En el marc de la globalització neoliberal, fase
actual de desenvolupament del capitalisme, els Països Catalans es troben
immersos en un procés de construcció europea oposat clarament
als interessos de les classes populars. Les principals conseqüències
d'aquest procés són la precarització de les classes populars
catalanes, la seva desnacionalització a partir d'una onada homogeneïtzadora
impulsada pels estats espanyol i francès, la destrucció del
territori i la progressiva substitució dels sectors econòmics
productius (agrícoles o industrials) pel sector terciari de serveis.
Aquest marc estructural es veu consolidat per el debilitament de les minses
conquestes democràtiques arrabassades per les classes populars als
estats burgesos que s'ha produït després de la segona guerra mundial.
El desmantellament de l'estat del benestar amb la privatització d'importants
serveis públics, l'allunyament de la ciutadania dels centres de decisió,
l'augment de la repressió de qualsevol forma de protesta que qüestioni
algun aspecte de l'ordre realment existent i la feixistització de la
societat espanyola són elements que, en la part dels Països Catalans
que es troba sota domini espanyol, es desenvolupen en un marc jurídicopolític
(la Constitució espanyola) l'origen del qual cal cercar-lo en el procés
de Reforma política.
Marc global: el procés de Reforma política
Aquest procés, conegut erròniament amb el nom de Transició
democràtica, fou el procés de canvi de l'estat franquista a
l'actual democràcia burgesa. Però aquest canvi només
fou formal, ja que les principals estructures de poder (econòmic i
repressiu) del franquisme varen mantenir-se intactes. La legitimitat d'aquest
canvi formal descansa sobre la integració en el procés de reforma
de les forces polítiques pretesament rupturistes a través del
procés d'elaboració de la Constitució del "consens".
Aquest consens es realitzà a través de les pressions de l'exèrcit
davant els avanços dels moviments basc, català i gallec d'alliberament
nacional, els xantatges de la burgesia en un moment de crisi econòmica
i de preparació per a un procés de reconversió industrial
amb els Pactes de la Moncloa i la més salvatge repressió a les
lluites populars que exigien la ruptura (i no la reforma) respecte de la dictadura
feixista.
Les bases del consens constitucional sorgit d'aquest procés són:
en primer lloc, la negació de la legitimitat republicana i el reconeixement
implícit de la continuïtat franquista amb la successió
de Franco per Juan Carlos I; en segon lloc, el silenci que havia de permetre
la impunitat de tots els crims de la Guerra d'Espanya, de la dictadura franquista
i del procés de reforma; en tercer lloc, la instauració d'un
estat d'excepció permanent (a través de l'article 8 de la Constitució)
que estableix que l'exèrcit espanyol (el cap suprem del qual és
Juan Carlos I) és el garant de la unitat territorial espanyola; i finalment,
la consagració del mode de producció capitalista en un marc
d'adaptació i integració al procés de construcció
europea.
L'anomenat Estat de les autonomies, la resultant d'aquest procés, és
producte de la confluència d'interessos de les classes dominants de
l'estat (inclosa la catalana). Un estat descentralitzat administrativament
que, no tan sols nega el dret a l'autodeterminació al poble català,
sinó que el fragmenta en comunitats autònomes que tenen prohibit
federar-se entre elles.
Esgotament de l'autonomisme
Avui, a principis del segle XXI, podem parlar d'esgotament de l'autonomisme,
perquè s'ha demostrat que és un camí que no condueix
a l'alliberament social i nacional del poble català sinó al
reforçament de l'Estat espanyol i de la seva Constitució. En
el seu moment, els diferents Estatuts d'Autonomia foren l'aposta de les burgesies
regionals catalanes per obtenir unes quotes de poder dins el nou marc institucional
que es configurava dins l'Estat espanyol. Per legitimar això, les forces
polítiques suposadament representants del catalanisme (PSC, PSUC, CiU,
ERC, PSPV, etc.) defensaren que els Estatuts eren les eines jurídiques
que permetien accedir a l'autogovern.
Però la Constitució és molt clara en aquest punt. Les
Comunitats Autònomes són marcs de descentralització administrativa,
en cap cas, d'autogovern o d'autodeterminació, com alguns han volgut
arribar a fer-nos creure, i els Estatuts d'Autonomia són lleis sotmeses
a la Constitució espanyola i que han de ser aprovades en el Parlament
espanyol.
Unes de les principals conseqüències de la fragmentació
de la nació catalana en comunitats autònomes (Comunitat Autònoma
de Catalunya, Comunitat Valenciana, Illes Balears i Aragó) i en tres
estats (l'espanyol, el francès i l'andorrà) són els impediments
objectius que s'oposen a la vertebració d'estructures d'àmbit
nacional. Com a conseqüència d'aquest fet, una de les característiques
principals de les forces polítiques autonomistes és el seu àmbit
d'actuació regional.
Al Principat, la credibilitat des del punt de vista nacional de la coalició
que ha governat en els darrers 20 anys, CiU, està essent soscavada
per les contradiccions que sempre ha mantingut a nivell de projecte polític.
Pesen més els plantejaments de classe, uns plantejaments que la porten
a prioritzar un pacte amb la gran burgesia espanyolista (representada pel
PP) que no pas els de caràcter regional que li havia permès
fins ara mantenir la seva quota de poder. Pel què fa a ERC, amb la
seva voluntat d'esdevenir un partit de govern que pugui prendre a CiU l'hegemonia
del vot nacionalista, es veu amb la necessitat de substituir el seu discurs
independentista per el de l'autonomisme crític, despullat de qualsevol
aspecte rupturista. En aquest marc, el discurs més radical de les JERC,
té la funció de canalitzar l'independentisme cap a les files
del projecte polític d'ERC.
