Dracturk, Cavaller de l’Etil, herald de Vasturk

CAPÍTOL VI

EL DESTÍ DEL DRACTURK

Iuliani estava desolat. Portava apenes dos dies treballant en aquell horrible hospital i ja s’havia penedit d’haver nascut unes quantes vegades. La seva tasca consistia en retirar tots els desperdicis de les cel·les de la planta inferior, on residien els malalts més perillosos, psicòpates i maníacs disposats a fotre-li mà a la mínima que es despistés. Es passava el dia netejant excrements, retirant cadàvers, fregant la sang i els vòmits del terra... Era horrorós, no ho podia suportar. “Ai, amics meus – pensava a la llum d’una minça espelma en l’habitacioneta on dormia que compartia amb un personatge anomenat Pol Richys, que no se sabia realment si era infermer o pacient -, per què em vau abandonar? On sou? És que no veieu que estic patint?”.

- Ñe, ñe! Vinga Piliani amunt! Que són les 6 del matí! Hora de canviar els bolquers als violadors en sèrie! – Digué el seu cap, Furunsussuke, obrint la porta d’un revolada i esgrimint el garfi rovellat que portava sempre a la mà esquerra. I és que, a sobre, aquell follet estrafet el manava i el maltractava. El sotmetia a un règim disciplinari implacable i els càstigs amb el fuet s’havien convertit en quelcom habitual.

- Uo, uo, uo! Booooonaaaaaaa!!!! Què n’apreeenguin! Una manera molt maca de començar el dia!!! – exclamà el seu company d’habitació amb una veu potent i estrident que de bon matí feia rebentar els timpans.

A Iuliani no li quedà més remei que obeir. Ahir a la nit, mentre els roncs d’en Richys li impedien conciliar el son, havia estat fent càlculs i ben bé hauria de treballar un total de 3 anys per poder treure’s el bitllet per la diligència que el duria cap a la seva anelhada illa. Suposant, és clar, que al cap de tot aquell temps no s’hagués de quedar a l’hospital de per vida aquesta vegada, però, en qualitat de client.

Lentament, es dirigí cap a la cantina on servien l’esmorzar per als treballadors. Una llesca de pa moreno ranci del dia anterior i llet de gossa aigualida era tot el que li donaven per aguantar tot el dia fins a l’hora de sopar. Iuliani apenes prestava atenció ja a tot el que el rodejava, havia perdut tota esperança, tota il·lusió per la vida, ja no quedava en el fons de la seva ànima rastre del que antany havia anomenat amor. I així, cap cot, es dirigí en companyia de Furunsussuke i Richys a la cua dels self service on al fons de tot hi havia la cambrera que servia la llet i s’encarregava del bufet lliure dels pacients anorèxics.

- Avui ha vingut una cambrera nova – comentà distretament Furunsussuke – la vaig triar jo mateix ahir a la nit en un bordell de mala mort de la ciutat, ja m’enteneu... jejejejejejej... l’acabaven de fotre fora perquè no va poder complaure’m... ja sabeu que a mi si no m’atén la Mònica no rutllo. Total, que vaig sentir remordiments i li vaig oferir una feina aquí. No creieu que ha sigut una bona pensada! Ni un ingener aeronàtic ho hagués fet millor...jejejejejejej!

- Bonaaaaaaa! És aquella mossa demacrada amb pinta de desesperada que s’està al fons de la barra? – pregunta Richys mentre es posava la foradada samarreta que portava per dins de la panteloneta curta que deixava al descobert les seves formoses cuixes. I com es diu?

- Clarice em va dir, però jo sospito que és el seu nom artístic.

- Clarisssse... - repetí mecànicament Iuliani humitejant-se els llavis amb la llengua sense saber ben bé perquè. En aquell moment alçà la mirada i la veié, distant, borrosa, envoltada d’una aura angelical, d’un cristall d’innocència que la feien encara més apetitosa als seus ulls. Era la dona perfecta, una raó per viure, la llum que el guiaria pel tortuós camí de la felicitat, l’oasi enmig del desert, la cascada que faria caure les seves emocions en un torrent d’amor inacabable.

