Dracturk, Cavaller de l’Etil, herald de Vasturk

Capítol V: Una traïció més obscura que el vodka cola

- Òstia merda de conductor, mira que t’he avisat!

- Ya està, el nen que no ha conduit mai una Piaggil ara es queixa. Doncs haver-me avisat abans putu Óscar!

- Jo no tinc la culpa que se’t vagin rebentant els teus pots de fum i focs artificials pel camí, així no hi ha qui et guiï!

- Això amb el Golf no passava!

- Ara el comentari de l’altre repel.lent, del que tampoc mai la lia.

- Mira, pues cómprate un coche!

Eren prop de les 9 del vespre, quan el Sol deixava el seu lloc a les estrelles al Desert del Buit Interminable, un paratge àrid i inòspit on només les formes de vida més primitives i resitents aconseguien sobreviure-hi, quan una de les rodes de la carrossa de carnaval que acollia els vuit enviats de Vasturk des de feia ja una setmana, havia cedit pel sobrepès, la velocitat i les irregularitats del terreny.  El grup ara es veia perdut enmig d’un desert inacabable al llindar del crepuscle, amb la qual cosa les possibilitats d’orientar-se i arribar per fi a l’anel.lat Refugi dels Herois Nocturns, l’únic baluard de la civilització en molts quilòmetres a la rodona, es veien exponencialment reduïdes.

- Bé doncs ara què podem fer? Jo comptava en arribar al Refugi aquesta nit amb temps suficient per dutxar-me, afaitar-me i clenxinar-me. – Digué Iuliani visiblement nerviós perquè veia com els seus plans per a la vetlla se li estaven anant a norris.

- A més - dramatitzà Xavi-, les provisions, inexplicablement, ja quasi se’ns han acabat i amb el que ens queda tan sols podrem aguantar fins l’endemà.

- Però com pot ser? Si ens vam endur tot el rebost de la Kantina! – s’estranyà Guillem – ja deia jo que deixar el racionament de les queviures en mans de l’Óscar era un mal negoci.

- Éh! Que vaig ser jo qui les va aconseguir i, per tant, em toca a mi decidir què mengem i com ho repartim!

- Sí, per això la merda em surt més dura que una pedra de tant menjar pasta i llibrets! – Protestà el Falç.

- Ai, si tingués els meus canelons d’espinacs o el meu estimat bacallà amb samfaina... – Digué mirant al cel melancòlicament Iuliani.

- A mi m’agradarien unes tapes de xocos, calamars, braves, popets a la gallega... Tot acompanyat de les seves corresponents birres, és clar! Precisament, conec un bareto a Gavà on per un mòdic preu podríem...

- Globalitzador! – L’interrompé Almo – ets un manllevador de cultures, Mikel! Aquí es menja butifarra amb seques i escudella!

I així, discutint de temes vanals, se’ls féu absolutament fosc als nostres aventurers i el poc sentit de l’orientació de què disposaven es perdé irremediablement. Aleshores, un flash de llum acompanyat d’un soroll atronador creuà l’horitzó. La tranquil.litat del desert es veié momentàniament pertorbada i contemplaren horroritzats com una estrident caravana creuva el desert i s’acostava ràpidament cap a la seva posició.

- Si la vista no em falla - digué el Falç amb l’ajut d’uns calidoscòpics fashionetis que s’havia procurat feia poques setmanes -, són un grup de killo-nengs muntats en ejjkupitajos trucades encapçalats per un Córdova tunejat del mil.

- Amagueu al Doctor! – s’afanya a advertir Guillem- si aquests desgraciats veuen els seus emblemes anarquistes ens penjaran!

- Que es posi una de les meves cassaques nacional-socialistes, això el camuflarà i ens farà guanyar el seu favor. – Proposà el de Torradeflot.

Així es féu i al cap de pocs minuts la caravana passà a pocs metres del grup, però, a diferència del que havien previst, ningú es parà a prestar-los auxili i es limitaren a mostrar-los el dit del mig aixecat en senyal de salutació.

