IMPRESSIONS SOBRE EL FESTIVAL D’EUROVISIÓ
Aprofitant l’avinentesa que em proporciona l’existència d’aquesta secció, feta per a parlar del festival i oberta també a la col.laboració dels visitants, he volgut deixar-hi la meua contribució. La popular gala europea de la cançó, que l’any 2005 va fer cinquanta anys, ens mostra any rere any una gran varietat de països, llengües i estils musicals. La qüestió de les llengües és, tal vegada, una de les més trascendentals per a captar el significat d’aquest espectacle: podríem dir que si l’adveniment de l’euro significa la vertebració econòmica d’Europa, l’eurofestival comporta la vertebració sociocultural del Vell Continent. Cert és, no obstant això, que cada país canta en la seua pròpia llengua, raó per la qual la comparació pot resultar poc exacta, però en qualsevol cas tots els països que hi participen comparteixen un mateix objectiu: aportar el bo i millor de les seues tradicions a través del llenguatge universal de la música.
Com a estudiant de lletres, he de dir que resulta ben curiós el fet que totes aquelles persones que conec i, a més, són seguidors del festival, han escollit una carrera de lletres (filologia, història, etc). I encara resulta més sorprenent la seva resposta si els preguntes per què el segueixen. Uns diuen “no ho sé exactament”, uns altres fan “potser és perquè el veig des de xicotet”. El cas és que probablement tots tindran clara una cosa: aquest “programa”, si és que podem dir-li així pel fet que el televisen, té alguna cosa que molts altres festivals, com per exemple el de l’OTI o el de Benidorm, no tenen. Serà la tradició? Serà el prestigi? Serà l’organització? Serà, com he dit abans, la gran quantitat de llengües que hi podem digerir? El fet cert és que, encara que alguns pensen que és una cosa desfasada per als temps que corren, aquest musical continua interessant molts milions d’espectadors. A més, hi ha associacions i clubs pertot arreu -fins i tot per Internet- que organitzen vviatges als llocs on anualment se celebra el festival. Al marge d’aquesta mena d’anècdotes més o menys xocants, l’espectacle, que d’un temps ençà sol ser a finals d’abril o a primers de maig, és a dir, ben entrada la primavera, constitueix -per què no dir-ho?- una espècie de pròleg a les mogudes nocturnes dels dissabtes de qualsevol pub o discoteca.
Possiblement alguns seguiran el festival només per les puntuacions, sense tenir en compte els missatges de cada cançó o les sensacions que transmeten les diverses melodies. Per a aquesta gent l’única cosa important és veure si el seu país queda en un lloc més o menys digne -com si fóra una qüestió d’orgull- sense tenir en compte què deia Pierre de Cubertin sobre la participació. Aquesta actitud és comprensible, sobretot si pensem que en aquest tipus de competicions sembla que l’únic objectiu important és guanyar. Normalment, el guanyador gaudeix de certa popularitat, ven els seus discos, etc., però, de vegades, resulta més rendible quedar segon, tercer o, fins i tot, últim: qui anava a dir a Remedios Amaya en el 83, amb només 20 anys, que esdevindria una de les veus més importants del flamenc espanyol?
Pense que la qüestió de les puntuacions no és la més important, perquè normalment no es valoren els mèrits dels participants d’una manera justa sinó que hi intervenen uns altres elements com ara la política, la proximitat geogràfica..., que transformen la segona part del festival fent-la desnaturalitzada o adulterada. Per tant, si les puntuacions són , quasi sempre, artificials podem concloure que no té ni cap ni peus observar la classificació final. Aquesta conclusió sembla més versemblant encara si mirem l’estadística de més de quaranta anys: d’una banda tenim uns quants països, com ara Irlanda o el Regne Unit, que guanyen quasi sempre i baten rècords de puntuació; d’altra banda tenim països com Espanya, que ha guanyat una o dues vegades l’any de la picor, és a dir, l’any de la Mariacastanya i, en el pitjor dels casos, tenim mitja Europa que encara no ha guanyat. No obstant això, com se sol dir, les estadístiques poden trencar-se però, si tot continua així, no es podrà evitar que tots els que, com ja he comentat, viuen intensament la polèmica dels punts acaben totalment frustrats com a conseqüència d’anys i més anys de resignació. Però, malgrat tot, com diu el tòpic castellà, una vez al año no hace daño.