Al Principat, l'inevitable final del pujolisme significa la configuració
d'un nou escenari polític en el qual s'hauran de situar totes les forces
polítiques. Aquest fet obre la possibilitat a què una força
política sobiranista i rupturista pugui obrir-se lloc com a alternativa
a les forces autonomistes. El fracàs de Pujol és el fracàs
de l'autonomisme, basat en el possibilisme i en la defensa de la Constitució
i l'Estatut d'autonomia, i anuncia el fracàs d'altres opcions autonomistes,
tant al País Valencià com a Ses Illes.
Al País Valencià, sobre la base del model autonomista i regionalista
del Principat, el BNV i el Front intenten construir una força política
capaç d'obtenir una representació en el parlament valencià.
Per fer-ho, compten amb el suport dels seus referents al Principat, CiU i
ERC respectivament. Mentre el BNV explota el discurs de la tercera via, consistent
en afirmar que el País Valencià és una nació,
el Front, sense sortir-se del mateix regionalisme que caracteritza el BNV,
intenta explotar una mica més la idea de Països Catalans.
A les Illes, l'autonomisme està representat per partits petits com
el PSM, UM o ERC. La seva incapacitat per construir un projecte nacional i
d'esquerres es veu reflectida en la seva participació en l'anomenat
Pacte de Progrés, un pacte construït al voltant del PSOE, que
tot i representar un petit avanç en una regió del país
que mai no havia deixat de ser governada pels franquistes (primer UCD, després
AP i finalment PP), no condueix al redreçament nacional i social de
Ses Illes perquè no qüestiona el marc jurídico-polític
vigent.
Al nord de la nostra nació, mentrestant, Unitat Catalana (el referent
de la qual és CiU) i el Partit per Catalunya (sorgit del Partit per
la Independència) són organitzacions polítiques que,
des de la dreta de l'espectre polític, s'emmotllen al marc jurídic
francès. Encara avui no s'ha pogut articular una força política
catalana i d'esquerres que pugui fer front a les polítiques descatalanitzadores
i colonialistes de l'administració francesa.
L'autonomisme ha demostrat la seva incapacitat estructural per endegar un
procés de construcció nacional per els Països Catalans,
perquè reforça el marc jurídico-polític vigent
i perquè contribueix a la fragmentació de la nació catalana.
Ens cal, doncs, una força política nacionalista en el sentit
fabrià del terme, és a dir, una força política
que lluiti per la independència i la unitat de la seva nació.
El procés de construcció europea (agressions al PTC)
Un altre factor fonamental que configura la realitat social dels Països
Catalans és el procés de construcció europea i les seves
conseqüències sobre les seves classes populars, sobre la seva
estructura econòmica i sobre el seu entorn natural. Cal situar aquest
procés en el marc de la configuració de la nova fase de desenvolupament
del capitalisme, la globalització neoliberal.
La flexibilització del mercat laboral, lluny de ser una eina per distribuir
de forma més igualitària el treball i la riquesa, ha contribuït
a la fragmentació i la precarització de les classes populars
catalanes. Els mecanismes concrets d'aquesta flexibilització són
els que caracteritzen les darreres reformes laborals de l'Estat espanyol:
augment del període de cotització, reducció dels subsidis
d'atur, reducció dels costos d'acomiadament i enfortiment del treball
temporal i a temps parcial.
Juntament amb aquesta evolució precaritzadora del mercat de treball,
i amb el suport de tota la intel·lectualitat neoliberal, s'està
desenvolupant un procés de desmantellament de l'Estat del benestar.
Sota la lògica de privatitzar els beneficis i socialitzar els costos,
la burgesia espanyola està impulsant un seguit de retallades socials
en els serveis assistencials estatals (educació, sanitat, pensions,
subsidis d'atur,...) i una redefinició pràctica de la funció
de l'estat a través de les privatitzacions, cosa que suposa la seva
retirada de l'esfera econòmica.
D'altra banda, els Països Catalans s'estan convertint en una regió
de turisme i serveis en el marc de la Unió Europea i de la divisió
internacional del treball que es deriva del procés de construcció
europea. D'aquesta manera s'està portant a la pràctica una substitució
dels sectors econòmics productius (agrícoles o industrials)
pel sector terciari de serveis.
Tota aquesta reestructuració econòmica s'agreuja pel conjunt
d'agressions al medi natural que l'acompanya. Aquestes agressions es concreten
en la destrucció del territori per la construcció de grans infrastructures
de comunicacions (autopistes, carreteres, trens d'alta velocitat,...), de
tipus energètic (energia nuclear, eòlica, etc.) i de cara al
turisme, tant de masses, com elitista (parcs temàtics, camps de golf,
etc.).
És evident la incapacitat de l'esquerra institucional de fer front
a aquesta onada d'agressions a les classes populars i al territori. Ni les
forces polítiques d'abast estatal - com Izquierda Unida i els seus
respectius referents regionals (EUPV, EuiA i EUIB) -, ni les d'àmbit
regional (PSM, ERC, IC), ni els sindicats majoritaris - CCOO (CONC al Principat)
i UGT - han estat capaços d'articular una estratègia social
que s'oposi al procés de construcció europea i a les seves conseqüències
nefastes per a les classes populars.
Manca de legitimitat del sistema de democràcia burgesa
El model neoliberal d'Estat reprèn la teoria liberal del primer capitalisme
i defensa un estat mínim a nivell de funcions, però amb el màxim
de força coactiva per crear les condicions polítiques i socials
que permetin el seu funcionament econòmic. Amb l'excusa de la "governabilitat"
utilitza tots els mitjans de què disposa per a reprimir el descontentament
social que neix de les polítiques antisocials del capitalisme, tot
tractant de mantenir la legitimitat democràtica de les seves institucions.
L'essència del que alguns teòrics anomenen la "democràcia
autoritària" consisteix en el seu autoritarisme disfressat d'un
talant suposadament democràtic. Podem trobar aquestes característiques
en els Estats espanyol i francès.
