L’EMIGRACIÓ DE CAMPANETERS A AMÈRICA EN EL SEGLE XX

        L’ emigració que afecta un col·lectiu de persones del nostre municipi no és un fenomen aïllat sinó que cal situar-lo dins un àmbit superior, el qual implica les Balears i determinats estats de la Mediterrània occidental.

        Unes causes relacionades amb l’increment de població i amb la incapacitat dels sectors productius per donar feina a l’excedent humà expliquen la fuita massiva d’habitants d’aquestes àrees cap a uns espais geogràfics on, a la darreria del segle XIX, s’havia produït una espectacular obertura del mercat de treball que aleshores oferia òptimes perspectives laborals.

        Són aquestes mateixes causes les que originaren la partida de nombrosos veïns de Campanet, a la recerca d’una terra d’esperances que els donassin una sortida a les seves caresties.

       L’Argentina i Cuba són els dos estats americans que, gairebé, monopolitzen el desplaçament dels 311 campaneters que integren el corrent emigratori conegut*. L’esmentada quantitat suposa una setena part de la població actual de Campanet, la qual cosa és prou indicativa de la importància que assolí el moviment, especialment entre 1900 i 1936, període en el que partiren la majoria.

        El procés mobilitza bàsicament homes –un elevat percentatge dels qual són d’extracció social baixa- que aporten als estats receptors la seva capacitat productiva com a carboners, espardenyers, picapedrers o enrajoladors, per esmentar les professions més representatives.

        A la fase de màxima intensitat d’aquesta migració és ben perceptible l’acció de nuclis familiars que canalitzen l’èxode, oferint treball a parents i amics del poble que hi acudeixen seduïts per uns salaris més elevats.

        Més de la meitat dels emigrants arrelaren als països d’acollida. La integració és més evident a l’Argentina, on un significatiu nombre dels fadrins que partiren s’establiren definitivament en casar-se amb emigrants originàries d’altres indrets. La majoria dels matrimonis que hi anaren també s’hi integraren.

        Les oportunitats econòmiques que anaren a cercar no foren aconseguides per tothom. Varen ser pocs els emigrants que aconseguiren una rendibilitat adequada al seu desplaçament. Els qui majors guanys obtingueren s’assentaren definitivament a l’estat receptor, encara que posteriorment patiren els efectes negatius de les dificultats polítiques i econòmiques dels anys seixanta i setanta de la majoria de països de Sudamèrica.

        Entre els qui tornaren, el desenllaç de l’emigració presenta caires distints. Els qui aportaren estalvis, després de dur una vida dura que només coneixia la feina, els invertiren en els sectors urbans i en la compra de bocins de terra. D’aquesta vida dura ens en parla Andreu “Picolins”:

“...Sa vida d’Argentina no em va agradar perquè jo no em vaig passejar gens. Feina! A Córdoba només hi vaig estar una vegada.

Em vaig cremar un peu i em dugueren a l’Hospital de Córdoba...”

         La quantia de les inversions ens fa afirmar que l’emigració de campaneters a Amèrica no va contribuir a generar riquesa per al nostre poble. Va esser simplement per a la majoria dels seus protagonistes una esperança i un intent d’escapar de la precària i pobre realitat sòcio-econòmica  de la Mallorca del moment.

 *a partir dels diversos tipus de fonts utilitzades per a l’elaboració d’aquest treball