició d'un poble. Al contrari, la llengua espanyola actualment és una llengua d'encontre. De reconciliació. La llengua que tots parlem i que ens agermana amb les altres comunitats del nostre Estat. Mentre que la llengua catalana ha esdevingut una llengua d'exclusió.
Tots aquells immigrants que estan venint d'arreu del món al Principat no entenen com ni per què els hi compliques la vida i fins i tot els exclous parlant el català en una ciutat tan espanyola com Barcelona. Però ¿és just que ens hàgim de sentir menystinguts quan anem a un restaurant i el cambrer, que acostuma a ser argentí, no entén el català ni té la més mínima intenció d'aprendre'l? ¿Són fatxes per naturalesa els argentins? No, simplement saben on són, a Espanya. Aquesta fermesa ataca la nostra autoestima fins al punt que la gent es torna a dirigir cap a un estrany en castellà com en els millors anys de la dictadura, no fos cas que aquesta persona no l'entengués i ens sentíssim com uns talibans intolerants. Fins a arribar a casos tan surrealistes, sobretot en un suposat Estat plurinacional, on dos catalanoparlants amb fort accent català es parlen mútuament en espanyol.
I tot això és així perquè el nostre govern, autoanomenat nacionalista, ha permès durant 22 anys que sigui així. Com que no tenien ni tenen el coratge per avançar cap a la independència (que m'imagino que és el desig inconfessable de la majoria dels convergents), van optar per una gran operació de maquillatge nacional. Ja que no podíem ser una nació, almenys ho havia de semblar. És a dir, van convertir el folklore en la seva arma política principal. Des de la sardana fins a la llengua, en comptes de defensar les idees i els valors que ens defineixen com a poble. No som catalans perquè ballem la sardana ni perquè parlem català. Som catalans perquè volem ser coneguts i respectats com a catalans independentment de l'idioma en què parlem i la dansa que ballem.
Mentre Espanya no assumeixi el seu plurinacionalisme i tots els pobles de l'Estat no ens tractem amb el mateix respecte, cosa que ni el mateix Maragall és capaç de fer entendre als Zapateros i Ibarres, l'única via perquè no desaparegui el nostre poble, i amb ell la llengua, és la plena sobirania. Perquè aquesta situació de desigualtat crea en el ciutadà català una gran frustració. És el primer pas per a l'autoodi. El segon serà l'autodestrucció. Si el règim franquista no hagués estat tan obtús, hauria començat aquest procés l'any 39 i a hores d'ara el PP i el PSOE no tindrien la molèstia catalana que els impedeix que Espanya sigui Una, grande y libre.

*Article publicat al diari Avui el 12/10/2002