Finalment hi ha qui pensa, i potser amb raó, que la major part dels cantants que passen pel festival no tenen futur o, en el millor dels casos, només triomfen en els seus respectius països. No és menys cert, però, que els pocs que s’obrin camí gràcies al certamen són famosos internacionalment. Així s’ha esdevingut sempre amb cantants i grups que, en alguns casos, encara continuen plenament vigents després d’haver passat més o menys temps des de la seua època daurada (anys de ple èxit, vull dir). És el cas, per exemple, de Raphael, que recentment ha publicat un llibre de memòries, Massiel, Julio Iglesias, Karina i Mocedades -actualment El Consorcio, amb Sergio y Estíbaliz. També podem destacar el cas del quartet suec ABBA, dissolt a primers de la dècada dels 80, els èxits del qual s’han reeditat amb motiu del 25é aniversari del seu triomf en el festival. Més recents són, en fi, els casos de Sergio Dalma i l’oscaritzada Céline Dion. En definitiva, tots ells -i molts altres que omet per no fer una llista massa llarga- segur que no tindran cap inconvenient a reconéixer que deuen al festival gran part del seu èxit.
També cal parlar del palmarés del festival, d’algunes qüestions relacionades amb les puntuacions, de l’evolució dels intèrprets i dels estils musicals i, finalment, dels canvis que la Unió Europea de Radiodifusió (UER), organisme encarregat de vetlar pel bon funcionament del certamen, ha introduït a partir de 1999. Irlanda encapçala el quadre de vencedors amb set triomfs (70, 80, 87, 92, 93, 94, 96). Amb cinc victòries tenim tres països: el Regne Unit (67, 69, 76, 81, 97), França (58, 60, 62, 69, 77) i Luxemburg (61, 65, 72, 73, 83). Amb quatre trofeus destaquen Holanda (57, 59, 69, 75) i Suècia (74, 84, 91, 99), amb tres està Israel (78, 79, 98). Amb dues victòries tenim els casos de Suïssa (56, 88), Espanya (68, 69), Noruega (85, 95), Itàlia (64, 90) i Dinamarca (63, 00). Finalment amb només un triomf hi figuren dotze països: Àustria (66), Mònaco (71), Alemanya (82), Bèlgica (86), Iugoslàvia (89), Estònia (01), Letònia (02), Turquia (03), Ucraïna (04),Grècia (05), Finlàndia (06), Sèrbia (07) i Rússia (08). Si comptem el quàdruple empat del 69, entre Espanya, França, el Regne Unit i Holanda, la nòmina de països guanyadors fins a l’any 2008 augmenta a 25.
Pel que fa a Espanya, al marge dels triomfs de Massiel i Salomé, hem de destacar quatre segones posicions: Karina (71), Mocedades (73), Betty Misiego (79) i Anabel Conde (95); un tercer, el del grup Bravo (84); dos quarts, amb Julio Iglesias (70) i Sergio Dalma (91) i el cinqué lloc del duo Azúcar Moreno (90). Les puntuacions més altes obtingudes pels països guanyadors fins al 2005 són els 280 vots d’Ucraïna (2004), xifra que supera els 230 punts de Grècia (2005), els 227 punts del Regne Unit (1997) i els 226 punts d’Irlanda (1994). La marca més baixa és, naturalment, el zero que han aconseguit diversos països en la història del festival. Quant a això, cal dir que Espanya té tres zeros en el seu palmarés: el de Víctor Balaguer (62), el de Conchita Bautista (65) i el de Remedios Amaya (83). En la cara de la moneda tenim l’irlandés Johnny Logan, el nom autèntic del qual és Sean Sherrard, qui ha guanyat dues vegades com a intèrpret (80 i 87) i dues més com a compositor (87 i 92).
