16:59 - He de marxar a clase i el missatge d'avui és important. He llegit de nou a yonkis.com que Pamela Anderson no espera viure més de 10 o 15 anys més. Està malalta d'hepatitis C, algo que ella atribueix als tatuatges que li va fer el seu ex-marit, Tomy Lee. La qüestió és que l'altre dia li comentava al Mestre Panda per telèfon, i es va riure de mi, negant-li importància a l'esdeveniment.

Però què voleu que us digui? La mort de Pamela Anderson em causa més tristor que la de Vazquez Montalbán. Després de tot, he compartit molts, moltíssims moments íntims amb ella. A més, en realitat Pamela Anderson encarna un model de dona, la dona ideal dels anys 90 (que aviat seràn retro). Rossa i siliconada, encara que ara us sembli mentida, ella era el model de la nostra adolescència. Sento perdre la meva joventut... Us deixo amb ella, mireu-la als ulls, i pregunteu-vos: per què la recordava sempre despullada?

20:00h - Joder, fa un quart d'hora que he arribat a casa i d'aquí a una hora he de tronar a marxar. I això no és problema si no t'has passat tot el dia currant. Em sembla que ahir no estava deprimit, lo que estava es agobiat. Tinc molta feina i em paguen poc, i això cada setmana m'agobia. Després arriba el cap de setmana, m'oblido de tot i visc feliç. Em sembla que això del periodisme és una professió esgotadora, perquè a tots els mitjans es veu que es foten unes jornades de curro maratonianes. Quin futur tan negre, tant si m'hi dedico de per vida com si acabo currant de qualsevol altra cosa.

La resta segueix igual que sempre. M'adono que lo més còmode de la vida és estudiar. Només requereix un esforç no ja intelectual, sino només d'atenció. A la feina he d'escriure, el que suposa llegir, entendre, ordenar idees i escriure-les en poquíssim temps. A classe escolto el discurs lentíssim dels professors, l'entenc sense gaire esforç i apunto quatre idees. Em sembla que estudiaré tota la vida.

22:07h - Per què TV3 està programant un seudo-supervivientes?

Avui m'ha agafat un dels meus bajons semi-depressius. Una apatia generalitzada, un dia d'aquells en que facis el que facis tot és negatiu, tot és gris. Em sembla que és l'hivern, en serio. Aquesta tarda he anat sense cap ànim a fer fotos per la feina -em cabreja estar estressat per un sou tan ridícul com el que cobro-. Com alguns de vosaltres ja sabreu, tinc uns 10 minuts caminant desde casa fins al metro. Doncs surto de casa i quan estic apunt d'arribar al metro m'adono que m'he deixat la cartera a casa. Torna a casa. Agafa la cartera i torna al metro. M'ha donat la impressió que la vida se m'escapa en estupideses. Els 30 minuts més estúpids de la meva vida.

De manera que he vagat una mica pel centre en busca d'algun bar per fer un reportatge per demà, i em trobo amb una llibreia de disseny que hi ha al carrer Doctor Dou, molt a prop del MACBA. Entro i m'adono que es confirma una de les meves teories: Els intelectuals pensen que els seus clients no són capaços de robar. Així que he robat un llibre molt maco titulat: "Principios básicos de diseño para la creación de sitios web"; que està molt bé perquè explica conceptes més empresarials, d'imatge corporativa i ordre visual que no pas el típic totxo d'informàtica per a informàtics. Amb això he amortiguat el bajón hormonal. És curiós, perquè aquest matí, quan brillava el sol, he cantat "Un Buen Día" de Los Planetas.

El travestit de la fotografia és Chris Korda, una espècie de germà intel·lectual de Marylin Manson -segons jo ho entenc-, un artista molt friqui que és reverend de l'Esglèsia de l'Eutanasia, creada per ell mateix. Abort, Eutanàsia, Canibalisme i Sodomia. Auuesta nit punxa al Moog.

22:59 - Avui se m'acumulen les coses a explicar. Anem per parts.

Aquest matí he explorat els blogs de Nacho Canut i Genís Segarra i he rigut molt amb la conclusió de Canut sobre la televisió i la vellesa. Resumint el text deia això: "Vi a un personaje que va más allá de lo humano, de lo animal, va más allá, que es Marujita Díaz. Yo no sé qué edad tendrá, si tendrá necesidad de hacer lo que hace. Cuando veo este tipo de personajes a mí me da mucho miedo, me da mucho miedo porque, como yo también soy un ser humano, pienso, ¿podría yo también acabar así? Igual puedo acabar con Marujita Díaz, teniendo que enseñar las tetas y el coño. (...) Era como mirar un accidente de coche, que intentas no mirar pero miras. Muy desagradable cuando salía en un yate comiendo paella, enseñando el coño y las tetas y tocando el paquete a Parada".