- Joete neeeeeeengggg!!! – Cridaven alguns marrecs ataviats amb caçadores texanes i pentinats amb forma de cendrers.

- Adéu, adéu, benvolguts habitants del desert! Que tingueu un bon viatge! – els respongué Iuliani- Quina gent tan simpàtica, no creieu?

Moments després, unes visbles marques de roderes a la sorra i un núvol de pols era l’únic que quedava de la caravana.

- Aquestes marques – digué Lluís enganxant el nas a terra fent valer les seves precàries habilitats de rastrejador -, sens dubte ens guiaran cap a on els nengs es dirigeixin. I com que els seus vehicles motoritzats nencessiten constantment reabastir-se de combustible, si els seguíssim arribaríem al cap de pocs quilòmetres a algun nucli de població on podrem demanar  ajut per reparar la roda.

- M’agrada aquesta proposta! – Respongué entusiasmat Turkor-. Segurament serà la nostra darrera oportunitat de no morir en aquest desolat paratge. Que cadascú agafi només el que li sigui indispensable, anirem a peu fins a la civilització!

Així que els nostres aventurers s’afanyaren a fer els seus minços farcells per enfrontar-se a peu pla amb la fosca immensitat. Per sort, la lluna era gairebé plena aquella nit i es podien fer valdre de la seva blanca llum per seguir el rastre de les roderes.

El Falç i l’Óscar guiaven la comitiva i, com de costum, Mikel la tancava a uns metres de distància del penúltim refunfunyant i remugant sobre les inconveniències del viatge, els negres, els jueus i que en l’Espanya dels Reis Catòlics això no passava.

Com podeu veure, dins el grup s’estaven creant uns llaços d’amistat i camaderia inseparables, ara els seus membres es veien capaços d’afrontar junts qualsevol perill, tothom es preocupava de tothom perquè tenien la certesa que el treball en equip i l’interès comú serien les peces claus per sortir airosos de qualsevol gesta, aventura, perill, farra o borratxera. Però alguna cosa no rutllava, quelcom s’havia podrit en aquell harmoniós grup que faria quebrantar els fonaments de la seva amistat. Turkor fou el primer en notar-ho. Alguna cosa faltava, una remor contínua que fins aleshores els havia acompanyat, uns formalismes enervants, uns comentaris vanals que s’havien anat fent tan repetitius que havien esdevingut rutina, de sobte el grup caminava en silenci...

- Un moment!! – cridà Turkor alarmat – Falta en Iuliani!

- Karatzus! És veritat! On s’ha fotut aquest? – Interpelà retòricament el Doctor. I diem retòricament perquè no n’obtingué cap resposta.

- A veure Mikel, tu ha estat tota l’estona vigilant la reraguarda, per força deus haver vist si s’ha quedat enrere, no? – Inquirí Xavi.

- A mi què m’expliqueu! Prou feina tinc amb aquesta armadura oxidada! Si us haguéssiu de protegir com ho haig de fer jo otro gallo cantaría!

- Però no Mikel, és que és impossible, n’has de saber alguna cosa per força – insistí altre cop Xavi.

- No sé si pot tenir-hi res a veure, però, el cas és que fa com un parell d’hores em va demanar que li portés siusplau una de les quatre bosses (o maletes com diu ell) que portava. Jo, evidentment, el vaig engejar a pestar i ja no n’he tornat a saber res més.

- La veritat és que sí que anava una miqueta massa carregadet el noi – digué Guillem – ja se se sap, les ulleres, els estris d’afaitar, el desodorant, la colònia...

- La cera pel pit, el xampú, el tint per les metxes, les lents de contacte... –

continuà Óscar.

- Sis parells de pantalons, 5 samarretes, 3 polos, 2 camises, les sabatilles, el pijama, les bambes, els mocasins italians... – se’ls afegí Lluís.

- Les botes de futbol, el xandall, la felpada, els escalfadors, la bufanda, l’americana Harry Potter... – escriví Marc en una llibreta tot pensant en la lletra de la seva nova cançó.

