Dracturk, Cavaller de l’Etil, herald de Vasturk

Capítol II: La batalla dels Olivos imperecederos

 

Havien passat tres setmanes des que cinc intrèpids genets havien sortit de la posada dels Pecadors Depravats rumb nord per tal de dirigir-se als gèlids paratges del desert del Paradís de la Blasfèmia Ancestral, un lloc sagrat i inhòspit on poderoses energies màgiques entraven en contacte i esclataven en una turmenta sobrenatural permanent. Es deia que tot mortal que s’aventurés en aquella terra quedaria absorbit immediatament per les corrents d’energia fortíssimes que la sacsejaven. Per això Turkor havia pres la determinació d’anar-hi, ja que si realment era l’enviat de Vasturk, deia, Ell els donaria el poder necessari per creuar el desert i arribar al paradís protegit per quilòmetres i quilòmetres de pedra, sorra, foc i dolor.

 

Després de deixar el bosc de les fulles punxents a la seva esquerra, el grup es dirigí cap a l’est pel camí que travessava la plana de les oliveres imperecederes. Al cap de moltes hores de cavalcada dura i esgotadora, pararen les muntures al peu d’un petit puig amb una gran olivera mil·lenària que el presidia. Quedaven pocs minuts de llum i els cinc viatgers van preferir parar-se a fer nit sota l’olivera que continuar avançant a través d’aquell país desconegut amb tan sols el reflex de les seves brillants armadures a la llum d’algun estel ocasional. I és que la boira havia començat ja ha menjar-se la terra i la lluna en quart creixent apenes podia respirar entre els densos núvols que cobrien el cel i s’abalançaven contra ella tal com voraces hienes davant la seva presa. L’aire no circulava entre les oliveres i, tot i que feia fred, l’atmosfera era densa i pesada, gairebé sufocant. Els cavalls renillaven inquiets i ni una sola criatura nocturna es deixava sentir. Cap cant de les vigilants de la nit, les òlibes; ni els guardians de la lluna, els llops, feien ressonar els seus melancòlics udols; ni les cortesanes de la plana, les guineus, sortien en busca de les atemorides llebres.

- Aquest lloc és tranquil, massa tranquil.- Digué Óscar amb preocupació.- És com si la natura s’hagués aturat en espera d’algun esdeveniment fatal. La terra mateixa està expectant, preparada pel pitjor.

 

*****

 

Mikel de Torradeflot no podia estar-se quiet dins la seva tenda. Durant aquell dia havia fet esmolar totes les seves armes, s’havia fet reajustar tres models diferents d’armadura i encara no s’havia decidit per cap d’ells, havia passat revisió a les tropes quatre vegades i s’havia begut dues ampolles d’un licor dens i fosc típic de la seva terra.

“Potser hauria de fer cridar als meus capitans i tornar a repassar l’estratègia de demà, amb aquests maleïts pagans no se sap mai. Lluiten com covards, no com homes d’honor, sempre eviten trobar-se cara a cara amb l’enemic i, a la mínima, fugen corrents per després tornar i atacar-te per l’esquena.”