Després he mirat el blog de impar, i resulta que va anar al Saló del Manga i va conéixer a la Mireia de Monja Jamón, la webmaster de l'Associació de Fanzines Fondo Perdido, els que han ressenyat el meu fanzine Gagarin. El món és petit i més si ets un friqui.

Avui quan he arribat a la UAB he pensat que les teenagers ja no em fan el mateix cas que em feien el primer dia. Ara ja tenen amigues i no els cal establir conversa amb el barbut i solitari de la jaqueta militar. Però just quan pensava això una noia em toca la caputxa de la sudadera i em diu "És que volia veure que posa a l'esquena". Com que estava prou morbosa, per què creure-la i negar-me la bondat de la imaginació infundada.

A la feina no paro d'escoltar el "Impermeable" de Carlos Berlanga, i estic content perquè penso que Berlanga va morir deixant un disc fantàstic, molt millor que el "Naturaleza Muerta" de Fangoria (tot i que potser no millor que "Una temporada en el infierno"). Això sumat a que ahir vaig veure a Alaska de jurat a Operación Triunfo provoca que cada cop sigui més Berlanguià, en el trio Berlanga-Canut-Alaska. L'Alaska fa massa coses pensant en el concepte pop Warhol. Massa frívol pel meu gust.

Classe de català oral molt correcta. La profe ja no em convenç com el primer dia, pero debatre amb ella em senta molt bé. Deu fer segles que un professor no s'interessava tant per l'opinió dels alumnes.

16:27 - Qué aburrida es la tele els diumenges.

La foto forma part de la sessió fotogràfica fictícia que ens vam fer els del Peep Show, el programa de ràdio. Ahir el programa ens va sortir prou bé. No va haver-hi ensurts, ni presses, ni desordre. Ara que som quatre, ja no queden buits i no hem d'improvisar secciones o especials ficticis que no aportaven mai gran cosa.

Avui el Mestre Panda em convida a veure l'Adrà Puntí a l'Apolo. Lo van tocar unes entrades a la ràdio, i tot i que a caballo regalado..., és diumenge, i no sé com tinc les neurones per aguantar un concert.

Ahir a la nit borratxera, però sense gaire eufòria. L'alcohol necessita alegria. Llàstima. M'en vaig a veure "La Vida de Brian", que me la vaig comprar en DVD. Això sí que és alegria.

17:19h - Puta informàtica. Porto dos dies intentant arreglar el blog, que si l'heu visitat, haureu vist que no estava actualitzat des del dimecres. És incrible la facilitat que tenen els ordinadors per despertar violència. Jo no condueixo, però suposo que s'assemblen als cotxes. De moment he aconseguit arreglar-ho, però em sento derrotat, perquè ho he fet d'una manera molt cutre, i és com si en realitat l'ordinador haguès guanyat. El sento riure.

Ahir vaig anar a veure La Pelota Vasca, i em va agradar, però he de reconèixer que em va entristir una mica. No per cap motiu polític, sinó perquè em va semblar que hi havia molt dolor en totes les bandes. A Catalunya podem ser tan anti-espanyols com els bascos, però em dona la impresió que ningú es radicalitzaria tant per una ideologia, com a mínim en context de pau.Suposo que deu ser ETA, que ho contamina tot. Ah! I a tot això, em sembla que la peli en realitat té un discurs nacionalista, però això no hauria d'escandalitzar a ningú, no?

23:40 - Veient a Josmar a Flaix TV (tanga inclòs)

Avui ha tornat a ser un bon dia. Bueno, a la feina m'he aborrit com una ostra, itorno a tenir força feina acumulada. Aquesta tarda havia d'anar a fer fotos per tres reportatges, però he tingut sort i m'he passat la tarda en companyia.

Primer he estat amb el Mestre Panda pel centre. Hem vist treballant de cambrera a una ex-colaboradora de Jordi Gonzàlez a "Les 1000 i una". La Mamen, aquella noia que feia el paper de tonteta, i que en realitat hem vist que potser no era interpretació... Tenia el seu què, per cert. Però la reflexió és: la fama és molt puta. Fa tres o quatre anys, diàriament a televisió. Ara, servint-nos un café a dos miserables com el Panda i jo.

Despré he quedat amb el Tonix i l'Ismaelova a la granja modernista del Born. M'ho he passat bé. Han sortit grans confessions com quan el Tonix -fidel defensor de la puresa musical- ha reconegut que li agradava Mikel Erentxun i una cançó de La Oreja de Van Gogh. No passa res, jo també les trobo bones (algunes), però el Tonix, jeje. Un saludo, majete!!

