I ara us vull dir quines foren les primeres coses que varen veure aquests mos ulls tranquils, que feren la meva riquesa única, en obrir-se damunt una de les belles contrades de la terra.
Primerament, un respatler de muntanyes blaves i altes, tan blaves i tan altes que llurs cims se confonien i s’esblaimaven en la fraterna blavura del cel. Després, un onatge de turons suavíssims, amb cabellera de pins que anaven en rost a morir en la planura granívola, vestida d’ametlers, de figueres i de garroverals. Una trama de caminois bruns i fressats que anaven a perdre’s com rierols eixuts i torts en la carretera reial, igual i blanca. En la llunyania, muntanyoles tapades de verdor; damunt cada muntanyola, un poblet; damunt cada poblet, torterolets de fum; entre els torterolets de fum, un campanar; i entorn de cada campanar, al cap-al-tard i al matí, les nou colomes d’argent, que canten l’Ave Maria. I a mà esquerra, per un freu que fan les muntanyes, el somrís nacrat de la mar llunyana. No vull dir el nom de mon poblet nadiu. Si ho pac, prou que l’aclarirà la tafanera posteritat. Només vos diré que el seu nom és alegre i festós com el so argentí d’una campaneta.