Dracturk, Cavaller de l’Etil, herald de Vasturk Capítol III: El bruixot de les mil cares
Quan el capvespre donà pas a la nit, els membres de la companyia de Turkor encara s’arrossegaven per entre les despulles de la batalla. Estava sent una marxa feixuga i perillosa, havien hagut de deixar els cavalls al peu del turó després de les insistències de Iuliani, ja que, segons ell, si volien sortir indemnes d’aquell malpàs havien de passar totalment desapercebuts, i això implicava haver de travessar tota la plana en absolut silenci sense ser vistos pels bandits rapinyaires que no dubtaven en rematar els ferits per prendre’ls les seves possessions. De fet, ja se les havien vist amb un petit grup de malfactors que van lamentar molt haver gosat posar les mans sobre la recent adquirida pistola de balins de Xavi. - A aquest pas, amics, d’aquí a poc ja haurem acabat de travessar la plana i trobarem refugi a les muntanyes de la vall de l’espaghetti. Procureu conservar les forces! La vall ens salvarà dels genets esteparis, però no pas d’altres perills que haurem d’afrontar abans d’arribar a la meva cova.- Digué Iuliani. - Com ara quins? – Preguntà Martins. - Ja ho veuràs guerrer. Tu preocupat de mantenir ben atents els sentits i ben subjecta la maça. - Només espero que no ens portis cap a una trampa, perquè aleshores et ben juro que ho lamentaràs petita cuca! – L’advertí Xavi apuntant-lo amb la seva arma i fent veure que li volava el cap. - I per què, si es pot saber, hem d’anar cap al seu cau infecte?- Protestà Guillem fart de notar com la sorra se li escolava per dins els calçotets. - Perquè segons tinc entès, brut bevedor, aneu escassos de provisions i, a més, us fa falta un guia per poder sortir d’aquest lloc! - Au vinga, hi hagi pau. A tots en mouen els mateixos fins i el mateix somni, no hi ha motiu per barallar-nos i desconfiar els uns dels altres. En Iuliani té raó, necessitem un lloc per aprovisionar-nos i recuperar forces i casa seva estic segur que serà perfecte.- Digué Turkor transformant en paraules el pensaments del gran Vasturk.
La marxa prosseguí uns minuts més fins que notaren que la concentració de cadàvers i demés materials disminuí fins a quedar tan sols monticles dispersos de restes de les últimes escaramusses. Era clar que ara el perill havia disminuït i decidiren d’aixecar-se i caminar drets amb la protecció que el vel de la nit els oferia. Però la sorpresa fou majúscula quan d’entre els arbres del llindar del bosc que indicava el final de les planícies sentiren uns crits en una llengua desgarradora: - ¡AAAAAAAAA!!!!! Por Dios y por la patria! No pagareis vuestros muertos con mi sangre malditos! Mooooorid!!!!!!
El soroll metàl·lic inconfusible de la lluita arribà a les orelles dels viatgers, un terrible combat s’estava desenvolupant a pocs metres d’on es trobaven i no estaven disposats a perdre-se’l.
En pocs segons, tots 5 arribaren al lloc dels fets. Un cavaller d’alt llinatge s’estava enfrontant tot sol contra tres infants esteparis que li havien lligat les cames a l’alçada dels turmells i li estaven clavant branques d’avet per les orelles. El brau cavaller, per contra, havia aconseguit d’esembaniar la seva llarga espasa i, des de terra estant, intentava envà ferir els entremaliats marrecs. De sobte, els tres vailets descobriren els nouvinguts que s’estaven palplantats contemplant l’escena sense saber si deixar-los fer o participar en la burla cavalleresca, s’espantaren i fugiren corrents. - ¡Aha! Cobardes, sabía que desistiríais, sois todos iguales, en cuanto se os presenta un digno adversario delante huís como conejos asustados. ¡Victoria para el reino! - En què cony parla aquest? – Preguntà Xavi. - És l’antiga llengua del regne que fa anys estenia els seus dominis fins més enllà del Paradís de la Blasfèmia Ancestral. Però l’esplendor que en la seva època d’apogeu havia captivat tot el món fa segles que va desaparèixer i ara és tan sols un gegant amb peus de plom que lluita per conservar les molles de pa que encara té entre les mans. És com un criatura mastodòntica i deforme que ha perdut tots els símbols d’identitat i magnificència que la caracteritzaven i ara s’arrossega pel fang esperant que el destí li hagi reservat per aviat la dalla lliberadora de la mort. La història de la seva gent, com la de tots els grans pobles, és plena de dolor i patiment i ara tan sols queden alguns cavallers folls amb ànsies de sang que escampen la pesta de la guerra per arreu on passen.