- Sí...s,s,s,sí – respongué estranyat Furunsussuke per la brillantor dels seus ulls – Clarice Ramon.

- Uooooo! Vaig a per ella!!! – cridà Richys extasiat per la possibilitat de pescar alguna cosa que no fos un desviat a les dutxes del manicomi.

- No – digué Iuliani – És meva. Aparta’t d’aquí abans no et destrossi la jugular a mossegades.

Aquestes paraules foren pronunciades amb una fredor i una serenitat esfereïdores. La mirada de Iulani era dura com l’acer,  Richys sentí com cent mil ganivets traspassaven el seu cos i se li glaçà la sang quan intentà aguantar-li la mirada.

- O...o....ok nanu. És tota teva. De fet.... j...j...jo ja tinc els meus amics a les dutxes mensuals.

Al cap d’un parell d’hores Iuliani ja no tenia cap “dubte”. Aquella era la ocasió de la seva vida. Si la deixava escapar seria un desgraciat per sempre. Només pensava en la manera d’agafar-la i fugir tots dos junts cap a la seva Illa daurada, on serien feliços per sempre més. Però hi havia algú que li impedia de realitzar el seu somni: Furunsussuke. Aquell malvat geperut estava tot el dia a sobre d’ell, el tractava com un esclau. Segurament ell no en tenia cap culpa, es limitava a seguir la política de l’empresa dictada pel Dr. Fort, aquell a qui un dia gosà anomenar amic. Ell era el responsable de tot allò, si aconseguia acabar amb ell estava segur que podria escapar d’aquell infern.

Constantment Iuliani concebia plans maquiavèlics per assassinar a tots els guardes, incendiar el recinte, fer-ho volar tot pels aires o, fins i tot, utilitzar en Richys com a ostatge perquè els deixessin sortir. Però ben aviat comprengué que, o bé la vida d’en Richys no tenia cap valor per als seus companys, o bé les seves maquinacions no eren tan bones com es pensava. El Dr. Fort, el cap dels serveis mèdics i tota una autoritat dins de l’organització, se n’adonà ràpidament de la situació i confinà a la noia al convent de Santa Eulàlia, que es trobava al mateix edifici i era la seva font principal d’espècimens de sexe femení pels seus tractaments anti-stress. També parlà amb el seu servent de confiança sobre el que calia fer amb en Iuliani:

- Jo l’enviaria a les masmorres i el faria servir per a les crucifixions setmanals. Es lleuger i no haurem de reforçar les creus, que ja tenen la fusta podrida del temps que fa que no les vernisses Igor.

- Chi, chi que les vernisso! El que passa és que els tocats de la pota l’esnifen quan encara és fresc! No és culpa meva, ja els puc fuetejar o amenaçar-los amb el garfi, no em fan ni putu cas.

- Bé, bé. Però quan ho podràs enllestir tot? Per seguir el programa de reconversió religiosa hauríem de crucificar algú en menys de 48 hores, sinó això se’ns en pot anar de les mans. Imagina’t si esclatés un motí! No tenim prous efectius per controlar una revolució en massa! Ens veuríem desbordats i tots els pacients s’escaparien! – cridà Aleix enmig del pati on ara els convictes més perillosos disfrutaven d’uns minuts de llum solar.

- No et preocupis cap, aquesta mateixa nit ho podrem fer. Tinc a en Richys treballant amb un brigada a la tarima de les execucions i aquesta mateixa tarda arribaran les begudes i les go gos per fer l’espectacle més amè.

- Perfecte doncs. I per cert, quin grup portes aquesta vegada? Espero que no siguin aquells anarquistes dels Karatzus, defensors dels drets humans i del la llibertat de culte!

- No, no! Aquest cop bé un deejay molt reputat que lidera una companyia anomenada “eupòria”.

- “Euphoria”? Què dius! Com l’has clavat! Aquí t’has lluït Igor. Si tot surt bé et deixaré tornar demà a la Casa de Campo perquè quedis amb aquella amiga teva.

******

 Dos dies portaven els enviats de Vasturk vagant per aquella ciutat pudenta, sense diners, menjar, beguda ni, el més important, recanvis per a la roda de la Piaggil, que havien rebentat ara feia 3 nits a les afores de la ciutat dormitori anomenada oficialment Bell Beach town, però que els seus hostils habitants anomenaven comunment Vitche.