- S’ha quedat enrere per collons! – concluí Xavi – Què podem fer? Si tornem enrere és possible que no aconseguim arribar mai a on sigui que anem, ja que no en tenim ni idea de quan falta per la nostra desconeguda destinació ni a quina distància es troba exactament en Nanda, però el que és segur és que hem de trobar refugi abans del migdia, perquè si ens trobem a ple sol en aquelles hores ens rostirem vius.

D’aquesta manera el grup continuà caminant a bon ritme sense adonar-se’n que a cinquanta metres d’on eren es trobava el cos d’en Iuliani estirat a terra bocaterrossa mig enterrat per una muntanya de roses que li havien caigut d’una maleta que se li havia obert.

- Aaaaaa...aaaiiiii... ajudeu-me – intentà articulà el moribund Iuliani – amics meus, us necessito, no m’abandoneu...

Ningú del grup, però, sentí les súpliques del pobre rastrejador i Iuliani es quedà allà on era, esgotat, deshidratat i incapaç de fer un sol moviment.

- Aquesta me la pagareu... la rancúnia està invadint els meus nobles sentiments... si sobrevisc no pararé fins a trobar-vos i dir-vos que us he esborrat de la meva agenda! – Digué Iuliani alçant el puny cap a l’horitzó i malgastant el seu últim instant de consciència abans de caure desmaiat.

El cel començava a clarejar al Desert del Buit Interminable, els escurçons s’afanyaven a sortir del seu cau per anar a trobar la preuada calor de l’astre rei, els mandrosos camells es resignaven a començar una altra jornada dedicada al servei dels seus genets, els ressacosos iniciaven el famós ritual de la pota per agafar gana per esmorzar, els pastilleros buscaven un after, els voyeurs apagaven les càmeres després d’una profitosa nit d’observació, els segurates amagaven el cadàver d’un immigrant que havia intentat entrar a la seva disco i un homenet s’estava a la sorra mig enterrat x tones de material d’higiene personal sense signes aparents de vida. O almenys davant de l’ull inexpert del ciutadà corrent.

Un destartalat utilitari vermell creuava el desert en aquell moment a ritme d’un tronat cd de robbie williams. Inesperadament, quan el cotxe passava pel costat del cos inhert de Iuliani el conductor clavà els frens i donà un trombo per sortir del camí i apropar-se al nostre home. El vehicle, que a la part posterior portava la inscripció rúnica “Ibiza”, s’hi aturà a pocs centímetres i anà de ben poc que no li esclafà el crani donada la poca adherència dels pneumàtics a la sorra del desert i la inoperància total dels frens hidràulics.

- No, si és que són millor les pastilles de fre de la meva bici! – digué una veu potent provinent de la cavina del conductor. 

Una bata blanca tacada de sang fou el que Iuliani veié per primera vegada després d’obrir els ulls.

- Estimada, ets tu? – preguntà encara en estat de semiconsciència.

- Què dius xaval? Té ensuma això, et farà tornar a la vida.

Després d’esnifar un cleenex empapat amb vodka, Iuliani s’incorporà i mirà de recordar el que havia passat. Es trobava al mig del desert, rodejat de les seves maletes obertes i trencades davant d’un individu amb pintes de curander boig, que sota l’esmentada bata lluïa una arrapada samarreta amb unes gran lletres on s’hi llegia: “ciberprodon”.

- Has tingut un desmai per deshidratació i falta de glucosa a la sang. Tens sort que t’hagi trobat abans que comencés a fer calor, si no, de ben segur hauries mort i les teves pellofes recremades pel sol no se les haurien menjat ni els voltors!

- Gràcies, gràcies per salvar-me la vida noble cavaller. Estic en deute amb vós. Jo sóc en Iuliani Ondiviela Alfonsini, fill de Fürher, de la dinastia dels Pinochet. Sóc guia errant i fins ahir la nit era el líder del grup dels heralds de Vasturk – Digué solemnament fent un esforç per aixecar-se i fer-li una reverència al seu salvador. Seguidament, li explicà en un breu resum de dues hores la història de la seva vida i de com les darreres setmanes havien marcat el seu fat per sempre.