Els 5 seguidors de Vasturk es quedaren quiets observant com la patètica criatura es removia pel terra intentant desfer-se de les lligadures que li impedien aixecar-se mentre proferia tota mena d’insults i renecs. - Pobre home, per què no acabem ara amb el seu patiment?- Digué Guillem desembeinant la daga subtilment. - Sssssí! Crec que seria el millor. A més, ens agraden els anells daurats que recobreixen els seus dits, oi que si estimada? - Amb qui parles Iuliani?- Preguntà Martins mentre observava com el seu guia accidental es mirava amb ànsia i recel un petit àlbum de fotografies que guardava zelosament a la butxaca interior de la casaca. - Res! No t’interessa bàrbar nauseabund! Treu les teves pestilents barbes d’allà on no et demanen! - Ok, ok, tranqui tio. - Perdó, perdona’m! No volia ser groller. – Es disculpà Iuliani tirant-se als peus de Martins.- Es que és millor no remoure el meu passat, són uns records dolorosos per l’ànima i no m’agrada compartir-los ni parlar-ne amb ningú.
Seguidament, Iuliani es passà tres hores explicant-los els seus amors i desamors, les seves il·lusions fracassades, del seu vertader jo, el canvi que pensava realitzar en el futur...
Amb tot això, el cavaller encara estava lluitant amb els cordills de sabata que el mantenien immobilitzat, però ja començava a estar cansat i la suor li regalimava a través de les escletxes de la maltreta armadura. Després de l’instructiu monòleg de Iuliani que havia acabat derivant sobre el sentit de la vida i la veritat de l’univers, el grup es torbava amb la disjuntiva de què fer amb desconegut. Tot el grup menys Turkor era partidari de d’esquarterar-lo allà mateix com un porc i fer-se amb les seves valuoses pertinences “i la seva valuosa carn” puntualitzà Iuliani. Però Turkor, en canvi, en la seva magnificència, concedia el benefici del dubte a aquell pobre desgraciat. - I si intentem parlar amb ell? Deslliguem-lo i preguntem-li qui és i quines són les seves intencions. - Entesos Turkor, - digué Martins- però primer haurem de captar la seva atenció d’alguna manera perquè amb la ira que li ofusca el cervell ni s’ha adonat de la nostra presència i això que Xavi ja li ha disparat uns quants cops amb la pistola.
Tukor s’acostà aleshores al desconegut i li deslligà els turmells. - Aixeca’t noble cavaller! Que l’orgull i l’arrogància de la teva gent es descobreixi davant nostre! El pesat guerrer intentà incorporar-se i no fou fins al 3r intent que aconseguí fer-ho i deixar entreveure el seu aspecte brut i malmès. - Qui ets?- L’interpel·là secament Xavi. - Vaya! Veo que estos salvajes no forman parte del maldito ejército estepario, pues hablan un lenguaje inteligible para mí. Aunque tendré que rebajarme para hacerme entender. – Murmurejà el cavaller.- Ehem! El meu nom és Mikel de Torradeflot i Hernaldo, fill de Mikol.la. Sóc el Gran Senescal del gloriós exèrcit del rei Taj’hat III i estic al càrrec de la santa croada contra els infidels per desterrar-los per sempre més del nostre regne. - Més ben dit “estaves” al càrrec de la santa croada.- Digué sarcàsticament Xavi. - I “eres” el cap de l’exèrcit.- Hi insistí Martins.