D'entre aquestes caldria destacar el seu caràcter representatiu en
contraposició amb qualsevol experiència de democràcia
directa. La principal conseqüència d'aquest sistema és
que la ciutadania s'allunya dels seus propis problemes, considerant que és
feina de la classe política resoldre'ls. Amb aquest ampli marge d'autonomia
els autoanomenats representants del poble es dediquen a la tasca de la fabricació
del "consens" (concepte clau en la gènesi de l'actual marc
polític), tasca que realitzen recolzats en els cada vegada més
poderosos mitjans de comunicació. El consens, construït a través
de la propaganda, és un dels elements claus del sistema, ja que és
una eina que permet integrar aquelles posicions que li són directament
inassimilables. La repressió policial i mediàtica, cada vegada
més utilitzades, són els darrers mitjans que té el poder
per deslegitimar les opcions polítiques i socials que li són
crítiques.
Aquest allunyament de la ciutadania respecte de la resolució dels seus
propis problemes es veu reflectit també en el paper que les grans institucions
del sistema estan assumint: així, cada vegada tenen menys poders de
decisió els representants més propers al poble i agafen més
poder les institucions que li són més llunyanes. És el
que s'anomena la pèrdua de sobirania dels estats en favor d'institucions
supra-estatals amb dubtosa legitimitat democràtica com, per exemple,
les institucions comunitàries, l'OTAN, l'Organització Mundial
del Comerç (OMC) o el Fons Monetari Internacional (FMI). En el cas
dels Països Catalans (Catalunya) aquest fet no fa sinó agreujar
la manca d'institucions pròpies de sobirania nacional.
Aquesta incapacitat estructural del sistema representatiu burgès de
donar eines a les classes populars per a què s'impliquin en la resolució
dels problemes col·lectius (essència de la democràcia),
es tradueix en una manca de confiança d'aquestes en aquest sistema
i en els seus representants. Aquesta és una de les causes que expliquen
el constant augment de l'abstenció i el descens de la participació
que s'observa al nostre país elecció rera elecció.
Revifalla de la societat civil catalana
Cal entendre el lent, però real revifament de la capacitat d'autoorganització
i resistència de les classes populars catalanes en aquest marc d'agudització
de les agressions al poble treballador català i d'esgotament de la
legitimitat de l'actual marc jurídico-polític. Aquest revifament
es demostra en la gran quantitat de campanyes (amb importants nivells de combativitat)
realitzades durant els darrers anys des de diversos sectors socials.
Un repàs gens exhaustiu d'aquestes campanyes arreu de la geografia
catalana podria incloure el moviment veïnal i la campanya contra el rebut
de l'aigua; el moviment antimilitarista i la campanya contra la ocupació
militar de maig del 2000; el moviment antifeixista i les respostes a les agressions
feixistes arreu del país; el moviment estudiantil i la constant denúncia
contra les polítiques privatitzadores i espanyolitzadores del PP; la
lluita contra la precarietat laboral i les ETT; la lluita contra les agressions
sexistes; el revifament de la solidaritat internacionalista, com per exemple
la campanya contra el deute extern; les campanyes de defensa de la terra a
l'Horta de València, a l'Ebre, a Ses Illes, o les d'arreu del país
contra el TAV; la defensa de la unitat territorial amb les mobilitzacions
a València (9 d'octubre i 25 d'abril), a Mallorca (31 de desembre)
i a Perpinyà (7 de novembre).
El teixit associatiu català demostra una vitalitat i una combativitat
en constant creixement, però es troba orfe d'una organització
política que li permeti oferir una alternativa global a l'actual sistema
polític. Sense aquesta alternativa, la majoria de reivindicacions dels
moviments socials són fàcilment assimilades per les forces polítiques
integrades en el sistema parlamentari. Podem dir, per tant, que existeixen
les condicions econòmiques, socials i polítiques que permeten
l'aparició d'una alternativa política i social rupturista basada
en una política d'esquerres, en la sobirania, i en la territorialitat
que permeti avançar en el procés de construcció del Contrapoder
Popular Català.
Els reptes de la Unitat Popular:
- La globalització neoliberal, la nova organització del sistema
capitalista, les noves formes de la lluita de classes, la necessitat d'un
projecte socialista d'emancipació de classe
- El fracàs de l'autonomisme i la necessitat d'una alternativa de ruptura
amb l'estat espanyol
- Les lluites populars, els moviments socials i l'alternativa política
de transformació i alliberament nacional
Avui dia ens trobem, en el marc de les societats capitalistes occidentals,
amb una classe treballadora fragmentada, amb una creixent flexibilitat i inseguretat,
que deixen sense capacitat de resposta davant la progressiva agudització
de l'explotació i el desmantellament de totes les concessions que s'havien
obtingut el segle passat. Els models d'organització basats en la producció
en sèrie en grans centres de treball, els sindicats, han perdut una
part important de la seva eficàcia en vehicular els interessos de classe,
fins al punt que la majoria s'han convertit en un engranatge més del
nou model productiu. I l'esquerra majoritària, que ja havia renunciat
a qualsevol opció revolucionària, ha anat acceptant fins i tot
les mesures econòmiques neoliberals sense oposar-hi cap alternativa,
mentre creixien els nous explotats, els sectors socials sotmesos a l'exclusió
i la marginació, treballadors precaris, temporals i aturats, sectors
compostos en la seva majoria per joves, dones i immigrants, deslligats de
les estructures organitzatives i aliens als programes i a la cultura política
del moviment obrer tradicional.
I són aquests sectors, de manera espontània i desorganitzada,
els que més han començat a plantejar lluites veritablement rupturistes,
amb una forta combativitat, al marge de l'esquerra reformista en crisi, però
sense plantejar cap programa polític ni estratègia emancipatòria.