Nota: Per què si ho dic jo ningú se sorprèn?

La foto, per cert, és la meva famosa fèrul·la de descàrrega (v. Dissabte 18). Ha sortit borrosa, però millor, perquè aquestes pròtesis dentals tenen molt mal aspecte...

Ah! També he vist a una de les barbie-pop del dissabte

22:47h - Sense mirar ni escoltar res. Què estrany.

Avui ha sigut un bon dia. Exceptuant la feina -que no és que hagi anat malament, però sempre és millor dormir-, i la al·lergia -que aquests dies està atacant fort-, es pot dir que m'ho he passat realment bé.

Que què he fet? Doncs res. Amb això en tinc prou per disfrutar, ja que normalment vaig de cul tot el dia: casa-metro-feina-renfe-autònoma- renfe - reportatge . de . local .per. la .feina-metro-casa. Avui, simplement he llogat una pel·li de vídeo i he quedat amb el Mestre Panda per prendre un café.

He llogat El Otro Lado de la Cama, perquè el Jordi -el cosí de l'Animal- em va dir que vol que li escrigui un guió per l'estil. La pel·lícula és graciosa, però no sé si sóc capaç de posar-me a escriure en un to tan amable, tan lleuger. La qüestió es que per apendre cal fer coses que no se sap fer, no? Tornant a la pel·lícula, viva Natalia Verbeke! Mort a Paz Vega!

Per últim, una sal·lutació a Impar, em sembla que ets l'únic desconegut que s'ha atrevit a penjar un missatge al tagboard. M'ha agradat el teu blog. Espero que ens llegim sovint.

Avui, a classe d'Estàndard Oral del Català m'he aborrit una mica. M'he adonat que la professora utilitza el psicoanàlisi per a tot, i avui per tan sols un comentari espontani d'una noia, ha estat discurrint durant més d'un quart d'hora. Que tenia raó? Probablement sí, però els seus raonaments se sostenen sobre bases molt poc fermes, i la vida, a vegades, és molt més senzilla -i divertida- del que la raó ens dona, no?

El diumenge vaig anar al teatre a veure Alejandro y Ana i no em va decepcionar, perquè ja m’intuïa que seria fluixeta. I ho va ser. Els actors i el muntatge estan bé, però falla la història, no hi ha gaire sentit en els diàlegs. A més, en realitat criticar al PP és tan fàcil que també és fàcil caure en els tòpics.


P.D: Per cert, i lligant temes, hi ha un chaval a classe que em sembla que està descobrint la seva homosexualitat. Les mantendremos informados

23:18h - NO veient ni Salsa Rosa ni el Barça-Depor

Bueno, avui per fi ha deixat de ploure. Recordo que abans m'agradava que ploguès. Ara penso que sempre he sigut una mica tonto, no?

No us havia explicat això de la meva fèrul·la de descàrrega. Que què és això? Doncs un plàstic bucal estil boquilla de boxejador (dilluns en penjo una foto) que m'he de posar a les nits durant tota la meva vida. Po zi. Els nervis em traicionen i es veu que per les nits apreto les dents. Ho porto fent tota la vida, i de forma bastant intensa, i segons em van dir, si no em poso el plàstic, als quaranta em quedo sense dents. Ens haurem de posar el plàstic, doncs.

Aquesta nit anem a una festa privada. Mmmm... per fi. Esperem que sigui un d'aquells pisos plens de desconeguts amb alcohol gratis i desfase generalitzat. Si no, demano el llibre de reclamacions.

23:18h - Veient: Hip Hop Rules (un programa nou de Flaix TV)

Com m'agrada l'èpica revolucionària. La Xina recupera la seva propaganda barata amb un dels meus motius vitals preferits: l'espai. ¿Qui us penseu que és l'home que pren café a la portada d'aquest blog? Iuri Gagarin, el primer home a l'espai.

Avui he escoltat el "Pet Sounds" de The Beach Boys, i la veritat és que tenint als Beatles... bueno, Paul McCartney va dir que "God Only Knows" era la millor cançó pop que havia sentit mai. Pel que fa a "Wouldn't It Be Nice", una cançó espléndida, però m'alegra tant com em deprimeix. Curiós.

I Las Niñas, pues sí, avui he decidit atacar de nou i enfrontar-me definitivament al dilema. He tornat a escoltar el disc i... no, no caerá esa breva. Llàstima de grup, perquè el concepte és bo. Hi ha disco y electro, una miqueta de hip hop, em recorda a Bran Van 3000. Però elles... amb aquesta pose de macarres de los 40... ¿Per què a la cançó que tanca el disc, electro molt ben fet, cal posar-hi una lletra que diu "me lo como to" i "vuelvo con el rímel corrío y el xoxote noséqué"?. Chicas de barrio? Lleig.

