Dracturk, Cavaller de l’Etil, herald de Vasturk Capítol IV: La carnisseria Cumba
El grup de l’enviat de Vasturk, mica en mica, havia anat adquirint nous membres i ara ja formaven la gens despreciable força de 7 valents tajadors. No obstant, estaven aïllats emmig d’uns aiguamolls immensos, sense menjar, esgotats, ferits, alguns tajats i, el que era pitjor, tots i cadascun d’ells estaven extremadament assedegats.
- Hauríem de trobar un mitjà de transport ràpid si no volem embogir per la falta de combustible i començar-nos a matar els uns els altres.- Digué Turkor després de notar com en les darreres hores la tensió dins el grup havia augmentat fins a nivells alarmants. - ¡Por los clavos! Si tingués ara algun dels meus cavalls, ni que fos el meu vell ponnie depredador...Llàstima que el vaig sotmetre a un tractament de radioteràpia excessivament invasiu i últimament ja no es comportava com el que era. - Això em dóna una idea. Heu sentit a parlar de les eügues blanques?- Preguntà Iuliani. - Sí, catxilllllll!!!- Respongué Lluís. - Òstia quina ràbia de nen!- Digué Martins en el momnent en què s’abalançava contra ell exhibint el seu garrot amb cara d’assassaí. Entre Mikel i Guillem el van haver de subjectar per salvar-li la vida al pobre conjurador. - Bé – digué el Falç un cop recuperat de l’ensurt i després d’haver aconseguit aturar les múltiples hemorragies de les ferides produïdes per Martins -, doncs resulta que són unes eügues màgiques de tamany exhorvitant que habiten al nord d’aquesta vall. Es diu que qui n’aconsegueixi domar una obtindrà els seus serveis per a tota la vida. - Doncs a què esperem? Anem-hi que ja estic fart de caminar!- Digué Mikel. - No tan ràpid amic cavaller!- L’advertí Iuliani- Ser capaç de dominar alguna d’aquestes bèsties requereix una habilitat especial a l’abast de pocs, però estem de sort perquè la potència i la força d’una sola ens servirà per arrossegar un carro amb tots nosaltres a dins a una velocitat extraordinària.
Així doncs, la companyia posà rumb en direcció nord i es dirigí cap a les planícies pròximes a uns llogarrets bruts i deixats habitats per gent totalment desconeguda per als nostres viatgers.
Al cap d’un dia de marxa, el grup deixà per fi els aiguamolls i s’endinçà en una immensa plana, frondosa i verda, amb nombrosos rierols que la travessaven i boscos de vegetació baixa cobrien els turonets que la poblaven. Decidiren dirigir-se al capdamunt d’un d’ells per veure si divisaven alguna manada d’eügues blanques cavalcan pels voltants. Un cop allà, no tardaren a veure’n una pasturnant tranquil.lament, menjant herba i bebent aigua d’un rierol.
- Aquest grup és perfecte!- Digué Xavi- que els més valerosos i agosarats vagin immediatament a fer-se’n amb una mentre els menys dotats es queden aquí construint un carro amb la fusta d’aquests arbrets que ens rodegen.
En un tancar i obrir d’ulls, Mikel, Turkor, Iuliani i Lluís baixaren el turó i se situaren silenciosament a prop dels animals. En canvi, Xavi, Guillem i Óscar van preferir quedar-se a dalt de tot veient l’espectacle al mateix temps que “revisaven” l’equipatge dels seus companys per comprovar que tot estigués en ordre. I vaja si ho van ordenar, que van descobrir que tant Lluís com Iuliani amagaven menjar dins unes carmenyoles i ràpidament se’n cruspiren el contingut per tal d’evitar que el guia i el mag fossin condemnats per amagar menjar en un moment de necessitat en el judici nocturn de cada dia davant de Vasturk. El companyerisme, quedà demostrat, era la nota predominant dins el grup.
Aliens al tiberi que els de dalt del turó s’estaven fotent, el quatre intents de domadors de cavalls es van situar de quatre grapes a pocs metres de les eügues.