Al jove noble sempre l’assaltaven els dubtes la nit abans de la batalla. Tot i la seva joventut, havia estat designat pel rei senescal dels seus exèrcits. Era un càrrec d’altíssima responsabilitat i l’endemà hauria de justificar la seva designació ni més ni menys que contra els temuts genets de les planícies que assolaven les marques septentrionals del regne hivern rere hivern, quan les comunicacions es feien més difícils i les collites estaven emmagatzemades als graners. Lluitar contra aquells salvatges no era el mateix que contra els altres nobles del regne. Contra els diferents senyors de la guerra que governaven amb mà dura els seus súbdits/esclaus les batalles eren més simples i curtes. N’hi havia prou en convocar ambdós exèrcits en un lloc determinat i enfrontar-se l’un contra l’altre d’una manera directa i clara, a plena llum de dia i respectant les normes de la cavalleria. Les tàctiques utilitzades fins ara pel jove senescal responien a aquestes necessitats. Normalment reunia una tropa d’infanteria miliciana nombrosa per enviar-la indiscriminadament contra l’enemic perquè aquest gastés inútilment projectils, homes i energies. Mikel era conscient que era un malbaratament important de vides humanes però, de fet, es tractava de gent sense honor ni enteniment, serfs dels camps, lladres, petulaires, borratxos, criminals condemnats... La defensa de la causa, per tant, mereixia el sacrifici d’unes quantes vides amb poc més valor que les dels animals de granja. També li agradava disposar de tres companyies d’infanteria d’èlit, alabarders, arquers i espadatxins, soldats professionals i ben preparats que en cas que les coses anessin maldades sempre estaven disposats a donar la vida pel seu senyor, és a dir, ell, i sacrificar-se per tal que pogués retirar-se a l’interior de la seva fortalesa amb la integritat física intacta, però amb l’orgull dessagnant-se a través de les ferides de l’ànima. Aquesta primera fase de la batalla Mikel la dirigia des del seu punt de comandament situat normalment en una posició elevada sobre el camp de batalla per tal de poder comandar bé les seves tropes. Tot i que se sentia còmode en aquesta posició de superioritat, ja que amb un simple gest amb el braç enviava centenars o milers d’homes a la mort, el fet d’estar-se hores quiet damunt del cavall l’avorria enormement i, sempre que les circumstàncies ho aconsellaven, ell mateix baixava al centre de la carnisseria amb la seva guàrdia personal, normalment quan ja totes les tropes estaven travades en un combat cos a cos sanguinari i es presentava amb el seu regiment de cavalleria pesada arrasant-ho tot al seu pas. Li encantava arribar i ser el salvador de la victòria, l’element clau que desestabilitzava la lluita fent recular una bona part de les tropes enemigues, a ser possible un dels flancs, per després encerclar-les pel darrere i atacar la reraguarda del centre, on normalment l’encontre era més dur i ferotge i on combatien les millors unitats de cada exèrcit i, per tant, les que sempre acabaven decidint la batalla.

Però aquest cop l’enemic no acceptaria el desafiament a una batalla oberta, això Mikel ja ho sabia. Portaven una setmana de duríssima marxa a través de les planícies i no havien parat de rebre els atacs de l’enemic. Les contínues escaramusses debilitaven la moral dels seus homes i anaven deixant un riu de morts al seu pas, un degoteig constant de baixes que ja havia costat la vida a una cinquena part de les tropes. Això formava part de la seva maleïda tàctica, anar ostigant l’enemic per després, el dia més impensat, atacar amb la totalitat dels seus efectius realitzant un moviment en semicercle per trencar les línies compactes dels soldats reials i dividir l’exèrcit en dos. Mikel era un bon estrateg i sabia que l’enemic aprofitaria al màxim els seus avantatges. Sens dubte, com portaven fent des de feia 7 dies, utilitzarien aquells endimoniats cavalls de les estepes, ràpids i lleugers, impossibles d’atrapar per la cavalleria de què disposava, pesada, resistent i robusta, però lenta, massa lenta. I aquest era un greu problema. Els seus cavallers estaven preparats pel combat cos a cos. A càrregues contundents aprofitant el poder de xoc dels cavalls de batalla, la llargada de les llances, la duresa de les armadures i les afilades fulles de les espases que traspassaven infidels amb la mateixa facilitat que el lleó trenca el coll de les seves preses. Ells eren els cavallers del lleó d’argent! La sola presència dels seus grans estendards, amb el fons negre i un lleó rampant platejat, hauria servit per fer desistir a molts dels seus enemics, però no pas aquells. Una colla d’arreplegats sense honor ni cultura, salvatges, infidels, sense respecte per res, uns assassins ràpids i cruels, malgrat tot. L’efectivitat dels seus dards enverinats i el fil de les seves dagues corbades era esfereïdor. Com podia ser que ells, el gloriós exèrcit del rei Taj’hat III, que no coneixia la derrota des de la pujada al tro de la dinastia Tajaniana ja feia més d’un segle, fossin els atemorits, la presa d’un enemic més poderós, els derrotats i els culpables de la caiguda del regne. Això Mikel no estava disposat a suportar-ho. L’endemà lluitaria. I lluitaria com mai ho havia fet. D’aquí unes hores la seva sang es vessaria pel camp de batalla i preferia vessar-la tota abans que tornar vençut i deshonrat. No, això mai, la mort és el consol més agradable per als derrotats. 

