|
L’HOSTAL DE LA BOLLA |
 |
L’escenari principal del llibre se situa en un hostal
de la part vella de la ciutat de Palma. S’hi conten aventures
diverses que tenen com a protagonistes els personatges que habiten l’hostal: |
|
LA FUGIDA DE L’ONSO
Poc temps després (...) ocorregué per més senyes un succés que va trastornar el barri i el tingué alçurat per dos o tres dies. Sembla que el turc havia tingut qüestions fortes amb un al·lot gitano, qui molt sovint era per l’Hostal i nomia Legañitas; i per venjar-se d’aquella feta, no va estar content fins que tallà la cadena de l’onso, un moment que pillà descuidat tothom. L’animal, que es va veure amo de la seva llibertat, prengué carrer, i, encara que arronsat i fluixot a causa dels anys d’esclavitud que havia passats, se n’anà de cap a la placeta, on va esser conegut. Ja us podeu figurar lo que ocorregué: els crits, les corregudes, el tancar botigons i escaletes, la confusió que produí la presència d’aquell animalot an el qui no recordaven més que el del Faust, tan a consciència representat pel senyor Joan Arades. La plaça quedà neta; i com a l’onso li paregué més comodo pujar a una de les acàcies malaltisses que allà hi havia, que continuar trescant carrers, una vegada que el vegeren damunt de l’arbre, els valents del barri es decidiren a deixar la valla i sortir cosa de dues passes de la paret. El senyor Mandilego, en cos de camisa i retranques, a un balcó d’un segon pis, dirigia, com a alcalde de barrio, la defensa contra la fera. Quina veu, quina serenitat, quina bisarria de mando! Encara em sembla sentir-lo: –Alerta! No sigueu esburbats!... Aquests animals són molt traïdors i donen el salto de la tigre... Si envest, tirau-vos de panxa en terra, perquè s’alça i dóna s’abraç... Llavores, dirigint-se a un municipal que es mirava la facècia, treu-cap treu-maga, de darrera un cantó, li demanà si trobava que havien de tocar En Figuera, o si bastaria avisar an el quarter del Carme perquè vingués un piquete. La dona del senyor Mandilego, amb el bon sentit de sempre, digué: –¿I no seria millor veure si trobaríem l’amo d’aquesta marmota? Per ventura ell, que el té criat, el faria davallar a les bones. –Tomassa, no digues tomassades!... ¿No veus que aquest animal està hidrològic? En vista de que l’onso es mirava tot tranquil lo que passava, ben aposentat damunt el forc de l’arbre, la gent s’hi anà acostant a poc a poc, fent rotlo. Però vetaquí que l’animal se cansà i davallà amb posat pererós; i encara no hagué moguda una cama, quan tothom a la una girà coa, i travalant, caient i trepitjant-se, partí cametes amigues per tots els caps de carrer. Hi hagué gemecs, copblaus i trencs a voler. El senyor Mandilego cridava amb grans manades, des del balcó: –Imprudents!... Temeraris!... Ja vos ho deia. Avui habrá un dia de luto. Encara l’onso no hagué davallat de l’arbre, quan
aparegué en mig de la placeta, furiós i vermell, amb un
garrot de mida, el turc, amo de la fera. L’onso, musclejant i pegant brandades, s’acostà a poc a poc al seu domador, i aquest el subjectà per l’anella del nas i li fermà una corda que duia aparellada. I sense més cerimònies se l’endugué cap a l’Hostal, mentres l’al·lotea del barri movia el gran avalot de siulos, crits i manballetes. El senyor Mandilego, qui encara no es donava per convençut de que hagués passat el perill, seguia donant ordes, des del balcó, an el turc, a la gent i an el municipal: –García, –li deia; –me responde usted del orden con sus charreteras... Caerá sobre su cabeza la sangre de las víctimas... Una vegada dins l’Hostal, hi va haver necessitat de tancar les portes, perquè el públic que s’havia replegat anava a prendre per assalt l’establiment. Els rotlos de gent se desferen mica a mica, i mitja hora després ningú hauria cregut que aquell dia hagués estat a punt d’ocórrer una catàstrofe, com deia el senyor Mandilego.
|
|