El sol ja arribava al seu cènit quan el doctor Fort, que així és com es feia dir, i en Iuliani aconseguiren posar en marxa l’automòbil per anar al manicomi on el doctor es dedicava a amputar membres indiscriminadament, a trepanar cranis per vendre els cervells al mercat (fent-los passar per cervellets de be) i a abusar sexualment de les monges que hi treballaven com a voluntàries, en especial una que, darrerament, havia notat que ni tans sols es molestava en rebutjar-lo, ens al contrari, es mostrava d’allò més accessible i es deia Maria, però de verge en tenia ben poc.

En les poques estones lliures de què disfrutava entre violació i amputació, tenia en ment un ambiciós projecte sobre la reencarnació de la matèria morta en el que utilitzava trossos de cadàvers i impulsos elèctrics, tot i que de moment li havia donat pocs fruits, per no dir cap. Segurament els seus experiments fracassaven per culpa del seu inepte assitent, una mena de criatura riallera i despreocupada que confonia pulmons amb fetges i el destorbava més que l’ajudava. Pot ser era l’hora de fer-li un dels seus diagnòstics redemptors, com li agradava anomenar-los, en els que declarava infectada pel diable qualsevol persona que li interessés i no tenia més remei que sacrificar-la mitjançant un dolorós procés d’esquarteració i dessagnació, tot subvencionat pel Tribunal de l’Alta Inquisició, és clar.

- I així on es troba el lloc on poseu en pràctica la vostra noble ciència i els vostres savis coneixements?

- És l’Hospital de la Caritat de Bellvitge, a bell-beach town. La ciutat de les capses de llumins, com se l’anomena popularment.

- Però això no és territori neng? No podrem pas entrar-hi! Ens en foragitaran només arribar-hi! – exclamà visiblement alarmat Iuliani.

- No, tranqui tranqui, tio. Jo tinc pas preferent, no veus que em vaig criar entre ells? – digué el dr. Fort arremangant-se la samarreta i ensenyant-li amb orgull un tatuatge a la part esquerra del pit d’una àguila sobre una corona d’espines que encerclava l’aforisme “nasío en Prodón, educao en Vitche” mentre feia una llarga calada a la seva cigarreta que sostenia tan sols amb els dit polze i índex de la mà dreta. De sobte, en Nanada va començar a no sentir-se tan còmode al costat d’aquell individu...

El paisatge que s’extenia a continuació va deixar a Iulani atònit. Mai en les seves llargues passejades havia contemplat un paratge tan inòspit, hostil i devastat com aquell. Les dunes del desert havien donat pas a una terra dura i resseca, amb petites elevacions muntanyoses que formaven perillosos congostos estrets i escarpats on petits arbustots espinosos clavaven les seves arrels a la mateixa roca i s’esforçaven inútilment per treure una o dues fulles. El vent infernal del sud contribuïa a incrementar la sinistralitat del paisatge amb una densa capa de pols que reduïa notablement la visibilitat. Els camins, precàriament esfaltats, es perdien entre les roques o desapareixien a trams sota la sorra del desert. Ara i adés, a banda i banda del camí, les restes calcinades de caravanes que havien patit pitjor sort que la de Vasturk posaven la nota més tràgica a la visió de l’illenc. Esquelets vestits macàbrament amb les mateixes robes amb les que els van manllevar la vida servien d’advertència per a qui pensés desviar-se de la ruta marcada o decidís de fer una paradeta per espolsar-se el nas.

Al cap d’una hora d’infernal viatge dins d’aquella cafetera bullent, s’aproximaren a les afores de bell-beach town, on es trobava el famós hospital mental en el que el dr. Fort ocupava una important posició.

- Ara si vols vine amb mi i t’ensenyo l’hospital i com treballo. Si hi estàs interessat, et puc oferir una feina perquè puguis guanyar diners i tornar-te’n cap a casa. El sou no és molt alt i la feina és dura, però podràs obtenir un petit incentiu si m’ajudes en els meus projectes cinetífics privats.