Ens trobem en una situació semblant a la dels inicis de la revolució
industrial, quan la resposta a les condicions immediates d'opressió
i explotació salvatges es reduïa a esclats espontanis i aïllats,
una lluita sense una organització i direcció que tinguessin
en compte el caràcter estructural d'aquesta opressió i la necessitat
de lluitar com a classe oprimida per l'enderrocament de l'ordre social burgès
i la construcció d'una societat alternativa, i és per tant,
una lluita abocada a la frustració, a una derrota rere l'altra.
Cal doncs elaborar i portar a la pràctica una nova estratègia
d'alliberament basada en l'aliança estratègica de totes les
classes populars del país per tal de construir un contrapoder popular
català. Aquest s'ha de materialitzar en diverses estructures de lluita
i d'organització popular que acabin abastant tots els àmbits
de la societat catalana, es tracta doncs de diversificar les estructures organitzatives
antisistèmiques però sempre des de la coincidència estratègica
i la complementarietat de totes les formes de lluita. En aquest marc, la Unitat
Popular ha de ser l'expressió política d'aquest contrapoder
popular.
Només així ens podrem enfrontar, amb possibilitats reals de
vèncer, a les classes dominants dels estats espanyol i francès,
i a les estructures jurídiques que n'asseguren la seva hegemonia. Aquestes
són les garants de la subordinació del nostre poble als interessos
imperialistes del Capital transnacional. El nostre objectiu ha de ser configurar
l'economia, la política i la cultura en funció dels interessos
socials i ecològics de les classes populars del país per tal
de que la nostra petita nació no acabi sent devorada per la voràgine
salvatge de la globalització capitalista.
Així doncs, cal reivindicar la vigència del socialisme, la necessitat
de plantejar una alternativa de superació de l'actual mode de producció,
i de la independència, com l'únic camí viable per tal
d'aconseguir-ho. La Unitat Popular ha de saber encarar aquest repte, saber
plantejar una nova alternativa política per als nous temps, adaptada
a la realitat catalana actual i que, al mateix temps que entronqui amb la
llarga tradició de lluita obrera i popular d'aquest país, s'identifiqui
amb els interessos de tots aquests nous sectors socials exclosos, dipositaris
del major potencial revolucionari i de lluita. Ha de saber superar els errors
i les desviacions dels models que han existit arreu, entenent el socialisme
no com un objectiu estàtic, com un model rígid que cal aplicar
el dia que s'arribi a conquerir el poder polític, el final del camí,
sinó com un procés constant de transformació, un procés
dinàmic de construcció d'una societat basada en els interessos
de la majoria, en una veritable democràcia.
El fracàs de l'autonomisme i la necessitat d'una alternativa de ruptura
amb l'estat espanyol
Després de 20 anys d'estat de les autonomies, que només comptà
amb la contestació de l'independentisme fins a finals dels 80, els
drets nacionals dels Països Catalans segueixen essent negats per l'estat
espanyol.
L'autonomisme, sorgit per desactivar el gran cabdal de consciència
nacional catalana de finals dels 70, i per conjurar el perill d'una ruptura
democràtica amb el franquisme que reconegués el dret democràtic
a l'autodeterminació, que plantegés la possibilitat d'una reconstrucció
dels Països Catalans, ja no fa cap servei a l'estat.
L'autonomisme, com a projecte nacional de la burgesia ha aconseguit desmobilitzar
la reivindicació nacional catalana, i -subordinat als interessos del
bloc de classes dominants- és incapaç d'enfrontar-se amb la
ofensiva uniformitzadora de l'estat espanyol. Un estat que, en la nova conjuntura
europea i global veu amenaçat el seu projecte mai assolit de vertebrar
un estat- nació espanyol, i reprèn amb virulència la
tendència espanyolitzadora i uniformista contra les nacions catalana,
basca i gallega, amb una ofensiva repressiva contra tota alternativa política
que plantegi una ruptura real amb l'estat, una ofensiva contra la llengua
catalana, per imposar un model i uns continguts educatius neofranquistes,
per criminalitzar qualsevol idea discrepant del seu model d'estat unitarista.
I davant aquesta bel·ligerància de l'espanyolisme, com a ideologia
única dels dos grans partits espanyols, no només les opcions
regionalistes (CiU, BNV o PSM) són incapaces de respondre, sinó
que ERC, havent ja renunciat descaradament a qualsevol posicionament independentista
o de reunificació nacional, malda per integrar-se en el marc jurídic
i polític espanyol i, a mig termini, prendre el lloc a CiU en l'administració
de la minsa autonomia del Principat.
És doncs, una conjuntura que permet l'eclosió d'un projecte
com la Unitat Popular, que defensi la necessitat de la independència
com a única sortida per a la nostra supervivència com a poble,
que defensi la plena integritat dels Països Catalans, la nostra llengua
i cultura. Un projecte d'alliberament nacional sense renúncies ni claudicacions.
La Unitat Popular ha de plantejar no només la necessitat, sinó
també una estratègia viable vers la independència, vers
l'assoliment d'un estat propi per a la nació catalana.
Per tant, hem de veure que no podem esperar a la independència per
començar a construir el país que volem, la Unitat Popular haurà
de promoure un ampli moviment de desobediència civil, de deslegitimació
de les estructures estatals imposades i de construcció de les pròpies,
basades en el model de societat que defensem i on la participació popular
esdevingui protagonista. Ha d'impulsar d'aquesta manera, en el marc de l'estratègia
del contrapoder popular, la construcció nacional dels Països Catalans
com un procés dinàmic, democràtic i popular, on s'oposi
clarament el caràcter popular del projecte nacional català enfront
de la imposició espanyola de les classes dominants.