Demà us explico lo del Budabarcelona

17:01 - Escoltant: unes argentines tipo Belle Pop que surten per la tele

Ahir els amics i jo vam inaugurar l'Any Dalí por todo lo alto. Una borratxa amb un caniche dins una mochila, un noi igual que Suprunaman -el personatge de "DrSlump" -, un home igual que el Sr.Wilson de "Daniel el Travieso", el Mestre Panda abraçant a l'Anchoa, un capullo amb problemes d'identitat sexual... Tot amb la fantàstica orquestra Constellation tocant a la Plaça per les festes del Congrés. Nosaltres, que esperem aquestes festes com si no hi hagués res millor al món, vam aconseguir uns nivells etílics no recomanables.

El Mestre Panda al final sembla que es va liar amb la Pantoja, una noia amb un caràcter molt maco -i un físic igual al de la Pantoja-, que es va fer amiga nostra servint-nos cerveses a la barra. Jo vaig adquirir el títol del "covert de merda" de la nit, arrebatant-li el títol de mestre en decadència moral al nostre sensei, el Mestre Panda (aka Splinter). Potser em vaig passar amb alguns comentaris en veu alta. Millor no els reproduieixo...Com deia Calvin, el personatge de cómic, el meu problema és que els meus llavis es mouen més depressa que el meu cervell.

Ara us deixo, que he de fer feina pel meu estimat profe de periodisme, i si acabo d'hora puc anar a les havaneres de la Plaça del Congrés.

17:16h - Escoltant - Ellos: "Cuélgalo"

Aquest cap de setmana són les festes del Congrés, el barri on vaig estudiar BUP i COU. Són una espècie de trobada anual no preparada d'antics alumnes. Amics, amigues i alguna exnòvia dintre i fora de la barra. En definitiva, una excusa ideal per emborratxar-nos i riure. Riure molt.

Aquest migdia, la mateixa gent que ahir a la nit estava borratxa - escoltant, per cert, a un grup de folk bastant penós-, ens hem tornat a veure a la butifarrada popular. Unes cares de resaca (l'Isma estava fatal), maldecaps, espessor mental i un sol de migdia que a estones castigava; mentre menjàvem butifarres i pa amb tomàquet. Una altra excusa per preparar el fetge per aquesta nit, que ve orquestra gran, i l'alcohol s'escapa, però jo sóc més ràpid.

Us regalo un altre dels meu friquis autorretrats que no il·lustra res.. Us preguntareu on he fet la foto, no?. Tant se val, em fa mandra explicar-ho. Imaginem que sóc l'astronauta xinés que el dimecres viatjarà a l'espai. Com Iuri Gagarin.

17.40h · Estic informàticament estressat. Resulta que he de buscar definicions de periodisme per un treball que he de fer per dilluns. El profe de pràctiques de Redacció Periodística no pot entendre que m'he matriculat més tard, i m'obliga a fer per dilluns un montón de feina que els altres havien fet quan jo no estava ni matriculat.

A més em fa molta ràbia perquè el paio porta unes ulleres de pasta de color blau supercridaneres (veure foto). Com si no en tinguès prou per fer-se l'intelectual amb les ulleres de pasta que a més se les ha de comprar blaves.

Qui també em fa ràbia és el mongo del C.M, un individu que escriu a una web. Resulta que li vaig dir que havia utilitzat unes fotos seves per a la meva web, i ahir em trobo el jefe explicant-me que algú d'aquella web havia demanat que retirèssim les fotos perquè tenien copyright. En comptes de dir-m'ho a la cara, el chaval ha hagut de enviar un mail, anònim per cert, a la nostra redacció.

Lo pitjor de tot és que he de fer un treball amb ell. En quant acabi el treball no el penso ni saludar pels passadissos.

01:05h - Fa dos dies que he començat a estudiar el segon cicle de periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona, i la cosa està molt malament. No per les assignatures, ni molt menys (algun dia us explicaré Estandar Oral del Català), sinó perquè als meus 23 anys, comparteixo classe amb noies de 18 o 19. Una bona edat -la seva- per ser suposadament radical i per lluïr modelets d'Avril Lavigne. I allà enmitg jo... amb mil ulls, sentint-me com un vell verd entre tanta hardcore-poppy-punk.

Només em va faltar que, donat que som poquíssims nois a classe, les nenes s'apropessin a mi iinteressant-se per la meva vida. Una fins i tot em va dir: "Explica'm algo, que et veig molt callat".

Callat... malalt és com estic...