Farts com estaven d’aquella situació, decidiren posar-se ràpidament mans a l’obra per poder reiniciar el seu pelegrinatge cap a les Sales de Vasturk, on la glòria eterna els esperava.

Amb uns quants calerons que Almo aconseguí reunir ràpidament cantant a la rambla principal del centre de la ciutat, més aviat perquè deixés d’emetre aquells sorolls infernals que no pas per la qualitat de les seves composicions, van anar de taverna en taverna per recuperar “el temps perdut” i així assabentar-se del que pensaven els vitchetants, o vitchetils com deia en Falç, i de què es coïa en aquella ciutat tan peculiar.

- Doncsss sí – deia un mariner completament borratxo, amb una alitosi que hauria tombat un elefant mentre es recolzava sobre l’espatlla de Mikel – si voleu conèixer els poders fàctics d’aquest cau de rates heu d’anar... hip!... a l’Hospital dels Bojos, un tal Dr. Fort, “el sanguinari”, és el que remena les cireres quan els del consell d’administració no li toquen massa els escalpels... buurp!! – i emeté un sonor eructe que anà a parar ben bé a l’interior de les fosses nassals de Mikel, el qual hagué de fer un sobresforç per no vomitar de la pudor tot i que no aconseguí dissimular una ganyota de fàstic que li estrafé la cara fins al punt que la llengua li tocà la barbeta i els ulls se li convertiren en finíssimes ralles negres sota les celles. “El que s’ha de fer”, pensà Mikel, ”per Vasturk!”
- Precisament – continuà l’ebri llop de mar - aquesta nit s’hi celebra una gran festa, amb música en directe, barra lliure i execucions a dojo. A més, les sitges del magatzem estaran a rebentar! Quan han de celebrar algun dels seus rituals ve un grup de goril·les liderats per un malvat geperut amb un garfi de ferro i ho expropien tot els molt cabrons! Es diu que si alguna vegada has perdut alguna cosa o te l’han robada allà la trobaràs. Dominen tot el submón de la ciutat, són una autèntica màfia. Qui s’hi enfronti se les haurà de veure amb un rifffal molt i molt dur. 

I aquí el vell mariner va acabar la seva exposició amb un gest indicatiu sobre la gerra de gorg que acabava de situar damunt la barra amb un fort cop en senyal que se l’havia acabat. El molt aprofitat en volia més per continuar amb el seu relat. Mikel negà amb el cap com dient que ja no li quedaven doblons d’or, que aparentment era l’únic que acceptava aquella pollosa taverna de port, tot i que ja no fossin de curs legal.

- Estaria bé deixar-se caure per allà aquesta nit no? Tinc ganes d’una mica d’acció i de moure l’esquelet. – digué Xavi.

- A més, – afegí Lluís – segurament podrem aprofitar per rapinyar el que necessitem per continuar el viatge: una roda de recanvi, piles, vodka, sant jacobs...

- Jacob? – preguntà sobresaltat Óscar que s’havia passat l’estona dormitant sobre una taula enganxosa després d’haver-se pres un parell de pintes d’aquell líquid marronós que tenien la barra d’anomenar cervesa.

- Doncs que no se’n parli més! Estic desitjós d’anar a ajustar comptes amb la màfia d’aquest lloc. Van intentar ridiculitzar-me l’altre nit al club i els hi tinc moltes ganes!

- Ei ei, guarda el teu afilat acer per treure’l si hi ha problemes Powers, però no els creis pas tu! No sabem qui hi haurà en aquell lloc ni quants seran. El primer que hem de fer és trobar uns flyers per accedir-hi, a ser possible amb consumició i amb invitació per senyoretes per si tenim la sort d’anar-hi acompanyats – aconsellà sàbiament Almo.

En aquell moment entraren a la taverna dos individus peculiars que ràpidament captaren l’atenció del grup per la ferum herbàcia que desprenien, per les llardoses rastes d’un i per les llargues patilles de l’altre. A més, duien un feix d’entrades apergaminades amb unes grans lletres que deien “hospital party”.

