UN DIA QUALSEVOL. LA FEINA I EL MENJAR

Vaig anar devers vint anys a fer feina a Biniatró. M’aixecava abans de sortir es sol. I quan es sol sortia ja érem a Son Cabot que mos n’anàvem a sa feina. Abans de Tots Sants berenàvem en arribar en es tall. Però passat Tots Sants havíem de berenar pes camí. Berenàvem d’una llesca de pa amb oli o d’una arengada. De llet, res! I es migdia, sèiem i dinàvem. Teníem es temps taxat. Hi havia mig any que, en haver dinat, fins a les dues no mos posàvem. Però quan feia es dia més curt en acabar de dinar ja t’havies de posar tot d’una. I es capvespre res de berenar!
Quan es sol se ponia fogíem de sa feina. I arribàvem a ca nostra ben tard i tot d’una sopàvem. I a jeure prest perquè mos havíem d’aixecar dematí! Sempre sopàvem de sopes i olives darrere. En haver sopat fèiem una xerradeta devora es foc. I si era d’estiu, sortíem un poc en es carrer a xerrar i prendre la fresca.
Abans de partir cap a sa feina, arreglàvem es animals. Noltros teníem gallines i dos porcells per matar. Mumpare tenia un mul i un carro i feia murta. Noltros teníem un trull de moldre murta i la molíem fins que tornava com a farina. (...)
En aquell temps sa gent anava amb carro. De carretons, n’hi havia pocs: en tenien es amos de possessió. I per anar a Palma o de Campanet a ses possessions, es senyors anaven amb una galera. Llavors no hi havia ni cotxes ni motos ni bicicletes!
Ses dones que anàvem a collir mos ne dúiem un bocinet de pa i un pebre. I en ser en es tall cadascú senyava es seu bocinet de pa i posàvem es pa i es pebre dins una saqueta i la penjàvem a un arbre, per por des animals. I es migdia ho buidàvem i cadascú triava lo seu. Es migdia mos donaven una grapada d’olives per hom. D’olives pansides en podies menjar totes ses que volies. I totes en menjàvem. Això era es nostre dinar!
Sa gent menjava molt de cuinat. Si cuinàvem fesols hi posàvem col, ceba i verdures. També menjàvem moltes faves i ciurons. De carn, en menjàvem es diumenges. Era carn de mè. I matàvem un porc i en fèiem frit i bollit. Sa gent també menjava molt de peix. Es dies feiners venien peixaters per Campanet i venien tot quant peix duien. Duien gerret a velló es quilo. I rajades. I per beure a ca nostra bevíem aigua. De vi, poc. (...)

PER SES FESTES

Per ses festes mudaven un poc es menjar. Per Nadal mataven un pollastre si en tenien. Noltros per Nadal matàvem un gall o una gallina. I per Pasqua sempre férem panades. Es Dimarts Sant duien una guarda de mens a sa Plaça i sa gent anava a comprar “es mè de Pasqua”. I tots més gojosos amb so mè! I quan feien sa processó des Dijous Sant només sentien belar es mens per dins ses cases. I llavors el mataven i en feien panades. Per Pasqua fèiem panades, crespells, crespells dolços... I frit de sa freixura, també. I es dematí, quan sortíem de sa missa de s’Enqüentro tots berenàvem de frit, sang, budells, freixura... Per Pasqua venien a donar-te es molts d’anys i les convidaves a menjar un bocí de panada. I per Nadal ses famílies se solien reunir. (...)

ELS VESTITS

De petita, ses nines duien un bavero o un vestidet. I es diumenges un vestidet més coriós. No teníem tantes mudes com ara! Mumare es vespre mos rentava es vestit i el posava a una banastra perquè eixugàs. I l’endemà dematí el mos posàvem per anar a costura.
I de més grans, ses al·lotes duien falda i gipó. I un mocador de set pams damunt. Dúiem una brusa. I faldetes. I sempre dúiem mocadors pes coll. I pes cap, mocadors també. Es diumenges anàvem a vespres i dúiem un mocador de nou pams. I per anar a l’ofici, també. I quan ja guanyàvem es jornal mos agradava tenir un parell de faldes.
Ses senyores anaven vestides... de senyora. No duien mocadors: duien una jaqueta i res de mocadors pes cap! D’hivern, ses senyores duien abric. I noltros d’hivern dúiem unes faldetes de llana. Eren d’una llana que altre temps feien es teixidors, molt calenta. Mumare era de Pollença i per allà duien molt aquesta llana teixida. I en arribar s’estiu: roba prima, llista.
D’estiu, per fer feina dúiem capell. I d’hivern dúiem un mocador pes cap.
Quan se moria un propi, ses dones se posaven totes negres. Per un conco dúiem dol mig any. Per un cosí, mig any. Per un cunyat, nou mesos. Per un germà, un any. I per s’home, dos anys a lo poc. I ara no duen dol ni duen res!