- Aquests animals són molt pacífics i tranquils, però quan perceben el perill es poden tornar molt agressius i perillosos!- Digué Lluís. - Exacte – el tallà Iuliani-, no feu moviments bruscos fins a ficar-los el llaç al voltant del coll, aleshores els salteu ràpidament a sobre el llom i us encomeneu a Vasturk!
Decidiren provar-ho d’un en un perquè així si un ja ho aconseguia no caldria que els altres es posessin en perill inútilment. Per majoria de tres a un, van acordar que Mikel seria el primer voluntari a enfrontar-se amb la mort. Així que l’experimentat cavaller es dirigí malcarat amb un llaç a la mà cap a l’animal més proper. Malauradament, però, el tintineig de la destartalada armadura i el soroll que produïen les seves oxidades juntures van fer que l’eüga es percatés de la seva presència molt abans que Mikel pogués passar-li el llaç i se n’anà corrents, cosa que provocà el desplaçament de tota la manada almenys un parell de quilòmetres al sud.
Al cap de mitja hora, per fi els quatre tornaren a entrar en contacte amb l’apacible manada. Aquest cop, Iuliani fou l’escollit i el petit explorador emprengué la marxa cap a la que ell ja havia anomenat “la seva preciositat” reptant pel terra i emetent un suau xiulet sibil.lant per tal de tranquilitzar la bèstia salvatge. Per sorpresa per a tothom, Iuliani aconseguí col.locar-li el llaç al voltant del coll amb un moviment sec i ràpid, el problema fou que al intentar saltar-li a sobre no agafà prou impuls i no hi arribà, l’eüga s’encabrità, Iuliani caigué a terra amb la corda entortolligada a una mà com la portava, l’animal començà a córrer a tota velocitat i fou arrossegat durant una bona estona a través d’un prat on hi havia ortigues, cards, esberzers, rosesrs i altres plantes de tacte agradable.
Ara era el torn del mag de fira dels aiguamolls. Lluís, utilitzant la seva habilitat falçadora, es disfressà de rata i es dirigí silenciosament als peus d’una gran eüga blanca. Els esdeveniments que se succeïren a continuació foren d’una rapidesa tal que cap dels presents s’atreví a donar una explicació feafent del que havien vist. El cas és que l’engany de Lluís funcionà, aconseguí muntar-se sobre l’animal i, després de 20 minuts d’aguantar-se amb penes i treballs sobre el seu llom, tranquilitzà l’eüga i la doblegà a la seva voluntat.
Tothom quedà meravellat per aquella gesta. Mai ningú havia atrapat una eüga blanca al 1r intent. Des d’aleshores ençà, el relat de Lluís el Domador s’escampà per les rodalies i durant molts anys es cantaran cançons i es recitaren poemes del gran mag que emprengué nombroses aventures i participà en les batalles de més renom cavalcant una gegantina eüga blanca que esmicolava els cranis dels seus enemics per allà on passava. Del que ningú se n’adonà, però, és que l’animal, just després de ser domat, presentava una inusual vermellor als ulls i hi havia unes lleugeres restes d’un polsim blanc al voltant dels orificis nasals...
Al cap de dues hores, tot el grup tornà a reunir-se al capdamunt del turó on temps abans Guillem, Óscar i Xavi s’havien procurat un suculent banquet i ara jeien despreocupadament sobre un jaç d’herba fresca.
- Què no havíeu de fer un carro perquè l’eüga pogués transportar-nos a tots?- Preguntà Lluís als tres energúmens amb un aire de superioritat sobre el gegantí animal. - Sí apa! A sobre que ens hem quedat vigilant les vostres coses!- Protestà Óscar sense ni aixecar la vista del terra. - A més – puntualitzà Xavi-, tampoc n’heu aconseguit cap, no? - Ilusos! Obriu els ulls i contempleu la meva nova adquisició: Piaggil, l’unicòrnia blanca!
Els tres aixecaren el cap pesadament i quedaren astorats davant la magnificència de l’eüga. Lluís li havia col.locat un corn de cartró pintat amb vernís blanc sobre el front, dos neons blau elèctric sota la panxa i al cul dues enganxines de Florida i Amnesia.