Mikel hagué de fer un esforç sobrehumà per contenir la ràbia que li enterbolia la mirada i si no fos per la ràpida intervenció de Iuliani la sang de segur que hagués arribat al riu. - Salta a la vista que sou un gran cavaller, Mikel de Torradeflot, fill de Mikol.la- digué Iuliani mentre li agafava el braç dret que ja s’estava desplaçant cap a l’empunyadura de la seva arma- com també és evident que necessiteu ajut. Aplaqueu la vostra ira i accepteu venir amb nosaltres en peregrinació per la terra per ajudar al fill de Vasturk a trobar el seu fat. - Vasturk? Ah, sí! Nosaltres l’anomenem Quantroitus. És el nostre déu i guia suprem. Tots el venerem i en honor seu purifiquem la terra d’infidels. - Sí, exacte, – l’interrompí Turkor- he oblidat dir-vos que la seva gent forma part d’una ramificació diferent de la nostra fe, fruit dels segles d’aïllament per la falta de comunicació entre la Terra dels Ritmes Captivadors al sud i el seu regne al nord que es produí per l’esclat de les guerres entre els vokutds i els whiskites, dues ètnies rivals que en els dies de l’antigor pugnaven pel domini del món conegut. - Doncs si realment forma part de la nostra doctrina que begui i que ens ho demostri!- Digué Martins allargant-li una bóta de vodka. - Nooo! Has de saber que una de les diferències principals entre ells i nosaltres és que beuen un líquid fosc i espès anomenat cuantreau que segur que el teu paladà no toleraria. No el forcis a veure vodka si no ho vol. - Tranquil, tranquil Turkor, no passa res. Estic assedegat, tinc la boca plena de llagues i els llavis tallats pel fred i la falta de líquid. Un bon glop del vostre beuratge m’ajudarà a recuperar-me i, a més, jo mai dic que no a una copa gratis.
Miklel agafà la bóta de les mans de Martins d’una estrebada i, sense dubtar-ho, se la begué tota d’un sol glop. - Ooooooo!!!! –Exclamaren tots alhora sorpresos per l’enorme potencial del cavaller. - Perdoneu per haver dubtat de vós Mikel de Torradeflot, fill de Mikol.la. Sou digne de formar part de la nostra sagrada expedició si així ho desitgeu. – Es disculpà Martins fent-li una reverència. - No cal que us disculpeu, poderós normand. La desconfiança i la perfídia són dues virtuts molt a tenir en compte per sobreviure en aquest món. No us culpo per defensar els interessos dels vostres amics. - Bé amic Mikel, us uniu a la nostra causa?- Digué Turkor esperançat. - Serà un gran honor per mi servir la voluntat de Vasturk, creador i guia de les ànimes nobles d’aquesta terra.
Així fou com la companyia es posà en marxa amb un membre més per entre els boscos de les muntanyes que tancaven pel sud la temible vall de l’Espaghetti Potat.
Tota la nit caminaren els 6 sis aventurers per entre el dens bosc, l’atapeïda vegetació impedia que la llum dels estels i la lluna il.luminés els seguidors de Vasturk i el grup avançava a ceges, tan sols guiat per l’olfacte i el pobre sentit de l’orientació de Iuliani, que els havia fet canviar de direcció cinc vegades disculpant-se mil vegades perquè s’havia tornat a equivocar. - Aquesta caminata m’està matant, falta molt?- Repetí per 20a vegada Mikel, poc acostumat a les marxes a peu. Com de costum, però, el silenci fou l’única resposta que n’obtingué.