- Gràcies una vegada més amic. A partir d’ara, si haig d’entrar al vostre servei, l’anomenaré mestre.

Un edifici de proporcions enormes s’alçava sobre els seus caps. La seva façana, feta de formigó llis, tenia tan poca gràcia com la de la resta d’edificis del voltant. L’entrada en temps millors la formaven enormes portes de vidre transparent que s’obrien automàticament, però ara els vidres havien desaparegut per impedir que els malats mentals es poguessin fer mal i s’havien substituït per dues portalades de fusta macissa amb dues petites obertures per permetre reconèixer la identitat dels nouvinguts. Iuliani es preguntà en aquell moment com l’home podia ser capaç de construir edificacions tan enormes i a l’hora tan monstruoses. Tan de bo que ell no visqués per veure com la seva estimada Illa fos anihilada i substituïda per aquells gegants que rivalitzaven amb les muntanyes circundants en tamany i en les meuques que rondaven el barri en lletjor.

- Mira Iuliani, et presentaré el cap de personal, que és també el meu ajudant privat, perquè et doni una feina senzilla i et comenci a ensenyar com funciona tot això. Es diu Furunsunosequè, però jo prefereixo anomenar-lo Igor. Si resisteixes bé la pudor i les excrecències, als crits i als cadàvers t’hi acostumaràs de seguida. Ah, mite’l! És allà! Igor! Ei Igor! Deixa el que estiguis fent, tinc una feineta especial per a tu!

Un homenet prim i pàlid, amb una gepa falsa de ferro que l’obligava a caminar encorbat, s’acostà amb un somriure d’orella a orella amb un pas sinuós i vacil.lant.

- Ñe, ñe t’he dit mil vegades que no em diguis Igor, que el meu nom és Furunsussuke, Jejejej!

- Sí, sí és clar. Apa, ensenya-li a aquest vagabund, vull dir... a en Iuliani, les feinetes de l’infermer bàsic. Tu ja m’enténs...

- Jejejejej, chi, chi, les feinetes bàsiques... jejejejej... Segueix-me Piliani.

- Iuliani! Què es diu Iuliani!

- Chi, chi, Piliani, és el que he dit!

I, pràcticament arrossegant a Iuliani, devallaren tots dos a través d’una empinada escala de cargol cap a la foscor eterna, on l’olor de la sang i els vòmits eren només el preludi del que l’infeliç rastrejador es trobaria.

**********

♫ En la vida conocí

Mujer igual a la flaca,

Coral negro de la Habana

Tremendísima mulata... ♫

Sota els acords d’aquesta coneguda cançó, un home “de pèl en pit” delectava al personal amb els seus moviments sensuals, el seu posat de triomfador i la seva vestimenta impecalbe. Un autèntic latino que seduïa a les noies a grapats i es feia l’amo de cada local que trepitjava. En aquella ocasió, el tuguri conegut com Túnnel Kajkacranis era ple de gom a gom, però ni això ni la borratxera de cavall que portava va impedir que el nostre home s’emportés al reservat a una mossa de bona família i educades maneres que tenia tota la pinta de voler caure als seus braços.

- I digues, nena, com m’has dit que t’agradaven les carícies? Amb llengua o sense? - digué posant una veu greu i sensual.

- No t’he dit res de tot això – respongué amb un fil de veu la pobra noia, sorpresa per l’actitud del seu pretendent -. Només et responia la teva primera pregunta de quin era el meu nom i et preguntava a la vegada el teu.

- A, bé. En aquest cas has de saber, nena, que el meu nom és Gaskoin, Gaskoin Danger Powers. I he vingut aquí per portar-te al paradís.

I després d’aquesta categòrica declaració d’intencions rodejà la noia amb els seus forts braços disposat a donar-li el que mai més tindria.

- Oh Gaskoin, fes-me tevaaaaa!!!