- Uau! Quina passada! I l’has maquejada i tot!- Digué Guillem astorat - Sí, sí. M’he hagut de barallar amb el Mikel perquè volia que li pintés unes flamens a les peülles i li posés uns espoilers als flancs, a part d’un tubarro sparco a l’anus perquè fes a pinyon de soroll quan cagués. Però la Piaggil és meva i només meva! I pobre d’aquell que l’agafi! - Bé, però el cas és que ens cal un carro perquè sinó l’eüga no ens servirà de res.- Advertí Turkor al grup. - Uns quants quilòmetres cap a l’est hi ha una mena de poble pudent i pollós, habitat per una gent força dèbil i manipulable. O sigui que potser els en podem robar un.- Digué maquiavèlicament Iuliani.
La proposta fou aprovada per unanimitat, incloïnt la moció de Mikel que proposava incendiar el poble després de fer-se amb el carro. Així que el grup es posà de seguida en marxa ansiosos de parar de patejar-se el món a peu i poder, per fi, viatjar ràpidament i malgastar les seves energies en tajes, farres, bulles i altres activitats per l’estil.
Al capvespre, la comitiva, després de donar unes quantes voltes innecessàries, arribà a l’esmentat poble. De fet, més que un poble era una agrupació de cases mig derruïdes, amb carrers enfangats, estrets i mal traçats. La higiene dels seus habitants distava molt de ser la mínima suportable per a qualsevol turk. Rieres de pixats i merda circulaven pel centre i el marge dels carrers, piles i piles de vidres, xeringues i plàstics s’acumulaven a les placetes que hi havia a cada cantonada. Bé, en relitat, deduïren que eren places perquè es tractava d’espais buits, més o menys amples, amb tot de gent estirada al voltant d’un tótem farcit de pintades del qual en sortia de la seva base un rajolinet d’aigua putrefacta.
- Gran lloc per viure.- Digué Xavi.- No ho creus Mikel? - Sí, sí, totalment d’acord.- Respongué el cavaller mentre intentava sense gaire fortuna encendre una pila de cartrons amb un llumí mig moll que s’havia trobat pel terra.
Al cap d’uns minuts d’obrir-se pas entre la merda i la gent apalancada, el grup arribà davant un edifici amb unes portes batents a l’estil far west, unes grans finestres sense vidres, probablement n’havien tingut en el passat però ara tan sols quedaven uns quants fragments punxeguts perillosament col.locats a la base dels marcs. Una gran balconada sobresortia del 1r pis en la qual nombroses fèmines exhibien els seus encants descaradament per pescar algun vianant amb diners i ganes de passar una bona estona. Aquest detall no els passà desapercebut als nostres viatgers i de seguida decidiren acostar-s’hi “per fer un mos” com digué Xavi. “Kantina Karatzus” pogueren llegir abans d’entrar en unes grans lletres de neó rosa mig foses que penjaven d’una pancarta a dalt de la porta.
La Kantina estava plena de gom a gom, l’ambient estava molt carregat i el fum que ho envoltava tot formava una densa boira que apenes deixava veure més enllà de dos metres. Es tractava d’un establiment amb una gran sala principal a la planta baixa amb cadires, taules, amaques, sofàs i catifes col.locats anàrquicament i la clientela s’anava ajuntant en grups més o menys nombrosos, fumant-la sense parar, bebent birra sense parar, alguns bufant sense parar i d’altres jugant a punxar-se amb unes agulles finíssimes. El grup es dispersà ràpidament tan bon punt hi entraren: Lluís decidí aprofitar l’ocasió per proveir-se de substàncies tòxiques, juntament amb Mikel que estava encantat de provar tot el que Lluís li donava per comprovar els efectes d’algunes herbes desconegudes per al conjurador, Guillem decidí anar al pis de dalt a preguntar pel carro mentre comprovava l’efectiu de què disposava, Xavi i Óscar es colaren a la cuina per tenir una idea més concreta de la dieta de la regió i Turkor acompanyà a Iuliani que feia veure que buscava algú, però no tardà a pujar les escales dissimuladament per fer amistat amb les cambreres.
