16:20h - Ja és l'únic que em faltava per veure. ::Las Chinas:: y ::Los 4:: DJs!! Els 7 individus s'ajunten per punxar vés-a-saber-què (no s'especifica) al Bar Manolo, al costat del Razz. Tot s'ha de dir, el nom del local nou diu gaire a favor seu, però per algun lloc es comença, no? Probablement m'hi deixi caure, que ja ens toca un encontre interblog.

En la mateixa línia d'assistència a espectacles d'alt contingut friqui, demà aniré a veure a Farruquito aka ::El loco del Cannonball:: . No penseu que ho faig amb gaire interés, però el Mestre Panda m'ho va proposar, i un ha de treure profit de l'acreditació pel Fòrum, no? El meu repte de demà és aprofitar un moment de silenci per cridar-li "¡Asesino!", i després ser apallissat per tota la família farruquita i els assistents a l'actuació. Si fessin Jackass a Barcelona no seria mala idea.

Per últim, i quan demà convenci al Mestre que dormir a la piscina municipal de Benicàssim no ha de ser tan incòmode, ja podré anar a comprar l'entrada d'un dia per al ::Festival Internacional de Benicàssim::. Gràcies a Kraftwerk, els meus companys de viatge han acceptat una paradeta al festival camí del bulería-bulería-Cabo de Gata. Una setmana i vacances!

21:45h - Hola família. Avui toca rememorar una anècdota entranyable d'aquelles que contribueixen a crear-me una imatge lleugerament lamentable.

Hace mucho tiempo, en un post muy muy lejano... us vaig explicar que visc en una comunitat de veïns que és una secta. Entre altes mesures de companyerisme veïnal, el del segon ens va "trapitxejar" una connexió a internet més barata, al mateix temps que connectava tots els ordinadors de l'escala en xarxa. D'aquesta manera, podem compartir música, pel·lis pirates i altres tonteries.

Un dia, vaig decidir entrar a veure què tenien els veïns. De manera que vaig començar a clickar icona per icona els ordinadors de l'escala. El resultat era bastant lamentable en matèria musical (molt tono-politono obsesión, tono-politono dragostea, ja m'enteneu...), fins que vaig entrar a l'ordinador d'un veí que era un crack. Tok Tok vs. Soffy O, Temptations, Avalanches, Alicia Keys, Violadores del Verso...

Aleshores vaig veure que tenia una descàrrega d'un vídeo porno. Vaja... el mateix que tenia jo... hòstia puta! Estava mirant per xarxa el meu propi ordinador! El meu germà havia compartit la carpeta del KazAa per a tota l'escala, secció de vídeos inclosa, i a aquestes alçades, tota l'escala deu saber dels meus gustos sexuals. I probablement els comparteix.

15:31h - El passat divendres vaig veure en DVD ::La flaqueza del bolchevique::, de Manuel Martín Cuenca, basada en una novela homònima de Lorenzo Silva. Per aquells a qui no us sona, no us preocupeu, perquè tot i que és força bona i va ser premiada als Goya d'aquest any, no va tenir gaire éxit a taquilla.

És una història a l'estil Lolita, en què el treballador d'un banc d'inversions (Luis Tosar) s'enamora de la filla (María Valverde) d'una dona amb qui ha tingut una topada amb el cotxe. La pel·li està força bé, és una mica lenta, però està ben portada.

El que he de fer, però, és llençar una pedra a la pròpia teulada de la masculinitat. Així com els homes desseguida ens afanyem a criticar la "literatura per a dones", potser hauríem de fer-nos mirar la literatura que no ho sembla, però és d'homes. Com s'explica sino, una pel·lícula en la que una nena-adolescent li fa cas a un home de prop dels quaranta, i no només això, sino que protagonitza diàlegs com aquest:

- Ella: ¿Què pasa, que quieres verme las bragas?
- Ell: No, te equivocas si piensas que sólo quiero verte las bragas.
- Ella: Mejor, porque no llevo.

Pues eso. Si això no es nota a kilòmetres que està escrit per un home...

El que no treu que la pel·li estigui molt bé, especialment el final. Hala, a treure profit del DVD.

16:20h - Carmina se termina, ay que pena de rima. (Fins aquí la meva broma del dia).

