A l’hora d’elaborar el quadre de les necessitats de Max-Neef ens centrarem en aquelles persones que arriben a l’Estat espanyol amb un país d’origen determinat i comú: el Marroc.

El Marroc és un país que pertany al continent africà i que s’inclou dins la divisió territorial anomenada Magrib, juntament amb Argelia, Líbia, Mauritània i Tunísia. El Magrib té una extensió de 5.785.591 km quadrats. Té una població de 76, 2 milions i una densitat de 13 habitants per quilòmetre quadrat, amb una població humana del 60%.
El Marroc té una població de 18.850.000 persones i es parla l’idioma àrab, amb els dialectes sahrawi, moro, sulaka, hasanya, judeo-marroquí i magrebí. Els àrabs marroquins estan influenciats per la cultura berber existent abans de l’arribada dels primers grups beduïns encara que mantenint-se de forma separada les dues cultures, excepte en la religió en que els berbers fa segles que van adoptar la religió musulmana dels àrabs.

Es creu que la major part dels àrabs marroquins són descendents dels moros encara que quan van arribar aquests a les costes del Marroc feia segles que estaven assentats altres grups de procedència àrab. Entre l’àrab rural, es manté avui dia la divisió social originària, que es composa de nobles (considerats com descendents de Mahoma), grans terratinents i pagesos agricultors arrendataris. L’àrab marroquí viu principalment al nord i est del país.

Tenim en compte que la població al Marroc es divideix aproximadament al 50% entre el que és població urbana i el que és població rural. Els dèficits estructurals a nivell de serveis sanitaris, escolars, d’aigua potable, d’electricitat, de transport i de vies de comunicació fan de la vida rural una forma quotidiana de selecció natural entre la seva població, on el més fort sobreviu en millors condicions i on les repercussions negatives d’aquesta situació afecten, de forma especial, la població femenina. També cal assenyalar que en els darrers anys i, en algunes regions molt concretes, s’han produït alguns petits avenços, resultat de plans conjunts impulsats pel govern marroquí, les ONG’s i la població local, que han mitigat aquesta situació. Les repercussions positives d’aquests programes es mostren clarament insuficients davant de les dimensions de la problemàtica.

A l’Informe 2004 d’Amnistia Internacional, en l’apartat “Orient Mitjà i Nord d’Àfrica: perspectiva general 2003” es parla d’una intensificació dels atacs de grups armats, sovint no identificats, contra objectius no només militars i governamentals, sinó també civils al Marroc, entre altres països. Es denuncia que es segueix cometent en aquest país grans violacions dels drets humans.
En el mateix informe d’Amnistia Internacional es ressalta la gravetat de la situació en que es troben aquells que són víctimes del contraban de persones i recorda que continuen produint-se accidents al mar, en els que moren un gran nombre de possibles immigrants i sol·licitants d’asil.

El sistema vigent al Marroc és la Monarquia Absoluta.

El projecte de migració és tractat com un projecte familiar i entre tots reuneixen els diners per poder pagar el viatge d’una persona.

Primer de tot veuen com arriben els antics veïns del poble portant regals als familiars i fent unes petites vacances. Els expliquen que si van a Espanya es faran rics. Per tant ells comencen a somiar en un futur sense problemes de cap tipus. Cada cop tenen més ganes d’anar a Espanya. Abandonen la família, la dona i els fills. I quan arriben a Espanya, si es que arriben vius, es troben que han de viure en un pis petit ple de compatriotes, que han de buscar-se qualsevol feina per poder continuar en aquell pis, o anar a dormir al carrer o fer-se una barraca.
Troben una feina de recol·lecció de fruites, verdures o flors, treballen durant tot el dia sense cap contracte. Vivint tot el dia amb la por al cos perquè poden ser expulsats del país en qualsevol moment si els agafa la policia. Però ells prefereixen que els expulsi la policia del país que tornar ells al Marroc pel seu compte, ja que significaria acceptar la derrota en la cerca d’un futur millor, i a més, perdrien el seu honor davant dels seus familiars i amics, perquè al Marroc l’honor és un valor fonamental en la seva cultura. I a més han d’enviar diners a la seva família del Marroc.
Després d’uns quants anys treballant en una feina sense cap tipus de condició, en condicions pèssimes, sense cap tipus de distracció, i sense poder veure la família, comencen a regularitzar la seva situació jurídica a Espanya. I quan ja està legalitzada la seva situació tornen al Marroc per veure com es troba la família i provar de portar-los a Espanya.
Llavors, després de tant sofriment per la separació familiar es troben a ajuntar en un pis a Espanya, és el que s’anomena reagrupament familiar. La vida que tenen és una vida en tensió, perquè han estat molt de temps sense comunicar-se, l’home no vol explicar a la seva dona en quines condicions ha estat vivint fins aquell moment a Espanya.
En l’estadi d’incorporació a la nova societat, la dona es troba que ha de fer una feina sense reconeixement jurídic perquè el permís de treball i el de residència només els té l’home, amb les seves conseqüents condicions. I els fills podran anar a una escola pública.
En la nova societat, els fills hauran d’assimilar dues cultures i més idiomes, s’hauran d’integrar a les maneres de fer de la nova societat i desenvolupar-se com a persones si és que no són atacats constantment per brots racistes i xenòfobs dels autòctons.

Hosted by www.Geocities.ws

1