Al cap d’una estona, quan Xavi i Òscar sortien absolutament embafats del darrere la barra, Guillem baixava a la sala principal arriunat, sense carro i amb un somriure de satisfacció a la cara i Lluís intentava reanimar a Mikel que estava estirat a terra amb tot d’escuma sortint-li per la boca, a dalt d’una petita tarima que havien habilitat per a l’ocasió hi féu acte de presència un personatge malvestit amb uns parracs vermells i grocs que li feien la funció de samarreta, uns texans vells i caiguts i unes sandàlies no més ben conservades. El tipus era alt i de presència sobrecollidora, portava unes ulleres de cul de got brutes i entelades, una flauta dolça de plàstic a la mà dreta i una pandereta a l’esquerra, a més d’una motxilla penjada a l’esquena amb una misteriosa incscripció rúnica xifrada que deia “coronel tapiocca”. Aparentement, es tractava d’una mena de trobador molt popular entre la clientela habitual de l’establiment, a jujtar per la cridòria general que generà la seva pujada a l’estrada. El desconegut artista, que lluia una frondosa perilla castanya i patilles macarres, sense ni presentar-se a l’audència (se suposa que tothom allà ja el coneixia), s’ajustà l’alçada del micròfon que li havien col.locat davant i començà a recitar uns versos carregats de sentiment i emoció acompanyats amb la música de la pandereta i la flauta:
Baixant de la font del Drac Una meuca una meuca, Baixant de la font del Drac Una meuca i un tajat!
Mireu el que li diu A cau d’ orella a cau d’ orella, Mireu el que li diu Quan la meuca li toca la perdiu!
L’espectacle que aquell pobre home escenificava, fent sonar la flauta com si estiguessin estrangulant un canari i colpejant la pandereta contra el seu cap, era realment patètic. Però, a diferència del que podria semblar, el públic acompanyava els càntics picant de mans, saltant, xiulant i ballant i li donaren una càlida obació quan el cantant acabà el seu primer número. Seguidament, després d’haver rebut una allau de roba interior pudent procedent d’homes i dones per igual, es disposà a reempendre el recital:
- Aquesta cançó va dedicada a aquells que lluiten per un món millor i més just, amb llibertat política, sexual i drogadíctica. Visca la revolució violenta i desproporcionada!
D’alguna manera aquests mots, que foren àmpliament recolzats per l’audiència, feren tornar al món real a Mikel, que s’aixecà d’un sol vot i, encara amb l’escuma sortint-li pels orifics nasals, la mandíbula ballant-li un buguie-buguie i els ulls injectats en sang, desembainà la seva gran espasa i cridà:
- ¡Dios santo, un comunista! No, lo que es peor, ¡un anarquista! ¡y el local está lleno! ¡ estoy rodeado de enemigos del Reino! Santiagoooooo!!!!!!!!!!! – I el valerós cavaller inicià una càrrega mortífera en direcció a l’escenari destrossant tot allò que es trobava al seu pas, incloïdes les persones amb les quals irremediablement hi tropessava.
Conscients del terrabastall que Mikel estava a punt de causar, la resta dels seus companys decidí espontàniement unir-se a la carnisseria amb l’objectiu de salvar l’imprudent cavaller, que després d’uns primers metres triomfals, ara es veia rodejat de cumbes armats amb porros, catximbes, litrones, xeringues i altres estris per l’estil.
- A mi la guàrdia!- Cridava Mikel com un desesperat mentre contemplava petrificat com l’amenaçaven amb les puntes roents de les cigarretes.
El primer en arribar-hi fou Lluís, que aterroritzà a la concurrència amb uns mots fatals i malignes acompanyats de fum de diversos colors que li sortia de darrere la capa i per sota les bermudes:
- Confutatis maledictis, flamis acribus addictis! (Quan els maleïts, confusos, seran lliurats a les flames venjatives). – La força que desprenien aquelles paraules provenia del poder omnipotent de Vasturk, cosa que els atacants no tardaren en descobrir i es feren enrere tapant-se les orelles i cobrint-se la cara en un gest d’horror i desesperació.
La batalla campal, però, continuà desenvolupant-se en altres fronts. Guillem i Xavi, enfollits pel gust de la sang, es dedicaven a esquarterar els més drogats i tajats, Óscar, mentrestant, omplia el sarró amb tot el menjar i veure que trobava i Iuliani intentava sense massa èxit raptar alguna de les lolites que treballaven al 1r pis.