- Aquestes són les entrades que volem! És un regal de Vasturk, ens ha servit la possibilitat d’anar a la festa – xiuxiuejà Xavi a l’orella d’Almo.

- Em sembla que aquests dos són d’una tribu propera a la meva. Intentaré parlar amb ells per engatussar-los i poder prendre’ls les entrades.

El Doctor es dirigí aleshores amb amables paraules cap als dos nouvinguts. Frases banyades de mel sortiren del seu intel·lecte prodigiós, ni el diable mateix hauria camuflat l’engany sota una capa tan espessa de roses, preparada per esquinçar-los la carn quan intentessin agafar-les. I, justament quan Almo ja els tenia al sac i només faltava que es fiquessin la mà al sarró per regalar-los les entrades, els caps de tots dos rodolaren i caigueren al terra amb un cop sec. La sang apenes brollà de les ferides per la netedat dels talls i els dos cossos es desplomaren al cap d’uns segons sense saber que les seves testes havien estat cercenades abans de morir.

Marc aleshores aixecà la vista i veié com Xavi i Martins eixugaven la sang de les seves dagues amb unes quantes entrades que havien manllevat del seu abultat feix.

- Ben fet! – digué Mikel – ja m’estava rallant d’aquesta conversa. Només entrar per la porta que m’han deixat de caure malament per caure’m pèssimament.

- Bé nanus, una altra nit de glòria espera als valerosos defensors de Vasturk. Que s’alcin els estendards, que s’esmolin les espases, que es fermin els cavalls, que es cenyeixin les armadures, que s’ajustin les malles, que es tesin les ballestes, que es destapin les bótes, que... – I al cap de 20 minuts, quan Guillem acabà l’arenga, els seus companys l’estaven esperant a la cua d’entrada al recinte.

Ja era negra nit quan els enviats de Vasturk entraren dins l’enorme recinte. L’edifici en si romania tancat per dues poderoses portes de fusta unides amb un filferro i al seu voltant, al llarg de l’ampli pati ballat per una barricada de cartrons i bosses d’escombraries, s’hi havien col·locat les barres de beguda, la cabina del deejay, les tarimes, les letrines i la resta de serveis que una macro festa com aquella requeria. Al fons de tot, però, tres llòbregues siluetes es destacaven pel poc sentit festiu que representava la seva forma. Tres gran creus, preparades per allotjar un cop més tres infeliços condemnats pels seus pecats perquè acabessin les seves pobres vides enmig d’una tormenta de dolor i agonia. Era, precisament, el lloc destinat a Iuliani en el moment culminant de la festa. Tot i que el nostres aventurers, a hores d’ara, encara no ho sabien.

Les hores passaven, la festa s’omplia, les begudes corrien, l’alegria s’escampava i la diversió es generalitzava. Tothom estava disfrutant d’aquell agradable encontre, en un ambient fresc i relaxat. A excepció de tres atacs epilèptics produïts per unes píndoles que portaven les inicials LL.F. i d’uns quants incidents de capa i espasa que havien acabat amb cinc morts i uns quants braços i cames desgraciats per tota la vida. Curiosament, en cadascun dels incidents s’havia sentit com es pronunciaven a tot pulmó crits de batalla dels exèrcits de l’antigor, s’havien creat atmosferes boiroses produïdes per màgies arcanes i havien tingut com a denominador comú la defensa de la fe d’una estranya religió que pel que sembla anava en augment.

- Igor – digué el Dr. Fort al seu fidel empleat -, aquell grupet d’allà ens desmuntarà la paradeta! Comencem ara amb les execucions per veure si es clama la penya, que amb els teus guardes de cos no hi confio gens ni mica.

- Per què? Però si són els millors! Recorda que el entreno jo mateix!

- Precisament, Igor, precisament...

- Jejejejejejejejejej....!  

- Granúha! No quiere’ un shupito de mi mata-rata?

Óscar Martins es girà i veié com un homenet sec i arrugat, amb la pell bronzejada per la llum del sol, s’estava darrera d’una de les nombroses barraques de firaries ambulants que anaven de poble en poble venent objectes desconeguts i servint begudes de composició misteriosa que ni en Falç s’hauria atrevit a tastar.

