Si d’algun lloc de la Terra és fàcil la lloança, és d’aquest poble nostre. Aquí tot és mesurat i sense exageracions agobiants. Som a la comarca del peu de la serra de Tramuntana: al Raiguer, bella paraula avui recobrada. Participam un poc de totes les coses de Mallorca. Res no ens sobra. Sense sortir del terme, podem trescar per les muntanyes des de la cuculla de Maçana fins al puig d’en Costurer. No manquen en aquesta contrada muntanyenca nostra algunes valls magnífiques com la de s’Hort de Biniatró, la de Teló i la del comellar de la Font de sa Pega. Apartades del massís de la Serra, tenim muntanyes solitàries com les del puig de Fangar i la del puig de Sant Miquel, que guardà gelosament, fins el 1945, el secret de les Coves de Campanet. No gaire lluny de les roques aspres de pedra viva, un conjunt amable de turons que s’estén des d’Alborallet i sa Teula de Son Garau fins al mirador des Pins i, carretera enllà, fins a la Talaia de Son Gil, just a la partió amb les terres de Búger. Observau en tot això la mesura. Aquí no tenim les grandioses elevacions del puig Major, ni del Massanella, ni de l’Ofre, ni del Tomir, ni del Galatzó ni de tants d’altres gegants muntanyencs. Les nostres muntanyes, puigs i pujols són humans i accessibles. Som a mig camí de les aspres serralades i de la monòtona planúria. Sembla com si la Natura a l’hora d’enllestir el nostre terme s’hagués fet tan enfora de les elevacions gegantines de la Serra com de la monotonia del Pla.

Situat a mig camí entre els extrems de la Serra i del Pla, Campanet participa dels avantatges de cadascun i n’evita els inconvenients més perillosos.

Altures mesurades. Aigües mesurades també. En relació als de la resta de Mallorca, ens situam en un valor mitjà. Enfora dels extrems de grandària del de Llucmajor o de la minúscula extensió dels nostres veïns de Búger. I dins el nostre terme, una gradació quant a les pluges. Abundoses a les muntanyes, minven prest cap al pla. Tot un sistema de torrents n’assegura, però, un abocament ràpid cap al Pla, per morir a l’Albufera Gran. Tenim un torrent modest a la part de Ponent, dit de Can Tabou o de ses Forques. L’altre és el denominat de Sant Miquel o també torrent Gros. D’aquest en tenim un cert orgull. És el més cabalós de les Illes Balears, i amb notable diferència sobre el segon. I aquí algú podria dir que, per bé que en totes les altres coses el nostre terme és una mostra de mesura i equilibri, no ho és gens en arribar al gran torrent de Sant Miquel. Una tradició local, mantenguda viva sobretot a través del sermó de la festa del Sant Crist, ha donat a aquest gran torrent nostre, cabalós i noble, un renom ferest i sanguinari. Haureu sentit a dir que l’antic poble de Campanet estava a Sant Miquel, al costat del torrent, que una inundació formidable hauria destruït cases i vides i que, a causa del perill, els campaneters haurien agafat, com diuen, barca i bolic, i haurien tornat a fundar el poble on ara es troba.
Tot això és pura fantasia. Campanet era una alqueria ja a l’època islàmica. Les cases se situaven, probablement, al costat de la Sala Vella o Presó. I al seu voltant, al llarg del carrer Major, del carrer Major, del cantó des Càrritx i de Petxino va créixer el poble primitiu ja des de la conquesta catalana del segle XIII. Allò que fou traslladat des de Sant Miquel a Campanet .../... no fou el poble –que sempre ha estat al mateix lloc– sinó la parròquia. .../... Torrent gran i esplendorós, però relativament pacífic. .../... Continuació del torrent de Comafreda ja ens sol arribar estancat per les terres baixes de Santiani i Monnàber. L’aportació de les Fonts Ufanes és, en definitiva, allò que li dóna el seu gran cabal. (...)