Al cap de ben bé mitja hora, el silenci anà substituint els crits, l’intercanvi de cops, els esbufecs i el dolor. Tot l’edifici estava immers en una calma mortal. Tot el personal o la clientela del local havia fugit o jèia ara immòbil a terra. Tan sols els enviats de Vasturk s’alçaven orgullosos per entre les piles de cadàvers. Bé, de fet, hi havia algú més. El canta-autor que amb les seves paraules havia provocat la ira de Mikel s’estava dret a dalt de l’escenari bocabadat sene poder creure’s encara el que acabava de veure.
- Qui ets tu hippy pudent?- Li preguntà violentament Mikel. - Sóc Marc Almo, il doctore. I acabeu de destrossar-me la clientela i el local. Què faré jo ara? De què viuré? Heu aniquil.lat els meus fans! Carnissers desvergonyits, què us havien fet?... Ahú, ahú...- Respongué plorós l’aterroritzat cantant. - Eren ésser inferiors, simplement això. – Conclogué secament el noble. - No, no li facis cas a aquest, encara està sota els efectes de les espècies que utilitzeu aquí per condimentar el menjar. Ha sigut un incident sense importància que ha desembocat en la típica matança general. Total, tampoc et donava massa pasta no aquesta feina?- Digué Turkor intentant treure-li ferro a l’assumpte. - No et pensis, me’n donava suficient com per pagar-me els meus instruments, el lloguer que em cobren els de la casa okupa, per editar setmanalment el Butlletí Revolucionari, pel cultiu d’hortalisses i per les tajes. - No et preocupis! – Digué Turkor penedit pel què acabava de dir.- Nosaltres et podem solucionar el més important. Xavi, la bóta de vodka.
I així, els seguidors de Vasturk iniciaren el ritual tajador de la palangana i les cartes seguint una antiga tradició provinent del Palau de les Begudes Pertorbadores. Es tractava d’una complicada cerimònia duta a terme per Lluís, que feia la funció de sacerdot, que s’anava complicant de manera exponencial a mesura que les reserves de vodka anaven disminuint i el cervell dels practicants s’anava estovant.
Al cap de 2 hores, tot el grup a més d’un cantant amb una turka de campionat, sortí de la destrossada taberna per fer el que realment havien vingut a fer: trobar algun tipus de carro que els fos útil. Però el paratge que trobaren al carrer era molt diferent del que havien deixat no feia ni tres hores, abans d’entrar a la Kantina. Lluny quedaven la pau, la serenor i la tranquilitat que produïen les substàncies estupefaents dels vil.latans. Tot el poble estava ara sotmès en el caos més profund, cosa que no hauria suposat cap diferència substancial respecte el seu estat anterior, si no fos perquè la violència i el descontrol s’havien apoderat d’homes, infants i putes. Els incendis anaven proliferant i el foc s’escampava com la coca per entre els teulats de palla de les cases, la gent es comportava com animals salvatges, matant-se a mossegades enmig del carrer. Els vells eren passats a ganivet, les dones, violades i raptades, els nens, amordaçats i venuts com a esclaus, els més llestos es dedicaven al pillatge i uns quants profetes, fent gala de les seves habilitats per a la predicció, recitaven una vegada i una altra els versos de l’Apocalipsi i l’adveniment del Dia de la Taja Final, quan tot l’alcohol de la Terra s’acabarà i les criatures de Vasturk desapareixeran del món per no tornar mai més.
- Òsties! Què cony està passant aquí?- Digué Martins. - És el final! El temut dia en què el món s’acaba! La profecia era certa! Adéu preciosssitats!- Iuliani estava absolutament fora de si, totalment enfollit per l’espectacle terrorífic que s’estava produint davant seu. De fet, s’havia col.locat una cinta negra davant dels ulls per no veure res i ara intentava sense massa èxit traspassar-se l’estómac amb una daga llarga estil heroi manga derrotat, però Xavi i Lluís finalment li ho impediren, tot i que Guillem i Martins havien expressat la seva conformitat amb el que volia fer amb un clar gest d’indiferència.