- Vamo’ granúha, que no muerde! Sha verá cómo te sienta la ma’ de bien.

L’home aparentment regentava el precari establiment que oferia una espècie de licor groguenc fet a base de larves d’escarabat, pesticida, clor i herbes vàries fermentades, segons posava en el gran cartell que presidia la raquítica barraca que s’anomenava pomposament “BAR LAARGA”.

- Ok, però només un que vaig escurat.

- No e’ problema granuhilla, a ete invita la casa poqué luego vendrá a pedime má.

I quan Martins estava a punt d’introduir-se aquell verí mortal a l’interior del seu organisme, un tro i un llampec estrepitós van fer saltar-li el got de les mans de l’ensurt que s’endugué.

- Deixeu pas als condemnats! Deixeu pas a aquells que rebran la ira de Déu a la seva pell! Deixeu pas a aquells que suplicaran davallar als dominis de l’Hades abans que continuar la seva existència al món terranal! Ni el mateix príncep de les tenebres els voldrà al seu reialme un cop hagin patit el càstig que els espera!

En aquell moment, tres figures lligades entre si de peus i mans sortiren d’una petita porta lateral d’un extrem del pati i es dirigiren capcots cap a la tarima de les execucions. Darrera seu anava un butxí que es cobria el cap amb una caputxa feta amb roba de sac i un antifaç de cartró pintat amb rotulador negre, lluïa una prominent gepa falsa lligada amb cadenes sobre el seu pit, cocejava lleugerament de la cama esquerra i duia un garfi rovellat també a la sinistra amb el que subjectava un llarg ganxo electrificat amb el que esperonava als condemnats a avançar cap a la seva fi.

- Això és el que els passa – prosseguí el Dr. Fort amb el discurs ajudat amb un megàfon fisher price i un teclat digital per fer els efectes de so – als que gosen contradir i enfrontar-se a l’ordre establert, als que neguen la superioritat d’uns sobre els altres, als que escampen el germen de la igualtat com una mala herba que s’esmuny dins la societat, als que s’alcen defensant la llibertat! A tots aquests, grans lluitadors sí, màrtirs d’una causa perduda, herois per alguns, mireu com acaben! Deixant aquest món i abandonant-vos a la vostra sort, fugint egoistament sense tenir en compte els que es queden per lluitar i pujar les nostres famílies. I qui és, en canvi, el que es queda amb vosaltres, el que us reprimeix i us castiga perquè aprengueu a ser millors persones, el que us treu les barres de pa per repartir-vos-en les engrunes, el vostre líder, el vostre déu!!!!!! – en aquell instant ell mateix premé el play d’un atrotinat reproductor de cassette a piles i l’acostà al megàfon. “ALEEEIX, ALEEEIX, ALEEEIX...” s’escoltà barroerament pels altaveus. Era clar que era una gravació mal feta entre Furnussussuke i uns quants convictes obligats a punta de pistola, cosa que li treia bastanta credibilitat a tot el discurs i la parafarnàlia muntada. 

Les reaccions entre el grup dels enviats de Vasturk eren tan diferents com contradictòries, mentre que la majoria ni se l’escoltava i anava a la seva, aprofitant que la majoria havia deixat els seus qabates desemparats, a Mikel li regalimaven les llàgrimes d’emoció per les seves rogenques galtes, mentre que a Almo li espetegaven les dents de ràbia.

Després de les breus paraules, el grup de condemnats passà en processó per entre els assistents a la festa perquè la plebs els pogués insultar i estomacar. De sobte, quan la comitiva passava a un metre escàs del morros de Guillem, Óscar, que era molt més lluny, reconeixé una figura familiar:

- Ei Falç, treu els teus calidoscopis i enfoca’ls cap allà. Em sona de no sé què el darrer dels condemnats, el que va just davant del botxí deforme.

- Sí, té una mirada tendra i un semblant trist que em recorda a algú – afegí Xavi.

- Mmm... és com una mena de hòbbit però sense les orelles punxegudes – puntualitzà Mikel.

- Quelcom em diu que l’hem tingut entre les nostres files, però no atio a recordar de qui es tracta – digué el Doctor ficant cullerada.