L’endemà, abans que l’alba despuntés per l’est, l’exèrcit reial ja iniciava els preparatius per a la partida. Havien d’arribar el més aviat millor a la fortalesa d’Amon Golf, l’últim bastió del regne de l’oest, la darrera plaça forta on es podrien refugiar i iniciar les seves ofensives en territori enemic i desconegut perquè la justícia i la civilització trobessin un lloc en aquelles terres deixades de la mà de Vasturk, que bàsicament consistia en cremar vil·les, destruir cultius, violar dones, assassinar innocents, etc. Més o menys totes aquelles activitats en les quals Mikel, des de molt petit, fou instruït com tot bon primogènit d’una important família noble. Precisament, per la proximitat de la fortalesa, que malgrat tot ara mateix es trobava a més de sis hores de marxa, era el que feia pensar a Mikel que el gran atac dels genets esteparis seria avui. L’enemic no tenia capacitat per assaltar una fortalesa defensada per una nombrosa guarnició i, per tant, l’única possibilitat que tenien era interceptar-los abans que hi arribessin.

Tot i que la partida estava programada durant la 1a hora després de la sortida del sol, Mikel no es presentà a la revisió de tropes fins ben bé el migdia, cosa que va permetre als exploradors enemics conèixer la posició exacta de l’exèrcit del senescal i preparar acuradament la batalla. Finalment, però, les tropes es posaren en marxa, Mikel muntà sobre el seu purasang negre, un imponent cavall de batalla de 2 metres d’alt que realçava la majestuositat de la seva figura. Si Mikel hagués portat els cabells llargs, aquests haurien onejat al vent amb la suau brisa aponentada, i la capa negra amb el lleó rampant es mouria al compàs del galop del cavall. Però el cas és que Mikel, desobeint tota norma estètica de l’època, portava els cabells curts i, amb les presses que li havien donat els seus capitans, no havia tingut temps d’ajustar-se ben bé l’armadura ni engalardonar-se amb tota la parafarnàlia que li era pròpia. De fet, es podria dir que presentava un aspecte lamentable, cosa que l’alçada del cavall no contribuïa precisament a dissimular. Aquest fet endarrerí encara més la marxa perquè Mikel ordenà deturar-se al primer pou d’aigua que varen trobar per poder netejar-se i vestir-se adequadament.

Mentrestant, els rastrejadors del gruix de l’exèrcit enemic es miraven l’escena atònits. No es podien creure la demostració d’ineficàcia que els oferien aquells homes. Les pesades armadures els obligaven a deturar-se cada mitja hora, la fortor que es desprenien per dessota les seves vestimentes era perceptible en un parell de quilòmetres a la rodona per aquells poc dotats olfativament i anaven deixant un rastre inconfusible de llaunes de birra buides, ampolles de vodka, whisky, rom, “pitis”, “petes”, píndoles, xeringues, etc.

Al cap de tres hores de marxa, tornaren dos exploradors alarmats per la proximitat de l’enemic. Segons deien, estava organitzant les files per carregar des dels flancs. Bàsicament disposaven de cavalleria lleugera, però també hi havia un bon nombre d’homes a peu i en una proporció de cinc soldats per cada estepari. Mikel intentà dissimular la cara de terror per les males noves, però el cas és que es quedà blanc com el paper i de què no cau desmaiat. Tot i això, es refeu amb rapidesa com li correspon a un líder natural i ordenà immediatament que les tropes es disposessin per defensar-se. La idea era situar els llancers davant en files el més compactes possibles per resistir les envestides de la cavalleria, que sens dubte disposaria d’arcs curts que faria descarregar sobre les primeres línies. Això, però, no era suficient per derrotar unes tropes ben protegides contra les fletxes i es veurien obligats a carregar directament. Els previsibles salvatges, però, esperarien que fos la seva infanteria la que carregués. Aquest seria el moment clau en què Mikel entraria en escena amb la cavalleria pesada i aixafaria aquells incivilitzats. Posteriorment, hauria de reagrupar les tropes restants i donar entrada als regiments de reserva que restarien intactes a la reraguarda. Així disposaria d’homes de refresc per enfrontar-se amb el que quedés de la seva cavalleria, que, per altra banda, era provable que preferís fugir abans de quedar totalment anihilada. Era un pla perfecte, Mikel gairebé podia saborejar la victòria. El seu nom seria venerat durant segles i esdevindria un heroi nacional.  

