Edat mitjana
Durant el regnat dels visigots a la Península (476-711) no hi ha fets rellevants a Catalunya, a banda de la creació de diòcesi com la de Tarragona i la de Terrassa.
No és fins que Lotari, rei dels francs, ocupa el territori conegut com a Marca Hispànica (Territori delimitat per les fronteres fluvials de l'eix Llobregat-Cardener-Segre) l'any 801, que Catalunya s'obre pas.
Guifré el Pelós (840-897) va ser vassall del rei franc Pipí el Breu al capdavant dels comtats de Girona, Barcelona, Besalú i Osona. Va unificar aquests territoris sota la seva sobirania i va crear nombrosos monestirs per la repoblació de la zona, com el de Ripoll (879). Amb ell comença la dinastia del Casal de Barcelona i la secessió dels comtas dels pares als fills, i ja no eren els francs els que escollien els comtes.
Guifré va repartir els dominis entre els seus tres fills Guifré "Borrell", Miró i Sunyer. Amb la mort dels dos primers els dominis van quedar tots per Sunyer.
Amb Borrell II (967-992) es va donar el primer pas acap a la independència política: L'any 985 el rei de Còrdoba Al-mansur va saquejar Barcelona. Borrel va demanar ajuda als francs, però no en va rebre. En resposta per això, no va anar a donar vassallatge i no va enviar-hi cap emissari.
Tomba de Guifré el Pelós al monestir
de Ripoll.
Expansió
L'expansió s'inicia amb el casament de Ramon Berenguer IV i Peronella (1150), que significa la unió de Catalunya i Aragó.
Per mitjà de matrimonis i ràpides campanyes, bona part d'Occitània s'incorpora a Catalunya.
L'expansió per la Mediterrània comença amb Jaume I, que va conquerir Malloca (1229-1230) i València (1230-1235), punts clau per l'expansió comercial catalana.
Sota els regnats de Pere II el Gran (1276-1285) i d'Alfons II el Franc (1285-1291) es van incorporar Sicília, Nàpols, Menorca i Eivissa. Amb JaumeII el Just (1291-1327) s'incorpora Sardenya, com a feu del Papa.
La màxima extensió arriba amb els ducats d'Atenes i Neopàtria sota el regnat de Pere III el Cerimoniós.