Les lluites populars, els moviments socials i l'alternativa política
de transformació i alliberament nacional
En els darrers anys, coincidint amb la crisi teòrica i organitzativa
de l'esquerra, i en un moment en què aquesta perdia gran part de la
seva capacitat de mobilització, han sorgit en les societats capitalistes
occidentals amb força els anomenats nous moviments socials, al voltant
de problemàtiques concretes com l'antimilitarisme, l'ecologisme, la
lluita feminista, l'okupació de cases o la defensa dels drets dels
treballadors immigrants. Aquests moviments han demostrat sovint una major
activitat antagonista que l'esquerra organitzada, ja sigui pel reformisme
i la integració progressiva de l'esquerra majoritària, com per
la situació de marginalitat de l'esquerra revolucionària. Els
nous moviments socials han sabut mobilitzar amb un discurs que ha obtingut
un ressò important, i han creat espais de desobediència i de
resistència davant la forta ofensiva ideològica neoliberal.
Si és evident el caràcter clarament rupturista dels moviments
socials, i l'enorme vàlua del seu funcionament participatiu de cara
a mobilitzar amplis sectors populars i de posar les bases d'una nova societat
veritablement democràtica. Cal ser també conscients del seu
caràcter sectorial i de la resistència que presenten a les organitzacions
polítiques (justificada pels errors de dirigisme i instrumentalització
en què sovint ha caigut l'esquerra revolucionària en la seva
relació amb els moviments socials), i això els fa sovint oblidar
que cal plantejar una alternativa global i política al sistema, doncs
totes les lluites estan lligades.
Els nous moviments socials poden tenir la temptació de plantejar de
les reivindicacions sectorials com a lluites separades i inconnexes, desvinculades
d'un projecte polític clar d'enfrontament amb les estructures de dominació
en tots els seus fronts, deslligades d'un projecte que plantegi la superació
de les causa última de les problemàtiques que combaten.
Al mateix temps, en alguns casos, mantenen una posició ambigua respecte
a l'opressió nacional que pateixen els Països Catalans, i limiten
la seva actuació a l'àmbit regional o local, menystenint la
necessitat d'una acció estesa a l'àmbit nacional.
La por a la instrumentalització i a esdevenir corretges de transmissió
de les forces polítiques organitzades, els condueix en molts casos
a forçar un distanciament i a voltes fins i tot enfrontament amb les
organitzacions, i aquesta descoordinació i manca de visió global
de la lluita en últim terme beneficien objectivament els interessos
de les classes dominants, evitant l'enorme sinèrgia que poden tenir
els moviments populars en la mesura que participin en un procés d'alliberament
fort, sense relacions de subordinació ni instrumentalització,
i vertebrin així un ampli espai de contrapoder que pugui esdevenir
l'embrió de societat socialista, participativa i veritablement democràtica.
L'experiència dels darrers anys demostra també que l'estat espanyol
és conscient d'aquest perill, i utilitza la repressió selectivament,
clarament enfocada a evitar aquesta possible entesa, criminalitzant els plantejaments
més polítics i promovent la vessant menys crítica i més
integrable dels moviments socials.
Per tant, la Unitat Popular ha de saber constituir-se en referent de tots
els sectors que es mobilitzen al voltant dels moviments socials, participant
en les seves lluites sense afanys d'absorció, aportant el treball militant
i una visió d'esquerres i independentista. Ha de saber actuar amb una
relació de respecte a les pròpies dinàmiques i formes
organitzatives dels moviments socials, i treballar per una progressiva confluència
dels diferents moviments socials en les lluites i en un procés comú
d'alliberament.
A aquest problema, que sens dubte afecta al conjunt de l'esquerra revolucionària
arreu del món, cal afegir-hi la incapacitat crònica de l'esquerra
independentista catalana de saber fer arribar als sectors populars tots els
aspectes del nostre projecte, i no només la vessant independentista.
Si l'esquerra independentista és certament l'única que ha sabut
ja fa anys plantejar un projecte polític que defensa els interessos
històrics d'emancipació nacional i de classe del poble català,
només ha sabut socialitzar-ne una part, sense ser percebuda com una
opció pròpia per amplis sectors de la classe treballadora i
les classes populars del nostre país.
Així doncs, la Unitat Popular ha de saber treballar per esdevenir referent
no només de l'ampli espai independentista, dels sectors populars amb
una clara consciència nacional, sinó també estar al capdavant
de les lluites obreres, inscriure's decididament en les lluites ecologistes,
antipatriarcals o veïnals. Per a això cal que la Unitat Popular
s'estengui més enllà del què avui és l'esquerra
independentista, sàpiga establir una línia tàctica d'entesa
i aliances amb tots els sectors populars, encara que en un principi no es
plantegin els nostres objectius estratègics.
Començant a construir la Unitat Popular
- El Marc de Vinaròs
- La Conferència Nacional de l'Esquerra Independentista
- Les Assemblees Populars Comarcals
- Temporalitat
És evident que la Unitat Popular és només
un projecte de futur. La situació actual de l'Esquerra Independentista
es caracteritza per la desorientació, la fragmentació i per
la manca d'un projecte polític definit. Per tant, cal posar-nos a treballar
des d'ara mateix perquè el projecte sigui viable en el futur immediat.
Hem de començar a bastir els fonaments de la Unitat Popular, però
partint d'una anàlisi realista de les forces amb què contem.
És imprescindible tocar de peus a terra per no generar expectatives
inassolibles, ja que això pot provocar la frustració de la militància
independentista, i és precisament en la militància on rau la
nostra força.
Cal doncs un bon diagnòstic de la situació social, política
i econòmica del país per tal d'adequar el nou projecte a aquesta
realitat. Que el nostre projecte polític sigui realista és una
necessitat bàsica per aconseguir transformar la realitat. Així
doncs cal que ens fixem en les contradiccions i els problemes de les classes
populars per tal d'oferir una alternativa real a l'ordre establert. En aquest
sentit és imprescindible tenir en compte les lluites socials i polítiques
que es donen actualment, i els seus protagonistes.