- Ni ho zomiïs mitja merda! – digué un malfactor amb cara de tenir molt males puces amenaçant al seductor amb una porra i un puny americà -. Aquezta xavala éz meva! Em pertany per dret de zenyoriu! Totez lez pubillez que entren a aquezt local han de pazar abanz pel meu zedàz! Ho diu la llei!

- Això serà la teva llei! Però no pas la meva! En garde! – respongué l’afrentat aixecant-se el més ràpid que els efluvis de l’alcohol li permeteren i desenvainà una esmolada toledana.

- Ja, ja, ja! Éz que no zapz que nozaltrus, la penya delz Caldetez, zempre anem en maza a buzcar brega? – i un grup de cinc corpulents matons armats amb navalles, ampolles trencades, cascs integrals i demés s’acostaren fins encerclar-lo completament. El pobre home no tenia cap possibilitat. Respirà profundament per darrera vegada i es disposà a vendre cara la seva pell.

En aquell precís instant, Marc Almo i Mikel Torradeflot (o de Torradeflot, com li agradava fer-se dir) recuperaven forces a la barra de túnnel amb els seus respectius qubates, esperant que l’atronadora música canviés per alguna cosa més del pal rumba o màquina, estils en aquella època de cap a caiguda, a desgrat del trobador i el noble.

- Òsti mira doctor! Un duel! Un pobre infeliç està a punt de batre’s amb cinc facinerosos! Oh, quin estil, quin courage, quin sublime maneig de l’acer! Llàstima que no hi poguem fer res... La meva estimada Tizona és al guardarroba...

- Si el que vols és una excusa per no lluitar, canvia-la. La teva espasota és aquí, darrere el tamboret, recorda que no l’has volguda deixar perquè el servei de guardarroba no incloïa el d’armeria.

- A sí! És veritat, ja no me’n recordava – digué falsament Mikel, visiblement enutjat per haver estat descobert sense cap dificultat.

- A més, fixa’t-hi bé. Què veus sobre la taula del seu davant?

Mikel es posà una mà al front i estirà el coll per arribar amb la mirada a través d’una munió de caps i esquenes, aturant-se aproximadament 10 segons en cada cul de go go que trobava.

- Allà tanoca! – digué Almo agafant-li el cap amb les dos mans i dirigint-lo cap a la direcció correcta – No veus sobre la taula una ampolla? I què hi posa?

- Smrdrif... Smirnd... Smirnoff!!!! És un feligrès que està sent atacat per uns pagans plebeus! ¡A las armas muchacos! ¡El deber nos espera!

- Desperta ferro!!! – cridà el de Vallcarca armat amb la seva mortífera pandereta.

Tots dos iniciaren una càrrega brutal contra el grup d’infidels separant amb penes i treballs la massa de gent que els separaven de la lluita.

 Quan passaren pel costat d’un bàrbar de rosses melenes i llargues perilles, amb cara de no anar gaire sobri, que rodejava amb els seus forts braços dues mosses el físic de les quals ja feia estona que no tenia en compte, aquest percatà ràpidament de la situació, hagàla seva maça militar, després de desenganxar la mà dret del tanga d’una de les pubilles i seguí el noble i el trobador amb cara de maníac per saciar la seva set amb sang.

Uns metres més enllà, un personatge amb un barret de pare noel groc, unes ulleres ray-ban falses tres talles grans i unes vermudes llempants que sobresortien d’un tronat abric fosc divisà tot l’enrenou amb el seu calidoscopi des de dalt de la tarima de les go gos, on s’hi havia pogut colar tot oferint al centinella que la vigilava una de les seves bossetes màgiques.

- Atencilll! - cridà el conjurador a dos companys més que tenia més a l’esquerra que confonien les ballarines amb dames de companyia i no paraven d’oferir-los les narracions complertes de les seves aventures a canvi d’un servei rapidet –. Hi ha gresca a l’altra banda de la pista! Héctooooooorrr!!!!!!!! – digué fins a deixar-s’hi la gola mentre aixecava el braç dret i el posava a 90º en relació al pla que formaven les seves espatlles i completava el moviment amb un gir soptat de canell i tancà el puny en senyal de guerra. 