Sobre les 00h de la nit em teníeu ahir davant el City Hall mirant la cúa de gent que s'acumulava a l'entrada. Un total d'una hora i mitja vaig haver d'esperar fins que la persona que m'havia aconseguit l'acreditació de premsa(?) em va aconseguir deixar passar. La cosa estava xunga, perquè fins i tot El Payo Malo va haver de passar sense els seus amics. Un cop a dins, vora les 2:00, vaig haver d'aguantar la sessió d'un tal Tony 000, hip hop y ragga bastant cutre-comercial que, tot i així, va tenir algun moment gloriòs(?) (versió electro de Sweet dreams d'Eurythmics, versió ragga de I like to move it move it). Les noies hip hop ajudaven a fer passar el temps, especialment (com jo les anomeno, i des d'aquí les meves disculpes) les que van de "putillas del Bronx". (Ho sento).

Sobre les 3:00 sortia el protagonista de la nit, Grandmaster Flash. Un personatge friqui i simpàtic, mestre del scratch de la vella-vellíssima escola. Em va sorprende que la gent l'aclamès tant, i ell, lluny de limitar-se a posar discs, era un autèntic líder de masses. Va començar amb un "I want to bring you back in time. Do you wanna come with me?". Al que responíem cridant. I ell, que s'animava, agafava el micro durant les cançons i ens feia cridar "Old School!!", xisclar una mica, cantar les tornades de les cançons, i el clàssic ::Las manos en el aire::.

En definitiva, una festa bastant divertida i entranyable, amb temes friquis-retro tipo Good times, de Chic, Billy Jean, de Micahel Jackson, Hip hop hurray de Naughty by Nature, Rapper's delight de Sugarhill Gang, Another one bites the dust, de Queen i més, més, més...

A les 4:30 em posava a dormir. A les 7:40 sonava el despertador. A la feina. I tot això jo sol a la discoteca. Em sembla que el friqui sóc jo.

16:23h - Recuperant un tema del ::Blog de Los 4:: (feia temps que no participava en entranyables discussions estèrils com les seves), i donat que a l'estiu qualsevol variació televisiva ja és un esdeveniment per sí mateix, us donaré la meva superflua impressió del programa TNT, de Jordi González.

Després que la conexió de Tele 5 es tallés durant 23 minuts (pozí) vaig veure una estoneta el programa en qüestió i he de dir que promet ser tan cutre com un podria esperar. Només vaig aguantar a Santiago Segura i Florentino Fernández (lamentable el primer, camí-de-lamentable el segon) amb la Marta aquella (en el seu paper de putón berbernero) i Tammy, la mongòlica de La casa de tu vida. No vaig veure al Torito però des d'aquí ja puc dir que em cau com el cul i que el suportaré encara menys intentant ser una spanish star.

En qualsevol cas, mireu la web del ::Vitamina::, que surten tots els desgraciats aquests.

Per últim, i per no avorrir-vos amb la música, faré un repàs ràpid de les meves últimes escoltes: Vidalogía, de Tremendo, genial; Give up, de The Postal Service, bo; Alevosía, de Mala Rodríguez, bastant bé; i Spanish Bizarro vol.2, a mitja escolta, divertit.

Ah! I anunci detestable: "Te gusta una chica, pero tienes la piel muy grasa (...) Venga, a por ella"

Avui m'he quedat a gust.

23:11h - Només vull dir que em fa molt mal el cap. Ahir vaig agafar una ::borratxera:: de les que no es recomanen (els que em vau veure ja sabeu que no es broma). Em sembla que estic massa gran per aquestes coses, que d'altra banda no sé com m'acaben passant. I ara només puc pensar en el fenòmen físic que que potser alguns de vosaltres no coneixereu:

Sabeu per què fa mal el cap en les ressaques? Perquè l'alcohol deshidrata fins al cervell. Com si fos una esponja, la massa cerebral perd volum, s'encongeix, i els fils que la uneixen amb el crani s'estiren, produint el mal de cap.

Desgradable d'imaginar, no? Digueu-m'ho a mi

16:40h - Ara mateix comento pel messenger amb Edgar Cantero lo lamentable que és tot el que envolta el tema Paela mama, la cançó(?) de l'anunci de San Miguel en el que uns masai(?) canten una cançó estúpida. No contents en fer el ridícul publicitari, ara editen la cançó en un intent de convertir-la en "canción del verano".

Ara que parlo d'això, no trobeu que la "canción del verano" és un concepte en crisi? Des de l'Aserejé no hi ha hagut un consens entorn a un tema que es pugui considerar triomfador. L'estiu passat deien que havia "guanyat" l'anunci de la ONCE de la gent que feia la seva pròpia cançó. Una excusa per suplir la manca de temes. Però aquest any? No hi ha res! Ara direu "No es amooooooor....lo que tu tieeeenes.... se llama obsesióoooon...." Però si us plau, siguem seriosos.