Quant a clima, la mateixa mesura i equilibri. La Serra ens defensa dels vents freds del nord i ens dóna pluges amb esment. Els termes del Migjorn de Mallorca resulten àrids per una pluja sempre escassa. Són “pobles mal plovers”, diu la nostra gent del camp. A altres llocs, un sistema de torrents poc eficaç no permet un drenatge i les terres baixes s’embassen i, en temps passat, les febres hi feien estralls, amb víctimes mortals. Les zones altes de la Serra eren llocs de mal viure perquè a les males comunicacions hi afegien hiverns glaçats. Temperatura amable, en relació a Mallorca, al llarg de tot l’any. Un element fonamental del nostre benestar estiuenc: la brisa. Aquest oratget que fa, a les nits d’estiu, de la nostra plaça un dels llocs més agradosos de Mallorca és quasi un bé de Déu. Per valorar-lo basta que cerquem, dins el terme mateix, un comellar on no passi l’oratge i sentirem a l’estiu, dia i nit, la basca asfixiant. Els campaneters, ja al segle XIII, tenien una sensibilitat especial per cercar els bons llocs per situar-hi la vila i les possessions. Observem-les totes situades quasi a una mateixa altura, la façana cap a llevant, fugint alhora del fred humit dels comellars i de les ventades dels cims de les muntanyes.

Després de tota aquesta exposició relativa a la situació geogràfica, algú podria pensar que els campaneters som fruit directe del medi natural, marcat des de sempre per la mesura i l’equilibri. En realitat, els campaneters som un fruit, a parts iguals, de la geografia i de la història. Els pobladors primitius trobaren un paisatge d’alzinars, amb muntanyes i pujols, recorregut pels torrents que ara veim. Però la resta, absolutament tot, és fruit del treball dels campaneters al llarg de segles i segles d’història. I d’ençà dels primers pobladors fins avui han passat més de 6.000 anys. Som, per tant, fills d’una llarga història. (...)

Després de lloar aquest lloc privilegiat, dins l’illa privilegiada que és Mallorca, deixau-me fer l’elogi dels campaneters. (...)

La primera qüestió és: qui són els campaneters? Habitants al terme, ho hem dit abans, n’hi ha des de fa més de 6.000 anys. Campaneters, com a comunitat humana agrupada al voltant de l’alqueria Campanet i després entorn de la vila, són molt més recents. Segurament a l’època islàmica Campanet com a alqueria tenia una petita població. Però serà després de la conquesta catalana de 1229 que s’hi instal·laran nous pobladors, que al voltant de la vella alqueria s’establiran terres per fer cases i sorgirà vertaderament el poble. I d’aquest Campanet nascut, diguem-ho així, el segle XIII, és de qui n’hem de fer la lloança.
Vull que el meu elogi dels campaneters tengui sobretot un to positiu. Vull que sigui la lloança de les generacions i generacions de campaneters quasi anònims que, durant segles i segles, visqueren i treballaren silenciosament en aquesta vila i terme.
Va ser aquell treball anònim de segles que va transformar una zona d’alzinars del peu de la serra de Tramuntana en allò que avui és el paisatge de Campanet. El canvi, lent i constant, va ser tan profund que per imaginar-nos el paisatge primitiu hem de fer un esforç enorme. Aquesta feina no donà lloc a fills il·lustres ni a figures heroiques, però va aconseguir fer un poble.
Jo diria que els campaneters han aguantat resignadament la Gran Història com una obligació feixuga, però ineludible. La seva feina bàsica ha estat sobreviure cercant les millors condicions possibles, és a dir: mai un heroisme inútil contra les coses inevitables. L’essència dels campaneters no són les grans gestes, sinó viure i anar fent. Hem anat a les guerres de Catalunya, de Sardenya, de Lepant, de Menorca, d’Amèrica, del Rif, de l’Ebre, de Leningrad, d’Alger i d’Indo-xina. Però no n’hem fet mostra d’heroisme. Els nostres bandolers han tengut fama arreu de Mallorca, però eren homes pragmàtics que també lluitaven per sobreviure. I, arribat el cas, com els quatre documentats el 1654, no dubtaven a demanar ajuda a l’Ajuntament per embarcar-se a servir dins les tropes del rei fora de Mallorca.

En definitiva, el campaneters hem estat sempre més atents al preu del blat que al color de la bandera. Així hem sobreviscut i mantengut un petit poble que, a nivell de Mallorca, mostra avui una maduresa cultural i política, juntament amb una vitalitat econòmica que ens fa mirar el futur amb optimisme. Sense renunciar a res del nostre passat, seguir caminant –sempre ho hem fet així– cap al demà, sense presses ni pauses. Exemple evident de la vella màxima “A poc a poc, que fris”, els campaneters feim camí, el nostre camí. I per molts d’anys!

Pregó de les Festes de Sant Victorià de l’any 1991