Des que l’any 1957 els jurats començaren a puntuar, el festival ha passat per sistemes de puntuació ben diversos. En una primera etapa, des de 1957 fins a 1961, cada país disposava de 10 vots que podia repartir entre les diverses nacions. Així, el mínim de cançons que podia votar un país era una (si atorgava tots els punts a una única cançó) i el màxim era 10 ( si atorgava només un punt a cada cançó). Les combinacions numèriques que s’hi donaren, per tant, foren diverses. L’any següent, 1962, hi hagué un canvi: cada país distribuïa 6 vots entre les tres cançons que considerava millors de la manera següent: 3 vots a la millor, 2 a la segona i 1 a la tercera. Aquest sistema se seguí també l’any 1963, però els països votaven cinc cançons en comptes de tres i, per tant, el repartiment era el següent: 5, 4, 3, 2 i 1. Des de 1964 fins a 1966, cada país repartia 9 vots entre tres cançons de la manera següent: 5, 3 i 1. Des de l’any 1967 fins a 1970 se seguí el mateix sistema que en l’etapa 1957-1961. Durant tres anys, des de 1971 fins a 1973, s’instaurà un nou sistema, completament diferent a tots els anteriors. Cada país tenia dos jurats, un de menys de 25 anys i un altre de més de 25 anys, que votaven en el mateix escenari i podien atorgar entre 1 i 5 punts a cada cançó, de manera que el mínim de punts que atorgava un país a un altre era 2 ( 1+1) i el màxim era 10 ( 5+5). No podia quedar cap país sense puntuació. L’any 1974 s’adoptà el mateix sistema que s’havia seguit entre 1957-1961 i entre 1967-1970. Des de 1975 el sistema que se segueix és ben conegut per tots, és a dir, cada país vota 10 cançons de la manera següent: 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 10 i 12.
Des del punt de vista estrictament musical cal dir que, en una primera època dominaren els baladistes, sobretot francesos i italians, que interpretaven romàntics temes d’amor composats exclusivament per al seu lluïment. Hi destaquen Claudio Villa, Bobby Solo, J.C. Pascal, André Claveau i, fonamentalment, Domenico Modugno, que representà tres vegades a Itàlia: tercer en el 58, sisé en el 59 i últim en el 66. La versió espanyola d’aquesta primera tendència la tenim en Josep Guardiola, a primers dels seixanta, i posteriorment en Raphael i Julio Iglesias. Després, des de finals dels seixanta i primers dels setanta, comença a notar-se la influència del pop anglosaxó: casos com el de Cliff Richard, The Milestones, The New Seekers, The Shadows etc., són els que porten la veu cantant. Ocasionalment, aquest estil és imitat amb èxit per altres països com Suècia, amb ABBA, o Holanda, amb el grup Teach-In. En aquesta segona època, en què comencen a imposar-se els grups sobre els intèrprets individuals, Espanya va tenir representants molt destacats, però cap d’ells en clau pop: Karina, l’alacantí Jaime Morey, Peret, Mocedades, Sergio y Estíbaliz.
La dècada dels 80 és la més descafeïnada del festival perquè, tot i que encara hi apareixen bones balades, el pop esdevé massa comercial i se situa en un nivell molt inferior al de la dècada anterior. És també la dècada de Johnny Logan, l’únic que ha repetit victòria en Eurovisió. Les altres victòries com a compositor avalen encara més el seu palmarés personal, un dels millors del certamen. Ja en els 90 cal esmentar la incorporació dels països de l’est d’Europa i la introducció de ritmes molt diversos: folk (amb Amina, protagonista de la pel.lícula El cielo protector, i la no menys coneguda Dulce Pontes) o new age (els noruecs de Secret Garden en el 95 i l’aportació, en el 96, per part de França i Irlanda, de música celta). També hi apareix el rap (Regne Unit, 1995) i l’opció extremadament vanguardista d’Islàndia (1997). De l’any 1998 destaca el triomf israelià, possiblement més rellevant des del punt de vista social que no des de l’estrictament musical, ja que guanya per primera vegada un transsexual.
Pel que fa als canvis introduïts en la normativa del festival podem destacar, en primer lloc, que des de l’any 1999 cap nació està obligada a cantar en la seua llengua oficial, cosa que implica que l’anglés intensifica encara més el seu domini fins a convertir-se, pràcticament, en l’única llengua que s’escolta eixa nit. Adéu, per tant, al vell mite de la torre de Babel. Cal indicar que aquesta qüestió s’ha modificat diverses vegades al llarg de la història. Així, des de 1966 fins a 1972, cada país hagué de presentar una cançó en un dels seus idiomes oficials. L’any següent, 1973, aquesta norma es retirà, però, després de successives polèmiques, fou reinstaurada quatre anys més tard i continuà vigent fins a 1999 en què, com hem dit abans, gairebé tots els països canten en anglés. També cal dir que l’acompanyament orquestal als intèrprets ha passat a la història: la música de les cançons no és en directe, sinó pregravada: Algueró, Ibarbia, Barcons, Leyva i tants d’altres ja no hi tenen res a fer. Una tercera qüestió, molt important per als col·leccionistes, és que des de l’any 2000 la UER edita un CD amb les cançons que els països presenten en cada certamen: el recomane perquè té un preu bastant assequible i es pot aconseguir en qualsevol tenda de discos.