- No m’ho puc creure!- Exclamà il doctore assegut a l’únic banc que encara quedava en peu- la guerra ha arribat al nostre poble! Les forces feixistes han inciat el cop d’Estat que acabarà amb la República! Ho hem d’impedir! - Com dius? Quina gran notícia! ¡Vamos amigos, unámonos a las fuerzas represoras nacionalsocialistas para acabar con este régimen que apesta a libertad! – Cridà Mikel desembainant una vegada més la seva arma. - Per sobre el meu cadàver! – Li contestà el cantant. I iniciaren un combat singular que de ben segur hauria durat hores si no fos perquè Iuliani, ja recuperat de la seva follia, posà seny entre els litigants:
- Pareu, pareu! Què no veieu que així no aconseguirem res! Hem d’anar a buscar l’eüga i robar un carro per sortir d’aquí si no volem morir assassinats. - La Piaggil! Es diu Piaggilllll!- Replicà Lluís. - Ahhhhh!!! Quina ràbia de nen! - No Óscar no! Ara no tenim temps per això. I, a més, és l’únic que sap com dominar-la. - Ok Nanda, tens raó. Que tres homes vinguin amb mi per cobrir la sortida nord del poble, mentre la resta es divideix en grups de dos per anar a buscar l’eüga i el carro respectivament.
Així ho feren i Xavi, Turkor, Guillem i Óscar van anar a la porta més septentrional de la muralla (o més ben dit de l’intent) disposats a mantenir lliure el camí de fugida lluitant plegats esquena contra esquena. Lluís el Falç, lògicament, havia de ser l’encarregat de portar l’eüga i escollí com a company d’aventura el petit Iuliani que ara li havia agafat per aprendre italià donada la gran quantitat de fèmines que el parlaven (el que no sabia és que el grec o el francès eren les llengües que més dominaven les pubilles i les mosses de la contrada). I a Mikel i a Marc, com que formaven el duo perfecte, se’ls encomenà la tasca més difícil: fer-se amb un carro prou gran per a vuit persones i setze litrones.
- No em barrufa que vinguis amb mi!- Protestà Mikel visiblement enutjat per la deshonra que li suposava aliar-se amb l’enemic un cop s’havien allunyat uns metres del grup. - Mira, aquesta tampoc és la meva idea de la nit perfecta, però si volem tocar el dos d’aquí ens hem d’endissar cap al centre de la ciutat, a les cavallerisses reials per fer-nos amb un dels carruatges blindats de la Marrana. - La Marrana? - La Urbana Marrana. El braç executor de les oligarquies dominants. - Però no ho enetenc, aquí no hi havia una mena d’anarquia declarada? - No, què va! És només una sensació de llibertat aparent. En realitat, setmanalment, la Marrana patrulla pels nostres carrers recapatant tributs i detenint fumetes. Aquest episodi violent que has desencadenat només és la gota que ha fet vessar el vas.
Al cap d’una estona, tots dos arribaren al centre neuràlgic, polític i social de la ciutat. Allà l’enfrontament s’havia tornat més cruent i era perillosíssim aventutrar-se a camp obert.
- Les forces repressores tenen controlada la part est, mentre que les revolucionàries la part oest. Les cavallerisses són just a l’altre costat d’aquesta plaça, el problema és que precisament la plaça és la línia divisòria d’ambdós fronts.- Digué sàbiament Marc. - Sí que en saps, no m’estranya que et diguin il dictore. - Il doctore no me’n diu ningú, sóc jo que me’l poso de nom artísitc, però no acabo d’aconseguir que la gent l’utilitzi.
En aquell precís instant, les forces nacionalsocialistes iniciàren l’assalt a les posicions roges a l’altre costat de la plaça utilitzant el gruix de la seva infanteria i algunes unitats cuirassades acompanyats d’unes fortes salves d’artilleria que feren tremolar els fonaments de la terra. - ¡Adelante muchachos, acabad con ellos! – cridà Mikel des de la seva posició. - Xxxxxtttt! Calla tanoca! Si ens descobreixen som homes morts. La discreció és la nostra principal garantia de supervivència.