Hem d'assumir que l'independentisme organitzat (el conjunt d'organitzacions
polítiques, sectorials, projectes municipals, casals i col·lectius)
unit i tot no deixa de ser minoritari i políticament marginal. Però
és aquest el nostre punt de partida i hem d'aconseguir configurar-lo
com el nucli de l'aliança estratègica que dona sentit a la Unitat
Popular, i a partir del qual puguem aglutinar a amplis sectors socials i a
diversos moviments populars per tal de que el nou projecte esdevingui l'eina
de lluita de totes les persones vertaderament d'esquerres i independentistes
dels Països Catalans.
Hem de ser conscients que si aconseguim una entesa estratègica i organitzativa
de tot l'independentisme organitzat però no aconseguim aglutinar i
inserir-nos en les lluites socials i polítiques del país continuarem
sent políticament marginals. Però és evident que per
poder arribar a ser un subjecte actiu, i no espectadors, d'aquestes lluites
cal un projecte polític definit i coherent i una estructura organitzativa
dinàmica, participativa i amb capacitat d'incidència real, que
sigui el referent de l'esquerra independentista.
Així doncs la tasca prioritària que hem d'afrontar és
impulsar el procés de confluència de l'Esquerra Independentista
amb l'objectiu d'aconseguir una entesa organitzativa i estratègica.
Aquesta entesa és el nucli de l'aliança estratègica que
ha de donar vida a la Unitat Popular i, com a tal, és un dels pilars
sobre el qual descansarà el futur projecte. Per tant, és imprescindible
que sigui sòlid i adequat a la realitat. En aquest sentit, hem de vetllar
pel contingut d'aquesta entesa ja que no podem renunciar a certs principis
estratègics i organitzatius si volem aconseguir quelcom.
El Marc de Vinaròs
En l'últim any s'han fet avanços significatius per a superar
l'etapa de ruptura i atomització en que estava immersa l'Esquerra Independentista.
El Marc de Vinaròs ha sigut la materialització d'aquest canvi,
però hem de ser conscients de les mancances que cal superar si volem
aconseguir aquesta entesa estratègica i organitzativa de l'Esquerra
Independentista.
Les mancances són, al nostre parer, la poca definició dels actors
i del paper que han de desenvolupar en el procés de confluència.
La poca implicació de bona part de l'independentisme organitzat i l'extensió
d'un sentiment d'escepticisme entre la militància independentista.
La sobrerepresentació de certs col·lectius i persones que entorpeixen
el desenvolupament del debat i que no tenen un treball polític pràctic.
La manca d'un projecte polític definit i la dificultat de canalitzar
el debat cap a la seva construcció. Per últim, i potser el més
important, l'excessiu èmfasi en els àmbits de treball en detriment
del projecte global, el qual queda en un discret segon pla.
Tot i això, entenem que el Marc de Vinaròs és vàlid
per a afrontar el procés de confluència estratègica i
organitzativa de l'Esquerra Independentista i, per tant, entenem que és
imprescindible superar entre tots i totes aquestes mancances per avançar
en la construcció de la Unitat Popular. La superació d'aquestes
mancances exigeix buscar solucions i no culpables, en aquest sentit creiem
que cal adoptar dues línies d'actuació complementàries.
Per una banda, posar al centre del debat el projecte global (això és
el contingut de l'entesa: els paràmetres ideològics, estratègics,
tàctics i organitzatius que han de guiar l'Esquerra Independentista)
sense deixar de treballar en els àmbits i, per altre banda, que els
diferents agents polítics i social de l'esquerra Independentista ens
comprometem a aplicar una política de confluència, materialitzada
en mobilitzacions i convocatòries de diades nacionals conjuntes (sempre
respectant la independència dels diferents agents) i en cohesionar
la tàctica i el discurs polític. Aquesta política de
confluència és imprescindible per a donar solidesa i credibilitat
al procés i al projecte de la Unitat Popular, ja que ningú,
ni la pròpia militància independentista, es creurà el
nou projecte si hi ha divisió en les mobilitzacions o si el discurs
polític no és coherent.
Això no vol dir que hàgim de deixar de treballar en els àmbits
de treball establerts des del Marc de Vinaròs. Però si que cal,
al nostre entendre, un replantejament més realista, acotant-los i establint
prioritats. Des d'Endavant entenem que s'han de prioritzar sobretot tres àmbits:
l'AMEI i les CUP, en tant que representants institucionals de l'Esquerra Independentista
i com a part de la futura Unitat Popular; la xarxa de casals, com a teixit
associatiu bàsic de l'Esquerra Independentista i, per últim,
l'àmbit antirrepressiu, amb la perspectiva de constituir una organització
antirrepressiva unitària a curt termini per poder fer front units a
la repressió i la criminalització a les que estem sotmesos.
La Conferència Nacional de l'Esquerra Independentista
La política de confluència s'ha de basar en l'entesa estratègica
i organitzativa de l'Esquerra Independentista. Aquesta s'ha de materialitzar
en la Conferència Nacional de l'Esquerra Independentista: una declaració
pública consensuada entre el conjunt d'organitzacions polítiques,
sectorials , projectes municipals, casals i col·lectius que formem
l'Esquerra Independentista per, posteriorment, obrir l'adhesió a tothom
qui ho desitgi, ja sigui a nivell individual o col·lectiu. La CNEI
hauria de recollir les bases de l'entesa estratègica i organitzativa
en forma de manifest, que estableixi els paràmetres ideològics,
estratègics, tàctics i organitzatius de la futura Unitat Popular,
que contingui explícitament un compromís amb la política
de confluència i, per últim, que proposi una formula organitzativa
concreta per vehicular el procés que ens ha de portar a la constitució
de la Unitat Popular. Aquesta proposta organitzativa ha de partir del Marc
de Vinaròs.