Us deixo amb una foto, un ::link::, una ::invitació:: i un dels meus pronòstics musicals. Quan a la redacció va arribar un pack d'emocore avorrit i lamentable cantat en anglès, em va sorprendre el disc de tres noies anomenades Sibyl Vane. Mermelada de tomate, es deia el disc. I declaro, ja, des d'aquí, i solemnement, que és un dels millors discos nacionals de l'any. He dicho!

16:11h - Neeeeeng! Neeeeng! Aquest que veieu a la foto no sóc jo, afortunadament. Però és una d'aquelles fotos que surten al Google quan un posa "Lloret de Mar".I per què ho poso? Doncs perquè aquest cap de setmana l'he passat allà amb l'Emma gossejant (o perreando). L'apartament dels meus pares era massa temptador com per haver triat una altra destinació turística, i al cap i a la fi, tampoc està tan malament.

Abans de marxar, però, em va donar temps ha guanyar un altre regal per televisió. Aquest cop no va a ser a Flaix TV, sino a 25 TV. Com molts de vosaltres ja sabreu, aquest canal s'ha convertit en el refugi de les ànimes solitàries que, tornant de matinada, trobem en la seva programació pornogràfica una veu amiga. Abans, però, tothom ha de veure la publicitat de Broker's Finance i el programa Toni Rovira i tu, un late show friqui donde los haya. En ::Rovira:: va convidar el dijous passat en Pere Espinosa, de qui ja sabeu que vaig guanyar el seu CD a Flaix TV. En aquesta ocasió, i com no podia ser menys, vaig guanyar-ne un single i una samarreta. I ara aquí em teniu, amb un CD, un single i una samarreta d'un músic que respecto però que tampoc m'encanta. El pack d'Espinosa a aquienleimporta.da.ru.

16:16h - Acabo de trobar-me a Juanjo Sáez, il·lustrador i novelista gràfic, i aquest cop l'he saludat. Ha sigut bastant lamentable, la veritat. He tingut un atac de timidesa que no ha donat gaire bona imatge de mí, però bé, una cosa menys a la llista de actes pendents. Com ja us havia explicat, se suposa que havia de passar per casa seva a que em firmés un llibre. Ara m'ha dit el pis on viu, i en realitat no hi penso anar, però sempre va bé haver-lo saludat. No sé... qué pardo sóc...

Evidentment, abans d'aquest encontre no tenia pensat escriure sobre això. Volia explicar un altre dels meus atacs de cleptomania, i en concret, del meu lema: "Els museus mai pensen que a la gent que li agrada l'art és capaç de robar".

En aquest cas no va ser un museu, sino la tenda del Fòrum. Va passar el diumenge, quan després d'una tarda per allà amb la Fundació, vaig decidir fer-hi una ullada per descobrir que no tenien ni detectors ni segurates. El que sí tenien era una col·lecció de llibres força temptadora. Resultat: Sobre la televisió, de Pierre Bordieu.

Per últim, avui he vist que DJ Grandmaster Flash punxa a Barcelona. Un dels pioners del turntablism i friqui del hip hop de la vella escola, responsable de gran quantitat de técniques que encara avui s'utilitzen

13:45h - Mmm, aquesta nit Lina Morgan estrena una sèrie a TVE1. Potser no hauria de sortir de festa. Ahir a la nit no ho vaig fer i miracolosament he aconseguit aixecar-me a les 12. Un dissabte en el que veig el Sol!

Això m'ha permès, entre altres coses, descobrir que a TV3 estan reposant ::Thunderbirds::, aquella sèrie seixantera protagonitzada per titelles que eren pilots d'avions futuristes. "Rescat Internacional" es diu la organització a la que pertanyen. El millor de tot, però, era el final. Després de salvar un avió d'un atac terrorista, els pilots protagonitzaven la típica escena final que simbolitza "el descanso del héroe", i sortien tots a un xalet prenent cóctels mentre un d'ells toca el piano i els altres seuen a les ::cadires Barcelona:: de Mies van der Rohe. Rollete retro-cool.

D'altra banda, ahir van inaugurar la mostra Stripart, en la que participo juntament amb l'Edgar Cantero. Em va agradar prou, l'ambient de la festa d'inauguració, perquè era com moderno però "casolà", en paraules de l'Emma. Hi havia coses molt ben fetes, com la finestra amb imatges d'Iraq i les Torres Bessones, o l'habitació amb el llum aquell d'estrès. D'altres coses em van agradar menys, però clar, qui sóc jo per jutjar, que només he penjat uns còmics. (En breu fotos)

Tot i així, me'n vaig anar content a casa, perquè vaig veure gent que reia llegint els meus còmics, i mira, un ja és feliç només amb això.