L’inici de la batalla no es féu esperar gaire. En pocs minuts, el temps just perquè les primeres companyies de llancers prenguessin posicions a la plana, els salvatges de les estepes iniciaren una càrrega ferotge. Els atemorits soldats sentiren com la terra tremolava als seus peus. Un cop de vent portà una ràfega de crits eixordadors que glaçaven la sang dels més intrèpids. Aviat els seus ulls poderen divisar un núvol de pols que se’ls acostava a una velocitat vertiginosa. Tot i això, la poderosa infanteria del rei, coneguda per la seva fortalesa i determinació, aguantà el tipus. Els soldats feren el cor fort, clavaren els peus a terra, aixecaren els escuts i esperaren l’arribada de la mort amb una serenitat més esfereïdora que els udols dels salvatges.

Els genets s’acostaven en posició d’atac frontal, com si anessin a carregar directament, però tan bon punt tingueren les primeres línies enemigues a tir, giraren les seves muntures 90 graus i descarregaren una pluja de dards que tenyí la terra de vermell. Repetiren el mateix moviment fins a cinc vegades i de manera molt seguida, sense donar temps als soldats perquè es refessin. Les compactes fileres dels llancers començaven a desfer-se, fins aleshores havien aguantat molt bé, però ara també se’ls tirava a sobre la infanteria estaparia. Si les exhaustes tropes no rebien reforços aviat la lluita no duraria gaire més.

Mikel es mirava l’escena incrèdul, estava estorat. No es podia creure que aquells descerebrats fossin capaços de realitzar aquells moviments dignes de la millor escola militar.

- Senyoria, no creieu que hauríem d’anar a ajudar les nostres tropes?- Preguntà un dels seus capitans que s’estava al seu costat.- Agafem tota la cavalleria i aixafem-los! És la nostra única oportunitat! Si els rodegem ara no podran fugir de nosaltres quan estiguin travats amb la nostra infanteria. Ara ho mai!

- Bé, no em sembla un mal pla de la Vega.- Respongué pausadament Mikel.

- I vós què en penseu de la Marca?- Digué el Senescal dirigint-se a un altre dels capitans.

- Sóc del parer d’en de la Vega. Aniquilem-los ara que podem!

- I vós don Jaime?... I vós de Castro?... I vós compte de Torralba?... I vós estimat Córdova? – I així anà preguntant un per un a tots els membres del seu consell quina era la opinió de cadascun i perdé uns minuts valuosíssims.

- Entesos, doncs. Tenim una cita amb la mort! Però...- de sobte, un bri de dubte travessà la seva mirada- quin creieu que pot ser el cavall més adient per aquesta empresa? El meu estimat GTI, ràpid i fogós, en Gallopedor, gros i robust, o l’esmarti, petit i àgil? És que no sé per quin decidir-me!

Una onada de decepció s’escampà per entre els presents. Ja havien perdut prou temps amb qüestions estúpides i no els quedava gaire temps per arribar al centre de la batalla abans que estigués tot perdut. Una vegada més, Mikel inicià la seva roda de preguntes. Sortosament, al cap de quatre interpel·lacions, un dels capitans, amarat de còlera envers el seu líder, matà a l’atzar dos dels cavalls d’en Mikel.

- Ara ja només en teniu un! No cal que us capfiqueu més amb la tria.