Va arribar la matinada i la companyia decidí aturar-se a reser d’uns grans rorures que s’alçaven imponents emmig d’una extensa fageda. - Aquí descansarem fins al capvespre. És massa perillós aventurar-se dins la vall de l’espaghetti de dia. Si els seus moradors ens veuen ho podem passar molt magre. – Digué Iuliani. - Entesos, jo em vaig preparant un hamburguesa.- Digués Xavi mentre s’escarrassava per encendre una foguera. - I jo vaig a buscar aigua per bullir els carbonara.- Puntualitzà Martins. - A mi encara em queda una de les tarradelles que vàrem pispar d’aquell magatzem.- Digué Guillem. - A sí! Aquell propietat del mercader Kap-brabus! Jejejej, un bon “primo” aquell bon home!- Exclamà Martins. - Doncs jo tinc per mi uns macarrons a la grega, uns farcellets de bacallà en salsa, una amanida amb tres tipus d’enciam, escarola, tomàquet, tonyina i vinagre de mòdena i, de postres, una bóta de biofrutas.- Digué impertinentment Iuliani mentre estenia unes estovalles a terra i col.locava les piles al seu microones portàtil. - Suposo que compartiràs la teca, no? La solidaritat en moments de necessitat és clau per a la supervivència del grup. - Mmmmm... no sé, no sé Turkor. Si el Xavi em dona la meitat de la seva hamburguesa, el Guillem un quart de la pizza i el Martins un bon plat de carbonara jo us deixaré un parell de fulles d’enciam i mig tomàquet, sense amanir, és clar.
Al cap de pocs minuts, els 6 golafres s’aventuraven en un suculent, però escàs banquet regat amb generoses quantitats de vodka, cosa que féu que l’àpat s’acabés convertint en una bacanal on n’hi van faltar crits, osties ni potats. Tot plegat no contrivuí gaire a fer passar desapercebut el sorollós grup.
Tal com havien previst, al capvespre es llevaren ressacosos de la migdiada i iniciaren el 2n dia de marxa a través d’aquelles perilloses terres. Si tot anava bé, a l’alba serien a la Titos’ Cave. En l’última jornada, no obstant, la companyia hauria d’endinsar-se dins la pròpia vall mateixa i no pel boscos de les muntanyes circundants, ja que, a partir d’aleshores, el camí es desviava cap al nord per la impossibiltat de seguir bordejant les carenes perquè, a mesura que s’anaven acostant als dominis de Iuliani, els cims s’anven fent més escarpats i el fred i el mal temps feien la marxa molt dura i penosa, per la qual cosa, els nostres aventurers preferiren córrer innombrables perills abans que haver d’aguantar un dia més de caminata escalant muntanyes. Especialement Mikel, que no parà de rallà durant tota la tarda dient que no estava disposat a caminar un metre més del que fos necessari.
Al cap de poques hores de marxa, deixaren enrere les muntanyes i arribaren a una terra humida i fosca. El sòl estava cobert per una capa de molsa acompanyada de vegetació baixa, que amagava els nombrosos estanys i gorgs d’aigua putrefacta. En efecte, la vall de l’espaghetti del potat no era res més que uns gegantins aiguamolls pudents. Els vapors que desprenia la terra eren gairebé insuportables, bèsties immundes s’arrossegaven per terra esperant que alguna víctima desprevinguda se’ls posés a l’abast, els peus dels caminants s’enfonsaven en el fang, l’aigua gèlida els empapava les robes i el fred s’apoderava dels seus cossos.
Les forces dels aventurers ja havien començat a defallir quan, de sobte, una música celestial els arribà a les orelles: - Mireu- exclamà Mikel- la música ve d’allà! D’aquelles llums vermelles i blaves! Sembla una mena de construcció, però amb tant fum al voltant no es pot veure bé. - Síií!!!! Jo diria que és una macro discoteca! I per les cançons està punxant el trobador Erik Morillo, fill de makesomnoize!- Digué exaltadíssim Martins. - Doncs anem-hi!- Digueren al unísson Xavi i Guillem. - Noooo!!! Què feu?! És una trampa! El morador d’aquesta terra devastada us vol atraure cap al seu cau! No hi aneu! En realitat no hi ha cap discoteca, morirem tots si caiem en la temptació!- Els advertí Iuliani intentant inútilment retindre’ls, però tots es dirigien ja esmaperduts en direcció als encegadors focus sense fer cas dels crits de Iuliani que no tingué més remei que seguir-los a una distància prudencial.
