20:36h - Com podeu llegir, ara mateix és dimecres i són les vuit i mitja, però probablement penjaré això demà al matí. Per què? Internet no em funciona. Bé, em funciona però no em carrega les pàgines. Així que estic un pèl desconectat.

D'altra banda, tampoc negaré que estic una miqueta nihilista. Avui he començat classes a la universitat i m'he adonat que, definitivament, no ho suporto. A veure quan ho acabo ja, que cada cop ho veig més pèrdua de temps.

Fent un repàs de tot allò que no he escrit aquests dies, destaca el concert de Miqui Puig que vaig anar a veure amb l'Emma a la plaça del Rei. Miqui Puig és des de ja, un crack, una estrella. Té un carisma especial sobre l'escenari, aquest home.

I ja per últim, i deixant la meva reputació on es mereix, confesso la meva cleptomania galopant. L'últim cas, un robatori realitzat en deu segons i sense parar-me a pensar ni el per què, ni a observar detingudament el producte, ni a analitzar les possibles conseqüències de l'acte. No diré exactament què és (Los 4 van comprobar en carn pròpia que internet no és tan anònim com sembla), però sí que puc dir que té tapa dura, moltes fotografies retro i tracta del streetwear dels 70 a Nova York. "A brillantly mapped weather report of the hip hop storm to come. Now we know there was art and flavour on the wild streets of NYC"

21:51h - Aquí em teniu, vora les deu de la nit, un dia abans que comenci el meu periode de matriculació a la universitat, sense saber ni què he de fer, ni de quines assignatures em matricularé, ni quins horaris tindria en qualsevol cas. En la meva línia.

Com podeu suposar, ahir vaig anar a veure Fahrenheit 9/11, de ::Michael Moore::. La valoració és- diguem-ho ja- positiva. Tenia una mica de por amb aquest home. Bowling for Columbine em va agradar molt, però em vaig sentir una mica manipulat emocionalment en certes escenes. Ja m'enteneu, coses del tipus deixar la foto de la nena morta a la casa de Charlton Heston.

A Fahrenheit 9/11 la manipulació és igual de directa o fins i tot encara pitjor, però perd certa dosi de registre televisiu que em feia una mica de ràbia. Per que m'entengueu, Bowling... sembla un Caiga Quien Caiga amb Michael Moore com a reporter, i Fahrenheit sembla més un 30 minuts. Un 30 minuts sensacionalista i amb sang i fetge, però amb dades i testimonis. Això sí, i ja pels que hagueu vist la pel·li, que Bush s'estiguès llegint el llibre infantil durant vuit minuts sense saber què fer em sembla una reacció tan raonable com qualsevol altra. Quina és la sol·lució, posar-se a cridar "Morirem tots!" davant els nens?

Parlant de morts, mireu que xungos són els del ::Washington Post::

________________
Fe d'errates: Una disculpa i una salutació a Yordi aka Electroboy, de Yeah! i Los 4, a qui vaig confondre amb Roman al post Com ser un moderno (l'article linkat del qual, per cert, ha recollit grans elogis dels lectors d'aquest bloc).

22:50h - Què facil és tenir un weblog, només l'has d'actualitzar un cop per setmana. :-S La vertitat jajaés que he estat una mica enfeinat. Però recordem només les coses bones d'aquesta setmana.

Primer, el dia 15 va ser el meu aniversari. Em faig gran? No ho crec, però -no us espanteu- he complert 24 anys!! Deixem el debat "em faig gran vs. encara sóc jove" i parlem directament dels regals, que sempre ajuden a oblidar. L'Emma em va regalar un jersei-sudadera i Kill Bill vol.1; en Serge, una agradable sorpresa de bon matí, el disc de Delorean; els companys de feina, el disc de Bebe, o més ben dit, el ticket per que em compri alguna cosa decent pel mateix valor. La família s'apunta un deute (jej) i, d'altra banda, jo em vaig autoregalar una imitació (la més perfecta que he vist en la vida) del típic forro polar amb caputxa ::Carhartt::

D'altra banda, i en realitat suposo que més important, en breu em podeu veure per la tele. Uns surten a Silenci?, jo surto al ::3xl.net:: (tot va en proporció de la qualitat com a artista). El motiu? El inversor de Andersen a un mini-reportatge sobre fanzines. Havia de parlar sobre el món dels fanzines, però al final només podia parlar una persona per fanzine, i com que no sabia si podia escapar-me de la feina, va acabar parlant l'Edgar. Jo surto com un estaquirot amb la mirada perduda mentres ell filosofeja. Però bé, ja us avisaré quan hagi de sortir i us rieu de mi.