Per altra banda, la reacció republicana no es féu esperar i ràpidament les ametralladores, des del capdamunt de les trinxeres, iniciaren la seva estrident melodia mortal. Els crits dels soldats que queien destrossats per l’explosió d’una mina o per l’impacte de les bales, que queien com pluja sobre els cascs dels pobres infeliços que els seus superiors havien decidit enviar a la mort, quedaven ofegats pel rugit del foc de morter, el xiulet dels obusos, el gemec del carenat dels tancs i el llampec de les explosions. Ben aviat la plaça es convertí en una bacanal de sang, fum i metralla i els primers bombarders que arribaven amb la primera llum del dia començaven a sobrevolar la ciutat en cercles tal com voltors esperant pacientment que la víctima acabi de morir per llançar-s’hi en picat.
Mikel estava extasiat amb l’espectacle bèl.lic que estava contemplant i no parava de donar ordres a tots dos bàndols com si fos l’únic general que dirigís la batalla:
- El regimiento de Marruecos, que se ponga a proteger a los tercios, operación todos detrás del moreno en marcha. Los atrincherados, que dejen sus metralletas i preparen sus bayonetas, carga total. Caballeria, flanco izquierdo. No quiero ver a nadie con una indigna arma de fuego!
Però il doctore, conscient que l’única oportunitat que tindrien per arribar a les cavallerisses passava per atravessar el camp de batalla enmig de l’orgia de foc i mort, prengué la ràpida determinació de sortir de l’amagatall on es trobaven i iniciar la cursa desesperada cap a la salvació.
- Ara Mikel! Abaixa el cap i corre com mai ho has fet si vols sobreviure fins la pròxima taja!
Tots dos iniciaren un esprin esgotador de ben bé 50 metres fins a l’altre costat de la plaça saltant per damunt del fil-ferro espinós i cobrint-se de les explosions als cràters que les mines havien format. Finalment, però, al cap de pocs segons, tot dos arribaren a una gran portalada oberta de bat a bat, sens dubte a causa de l’acció del pillatge, i hi entraren ràpidament amb la cara amarada de suor i el cor sortint-los per la boca.
Resulta que no es tractava d’unes cavallerisses qualsevol, després de travessar les quadres dels animals ara buides, arribaren al magatzem de vehicles on van trobar-hi des de bicicletes a Lamborginnsi, passant per les Duccatis, Yamahes o les mítiques Vespes.
- Ei mira, he trobat el transport perfecte! - Digué Marc al cap d’una estona de rebuscar per la secció de descatalogats. - Llamp de rellamp, aquesta vegada l’has encertada. És prou gran per a tots nosaltres i, a més, té una línia estètica molt ajustada al nostre estil de vida. - Doncs que no se’n parli més! Santa Rita Rita, lo que se da no se quita. Anem a reunir-nos amb la resta!
Així ho feren i d’un revolada enganxaren un parell de mules al carro i travessaren tot el poble xino xano ignorant tot el que succeïa al seu voltant fins arribar on els esperava lar resta del grup.
Mentrestant, a la porta nord, Turkor, Óscar, Xavi i Guillem es defensaven a sang i fetge contra els atacs d’una banda de vagabunds morts de gana que havien enfollit per l’escassetat de drogues que la guerra estava comportant. Desenes i desenes de persones demacrades es llançaven desesperades cap a l’olor de menjar i vodka que els homes de Vasturk desprenien armats amb perillosos garrots, pals, porres i pedres. Les pells desproveïdes de carn i protecció s’esquinçaven fàcilment per l’acer de les vizcaínas de Xavi, els seus ossos cruixien i s’esmicolaven en mil pedaços sota la massa de Martins i els seus membres rodolaven per terra pel tall implacable de la destral de Guillem. Però els minuts les hores anaven passant i l’allau d’enemics no cessava, mentre que la força dels seus braços els anava abandonant. Si l’ajuda de la resta del grup no arribava aviat, aquesta podria ser la seva darrera batalla.