Els sis creuaren la distància que els separava de l’aparent festa que els esperava en un temps rècord. Quan arribaren al lloc, la música era tan ensordidora que no podien ni parlar entre ells, el fum blanc els impedia veure més enllà del seu nas i per això se sorprengueren quan toparen amb tres fornits segurates. - Oh no! Els paldins del morador de la vall!- Digué Iuliani. - Quants sou?- Preguntà secament un d’ells. - Sis.- Respongué Turkor. - No podeu entrar, aforament complert, bambes desgastades i vestimenta poc fashion. Aneu-vos-en. - Una merda!!!- exclamà Martins- Hem travessat tots els putus aiguamolls per venir fins aquí. Ara ens heu de deixar entrar. - Baja, uns revels. Em sembla que els haurem de fer fora d’una manera més “educada”. Jojojojojoj!- Els tres mastodòntics guardes esclataren en una rialla maligne i sorollosa. Seguidament, cadascun d’ells es col.locà un puny americà a una mà i amb l’altra agafaren una ampolla de cervesa trencada per la base. Els pobres incultes, però, no sabien amb qui se les havien de veure.
Tots tres atacaren en massa cap a Martins, Guillem i Xavi, que eren els que es trobaven més a prop dels segurates. Els tres esquivaren fàcilment l’escomesa amb un ràpid moviment lateral. Mikel, per altra banda, ja havia desembainat la seva espasa a dues mans i carregà contra ells. - AAAAAAAAhhhhhhh! Santiagoooo!!!!! – Cridà mentre feia caure l’espasa sobre l’esquena d’un dels atacants. La sang brollà del profund tall que Mikel es féu al peu esquerre després d’errar el cop.
Mentrestant, Iuliani s’havia desplaçat silenciosament fins a situar-se a la reraguarda d’un enemic, li saltà a sobre esgrimint la seva afilada daga i en pocs segons jeié a terra mort, però amb la mala fortuna que caigué desquenes, per la qual cosa Iuliani en quedà atrapat a sota sense poder sortir.
Mikel, que s’havia aconseguit sobreposar ràpidament de la ferida soferta, es defensava ara com podia dels cops de puny dels seu adversari. La situació hauria pogut acabar malament si Xavi no hagués descarregt un cartutx de balins sobre la cara del guarda, que quedà privat de la visió per la coïssor de la pólvora dins els seus ulls, cosa que permeté a Mikel decapitar-lo sense massa problemes al tercer o quart intent.
Pel que fa al tercer contrincant, Martins i Guillem feia estona que l’havien despatxat i li estaven revisant la cartera “només per si hi trobaven alguns flyers”.
Un cop eliminada la resitència, entraren sense problemes dins el local, que s’extenia cap al subsòl per mitjà d’un llarg i fosc passadís tan sols il.luminat per la tènue llum d’una llàntia rovellada al fons de tot. La música havia cessat i el silenci ara era esfereïdorament sepulcral. - This is quiet, too quiet.- Digué profèticament Martins. - Això no m’agrada gens, mantinguem-nos en silenci i els més junts possible.- Xiuxiuejà Turkor. Un crit de dolor, però, trencà l’aparent quietud de l’indret: - AAAAAAAhhhhh! Por las barbas de Jesucristo! Pardiez, como duele la herida!!!!- Exclamà Mikel que amb prou fienes podia caminar i anava deixant un rastre de sang per allà on passava. - On són el Xavi i el Martins?- Preguntà Turkor. - Han dit que els semblava que la sala house està al 2n pis i han pujat unes escales que hem passat fa poc. – Respongué Iuliani. - I el Guillem? - Ha anat al labavo perquè no s’aguantava. La sang, m’ha dit, el fa pixar tant com el vodka.
Al cap de dues hores de travessar passadissos i més passadissos, es trobaren tots sis en una sala central on confluïen tots els camins. - Què és estrany, no hi ha ningú per aquí.- Digué Martins. - Sí, encara no deuen haver començat la session, tot i que són més de les tres.- Puntualitzà Xavi. - És que no us en heu adonat?! Això no és una disco! Són les catacumbes de la fortalesa del morador de la vall!- Digué Iuliani amb veu tremolosa.- I ara hem caigut de ple a la seva trampa, en aquests moments ens deu estar observant des d’alguna càmara secreta. - Jajajajajajaja!!!!- Una rialla profunda i terrible ressonà per tota l’estança i tots recularen atemorits. - No intenteu escapar, és inútil! Sou els meus presoners i aquí romandreu fins a la vostra mort, que de ben segur es produirà d’aquí a molt poc.