Ben aviat el grup de cinc malfactors es veié rodejat i, tot i que es rendiren immediatament i llançaren les armes, acabaren tots morts i mutilats en qüestió de segons.

Per aquest petit incident, els grup dels heralds de Vasturk fou expulsat del local juntament amb el personatge causant de tot aquell desgavell. Un cop a fora, la perspectiva de veure la nit frustrada no els minvà les formes ni l’educació i es disposaren a presentar-se al desconegut, la vida del qual havien salvat arriscant la seva pròpia sense saber perquè ho feien ni si valdria la pena:

- Bona nit tingueu gentil espadatxí. Em dic Mikel de Torradeflot i Hernaldo, Capità General de la Guàridia Reial, Comte de Flò, Senyor de Vallirana i Bescanó, Marquès de Tardajos de Més Amunt i Servidor del Creador de l’or negre, o sigui, el Cuantreau. Com que he tingut la valentia de salvar la vostra miserable vida ara em pertanyeu i sereu el meu esclau i servidor fins a la resta dels vostres infeliços dies. A partir d’ara viureu i morireu per mi. Des d’aquest mateix moment em podeu dir humilment Déu.

El desconegut mirà aquell home corpulent, que recolzava la mà sobre l’empunyadura d’una espasa pesada, antiquada i rovellada, amb una armadura feta a pedaços de llaunes de refresc aixafades, fragments de cuir d’una bola de futbol i gomes de pollastre per subjectar-la a l’alçada de les espatlles que rematava el seu aspecte amb una espècie de palangana metàl.lica amb una ploma de colom al capdamunt. No sabia si partir-se a riure o arrencar a córrer i es limità a mirar-lo bocabadat amb els ulls com unes taronges.

- Bàh calla Mikel! Deixa estar el pobre noi que prou pena té que aquesta nit li han frustrat una bona caça – digué Guillem ajudant a aixecar-lo del terra i oferint-li el seu sabre que gèia ensangonat damunt del fang -. No li facis cas, la setmana passada havia sigut el general suprem de les legions de Roma i fa un parell de dies va assegurar que li havien tret el comandament de l’Armada Invencible dos dies abans que partís cap a Anglaterra i que per això havia fracassat. Es posa melancòlic després d’un combat.

- ¡Muerte a los calvinistas! ¡A la hoguera con ellos!

- Ho veus?

Després de la roda de presentacions pertinents, el desconegut es donà a conèixer amb el nom de Gaskoin Powers, Gaskoin Danger Powers. I era un espadatxí a sou que es guanyava la vida fent de sicari, assassí, mercenari, robin-hood, gigoló, camell i proxaneta.

- Un bon partit aquest Gaskoin – digué Martins en un apart mentre el nouvingut s’entretrenia amb unes mosses que es mostraven estranyament receptives – crec que estaria bé que s’unís al grup. Des que en Iuliani desapareixé en misterioses circumstàncies que no tenim ningú que apunyali per l’esquena.

- Em sembla bé. La seva destresa amb l’acer és innegable així com la seva fe en Vasturk. Us heu fixat amb la turka que porta a sobre? Si gairebé ni s’aguanta dret!– apuntà Xavi.

- Si mireu, ara sembla que té ganes de potar... ja, ja, ja! Ha caigut a terra i s’ha tirat tota la merda per sobre! Ja, ja,ja! Goita les mosses com corren! – exclamà Almo quasi plorant de riure.

- Mmmm... no sé, no sé... a mi això que hagi robat als rics per donar als pobres... – objectà Mikel.

Al final decidiren per unanimitat que el reclutarien pel grup amb una paga de tres tajes setmanals i alguna revolcada ràpida. Així que altre cop el grup tornà a estar complert i es disposaren a emprendre el camí cap on fos que anessin, perquè amb tant d’alcohol a la sang es feia difícil recordar què hi feien en aquella ciutat deixada de la mà de Vasturk.