- Ooooo!!! No us ho creureu – exclamà Lluís recolzant les lents sobre la gepa de Furunsussuke que s’havia quedat enrere estirant els bessons sobrecarregats pel pes de l’estructura metàl·lica que li recobria l’esquena – és en Iuliani! El nostre Iuliani, el que vam perdre fa tres dies al desert! És un dels condemnats a mort!

- Ja! Le está bien empleado per traicionar-nos i deixar-nos perduts enmig d’aquell infern! – sentencià Mikel.

- O sí mireu-lo, va vestit amb la seva túnica i la seva cinta blanca de Danial-San que només es posa en situacions límit! – Digué Guillem.

- Doncs a què esperem? Si un company té problemes l’hem d’anar a ajudar! – Exclamà en Powers deixant d’una banda una mossa amb pits grossos, però de sexualitat dubtosa desembeinant l’espasa.

- No tan ràpid Gaskoin – l’aturà Martins - , primer mirem què volen fer amb ell. Potser només el faran ballar a la tarima o alguna cosa així, de moment encara no ho sabem perquè la performance  de la festa encara no ha explicat clarament en què consistirà aquest show.  

De sobte els enviats de Vasturk veieren com Furunsussuke, que continuava estirat al terra sense poder moure’s perquè les rampes li havien pujat als isquiotivials, plorava desconsoladament i intentava eixugar-se les llàgrimes amb el garfi rovellat.

- Snif... snif... oh, com pot ser! Era el meu millor subordinat, mai ningú havia aguantat tan sota les meves ordres sense fotre’m una òstia i pirar del lloc de treball. En Iuliani és un àngel, no es mereix acabar els seus dies d’aquesta manera...snif, snif... – I es recolzà sobre l’espatlla de Mikel que notava com li estava embrutant de mocs la túnica de segona mà que li havia venut un gitano.

De sobte, un crit desgarrador trencà el murmuri general, un esgarip que glaçà els cors de tots els assistents. A dalt d’una de les tarimes, uns dona bruta, prima i vestida amb parracs plorava de desesperació sense parar de cridar el nom del seu estimat.

En Iuliani, aixecà el cap, mirà cap al cel i amb llàgrimes als ulls mentre una suau brisa li desmelenava  els seus greixosos cabells cridà:

- Clariceee! Clariceeeee!!! Sempre t’estimaré coixinet meu!!!!

Aquella escena colpidora, digne de culebró veneçolà, despertà la tendresa entre els heralds de Vasturk, que veien impotents com un dels seus, un repudiat, però al cap i a la fi un dels seus, anava a enfrontar-se inexorablement cap al seu destí.

- Llàstima que no puguem fer-hi res – digué Almo – jo no gosaria mai lluitar contra l’ordre establert...

- Nooooo!!! No permetré que més herois manga morin sota la meva responsabilitat! – Cridà de sobte Furunsussuke, que havia aconseguit refer-se dels espasmes musculars que gairebé li parteixen la columna, mentre intentava desfer-se de les cadenes que el mantenien lligat a la gepa metàl·lica, símbol de la seva subordinació i el règim de semi-esclavitud al qual estava sotmès -. Ho faré per tu Pialiani, per la Mònika, per la llibertat, per Vastuuurk!!!!!!
Aquell crit, aquell nom, despertà els Cavallers del Dracturk  de l’emmetzinament soporífer al qual havien caigut en els darrers minuts, a causa de les begudes adulterades que servien en aquella explanada fangosa i pudenta. 

- Desperta Vasturk!!!!!! – Exclamaren tots a l’uníson mentre empunyaven les seves armes. El caos s’apoderà aleshores de l’indret, tal era la fúria d’aquells 7 homes que poc pogueren fer els guàrdies de cos del Dr. Sanguinari, o sangós com se’l va conèixer a partir d’aquell dia. Amb un cop de la seva poderosa Tizona Mikel llibertà a Furunsussuke del jou de les cadenes (i de passada el deixà mig estabornit a terra) i amb un hàbil joc de mans el Falç tallà el celo que subjectava les extremitats de Iuliani.

- Podran treure’ns la vida, però no en trauran mai la beguda!!!!