Des de darrere un ficus de plàstic marcit, en sortí una figura fosca tapada amb un àbit negre, la caputxa no li deixava entreveure el rostre, però la brillantor dels seus ulls glaçà el cor del mateix Mikel, que en aquests moments intentava desesperadament obrir la porta que s’havia tancat darrere seu. - Qui ets! Per què ens retens aquí?- Digué Iuliani reunint el poc valor que li quedava. La figura creuà lentament l’estança i s’assegué en un tro tallat a la roca mateixa de la paret. - Prou que ho saps Iuliani, fill Iuliano. O, més ben dit, hauria de dir Nandanenguil. - Com, com sabeu el meu vertader nom? Feia molt de temps que ningú no m’anomenava així, ja gairebé l’havia oblidat. - Jo ho sé tot! Com també sé que en Xavi en realitat es diu Malagutior! - No, em dic Xavi, ho sento. -Sense fer cas a l’oservació de Xavi el poderós desconegut continuà amb el seu discurs apocalíptic: - I que en Guillem és en realitat el sinistre comte Arnau! - Ehem, diria que et confons de persona xaval.- Digué Guillem amb veu baixa per no ofendre’l. - I que en Martins és en realitat Jesucrist! - El que tu vulguis, però no hi cubates en aquesta disco?- Preguntà Martins assedegat des de feia estona. - Pobres ignorants! És que no sabeu reconèixer la mort quan la veieu? Jo sóc el morador de la vall, el dancer multidinàmic, el sabi de les veritats canviants, el conductor de bettles, l’esnifador de les pupil.les dilatades, el boletaire de Collserola... En definitiva, se’m coneix com el bruixot de les mil cares!
Amb un moviement sobtat, el showman s’arrencà els parracs que el camufablen i es descobrí davant l’audiència. Duia un pentinat despentinat fashion, un abric fosc i llarg amb el coll pujat, ulleres fosques, samarreta discotequera amb el símbol d’space, bermudes blau destenyit i unes gola de combat desgastades. Obviament, tots quedaren meravellats quan veieren la magnificència en persona, o almenys això és el que el bruixot pensava. - Impressionant Morpheus, però fa dues hores que voltem per la teva disco i encara no he begut.- Digué Martins visiblement enfadat. - Vols beure dius? Doncs et proposo un repte, avui em sento generós, farem un mà a mà tu i jo de cubates i si em guanyes, us deixaré marxar. Un duel a l’estil clàssic, tu tries les armes. A mi més igual, sóc el bevedor de la taja insaciable i puc suportar qualsevol beguda, ja sigui coca-cola, orxata, sprite, cacaolat, fanta... - Vodka,- digué secament Martins- vodka amb llimona per mi. - Entesos doncs, però me’l serviré amb red bull que entra millor.
Els dos contrincants seieren en una taula al centre de l’habitació un enfront de l’altre, amb un barril de vodka cadascú a la seva esquena, una palangana amb gots a la seva dreta i un sac de gel a la seva esquerra. Varen acordar que Turkor faria de jutge, donada la seva condició d’enviat de Vasturk, que el bruixot ja havia tingut cura de resaltar.
Un odi terrible traspassava les mirades dels dos contrincants moments abans que Turkor decretés l’inici del combat. El rellotge del campanar del castell marcà les quatre, les bèsties dels aiguamolls s’estremiren de pànic, un vent inusulament sec travessà la sala, una bola de palla creuà l’habitació rudolant, l’expectació era total entre els assistens. Eren conscients que presenciarien l’enforntament únic entre dos campions de la taja, Martins era conegut com el bevedor de les neus, al seu poderós enemic no l’havia encara derrotat mai ningú. Només un dels dos venceria, l’altre, potaria. I de ben segur que tots dos trindrien una ressaca de cavall l’endemà.