L’any 2004 s’introdueixen diverses novetats molt significatives. En primer lloc, la continuada incorporació de nous participants, en la major part dels casos països de l’Est i exrepúbliques soviètiques, obliga a la UER a limitar el nombre de països concorrents en la final a 24. Els deu primers de cada final i els membres del devaluat Big 4 (Espanya, França, Alemanya i el Regne Unit) tenen passaport directe per a la final de l’any següent i les deu places restants se les disputen, en una semifinal prèvia també televisada, els catorze últims classificats en cada final, sense comptar, és clar, el Big 4, més els semifinalistes, hauríem de dir-ne “eterns semifinalistes”, perquè tots els anys són, si fa no fa, els mateixos. Per exemple, el cas d’Andorra no és massa encoratjador perquè des de 2004 encara no ha passat de la semifinal. Ni tan sols li ha valgut cantar un tema mig en anglés mig en català l'any 2007 i, el que és més greu, cantar completament en anglés l'any 2008. Aquesta flagrant dimissió lingüística no només no ha obtingut cap èxit comercial, sinó que també posa en greu perill la supervivència del català al certamen. D’altra banda, voten tots -finalistes i semifinalistes no classificats-, de manera que la fase de les puntuacions s’allarga fins a superar l’hora de durada. El rècord de participants de 2008, quaranta-tres en total, possibilita que s'hi introduïsca un nou canvi: en comptes d'una semifinal se'n fan dues per a decidir quins són els vint països (se'n classifiquen deu en cada semifinal) que acompanyen a la final els altres cinc classificats d'ofici: el Big 4 més l'organitzador de cada edició. Com a complement del CD abans esmentat, la UER edita, des del 2004, un doble DVD que conté les semifinals i la final, a més d’extres diversos, com per exemple una entrevista amb el guanyador. Són, en total, més de sis hores d’entreteniment. I encara cal afegir que, amb motiu del cinquanté aniversari, en 2005 s’ha editat un llibre que conté la història oficial del festival. L’edició francesa d’aquest llibre està prologada per Marie Myriam, la guanyadora de 1977.
Un nou mil·lenni que duu velles il·lusions. L’invent d’OT, com a alternativa teòricament més profitosa que allò de Gran Hermano, és evident que ha revifat l’interés dels espanyols pel festival, que en l’edició de 2002 tingué una audiència digna dels millors partits de la Lliga de Campions. Qui anava a pensar això d’ una generació de desconeguts com Rosa, Bustamante, Bisbal, Chenoa i companys, alliçonats per Nina? Doncs bé, com diuen, de més verdes en maduren. No ens enganyem, però. Una “preparació” d’aproximadament vuit mesos en una “acadèmia” televisiva, en tot moment subjecta al mecanisme prefabricat d’un concurs i -el que és pitjor- als resultats d’una audiència més o menys fidel, que és l’element decisiu per a mantenir aquest tipus de fenomen de masses, és, al meu parer, una idea rendible, però rendible a un termini de temps no massa llarg. Per això he volgut posar entre cometes les paraules preparació i acadèmia: per remarcar-ne l’alta provisionalitat. De fet, aquests tipus d’iniciatives acaben tard o d’hora en un racó pel tedi, l’avorriment i el cansament que provoquen en el públic destinatari. Queden en l’aire uns interrogants inevitables. Per exemple, quants dels integrants d’aquesta fornada i quants de les posteriors seran capaços de llaurar-se un futur suficientment estable per a no ser flor d’un estiu i poder viure de la música d’una manera digna? Quantes carreres es frustraran per culpa d’aquest invent? Els coneixements rebuts a contrarrellotge per aquesta gent són realment profitosos per a un món amb tanta competència, és a dir, per a la vida? Si no, que pregunten a la gent ja consagrada: la peonera Pasaporte a Dublín pretenia, amb molts menys mitjans, rellançar la carrera de gent que, dient-ho vulgarment, tenia el cul pelat en això de la música. El malaguanyat Nino Bravo, Karina, Dova, Jaime Morey, i tants d’altres, van fer molta vida sense necessitat d’estar tancats en un recinte a l’aguait d’una audiència que els controlara els progressos. No els calia, eren ja internacionalment coneguts per la pràctica. Ara, però, tot és ben diferent: tota aquesta gent parteix de zero, ningú els coneix fora de les nostres fronteres i, el que és pitjor, alguna mà negra es dedica a crear falses il·lusions a tort i a dret. Mirem, si no, el 2002: des de RTVE s’encarregaren de vendre’ns la idea que el tanc d’Armilla anava a succeir a la tanqueta de Leganitos. I ho proclamaren a bombo i platerets. Els jurats dictaren sàvia sentència i els somnis d’un país s’esvaniren al mateix temps que la ira i la indignació augmentaven. Els ànims estaven més que calents. S’ havia jugat com mai, però s’havia perdut com sempre i més de quatre no ho van saber pair com cal: Europa ens havia posat les banyes una vegada més. El destí, la realitat, ens posava de nou al lloc que toca: llàgrimes d’impotència, frases malsonants... eren els remeis més immediats per a intentar pal·liar la catàstrofe d’una derrota consumada i d’unes il·lusions col·lectives cruelment manipulades. Afortunadament sempre ens quedarà la pereta del sempitern Uribarri.