Des d'Endavant entenem que hi ha uns mínims ideològics, estratègics,
tàctics i organitzatius als quals no podem renunciar si volem vertebrar
un ampli moviment polític, social i cultural irreconciliablement enfrontat
als estats espanyol i francès.
A nivell ideològic (aprofundint en la línia
esbossada en la declaració de principis aprovada en el Marc de Vinaròs),
a)Cal assumir que el procés de construcció nacional ha de passar
per la creació d'un estat propi que sigui la materialització
jurídica del Contrapoder Popular, i que, per tant, fundi la seva legitimitat
en la lluita prèvia i posterior de les classes populars catalanes.
En aquest procés, la plena territorialitat i la reunificació
són elements irrenunciables.
b)Cal apostar per la superació de l'actual sistema capitalista, en
la perspectiva de construir una societat socialista, però entenent-ho
com un procés de construcció nou i autòcton, no pas l'aplicació
de cap model preestablert. Aquest procés s'ha de basar, per una banda,
en els principis de subordinació de l'economia i la tecnologia a les
necessitats socials de les persones i a la protecció del medi ambient.
I per l'altra banda, en que les classes populars siguin les dipositàries
del poder real i no el deleguin a elits burocràtiques. Per tant, no
podem renunciar, sota cap pretext, a l'autorganització popular i a
la democràcia participativa en el procés de transformació
socialista.
c)Hem de ser conscients que el Patriarcat és un dels puntals sobre
els quals s'erigeix el Capitalisme. El Patriarcat contribueix a la reproducció
de l'actual sistema de dominació a partir de la socialització
de certs valors (autoritarisme, repressió sexual, acriticisme,?) i
discriminant, per una banda, a les dones (explotant-les econòmicament
i subordinant-les política i socialment) i, per altra banda, als qui
no s'adapten al model sexual hegemònic (l'heterosexual monogàmic).
És només abolint el patriarcat que podrem construir una societat
de persones lliures, en la que no existeixi l'opressió entre pobles
i en la que l'economia estigui subordinada a les necessitats de les persones.
Cal assumir, doncs, la lluita antipatriarcal com un dels tres eixos bàsics
de l'alliberament, posant-lo al mateix nivell que la lluita per l'alliberament
nacional i social.
A nivell estratègic,
a)Cal seguir una línia política rupturista respecte l'actual
marc juridicopolític, amb l'objectiu de cimentar un contrapoder popular
que representi els interessos del Poble Treballador Català enfront
dels poders espanyol i francès que defensen els interessos de les classes
dominants i del Capital monopolista mundial.
b)Cal assumir el patrimoni polític del catalanisme insurreccional,
dels partits obrers d'esquerres i dels nous i els vells moviments socials.
Així com apostar per una nova formula organitzativa que sintetitzi
la capacitat d'incidència dels partits polítics amb el dinamisme
i la participació popular dels moviments socials.
c)Cal consolidar un espai polític nacional propi, per començar
a donar forma a la vessant política del contrapoder popular català.
d)Hem de ser conscients que en el procés de construcció nacional
i de transformació social que pretenem impulsar ens haurem d'enfrontar
a les classes dominants, als estats opressors i als poders fàctics,
els quals utilitzaran tots els mitjans al seu abast, inclosa la força,
per tal de que fracassem en l'intent. Per tant, cal assumir la necessitat
de legitimar totes les formes de lluita, adequades a cada conjuntura, i la
defensa política de les persones represaliades.
e)Cal incorporar a amplis sectors socials i moviments populars a l'aliança
estratègica que és la base de la Unitat Popular.
A nivell tàctic,
a)Cal prioritzar la desobediència popular i la mobilització
de masses per sobre de la lluita institucional, però assumint la necessitat
de desenvolupar aquesta darrera com a corretja de transmissió de les
lluites socials i polítiques.
b)Cal dirigir-nos als sectors socials i moviments populars més propers.
Per tenir credibilitat, hem de participar i aglutinar les múltiples
lluites socials i polítiques del país, per tant, ens hem de
centrar en les contradiccions i problemes reals que pateixen les classes populars
catalanes.
A nivell organitzatiu,
a)Cal que la futura composició dels òrgans nacionals de la Unitat
Popular no estigui subjecte a pactes entre organitzacions, l'elecció
ha de ser totalment democràtica i transparent sota la màxima
d'una persona un vot.
b)Cal apostar per un nou model organitzatiu que sintetitzi l'eficàcia
i la capacitat de transformació dels partits polítics amb el
dinamisme i la participació popular dels moviments socials. En aquesta
línia, el funcionament intern de la futura Unitat Popular s'ha de basar
en un equilibri entre la democràcia participativa i el funcionament
efectiu de la futura organització.
c)Cal assumir que la militància ha de ser el pilar fonamental de la
Unitat Popular, ja que al no disposar de recursos econòmics suficients
ni de difusió en els mitjans de comunicació de masses, el component
humà serà la única avantatge que tindrem sobre altres
projectes polítics. En aquesta línia cal redefinir el concepte
de militància per poder-lo adaptar a les possibilitats que imposen
els horaris laborals, les responsabilitats personals, ?.
d)La democràcia interna ha de ser l'eix principal que regeixi la futura
Unitat Popular. En aquest sentit, és molt important evitar personalismes
i establir mecanismes de control polític efectius ( òrgans executius
col·legiats, rotació de càrrecs i disciplina militant
).
Aquests són, al nostre entendre, els continguts mínims que ha
de tenir l'entesa estratègica i organitzativa de l'Esquerra Independentista,
la qual s'ha de materialitzar en el contingut de la Conferència Nacional
de l'Esquerra Independentista.