- Ñeeee... Teniu raó. Però ara m’agrada més el vostre cavall. Desmunteu i canvieu-los les selles.

Finalment, la flamant cavalleria reial es posà en marxa. Les trompetes daurades ressonaren per la plana, els cavallers alçaven les llances, les bèsties renillaven excitades. Mikel donà l’ordre d’atac. Seria una càrrega fulminant, digne de ser contada a les llegendes. Ell en persona se situà al capdavant del regiment amb l’estendard a la seva dreta. Ell constituiria la punta de llança de la cavalleria, els cascs dels seu cavall serien els primers a aixafar els cranis de l’enemic i la fulla de la seva espasa aviat es delectaria traspassant la dura carn dels infidels.

- Endavant soldats! Endavant pel Rei, la Fe i la Justícia! No deixeu ànima en vida!

La terra s’estremí quan prop de mil genets es llançaren al galop. Una marea platejada invadí la planícia. Els estaparis s’intentaven replegar per fer front a aquella nova amenaça. La infanteria reial respongué amb crits de joia i recuperà l’ímpetu perdut. El seu gran capità corria a rescatar-los, estaven salvats.

A mesura que anaven avançant metres, però, curiosament, el cavall de Mikel, no se sap ben bé si per algun problema amb les ferradures, anà perdent velocitat i se situà més aviat a la reraguarda. De fet, quan la distància entre ell i els esteparis s’anà reduint, Mikel se n’adonà que havien arribat massa tard i que les forces enemigues eren tan superiors que difícilment les podrien vèncer. Per tant, el millor que podia fer era anar perdent velocitat paulatinament per després donar mitja volta i fugir. Malgrat tot, la sort no estava aquell dia a favor del jove cavaller i, tan bon punt aconseguí abandonar la batalla, caigué en una emboscada d’un petit grup d’esteparis que el rodejaren i l’encoratjaren a deposar les armes. Mikel, però, no acceptà la proposta, que incloïa cel·la de luxe a la millor presó del país, amb ajudant de cambra, tots els drets de la convenció de Ginebra garantits i la possibilitat de quedar en llibertat quan es declarés la pau, i es disposà a vendre cara la seva vida.

 

*****

 

Eren prop de les tres de la tarda quan els membres de l’expedició de Turkor quedaren desvetllats per un lleuger rebombori al peu del petit turó que ocupaven. De fet, feia dues hores que s’estava lliurant una sagnant batalla a menys de 50 metres d’on es trobaven. La cavalleria reial ja havia entrat en escena feia estona i la derrota de l’exèrcit “civilitzat” ja era un fet, per bé que encara quedaven nombrosos grups de resistència escampats per la plana que, sens dubte, portaria tot el dia d’eliminar.

- La terra està tenyida de vermell. Sento que una enorme quantitat de sang s’ha vessat per aquí. – Digué Turk’at solemnement.

- Sí, molt bé Rapel. Però més ens valdria que ens n’anéssim ràpid abans que acabem ficats en aquest merder. – Respongué Xavi.

- Sí, però com passarem per entre els cadàvers sense que ningú noti la nostra presència? – Es preguntà Turk’at alçant un petit anell platejat amb unes onades negres gravades per la part exterior.

- Ei, d’on l’has treta aquesta joia? – Digué Martins

- Doncs me la vaig trobar ahir a la nit quan vam arribar. És maca oi?

- Ésssss meu!!!!! – Exclamà una veu sivilant que venia des de darrere l’olivera mil·lenària, justament l’arbre al qual Turk’at estava donant l’esquena.

De sobte, una petita figura havia saltat àgilment sobre les espatlles de Turk’at i li rodejava el coll amb unes mans petites i hàbils. En un tancar i obrir d’ulls, abans que la resta pogués enfocar ben bé la imatge per la ressaca de la taja de la nit anterior, la ràpida criatura havia degollat al valerós aventurer i jeia a terra cridant com un porc dessagnant-se.

- Assassí! Què has fet! Has matat el meu pare!

- Agafeu-lo! – Cridà Martins.