Per cert, quan serà el dia que li firmen el passaport ( a Dublín o a on siga, tant fa) i puguem exclamar aquella frase que diu: Uribarri, qué bueno que te fuiste? Algú sap on para gent com Federico Gallo, Miguel de los Santos o José Miguel Ullán? Tots aquests tingueren els seus moments de glòria, infinitament més efímers que els de l’Uribarri. Tants anys de retransmissió cansen, envelleixen. De fet, repassant els vídeos històrics, podem constatar que en les retransmissions dels anys 1969, 1974 i 1976 -per triar algun exemple- quan arriba la fase de les votacions, Uribarri està completament callat, apàtic, dòcil. Hi havia boles de cristall en aquella època? És evident que Espanya ja portava uns quants anys participant a Eurovisió i, per tant, ens podia haver fet feliços amb les seues previsions. Ja hi havia tradició i antecedents suficients per saber amb prou exactitud qui votava a qui i si tal o tal altre país ens anava a votar o no. Però possiblement per decisió personal, o possiblement per exigència d’algun superior, Uribarri estava, com he dit, tranquil. Com a molt, entre país i país que votava, introduïa alguna digressió, però en qualsevol cas no resultava molest. Amb els anys, i amb la vellesa, sembla que s’ha descontrolat: en comptes de demostrar que continua amb la pereta ( no la de la barba) encesa, sembla que se li han fos els ploms i s’ha llançat pels viaranys de la gasetilla més basta i vulgar. De què serveix fer pronòstics i crear intriga al voltant d’una cosa com les votacions que, com he dit abans, està més que adulterada? Si els fa ara, per què no els feia abans? Per què ara sembla més agressiu i més bel·ligerant que abans? Hauria de ser al contrari: ell ja ho té tot fet i no ens ha de demostrar cap cosa. A més, si el que es tracta és de buscar arguments sòlids, cal assenyalar que en l’edició de 2003, a més de deixar-se dur per l’europassió, confon en un determinat moment Croàcia amb Rússia i, el que és pitjor, interromp pràcticament tota la cançó guanyadora (repetida al final de la transmissió) dient coses que en eixe moment no vénen al cas. No és un sagrat escoltar, i deixar escoltar, totes les cançons des de la primera fins a l’última nota? Encara cal constatar una altra cosa: la pereta, ara sí, la pereta de la barba és evident que ni el fa més jove ni li tapa la papada. L’única cosa que encara manté inalterable és la veu, però com que la utilitza moltes vegades a destemps per això que he dit... Ja sabem que qui té boca s’equivoca i qui té nas es moca, però tot arriba a la punta. De fet, des de l’any 2004 TVE encarrega els comentaris del certamen a Beatriz Pécker, veterana professional de la casa que, a més de presentar Rockopop, ja havia comentat els festivals de 1987 i 1988.
Com a conclusió cal dir que aquestes Impressions, que podrien denominar-se pinzellades, només pretenen aclarir que el festival continua mantenint el seu prestigi després de més de cinquanta anys. Malgrat el que puguen pensar alguns, Eurovisió no és patrimoni d’extravagants perquè també podem trobar el festival en anuaris, enciclopèdies, fins i tot enciclopèdies interactives, llibres i en la xarxa Internet.