Les Assemblees Populars Comarcals
Com dèiem més amunt, en el text de la CNEI també hi ha
d'haver una proposta organitzativa per a vehicular el procés que ens
ha de portar a la fundació de la Unitat Popular. Aquesta proposta organitzativa,
al nostre entendre, ha d'establir una línia molt clara de continuïtat
amb el Marc de Vinaròs. Per tant, cal debatre-la a dos nivells: per
una banda entre els signants de la CNEI, i per l'altra banda, dins les plenàries
del Marc de Vinaròs. La proposta que fem està inspirada en els
intents de "comarcalització" del procés de Vinaròs,
i en l'experiència dels companys gallecs que, com nosaltres, també
afronten la construcció del Moviment d'Alliberament Nacional del seu
país.
La proposta organitzativa consisteix en la constitució d'Assemblees
Populars Comarcals. Aquestes han d'aglutinar a totes les persones independentistes
i realment d'esquerres, independentment de la seva militància en altres
organitzacions, i que assumeixin els principis estratègics i tàctics
que marcarà la CNEI. És molt important que la composició
de les APC no es limiti a la suma dels militants de les organitzacions independentistes
que fins aleshores treballaven a la comarca; cal aglutinar a sectors socials
en lluita ( pagesos, immigrants i obrers ) identificats amb el nostre projecte
i a persones que treballen activament en lluites populars i moviments socials
( ecologistes, okupes, lluites veïnals, d'alliberament sexual, feministes,?).
Hem de ser conscients que segurament molta gent que pot simpatitzar amb el
nostre projecte no s'aventurarà a participar des de bon començament.
Per tant hem de demostrar, a partir dels fets i la pràctica diària,
que l'Esquerra Independentista obra una nova etapa i hem d'engrescar a amplis
sectors de les classes populars a participar en el procés de construcció
de la Unitat Popular. En aquesta línia, la tasca prioritària
de les APC serà treballar les problemàtiques de cada comarca
d'acord amb els principis de l'esquerra independentista.
Tots els agents polítics i socials que s'adhereixin a la CNEI s'hauran
de comprometre a impulsar i participar en les APC. Un cop estiguin mínimament
consolidades, estarem en condicions d'establir uns criteris de representació
nacional de les APC per tal de constituir la "Coordinadora Nacional d'Assemblees
Populars Comarcals", el qual seria un òrgan de representació
nacional que tindria com a tasca principal vehicular el procés que
ens ha de portar a la fundació de la Unitat Popular. D'aquesta manera,
al establir uns criteris de representació territorial basats en la
pràctica política, aconseguirem donar solidesa al procés
de confluència i al projecte de la Unitat Popular. Al nostre entendre,
les plenàries del Marc de Vinaròs són complementàries
amb aquest nou òrgan ja que són un marc de debat en el qual
hi pot participar tothom que ho desitgi, ja sigui a nivell individual o col·lectiu.
Això permetrà donar transparència i assegurar la participació
de totes les sensibilitats polítiques de l'Esquerra Independentista
en el procés de construcció de la Unitat Popular.
Aquesta proposta organitzativa, al nostre entendre, té la gran avantatge
que suposa la participació en un mateix marc organitzatiu de persones
que, tot i compartir un mateix projecte polític, hem treballat durant
molt temps per separat. D'aquesta manera aconseguirem anar superant les diferències
generacionals i els enfrontaments intestins que ha patit l'Esquerra Independentista.
Aquesta és la millor manera, al nostre entendre, de cimentar les persones
que hauran de formar part de la futura Unitat Popular per anar llimant diferències
i sincronitzant dinàmiques de treball.
La temporalitat
Un aspecte clau, que no podem tractar en profunditat en aquest document, és
la temporalitat de totes aquestes propostes. Des d'Endavant entenem que han
de ser les plenàries del Marc de Vinaròs actualment i en un
futur la "Coordinadora Nacional d'Assemblees Populars Comarcals"
les que han d'establir la temporalitat, sempre tenint en compte l'opinió
dels diferents agents polítics i socials que formem l'Esquerra Independentista.
Però creiem que la tasca de debat i redacció del text de la
CNEI s'ha de començar a treballar des d'ara mateix amb la perspectiva
de tenir-lo enllestit abans de dos anys. Al nostre parer, el procés
de redacció s'ha de fer a partir d'un debat sobre els continguts de
l'entesa estratègica i organitzativa (al qual nosaltres aportem les
reflexions fetes més amunt) i creiem que hi han de participar els agents
polítics i socials que l'hauran de signar i també les plenàries
del Marc de Vinaròs. Pel què fa a la redacció definitiva
es podria crear una comissió de redacció en la que hi fossin
representats els agents polítics i socials de l'Esquerra Independentista
que ho desitgin i algú de la Comissió de seguiment del Marc
de Vinaròs.
Per últim, i a tall de conclusió, volem remarcar la importància
del moment històric en què ens toca viure. Sobre les nostres
espatlles recau la responsabilitat d'aprofitar una oportunitat històrica
d'esmenar els errors que va cometre el conjunt de l'Esquerra Independentista
durant les dècades passades i poder engegar amb èxit un procés
de construcció nacional i de transformació social. Cal aprendre
del passat per no ensopegar dos cops amb la mateixa pedra, però amb
la convicció que se'ns plantejaran problemes nous que requeriran solucions
noves i innovadores. Aquest repte no només és nostre, és
de tota l'esquerra a nivell mundial, que en una època de canvis profunds
a una velocitat vertiginosa es veu relegada a una posició d'espectadora
impotent davant les atrocitats i la injustícia que genera la mundialització
capitalista. Per tant, cal començar des d'ara mateix a treballar per
crear eines de lluita adequades a la realitat de la societat catalana del
segle XXI, que permetin a les classes populars catalanes esdevenir un subjecte
actiu agafant les regnes del futur col·lectiu del nostre poble.
12 de maig de 2001
Castelló de Rugat, Països Catalans
Endavant, Organització Socialista d'Alliberament Nacional.