En un tancar i obrir d’ulls, Xavi i Guillem immobilitzaren l’escorredissa criatura.

- Perdoneu, perdoneu... ha sigut un acte reflex... no ho he fet expressament. És que, és que... he vist el meu anell, feia tres dies que el buscava. Ho sento, ho sento molt!

 - Qui ets i què hi fas aquí?- Preguntà secament Turkor.

- Sóc Iuluani Ondiviela i estudio italià. Visc en una cova no gaire lluny d’aquí. Fa tres dies, en un dels meus tombs matinals, vaig perdre el meu anell i des d’aleshores que el busco sense descans. Aquesta batalla m’ha agafat per sorpresa i m’he vist empès fins aquí d’alt per no haver de veure-m’hi embolicat. 

 

Incomprensiblement, aquell desconegut es mostrà molt cordial i educat. Semblava realment penedit del què havia fet. Es tractava d’un home jove baixet i àgil, de mirada tendre i llavis carnosos. Tot i el seu aspecte brut i la seva vestimenta maltractada per tres dies de vaguerejar per la plana, lluïa una perfecte clenxa que es retocava contínuament.

- Bé doncs què en fem d’aquest? El matem? – S’impacientà Guillem al cap de mitja hora de rebre mil explicacions i excuses de Iuliani sobre el que havia fet.

- No, tot i que és l’assassí del meu pare, estic convençut que això formava part de la sagrada voluntat de Vasturk. Potser sigui designi seu que aquest audaç explorador s’uneixi a la nostra causa i ens ajudi a sortir d’aquest lloc. Perquè no hem d’oblidar que si ens quedem gaire temps aquí correm un gran perill. És gaire lluny casa teva Iuliani? Ens hi podries portar?

- Oh, sí, sí, és clar. Casa nostra sempre està a punt per rebre visites. I vosaltres sou els hostes més il·lustres que podria tenir. A més, coneixo camins secrets a través de les oliveres que sense el meu ajut no podríeu trobar.

- Creus que ens en podem enrefiar Turkor? Jo no les tinc totes encara. – Preguntà desconfiat Martins mentre li apropava una daga al coll. 

- Abaixa l’arma Óscar! Crec sincerament que porta la doctrina de Vasturk a la sang. Ho veig en la vermellor dels seus ulls i en la dilatació de les seves pupil·les.

- I en la pudor del seu alè. – Puntualitzà Xavi.

- Com vulguis tio. Era el teu pare. A mi la veritat és que no m’havia caigut mai bé. Però si no et molesta aprofitaré el seu mantell que abriga més que el meu. És que he passat fred aquesta nit, saps?

- Aha! Erets tu Guillem qui s’arrapava a mi! Ja deia jo que notava un bulto estrany! – Digué Óscar mentre mirava dins la cartera de Turk’at i en dipositava dissimuladament el seu contingut a la butxaca.

- Sí, bé. És que amb el fred de la nit... ja se sap.

- Doncs a mi em sembla que la seva espasa és millor que la meva. I mira quina pistola de balins! És d’aire comprimit! – Exclamà Xavi abalançant-se sobre el cadàver.

- Us hi heu fixat amb els seus guants? M’encanta la roba de llana. – Deixà anar dissimuladament Iuliani mentre s’unia al pillatge dels seus nous companys.

Al cap de pocs segons, el cos de Turk’at geia despullat a terra i la companyia es disposà a partir.

- Ara seguiu-me amics! Hem se ser ràpids i silenciosos. Amb una mica de sort encara pot ser que trobem algun noble ric moribund pel camí que ens pugui acabar d’omplir el sarró. És que vaig una mica curt de pasta sabeu? Hem vaig gastar les meves últimes monedes en unes botes contrapeu i una rosa aromàtica.

 

I així fou com Iuliani s’uní a la companyia i contribuí per sempre més a escriure el destí del Dracturk. Perquè noves i més perilloses aventures esperaven als nostres protagonistes mentre avançaven silenciosament entre les despulles de la batalla camí de la Taito’s Cave.