- Primera ronda!- Cridà Turkor. Tots dos s’ompliren el got i se’l begueren d’un sol glop. - Aaaaaaaaa!- Exclamà Martins aliviat.- Això ja és una altra cosa! - Segona ronda!- Digué Turkor. La mateixa operació es repetí sense cap símbol de flaquesa per cap costat. - Tercera ronda!...quarta!...cinquena!...sisena!... El duel estava sent molt dur i cap dels dos litigants volia desistir. Tot i que ja no eren capaços d’omplir-se els gots per si sols continuaven bevent com cossacs. - Si l’Óscar continua així no aguantarà gaire més.- Digué preocupat Mikel. - No subestimeu el poder de Martins benvolgut Mikel, per alguna raó li diuen “l’esponja humana” a la posada dels pecadors depravats.- Respongué Iuliani.
La sorpresa, però, fou majúscula quan, a la desena ronda, el malvat bruixot no aconseguí acabar-se el cubata i caigué a terra blanc com el paper. Aleshores, li començaren a venir uns espasmes terribles que haurien partit la columna a qualsevol que no tingués la resistència màgica d’aquell home. Un líquid blanc acompanyat d’una mena de cucs llafiscosos començà a brollar-li per la boca. El pobre conjurador emetia uns crits de dolor terribles mentre no deixava de segregar aquella fastigosa substància. - Està potant uns carbonara!- Exclamà Xavi. - No m’ho puc creure, hem bençut! Som lliures!- Digué Iuliani. - I al paio aquest li està pillant una blanca de collons, jejejejej, s’ho té ben merescut.- Digué Guillem tapant-se la boca per la ferum que desprenia aquell immens potat. - Hauríem de sortir d’aquí si no volem morir ofegats pels gasos tòxics. Turkor, decreta la victòria de Martins i agafa-li les claus de la porta, ens en anem.- Ordenà Mikel. - Entesos Mikel, però no creieu que l’hauríem de treure d’aquí? Si el deixem s’ofegarà en la seva pròpia merda i, a més, l’àcid de la crema de llet està començant a desfer la base de les columnes que subjecten el sostre i aviat tot s’esfondrarà. - Segons el codi de l’honor del taja li correspon al vencedor decidir sobre el destí del derrotat.- Digué Guillem.- I bé, Óscar Martins, el de Nicolàs, què penses fer amb aquest individu? Òscar aixecà el cap del sac, ara buit, de gels, s’intentà incorporà amb l’ajuda de Iuliani i respongué amb veu tremolosa: - Emporteu-vos-el d’aquí, ha sigut un gran rival i es mereix viure. A més, ha demostrat les seves grans dots tajístiques i crec que seria un bon reforç per incrementar les nostres forces.
Tots set sortiren cames ajudeu-me d’aquell fosc indret que ja començava a caure i arribaren en pocs minuts a la superfície gràcies a un ascensor secret de què disposava el bruixot per desplaçar-se pels seus dominis més ràpidament. Quan tornaren altra vegada als aiguamolls deixaren estirat a terra semiincoscient i el reanimaren amb unes quantes “carícies” que li propinà Mikel a la cara i a l’estómac. El bruixot s’incorporà al cap d’uns minuts, amb encara restes d’espaghettis pel coll, sense saber ben bé on era ni què havia passat.
- El teu imperi s’ha acabat.- Digué Turkor.- Has estat derrotat en combat singular per Óscar Martins, els teus exèrcits de criatures immundes s’ha dissolt i el teu castell ha estat enderrocat. No et queda res. Però tens sort, el teu butxí durant el duel ha decidit salvar-te la vida i permetre’t d’unir-te a nosaltres. Necessitem, no obstant, la teva promesa de fidelitat i el teu nom vertader, ja que no pot permetem secrets entre els membres de la companyia de Vasturk. - Entesos, poso al servei de Vasturk i als seus seguidors les meves habilitats com a tajador, els meus polvos màgics i les meves aspirines. - I el teu nom, bruixot de les mil cares?- Preguntà amb ànsia Iuliani. - Em dic Lluís, Lluís el Falç.
|