17:43h - Ostres tu, una setmana sense actualitzar. Sóc un senyor gos, sí senyor.

Avui interrompo la meva narració de les vacances (la continuaré?) per adreçar-vos a un link realment divertit que he descobert gràcies a en ::Roger Ambcompte:: (que sempre troba webs curioses. Com es nota que et paguen per això, eh company? ;-P). La web és ::www.alababarada.com::, i l'article en qüestió és: ::Cómo ser moderno en 10 pasos:: . Realment fantàstic, i prou ben fet com per delatar una cosa: el seu autor ha de ser moderno per força. Com ell mateix ha escrit: "El colmo de lo moderno es meterse con las cosas modernas, ser anti-moderno". Una abraçada des d'aqui a Bluedot i Roman 1 i 2 de Los4 i artífexs de ::Yeah!:: ;-D

21:32h - La història de les meves vacances continúa amb una jornada dedicada única i excusivament al cotxe, el cinquè beatle d'aquest viatje. El pobre Mestre Panda, únic dels quatre viatjers que té carnet de conduir, va haver de tragar uns 2500 kilòmetres en 12 dies.

Continuant amb el relat d'ahir, i després d'haver dormit unes dues hores al mig de la platja, vàrem intentar trobar algun poble a on caure morts dins la bella comunitat de Múrcia. Jo ja hi havia estat quan era petit, i els meus records no em traicionaven: Murcia és una lamentable, lletja i subdesenvolupada part d'aquest estat que mereixeria ser separada d'Espanya per marxar flotant fins més enllà de les Canàries, al mig de l'oceà.

Potser hauria de mesurar les paraules, però desenganyem-nos, els cartells de "Agua para todos" (que podrien traduir-se per "Con José Mari vivíamos mejor") delaten la avançada modernitat mental de la majoria de la població murciense. Una formació intel·lectual confirmada en comentaris com el d'una amable senyora que a la pregunta: "Perdone, ¿sabe si en San Javier encontraremos sitio para dormir?", va respondre més enllà del requeriment: "No creo, pero además no vayáis a San Javier, que està lleno de moros y negros gordos".

Accelera Mestre Panda, accelera!!

17:37h - Vinga va, som-hi. Que avui ja és setembre i toca apechugar.Com que la meva vida no és gaire interessant (ja em coneixeu), parlarem de les vacances.

- Capítol 1: Benicàssim

El divendres 6 d'agost l'expedició formada pel Mestre Panda, Tonix, Lopo i un servidor sortia cap a les terres del sud. Primera parada: ::Festival Internacional de Benicàssim::. Ens apropem a la zona d'acampada i ens confirmen el que ja ens temíem: no es pot acampar només un dia. Total, que comencem la passejada sense saber a on acabarem dormint.

Concert #1: ::La Casa Azul:: Un momentazo pseudo-estelar. Guille Milkyway i les dues coristes, sols a un escenari de grans dimensions, molt volum iun públic entregat. El resultat va ser la gent ballant i aclamant al chaval, que justificava el "casiotone" amb frases com: "Hay gente que cree que somos un fraude, pero esto es pop, se ha hecho así toda la vida". Tampoc calien justificacions, perquè la gent cantava les cançons com boja.

Concert #2: ::Cooper::. Sonant tan bé com sempre, a l'escenari gran i amb força públic. Em van agradar més a l'Apolo, serà que de prop sembla més espectacular que en un escenari gegant. Tot i així en sóc seguidor. Va estar prou bé.

Interludi: ::Air::. Volia veure'ls però vaig preferir estar tombat a la gespa. Ja em van decepcionar un cop, així que per què temptar a la sort.

Concert #3: ::Pet Shop Boys::. Sense ser-ne fan, tremendament disfrutables. Una successió de todo-éxitos molt animada.

Concert #4: ::Kraftwerk::. L'excusa perfecta per anar a Benicàssim. Disipat l'efecte sorpresa (ja els havíem vist a Barcelona) no impressionen tant, però es disfruten igual. Tant que el Mestre Panda es va desmaiar (o quasi). Seran les herbes aquelles que li senten malament.

Després hi havien Siderals, Ellen Alliens, Florents de Los Planetas DJ... però total, ja no hi havia ganes, i no teníem lloc a on caure morts.

Així que ara enteneu per què penjo la foto d'una platja. A les 8 del matí, totalment zombis, vam acabar a una platja -incomprensiblement deserta- intentant dormir tots acurrucats sota el meu parasol. Els resultats del descans van ser diversos. A veure qui pot dormir enmitj d'una platja amb el Sol tocant de ple. Tots sols, agonitzant sota aquell parasol, semblàvem Lawrance d'Arabia arrossegant-se pel desert.