- Que trist haver de morir en aquest lloc deixat de la mà de Vasturk!- Digué melancòlicament Xavi a l’hora que obria els budells a un pobre infeliç que havia quedat moribund. - Sí, però el que més ràbia em fa és que... – en el moment en què Martins estava pronunciant aquests mots, un crit desgarrador travessà l’aire i omplí els cors dels tajadors d’esperança i travessà l’espinada dels desesperats com un calfret mortal:
- Ha tomar pur cul!!!!!!!!!- Eren Lluís el Falç i Iuliani que tornaven cavalcant damunt la poderosa Piaggil i carregaren sobre la munió de vagabunds que s’havia congregat al voltant dels quatre defensors de la porta. Les peülles del poderós animal esclafaven els cranis humans com si fossin grans de raïm el dia de la verema i en pocs segons l’assetjament quedà trencat i els atacants es van dissoldre ràpidament. - Hola, holil, ja som aquí! - Això, això és el que em fa més ràbia! – cridà Martins amb energies renovades. - Tranquil iracund víking! – exclamà Iuliani- hem vingut a salvar-vos i el que menys podríeu fer és agrair-nos-ho, eh, eh!! - Mira, ha anat de ben poc. Uns minuts més i no ens hauríeu trobat aquí. Per què cony heu tardat tant? - Digué Guillem aixugant-se la sang de la cara. - Bé, és que ens hem trobat una cavalgadora que volia donar una volta a soles amb la Piaggil i.... - Silenci òstia Nanada! Havíem dit que aquest seria el nostre secret! - Una cavalgadora? – S’hi interessà Martins. - Si, una supervivent morbosa antiga companya d’armes del Falç que se’ns ha creuat pel camí. Però al final se’n ha anat amb un grup d’aristòcrates que fugien buscant un lloc més cool per viure. - Quina llàstima – es lamentà Xavi -, però potser ens la trobarem en algun altre moment al llarg del nostre peregrinatge i aleshores...
- Cavalgadora, oe! Cavalgadora, oe! Cavalgadora, oe! Cavlagadora, oe, oeeeeee!!!
Mentre interpretaven aquesta ancestral cançó popular, una altre so molt més potent anà sobreposant-se a les seves veus. Es tractava d’una melodia nova i impactant que les seves orelles encara no havien tingut mai el gust d’escoltar:
Bulería bulería, Con tigo más tajo cada día!!...
I quan tot el grup sorprès gira el coll en la direcció del sons veiren com lentament anava tombant la cantonada una carrossa de carnaval destartalada tirada per dues mules mandroses conduïdes per Almo. El vehicle tenia tot el que es podia esperar donades les seves funcions originals: colors estridents, decoració d’evocació brasileira, lletres fosforecents desgastades que deien “carnaval de Sitges”, sortidors de beguda preparats per omplir les gerres dels més assedegats i un sistema estéreo d’última generació de dolby surround que omplia de decibels tot un veinat. A la part posterior de la carrossa, s’hi alçava una torre d’uns tres metres d’alçada on Mikel s’hi havia situat i ara mirava cap a l’horitzó amb aires de magnificència a través d’un monocle a l’ull esquerre. Portava una cassaca nova de cuir negre de coll alt, amb ribets platejats als punys i a les espatlles, una creu de ferro negra penjant-li del pit, una gorra de visera baixa amb una àguila a la part frontal i un braçalet vermell al braç dret amb una creu gamada negra sobre fons circular blanc.
- Salutacions nobles guerrers – digué Mikel des de dalt estant amb un micròfon de karaoke -, veig que heu fet bé la vostra feina, molt bé de fet. M’agrada veure com l’esperit dels autèntics nobles és present en les vostres ànimes i...
Mikel va interrompre el seu discurs visiblement enutjat al comprovar que ningú se l’escoltava i ni li havia arribat a prestar la més mínima atenció, doncs tots s’havien llançat a admirar la nova adquisició i a descobrir-ne les seves qualitats. Donada l’aprovació general espontània del nou vehicle ràpidament decidiren carregar-hi les seves pobres pertinences i substituir les mules per la Piaggil. En un tres i no res la carrossa es posà en marxa i sortí triomfalment de la devastada vila en direcció als desèrtics paratges del nord:
Carnaval carnaval, Carnaval te quierooooo!
|