Aforismes com aquells, plagiats clarament dels mes cèlebres guionistes de Hollywood sortiren de les boques dels enviats de Vasturk mentre les esmolades fulles de les seves espases esquinçaven la carn d’aquells que gosaven oposar-s’hi, i els que no també, però tenien la mala sort de trobar-se en el lloc equivocat en el moment equivocat, com deia Xavi. 

Tota la nit durà la batalla, tot i l’empenta inicial dels de Vasturk, ningú del poble se’ls uní per defensar els seus ideals, massa temps portaven sota el domini i el control mental d’aquell sobirà que fins aleshores s’havia mostrat inflexible i omnipotent, però que a hores d’ara jeia sense coneixement en un bassal d’aigua podrida a causa d’un cop del Martell de Thor d’algun dels nostres herois.

Els heralds de Vasturk es van fer ràpidament amb el control del recinte, però reforços i més reforços rebien les tropes dels opressors, que una vegada i una altra eren rebutjats. Els cadàvers s’amuntegaven al peu de les dèbils muralles. La sang i la suor amaraven els poderosos muscles dels guerrers de l’Etil, nombrosos talls havien superat la protecció de les armadures, les fulles estaven esberlades i havien d’extreure les sagetes clavades als morts en els breus moments de descans que hi havia entre assalt i assalt. Mikel havia perdut un ull i de la túnica negra del jueu que li havia causat aquella desgràcia, com ell l’anomenava, se n’havia fet un pedaç que li cobria la ferida, la qual cosa donava un aspecte molt més sinistre a la seva figura.

En Furunsussuke, per altra banda, se’ls havia unit en la lluita, però s’havia vist incapaç d’empunyar una de les pesants destrals de dues mans que li lliurà Martins i decidí concentrar-se amb el maneig de la seva esquadra d’avions teledirigits que s’havia dedicat a construir durant el seu temps lliure, juntament amb els tancs d’escalèxtric que corrien per tot el recinte i el jeiperman que havia vestit ell mateix que guardava l’entrada principal.

Finalment, però, quan l’alba ja despuntava per l’orient, els crits de batalla callaren, el repic metàl·lic de les espases cessà, ja no brollà més sang de les ferides. Els silenci es feu l’amo de la resseca explanada. Un indret que quedà marcat per sempre per la mort i el dolor. L’olor penetrant de la sang es mesclava amb la frescor de la rosada matutina, però les orenetes no donaren la benvinguda al nou dia, eren els corbs que amb els seus gralls burletes es congregaven sobre el festí que Mart els havia servit, era la negra mort que reclamava el seu premi. 

Ningú proferí crits d’alegria ni de victòria, estaven massa esgotats, massa torbats per pensar amb claredat, el frenesí assassí que s’havia apoderat durant unes hores de les seves ments s’havia esvaït de sobte, els seus braços queien inertes i amb prou feines eren capaços de subjectar l’empunyadura de les seves armes, la majoria de les quals havien quedat inservibles.

- Bé Iuliani – s’atreví a trencar el silenci Martins –, t’hem alliberat, un Cavaller de Vasturk mai abandona a un altre.

Iuliani dubtà uns segons amb la mirada clavada a terra, pensà en el seu primer encontre a la batalla de les oliveres imperecederes, en el llarg viatge que els havia portat fins aquí, en l’abandonaven i en l’esclavatge al qual havia estat sotmès. A pesar de tot, Iuliani aixecà el cap i mostrà un ulls rogencs i amarats de llàgrimes. – Gràcies – aconseguí murmurar.

Seguidament agafà la mà de la seva estimada, que s’amagava tímidament darrere del petit cos del rastrejador i es dirigí per últim cop als seus companys de gesta:

- Amics, a partir d’ara he decidit compartir la vida amb la persona que m’ho ha donat tot i partir d’ara m’ho traurà tot... Anirem a viure a l’Illa, la meva ítaca particular. No espereu tornar-me a veure, doncs no penso tornar a aquest infern... bé, no sé, veniu-me a visitar de tant en tant, però no cada cap de setmana, ni en època d’exàmens, els dimarts i els dijous tampoc que tinc pràctica de medi ambient, encara que sempre us puc fer un forat els divendres... És igual, fins mai, però espero tornar-vos a veure a tots.

