“Madona de sa Cabana,
aixecau-vos de matí
i veureu el sol sortir
vermell com una magrana”

Veureu com el món dormit
dins la llum se renovella
i tota cosa ix més bella
de la negror de la nit.

Cantúria fresca d’ocells
en les verdes esponeres;
núvols que semblen banderes,
boires que semblen vaixells.

Sobre les cases llunyanes
torterolets de fum fi;
en l’aire viu del matí
joia viva de campanes.

Sortiu, que per onsevulla
tremola un fràgil encís:
ai, quin tresor fonedís!
una gemma en cada fulla!

Deixau ja el llit i el llençol,
madona de sa Cabana,
que sobre el pla se desgrana
ja la magrana del sol,

i la mar i sos esculls
amb la muntanya infinita
se fa amorosa i petita
per entrar dins vostres ulls.