Aquest estiu recentment transcorregut he passat un mes pels rius afluents de l’Amazones; el Madeira, el Mamoré i el Guaporé. Rius que en aquesta època de l’any no van plens com en l’època de pluges, encara que hi havia amplades de gairebé dos quilòmetres.

Per aquelles contrades hi vaig viure uns set anys com a missioner, a la població de Guajarà-Mirim, portant a terme una tasca que, encara ara quan hi vaig els estius, en veiem els resultats.

UNES PLAQUES SOLARS

Érem quatre grups de joves (30 persones) i cada grup tenia la seva missió a les poblacions on els Claretians de Catalunya estem treballant fa més de 25 anys. Junts vam pujar riu a munt pel Mamoré i després pel Guaporé, cada grup va anar a la seva tasca respectiva. Jo em vaig quedar acompanyant el meu grup durant tres setmanes pel riu Guaporé i els seus afluents. L’objectiu era instal·lar 150 plaques solars a les diverses aldees dels camperols que viuen a les voreres dels rius. Algunes d’aquestes aldees són indígenes, Indis de diverses famílies ajuntades en les seves reserves per sobreviure a l’invasió de l’home blanc.

Per part de la gent beneficiada pel projecte sentíem el seu acolliment, la seva senzillesa, el seu agraïment, la seva obertura, a vegades, i en alguns casos, la seva estranyesa al començament de l’arribada. Per part nostra vivíem al vaixell, enmig de mosquits empipadors al cap vespre, dormint en tendes de campanya i menjant l’aliment repetit de cada dia: arròs, peix del riu i quelcom més que guardàvem al congelador. Havíem triat de fer aquesta aventura i no ens podíem fer enrere, havíem acceptat el repte de muntar les plaques solars i fer una senzilla instal·lació en cada casa ajudats d’aquella gent i ho vam aconseguir. Ens impressionava la pobresa, ratllant la supervivència; unes “cases” que per a cada un de nosaltres eren barraques que no servirien per res més que guardar trastos sense valor, però per a aquelles famílies era tot el seu tresor.

Fàcilment quèiem en la temptació de la comparació, del què tenen, del com viuen i del que tenim i del com vivim a Europa. Fàcilment i massa sovint pensàvem si estem perdent el temps i si en trauran algun profit del nostre sacrifici. Per a tots ells, nosaltres som els rics que tenim de tot i no ens falta res i de sobres sabem que si tenim quelcom és pel nostre treball, esforç i lluita de cada dia, i ens preguntàvem una i mil vegades: i per què ells han de viure en aquestes condicions que ratllen a la indignitat humana? Podem pensar en la sort que tenim o en la desgràcia que ells tenen... i discutirem les diverses situacions polítiques i econòmiques dels països, de les males administracions i corrupcions que ensorren qualsevol país o no el deixen créixer.

Allí, aquells poblats indígenes no viuen al marge del que passa a l’exterior de l’aldea; polítics per a guanyar vots o la secretaria d’ensenyament els han instal·lat antenes parabòliques per a poder veure per TV qualsevol cosa que passa al propi país, com també en qualsevol lloc del planeta (es passaven llargues estones veient les novel·les i més estones mirant-se el futbol). Tenen el seu dret i són ben lliures per a fer-ho. Les plaques solars que els proporcionaràn energia sense cap consum ni contaminació els venen com l’anell al dit. Alhora discutiran també de les corruptel·les que els seus governants tenen entre mans i s’indignaran, però res podran fer. Continuaran la seva vida en llibertat pescant al riu, caçant algun “macaco”, conreant el moresc, la mandioca, o cafè. Faran la seva “xixa” per a beure fins embriagar-se... les seves cases, passaran segles fins que no arribin a tenir aquells mínim que semblen ser indispensables i que en les novel·les ho veuen tant fàcil, però no assequible.

Nosaltres vèiem que estem al mateix planeta, però no pas amb les mateixes condicions. Aquells dies de convivència en aquells poblats, ens ha obert l’esperit més fortament a la solidaritat, una solidaritat portada a la pràctica que en ha ajudat a comprendre que amb tot el que tenim fa més feliç ser generós i agraït.

Setembre 2005, Joan Font