I amb aquestes dubitatives paraules Iuliani s’acomiadà del grup i es dirigí agafat de la mà de la seva estimada a fer el camí cap a Ítaca.

- Nanus, això s’ha acabat –. Sentencià Almo un cop Iuliani es perdé en la llunyania.

- Sí, les bases de la fe han estat assentades, ara cadascú ha d’emprendre el seu propi camí, perquè només els més purs arribaran a les Sales de l’Etil, on Vasturk ens rebrà amb el braços oberts i gaudirem de felicitat eterna –. Explicà Guillem a l’expectant grup.

- Doncs només queda dir-nos adéu, jo agafaré la Piaggil i em dirigiré a l’oest, més enllà de l’oceà, allà trobaré el repòs i la serenitat que tant necessito – digué Lluís senyalant cap al semi-cercel rogenc que s’alçava per darrere les muntanyes.

- Nosaltres ens dirigirem cap al Palau de les Begudes Pertorbadores – digué Xavi referint-se també a Óscar i Guillem –, els nostres feus requereixen l’atenció que no els hem prestat en els darrers mesos, hem de tornar a posar les coses al seu lloc.

- El Doctor i jo hem decidit fundar un regne plegats a les valls de Vallcarca – digué Mikel – un terra verge que de bon grat acceptarà dos sobirans absoluts i implacables.

- No, recorda que havíem dit que després instauraríem una socio-democràcia, amb igualtat de drets i deures per a tothom.

- Sí, és clar, democràcia...

I així tots els Cavallers de Vasturk s’acomiadaren els uns als altres, cadascú tenia un camí per recórrer i cap d’ells volia allargar l’aflicció dels seus cors. Havien passat massa aventures, massa situacions límit on només la unió inquebrantable dels seus esforços els havia permès sobreviure.

************

Óscar Martín es despertà en un sofà blau de vellut sobrecalentat per la calor del seu cos, el raigs de sol que es colaven entre els porticons de fusta de les finestres del menjador i el tec-tec constant d’un aspersor estratègicament col·locat sota el balcó havien fet fugir a Morfeu del seu cap. Apenes podia entreobrir els ulls i notà com una pesada ressaca reclamava a crits una aspirina. Atià a veure uns cabells negres i arrissats que sobresortien del sofà que es trobava situat perpendicularment al seu. Era Guillem que amb una expressió lívida intentava aixecar-se pesadament i recobrar la posició vertical per poder anar al lavabo a treure’s les resseques lents de contacte que li impedien la visió. Altra cop, pensà, s’ha tornat a quedat sobat amb les lentilles, jejej.

- Bon dia – intentà articular a través de la seva boca pastosa -. Osti, on t’és l’Almo?

- Em sembla que es va quedar estirat al seu banc del passeig – respongué Xavi que en aquell moment feia la seva aparició amb un trantxete farcit amb tiretes de beicon.

- Éh! Jo també en vull – respongué Martins senyalant la delicatessen que s’havia preparat Xavi.

- S’han acabat, però encara queden alguns santtt jacobs remullats del Lluís.

- Putu nen – digué Guillem mentre s’aixecava i caminava a cegues guiant-se a través de la paret –. Ve aquí, t’embruta la cuina i a sobre deixa la meitat del menjar podrint-se.

Óscar intentà aleshores aixecar-se, però una punxada de dolor a l’abdomen li ho impedí, se’l mirà i veié com una fina franja rogenca li creuava la panxa. Es girà i veié com Guillem coixejava ostensiblement de la cama esquerra, tenia una tall que li recorria tot el bessó. Els records borrosos assaltaren la seva ment, batalles, tajes, traïcions, heroïcitats... tot allò li semblava més propi d’una nit de deliri que no pas d’una experiència real. Fixà la vista al terra i veié entre les seves enfangades bambes un penjoll daurat amb el símbol d’un drac. L’agafà i veié com a darrera hi havia una inscripció gravada “Dracturk#8” aconseguí desxifrar. Aixecà en aquell instant la mirada i es trobà amb els esguards de tots dos germans que el miraven interrogatius amb els seus respectius penjolls a les mans. Havia estat realment un somni?

FI